Sembrant llamps amb un arbre i un hexàgon

Dijous passat, 27 d’octubre, vaig assistir al taller de Nicolás Paris que va oferir a CaixaForum, gràcies a la recomanació de Jordi Ferreiro. La intenció tant de l’artista com del departament educatiu de la institució era contactar amb docents. Volen crear un grup de treball per estudiar possibles accions a l’hora de presentar la seva obra El diàleg, el rumor, la llum, les hores. 

L’artista va recordar el seu passat com a educador d’una escola rural a Colòmbia. És com va descobrir que l’art era una via didàctica per generar un constant diàleg arran de l’observació d’elements de la Natura. Entén que la tasca del docent és acompanyar en aquest procés de connectar idees. Per això el taller s’anomenava Exercicis per sembrar llamps.

Primer va convidar als assistents a formar un cercle equidistant a partir de deixar una goma d’esborrar al centre. Es va presentar i va informar la finalitat del taller. Va advertir que ens proposaria uns exercicis, però que si algú s’hi sentia incòmode o el violentava era exempt de fer-lo.Només va posar com a condició que la persona compartís l’anàlisi de la seva limitació.

Abans, però, ens va demanar que ens presentéssim dient el nom i què ens agradava. Sempre ell era el primer a fer qualsevol activitat. Explicant les instruccions pausadament, repartint mirades i amb un somriure sincer. D’entrada, transmetia una calma que és impossible negar-te a provar el que et suggereix.

Ens va repartir un foli i unes tisores a cadascú. Ens va ensenyar com l’hauríem de retallar, utilitzant el polze per amidar. Això li va servir per recordar que el nostre perfil fa un pam. Seguint les seves indicacions, vam aconseguir convertir la tira de paper en un arbre. Sempre de la mateixa manera: tallant verticalment pel mig fins a arribar a una mica més del melic, doblegant les parts i així fins que ens fos possible. Mentre retallàvem i comparàvem resultats amb els companys  (aprenentatge entre iguals), ens feia adonar com ens havíem concentrat, ens havíem desinhibit, havíem dialogat amb les persones del costat i el temps que havia passat —més de mitja hora!—, que ens va passar volant. Va aprofitar l’estona que vam mostrar els arbres per explicar-nos la forma bàsica de la Natura per créixer (Y) i va invocar els llamps. De seguit anàvem apuntant tot el que ens recordava els arbres: des d’objectes quotidians fins a les connexions neuronals.

A continuació, amb la resta del full,  ens va demanar que hi dibuixéssim un hexàgon, una altra forma geomètrica que es podia observar en la Natura: els ruscs de les abelles. Va preguntar per què els llapis eren hexagonals. Són més manipulables, idonis per a l’emmagatzematge. Després ens va fer veure com podíem convertir el polígon en un cub, aplicant-hi al forma simple que havíem treballat en l’exercici anterior. Finalment, vam convertir el llapis en un dau. Ens va recordar com hi havíem de disposar el punts: les dues cares oposades havien de sumar 7.

En vam sortir la majoria encantats  i en un estat beatífic.

 

Els Viatgers (2a etapa)

Aquest segon trimestre s’ha caracteritzat per aprofundir més en el pensament visual, no només del meu vessant com a planificador sinó que m’he atrevit a explotar-lo a l’aula amb els alumnes. M’imagino que es deu al fet d’aproximar-nos al món de Joan Brossa. De la mà del polifacètic artista,  hem transitat de la funció poètica a experimentar amb el  llenguatge visual.  D’altra banda, arran de l’anàlisi del primer trimestre, he anat incorporant alguna millora o bé algun replantejament.

Tal com es pot observar en el Projecte Mínim Viable, havia previst alguna activitat per a l’avaluació inicial, però vaig prioritzar l’acollida del nou alumnat. Del decàleg que haurien de redactar plegats per formar part del grup, vam acabar elaborant un guió visual perquè les noves alumnes expliquessin Com apreníem Els Viatgers?

