IMG_20150415_145111

Em sembla que no és la primera vegada que ho reconec. El capítol que em va impactar més de #rEDUvolution va ser el del capítol sobre pedagogia i poder. M’hi vaig veure reflectit i m’jaudava a entendre la majoria de conflictes que havia tingut tant a l’aula com amb l’equip al llarg d’aquests anys. Em va causar el mateix efecte llegir una entrada del blog d’Ainhoa Ezeiza. Espanta practicar l’horitzontalitat, però em sembla bàsic per diversos motius: el primer, per ser coherents amb un model educatiu democràtic. Ara començo a entendre per què s’acusa que l’ensenyament és un simulacre i una farsa. En segon lloc, si volem aconseguir amb l’alumnat un aprenentatge real i significatiu, cal que en siguin responsables. Han de poder prendre decisions, i de ben cabdals. Així doncs, em fa gràcia —i por, molta por!— desenvolupar el desapoderament educatiu.

Perfil del grup

La majoria d’alumnes són del curs passt. Però s’hi han incorporat tres persones. Dos són educadors que fa poc que s’han instal·lat a Catalunya. Volen aprendre com més aviat millor per poder treballar en el seu àmbit. L’altra persona té un nivell més alt, però li cal treure’s el ceritificat del B1.

Producte final

Ara quedaré fatal, però els que decidim al llarg del curs. Dubto si els farem plegats, en grup, en funció de la negociació, o permetré —caram, començo a tenir tírria a algunes paraules!— que els vagin desenvolupant autònomament segons els seus interessos.

Fases

  • disseny

D’entrada, tinc previst negociar amb ells si volen que desenvolupem projectes democràtics a partir del visionat del vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposible. Tinc clares algunes activitats. Haurem de negociar quins projetes o quines accions volem desplegar. De moment, en tinc algunes. Podríem qüestionar l’avaluació i la prova final. Anna Estany s’ha ofert de venir a fer-nos un taller de moda sostenible. Ara bé, com que no domino tècniques de participació, em sembla que vaig desaprofitar la negociació del banc comú de coneixements. Hi havia tant demandes com ofertes prou interessants.

  • desenvolupament

El curs constarà d’una vintena de sessions. Ha començat el 14 d’abril i acabarà el 18 de juny

  • difusió

Utilitzaré diferents canals de difusió. D’entrada, publicaré les fotos de cada sessió a Instagram amb l’etiqueta #e3cat14. Mantindrem tant la corresponent entrada de la sessió al blog del Servei i si puc mantindré el dietari, que el difondré a través de les xarxes socials: Twitter, Google+ i Facebook (tant en la meva biografia com en els grups #rEDUvolution, Desempoderandonos, Professors de català com a L2/LE). També crearem un grup a Google+. El troben bastant útil, tot i que hi participin poc.

Estratègies de socialització

Continuarem amb l’aprenentatge cooperatiu. Veurem si l’aventura ens exigeix demanar ajuda a la possible comunitat. De moment, ja hem tingut un oferiment, com ja he apuntat més amunt. Potser, i així ho espero, haurem de sortir de l’aula. M’agradaria vetllar un parell d’elements: la disposició de l’aula i l’horitzontalitat. Quant a l’espai, demanaré que a cada sessió es retirin les cadires. Deixarem les que necessiti el grup. De moment, en cercle. Jo també en formaré part.

Artefactes i eines

He pensat provar els relatogrames per repassar la sessió anterior. Compto que tant els possibles projectes com les accions exigiran crear productes.

Temporalització

De moment, mantindré sempre el que hagi previst  en una sessió.

Requisits materials i humans

Un plat de plàstic per a cada sessió, pega i tisores. Paper d’embalar per a murals, post it, retoladors. Ja s’estudiarà a mesura que vagi evolucionant el curs.

Estrenem curs i hem encetat la primera reunió d’equip. Havia fixat tres objectius. Havíem de reflexionar sobre les inscripcions, havia d’apuntar inquietuds i havíem de fixar els objectius d’aquest curs. He de confessar que me l’he preparada un quart abans. He decidit que hauria d’aplicar l’horitzontalitat. María Acaso de  nou.

Quan vaig llegir el capítol referent a la relació entre pedagogia i poder em va obrir bastant els ulls. Mentre en llegia els diferetns apartats, havia de parar la lectura. Em rebotien al cap records de conflictes. Si gratés un mica cada cas, la mare dels ous hauria estat una. Em sentia atacat, qüestionat —o insegur, que és el mateix— i em defensava armant-me de jerarquia i d’autoritarisme.  Així doncs, el que he prioritzat a l’hora de planificar la sessió d’avui, ha estat la disposició de l’espai. Primera sorpresa, m’he trobat les cadires de l’aula disposades en forma de U. Algú ha dit que la Sara l’havia deixada així des del curs que va fer al juliol. Sembla mentida, però l’aula feia més goig. M’ha facilitat formar un cercle al mig de la sala.