Emblemes from Jaume Sans i Vellvehí

M’havia fixat que havien d’obtenir emblemes a mesura que superessin els reptes, però vaig llegir el llibre d’Álex Rovira Los siete poderes i em va facilitar la idea. Per cada repte que assolissin n’obtindrien un. Llavors vaig recordar el primer S3 a Castelldefels. Per tant, si aconseguien els set poders, una vareta podria ser el millor obsequi. No m’imaginava pas com els engrescaria! A més, vaig improvisar, mentre els informava que havien guanyat el primer emblema, per què no improvisàvem una activitat de guerrilla urbana: escampar els poders per espais públics. Com que el nom fa la cosa, els emblemes han viatjat força. A més, cal aclarir que aquests emblemes els van crear els mateixos alumnes quan van crear poemes visuals a partir de cada un dels poders.  Per falta de temps, només en van poder idear els continguts de tres.

Els tres reptes que els vaig plantejar —ens hem distanciat d’un dels principis del desapoderament educatiu: la negociació dels objectius— van ser escriure la reserva d’una visita guiada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), organitzar La vinya literària —va ser la nostra contribució en el Dia Mundial de la Poesia— i elaborar un vídeo per al programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA.

D’altra banda, hem creat altres productes: els poemes visuals dels poders, un mapa visual de l’accentuació i uns anuncis de productes miraculosos per a l’ortografia de les fricatives alveolars. En principi, aquest darrer producte havia de ser l’edició d’uns bitllets com a moneda del curs.

La reserva va ser el pretext per treballar la carta formal. Primer, van escriure una carta presentant-se com a mereixedors de la vareta. Aquesta activitat va servir com a avaluació inicial de la carta formal. La van escriure individualment, després la contrastaven en petits grups i en proporcionaven una a la posada en comú. Finalment, entre tots decidíem la carta que ens agradava més.

Quant a La vinya literària, en aquest trimestre la van materialitzar, després d’haver-la plantada en el primer trimestre. A partir de les obres triades, cada alumne va haver de gravar-ne una introducció i plasmar el poema en un dibuix. Vam confeccionar un parell de murals digitals.

Pel que fa al programa educatiu del MACBA, els alumnes es van implicar a l’hora de filmar les situacions que els marcaven les cartes. És una pena que,  un cop han superat les reticències inicials, s’avergonyeixin del producte final. No els va costar gens improvisar: des de desplaçaments imitant escenes que acabaven de mirar en un vídeo a actuacions d’un equip de natació sincronitzada.

 

Hem de destacar que tot i la campanya de guerrilla urbana ha tingut escassa repercussió els emblemes han estat un revulsiu. Ha engrescat a la majoria de l’alumnat. N’hi ha que tenia ganes que els plantegés el repte per aconseguir un emblema o bé n’hi havia que tenien ganes d’aprofitar viatges personal per escampar-los.

Em feia por experimentar amb l’alumnat el pensament visual. És ben veritat que amb por no s’avança ni evoluciones. Pertànyer a #Dibújamelas, m’ha animat i m’ha facilitat l’experimentació. Rebre agradaments d’algun dibuix  per persones que admires no té preu, llegir comentaris coratjosos tant dels dos coordinadors com de companys t’estimulen, adaptar propostes de companys t’engresca. I si els alumnes et pregunten si no els demanaràs un dibuix per plasmar el que han après o bé per valorar el trimestre, t’infles de satisfacció. L’aprenentatge és social.

Ara bé, hem viscut alguna ensopegada. Arran de l’espantada d’un alumne, que va coincidir passat l’equador del curs, em va crear una petita crisi. La vaig exposar a l’aula. Aquell dia els alumnes em van donar dues lliçons magistrals. La primera, em van reiterar plena confiança amb la metodologia. La segona, una alumna va pronunciar una reflexió molt aguda:  “Com vols que guanyem confiança, si tu ets el primer de perdre-la.” Tal com havia apuntat com a feblesa, he de millorar en l’acompanyament: se m’escapen força detalls.

De nou, es va precipitar una tempesta l’últim dia. Alguns alumnes els amoïnava que s’acostés la prova per al certificat. Aquell dia, vaig agrair tenir una vareta a les mans, perquè quan no convencia amb arguments amb els descreguts els formulava un encanteri. Transformats. I si no, vaig amenaçar que començaria a reclamar emblemes…

Per acabar, us deixo el recopilatori del curs.

//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre/embed?header=false&border=false//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre.js?header=false&border=false[View the story “Els Viatgers (2n trimestre)” on Storify]

 

Confiança

Sessió .15a El dissabte em van convidar a un tast en un celler, a la Finca de Vilallops. Mentre escoltava l’explicació que ens feien la Hanna al vinya, vaig enyorar Els Viatgers. Era una activitat idònia per al grup. La sortida em va ajudar a visualitzar el projecte. Així doncs, calia que treballéssim la vinya.

Em va anar perfecte la pàgina de l’Institut del Cava en què explica el cicle vital de la vinya. Abans, però, vam recordar la sessió anterior. Tot seguit, vam aclarir dubtes sobre el dictat. A part de les errades que els interessa que comentéssim, vaig apuntar una observació molt interessant. L’Ana Ch.va reflexionar en veu alta: “Mira, no he comès cap errada d’esses i ces, però un munt d’altres categories”. El vaig escriure a la pissarra. El vaig destacar i hi vaig dibuixar, al costat, dues cucurulles. Vaig provar de desdramatitzar l’opinió, però destacant-ne la paradoxa. Els vaig recordar que havien destacat que era una bona activitat d’aprenentatge; en canvi, aconsegueix desanimar pels resultats. Bé, havien de superar aquest tràngol i reflexionar en cada errada i saber-ne el motiu.

Tot seguit, vaig repartir als de la primera fila el text d’una de les fases i als del darrere una imatge. S’havien d’aparellar. Després, vaig demanar que cada parella pensés en una pregunta per fer-los als companys. Dubtava si cada parella llegís en veu alta el seu fragment; però vaig optar per elaborar-ne un mural. Així el van llegir per respondre les preguntes.

A continuació, vam organitzar les parcel·les de la vinya. Vaig anar agrupant alumnes que havien triat el mateix autor. Vam recordar els guions que havien proposat en grup. Els vaig anunciar quin havia triat. Ves per on, una altra vegada se selecciona un text en què hi ha participat l’Eudalda, la persona amb l’índex més baix de confiança, però d’implicació i persistència en té per donar i per vendre. Els vaig demanar que anessin preparant la introducció de la poesia. Com que el temps se’ns va tirar a sobre, els vaig demanar que triessin cinc paraules de la poesia. Seria la base per elaborar-ne les notes visuals.

Sessió 16a. Caòtica. Incerta. Havíem de posar fil a l’agulla amb el projecte: enllestir les introduccions i dibuixar les notes visuals. Em va costar planificar-la: mentre escrivia una activitat, barrinava com plasmar les meves notes. A més, volia evitar els erros que vam cometre quan vam enregistrar les presentacions seves.

Després d’homenatjar la secretària, vam fer una roda en què cadascú va comentar una de les paraules que havia extret del poema. La majoria va apuntar alguna paraula que no havia entès. Tot seguit vaig repartir un dibuix a cadascú, són extrets del blog de #Dibújamelas (són de Nieves García Morán, José Blas Garcia Pérez, Mapi Plaza i un servidor) . Per formar un grup, havien de reunir les quatre mostres diferents. Havien de respondre què tenien en comú. Així contemplaven diferents exemples de pensament visual. Tot seguit, vam mirar un vídeo de Garbiñe Larralde. Després vaig repartir el material (folis i retoladors)  i a cadascú es va encarregar de dibuixar el seu poema. Em va costar fer-los entendre que havien de transformar les paraules triades en idees per materialitzar-les visualment.  Em vaig anar atabalant perquè volia aprofitar per pintar el meu dibuix, però havia d’atendre neguits i dubtes.

Vaig improvisar una roda en què vam recordar perquè no s’havien sentit gens satisfets quan es van veure en el vídeo del trimestre passat. També vaig evocar l’exposició en les primeres sessions d’aquest trimestre de les dues companyes noves. Vaig ser incapaç de transmetre’ls que havien de reduir les introduccions a vuit paraules. Haurien de produir uns textos orals més espontanis. Però, com sempre. Els entra per una orella i els surt per l’altra. Tothom venia amb la introducció escrita. Ara van ser ells qui es van atabalar. Els vaig agrupar per parcel·les i els vaig anar distribuint per diferents espais perquè poguessin gravar les introduccions còmodament. De moment, tinc una carpeta plena d’àudios per editar. Ep, i els primers dibuixos!