 Primer símptoma: he començat i he acabat la sessió de la mateixa manera: assegut. Hem estat capaços d’elaborar un mapa amb els aspectes que haurem de deliberar per millorar la inscripció en petits grups. M’ha costat temporalitzar. No hi penso mai que es genera un debat interessant. Ens hem passat de cinc minuts, però.

En el segon punt, ja m’he embolicat. M’ha costat comunicar l’objectiu i el que m’havia frenat de transmetre, és el que m’ha sortit més fluid: alarmisme. Ho he tallat proposant-los la pausa. Ens hem anat a la cafeteria un xic moixos, però de seguida s’ha generat brogit per les tertúlies.

Hem reprès amb el darrer punt. He estat incapaç d’explicar-los el problema que tenia. D’entrada, he provat un experiment. Els he demanat que diguessin quina reunió els havia colpit més. Em pensava que tothom diria la darrera, i el resultat ha estat divers. N’han enumerat quatre més—d’un total de vuit. Els he explicat perquè havia improvisat aquesta investigació.  María Acaso, de nou. Eren reunions que no havien estat simulacres, sinó que hi havia un contingut vivencial o experiencial. Per tant, potser que ho tinguéssim present a l’hora de planificar una sessió, si hem de fidelitzar els alumnes. He aprofitat per advertir que no ens havíem de deixar influir —ha estat tema d’una tertúlia de la pausa— pel desànim dels alumnes, sinó al contrari. Hem de ser capaç d’apassionar-los perquè ens recordin sempre.

Després d’aquest petit moment de lucidesa, he volgut reprendre l’obejctiu, però no me n’he sortit. M’han volgut ajudar, però encara m’he desorientat més.

He llegit els objectius que havien apuntat:

  • Elaborar un model d’unitat amb el decàleg aplicat
  • Recopilar un arxiu de tasques i materials diversos relacionats amb costums o tradicions
  • Atendre la diversitat I
  • Proposar llibres de lectura en els nivells bàsic i elementals
  • Atenció a la diversitat, avaluació competencial, pràctica reflexiva, gestió de la diversitat i aprofundir en el canvi de mirada

Si els he volgut demanar un cop de mà a organitzar les properes sessions, és perquè fa temps que sento aquestes objeccions:

  • Fa temps que barrino que les sessions han de ser més vivencials i no pas tan teòriques (els resultats de la prova així ho demostren). És a dir, xerro massa. Per tant, participen poc
  •  Si a l’aula proposem tasques o projectes per implicar els alumnes, he de fer el mateix amb els companys en aquestes sessions. Per tant, entre tots hem de desenvolupar prototipus o plans d’actuació (és una de les reunions que han valorat positivament). De retruc, aprenem a gestionar un projecte, l’autonomia, les ganes de compartir, ja que tenim una experiència o un producte per mostrar…
  • Així també atenem la diversitat: diferents projectes, responent totes les inquietuds apuntades.

Que clar que es veu des de la distància! Tal com he dit, l’Isaac ha volgut ajudar-me suggerint dos possibles objectius: aprofitar les reunions per treballar la intel·ligència emocional, però que cadascú formulés un compromís. Ha defensat la seva proposta per sistematitzar la seva labor. La Rosa Carme ha saltat contraargumentant que fixar-se objectius l’angoixava. Àngela Maria! En un instant han tret un altre problema: el de la direccionalitat. El que et va bé a tu; a mi, no. Jo ho entenc d’una manera; tu, de l’altra. Novament, María Acaso.  Hi he vist una ocasió per treure’n una conclusió per atendre la diversitat. Ja acceptem la varietat de solucions o respostes, però com les gestionem? Ens espanta mancar de barrets per a tants caps. Els he demanat que en una situació similar a l’aula què fan? Llavors, ja m’he vist sotjant les cares dret. Quan me n’he adonat, m’he tornat a asseure i mirar de concloure el debat. Al final,  han demanat quina conclusió havíem pres: cadascú escriurà un comentari explicant com pensa encarar o bé solucionar una inquietud.

Quines conclusions he de treure d’aquesta sessió?

  • Continuo sent un negat amb l’escolta activa.
  • Continuo imposant (xerrant).
  • Continuo perdent-me com a moderador. No sé recollir les varietat de conclusions.
  • He demanat disculpes per no haver sabut atendre la diversitat en les reunions.
  • He atès totes els temes que van apuntar. Els he tractat amb la mateixa consideració.
  • He tingut més en compte  la forma que no pas el contingut. Per això havia muntat la reunió, no?

Tot i que he aixecat la sessió amb la sensació que hem acabat com el rosari de l’Aurora, estic satisfet dels resultats, del desenvolupament i de les actituds que he observat. Val la pena destacar la valentia, generositat i confiança de la  Rosa Carme explicant-nos una experiència personal.