 

 

 

Crònica setmanal

Sessió 9a Vam encarar la setmana i la sessió animant-los cap al proper repte. Vet aquí que vaig recordar les sensacions del curs passat quan començàvem a provar el desapoderament educatiu. Després de presentar el text que havíem enviat al MACBA i els tres emblemes en joc, vam recordar un dels projectes del trimestre passat amb una pregunta com s’imaginaven l’hort que vam començar a plantar.  En petits grups els vaig plantejar tres preguntes. Només vam ser capaços d’acordar quines obres analitzaríem. Va  causar basarda resoldre com les analitzaríem i quin producte elaboraríem. Em vaig adonar que feia temps que no negociàvem res. Cares d’angúnia i de “Jaume, lidera-ho tu!”. Jo, immutable. Em sembla que hauré d’idear la resta del projecte.Mentre escric aquestes línies tinc una veueta que em xiuxiueja que ho plantegi demà a l’aula. A més, ahir, presentaven la nova tasca del grup #dibújamelas. Així doncs, ja tinc material per al nou repte…

Vaig aprofitar els grups per recrear el poema de Joan Brossa Crònica d’un error. Em va semblar que ens podia servir com a divisa del curs. Els vaig proposar que en grups s’inventessin una altra. Vaig imposar dues condicions. Havien d’incloure la paraula crònica en el títol i havien  d’utilitzar  els quatre adverbis temporals. Primer, van rondinar. Tot seguit, es van anar sentint intents d’ofegar rialles. El resultat va ser sorprenent. I molt humà.

 

Com que m’havia merescut l’emblema del primer repte —havia enviat la carta triada!—, vaig aprofitar que havia d’anar a Sant Boi per deixar la insígnia.

Sessió 10a. La majoria va reconèixer que li va entusiasmar l’activitat creativa final. Vam remprendre l’hàbit d’un alumne que assumeixi el rol de secretari. Em vaig haver de disculpar perquè no havia preparat el joc sobre Joan Brossa. Sessió més aviat classicota, però en canvi plantejant activitats col·laboratives va ser més païble.

Primer, vam fer un dictat de paraules per repassar  la dierèsi. Va servir per resoldre alguns dubtes, cosa que va mantenir un cert ambient distès. Tot seguit, havia previst l’ortografia de la s sorda. Vaig organitzar petits grups. Vaig distribuir els ítems d’un típic exercici d’omplir buits entre els quatre components de cada equip. Va generar alguna inquietud. Una alumna va rondinar i va protestar per l’estratègia de recórrer a llengües romàniques per aclarir algun dubte. De totes maneres, va funcionar planificar els exercicis així. El primer va ajudar a deduir-ne les regles; el segon, a aclarir alguna dificultat. No ens va donar temps de dur a terme alguna activitat per practicar el pensament visual. Havia previst o bé una campanya publicitària o bé idear medicaments, idea de Dolores Ojeda

 

Gloomy Tuesday, Gloomy Thursday

José Blas García remarca en el darrer apunt que el professor s’ha de tornar invisible a l’aula, si vol que l’alumnat assumeixi el protagonisme. Una obvietat com una casa de pagès. Ara bé, com et sents si en comptes de minvar la teva presència quan acabes la sessió  t’adones que t’has convertit en un pantocràtor? Surts de l’aula taciturn. L’única resposta que et balla pel cap és que t’has deixat caure en el parany de l’aprenentatge formal. Enyores aquella sensació  al final de cada sessió que havies ajudat a tramar una bastida entre tots plegats. Tu, un més. Però també tens mirades que expressen la mateixa enyorança.

Sessió 5a.  Percebo cares de pànic tan bon punt entro a l’aula. El mapa visual. La Begoña pateix perquè ha estat incapaç de dibuixar-lo. Miro de calmar-la. Comencem amb la roda habitual. Tothom confessa les formes de tractament i l’accentuació. Repassem avui les formes de vós. Em pensava que es repetiria el rebombori de dijous. Doncs, no. Demano amb quants mapes comptem. Gairebé la meitat. Per tant, podem formar parelles. Reparteixo les errades de l’avaluació inicial sobre accentuació. Les dicten en veu alta. Les apunto a la pissarra, sense accentuar. Els dibuixants expliquen el seu mapa a la parella. Tot seguit, miren d’accentuar correctament les paraules que han dictat anteriorment.

Em sap greu que el recurs de pensament visual hagi esverat el personal. Es tractava que visquessin els avantatges d’aquest mètode. Aprens qualsevol contingut quan ets capaç d’explicar-lo, defensa l’aprenentatge cooperatiu. Amb el pensament visual és el mateix. Per dibuixar una idea o un concepte, cal saber-lo relacionar amb una imatge. Així doncs, només  amb l’excusa d’esbossar un mapa pretenia que emergís què sabien sobre l’accentuació. Quan vaig dibuixar el meu abans d’entrar a classe dijous, vaig experimentar una gran alegria. Per dos motius. Primer,  em vaig adonar que havia simplificat al màxim el contingut. La segona, estava cofoi per haver estat capaç de superar un repte. Deu ser cosa de l’oxaticina.

Abans, però, per distendre repassem les abreviatures. Cadascú escriu la seva adreça. Després fem una roda en què cadascú diu en veu alta el nom genèric d’una via pública. Anem escrivint-ne l’abreviatura al costat. Al final, m’oblido que revisin com han escrit la seva adreça.

Sessió 6a. Després de la roda habitual, mirem de repassar l‘accentuació i l’ús de la dièresi. De totes maneres, confesso que em sembla que començo a sentir l’atracció del costat fosc de l’aprenentatge formal. Avui han de superar el primer repte. Compto que plantejar una activitat mecànica serà ràpid. Provoco de nou  un big bang.  Miro de mantenir la calma. Els confesso que havia estat a punt de posar-me el jersei que duia el dia que vaig perdre els papers amb ells. A pesar de les queixes i de les constants preguntes, reitero que només recordarem les regles d’accentuació quan tinguem algun dubte a l’hora d’accentuar una paraula. De fet, em vaig sentint com Ben Hur d’auriga. Hi hem esmerçat massa estona.

Els plantejo els meus dubtes musicals per acompanyar la presentació del repte. Tenia dues opcions: la primera o la segona. Com transforma l’ambient de l’aula quan se senten les primers notes! Els introdueixo els set emblemes que hauran de reunir per aconseguir la vareta per passar de curs. Els plantejo la missió: concertar una visita al MACBA. Primer, formem grups amb les lletres brossianes. És un dels pretexts de la visita. Accepten el repte. Elaborem una base d’orientació entre tots plegats. Després, escriuen la carta formal. Sorpresa. Són capaços d’escriure-la en deu minuts. Llàstima que haguem d’ajornar la revisió i la posada en comú per a la setmana vinent.

 

La meva classe per un mapa

4a sessió. Havia pensat que caldria repassar les abreviatures. Podria demanar paraules per designar l’adreça i després que per parelles n’escriguessin l’abreviatura. Me’n vaig ben oblidar.  Vam començar com és habitual responent amb què s’havien quedat de la sessió anterior. Em va sorprendre que només es quedessin amb la disposició de la carta, tot i que alguns també van recordar el poderòmetre. Ningú va esmentar els dos objectius que havíem fixat. Tampoc no aprofito gaire aquesta roda per interrogar-los què els va quedar clar.

Em pensava que seria una sessió bastant rutinària, però em vaig equivocar. Havia previst que treballaríem les formes de tractament i repassaríem l’accentuació. En vaig buscar una, de formal però amb el tractament de tu. Va suscitar debat. Si col·loquial, però tirant a formal. Si formal, però bastant propera amb el destinatari. Els vaig fer que es fixessin quins eren els recursos amb què marcàvem el tractament. Em vaig empescar dibuixar tres tipus de calçat: unes espardenyes, unes sabates i unes altres de gala. No em recordo que sempre passa el mateix. Ens hi estem estona en la posada en comú. Aquesta activitat, bastant mecànica, els planteja força dubtes. Encara quan els demanes que transformin el text en la forma de tractament de vostè. El conflicte esclata quan han de canviar per vostès… Vaig decidir deixar el tractament de vós per a la setmana vinent.

De cara al repàs de les regles, els vaig proposar si elaboràvem un mapa mental. La finalitat és ben senzilla. Esperava que aquesta activitat m’animés a fer front del repte de #Dibújamelas. Em vaig documentar, però tot el que trobava era en castellà. Així doncs, vaig adaptar un mapa mental. No sé si va ser pels efectes de l’exercici anterior, però es van espantar. Vaig insistir que no es tractava que demostressin si eren artistes sinó que  recordessin què sabien de l’accent i que creessin un recurs visual. Per demostrar-los un dels avantatges del pensament visual, els vaig dibuixar les vuit imatges del mapa que havia adaptat per recordar com el podíem muntar. Me’n vaig deixar un, només.  Al final, vam acabar la sessió. Els vaig demanar que a casa miressin d’esbossar el mapa. Continuarà…

Anècdota de la sessió. Mentre comentàvem les solucions de les formes de tractament, va sonar una altra vegada la sirena d’una ambulància. Em venien a buscar per si tenia un tropell. Els vaig recordar que duia el jersei satànic. És el que duia quan vaig petar el trimestre passat. Riallades.

 

 

Alegria

1a sessió. Hi havia ganes de retrobament. A mesura que anaven entrant a l’aula, s’abraçaven, es feien petons, es demanaven pel mes de pausa i algú confessava que ja tenia ganes que el curs arranqués. Es respirava alegria, un dels components de l’il·lusionisme social.

Per conèixer les noves incorporacions i també per conèixe’ns una mica més, vaig preveure l’activitat de Jo sóc. Han de completar en un full cinc definicions seves amb l’encapçalament Jo sóc. Abans, però,  vam elaborar uns rètols amb els noms de cadascú. Els vaig demanar que juguessin amb les lletres del nom. Era per demostrar-los que tothom és creatiu. De totes maneres,  va propiciar un bon clima per a la posada en comú de les definicions. Vaig repartir a l’atzar els papers. Havien d’endevinar qui havia escrit les definicions. Vam riure força.

Tot seguit vaig repartir dos grups perquè teníem dues companyes noves. Elles haurien de respondre a la pregunta Com aprenem Els Viatgers? Per això calia  que cada component del seu equip li dibuixés un concepte. Així vam confeccionar un guió visual. Les dues alumnes van acceptar el repte i se’n van sortir prou bé. Ens va fer gràcia escoltar com ens veien. Els va sorprendre el bon ambient, la pinya que fèiem.

Vaig aprofitar uns poemes visuals de Joan Brossa per formar petits grups. Els vaig repartir una definició diferent a cada grup.  Havien d’endevinar la paraula, un dels poders que hauran d’emergir al llarg d’aquest trimestre.

2a sessió. Abans de reprendre l’activitat dels poders, vam fer una roda amb què s’havien quedat en la sessió anterior.  També vam reflexionar sobre les exposicions orals. Primer, la majoria van reconèixer que les dues ponents tenien molt bon nivell. Una només fa set mesos que és a Catalunya. Ha fet un B1, B2 i ara l’S2. També van reconèixer que entre tots havien aconseguit que fos una tasca reeixida. Es van oblidar del pensament visual. Els dibuixos havien ajudat que les exposicions fossin espontànies. La darrera parella va enumerar tots els poders amb què van aplicar en aquesta tasca. Sort que es declaren poc creatius!

Tot seguit, es van tornar a ajuntar per poemes visuals. Van definir com era un poema visual. Després van mirar de crear un poema amb el poder. També els vaig avançar que en l’última sessió els volia regalar una vareta. Cada grup havia de pensar com em podien demostrar que havien adquirit un poder. Finalment, els vaig demanar que escriguessin una carta oferint-se com a candidat per a la vareta, què podien aportar al grup i què volien aconseguir.

 

Arran dels comentaris de dues alumnes del trimestre passat, he d’incorporar algunes millores. Ara bé, han esclatat un conflicte dins meu. Reconec que cal que ens fixem objectius i que els temporalitzem per evitar que alguns alumnes perdin el nord. Però com els puc negociar amb ells? Temo que si els fixo jo, acabi imposant determinats continguts. En canvi, si apadrinen errades, poden convertir les posades en comú en petites classes magistrals repetint com lloros  nocions gramaticals o enumerant nombroses excepcions.  Esperava que ho resoldria amb les seves propostes per aconseguir els poders o bé amb la carta. Van apuntar unes reflexions molt interessants en la primera activitat i en la carta continuen expressant objectius massa generals, molt poc concrets. Ens haurem d’endinsar al regne de Morfeu.

 

 

 

 

Els Viatgers

Fa un mes que vaig finalitzar el curs i encara no he pogut escriure’n la valoració. Va arrencar sota la ressaca electoral del 27-S i l’escric mentre se celebra el debat d’investidura. Així doncs, seguint la recomanació del nou president, començarem aquesta reflexió demanant perdó i agraint. Perdoneu el retard i he d’agrair a Garbiñe Larralde i Ramón Besonías que m’animessin a practicar el pensament visual. Em va servir aquest mètode tant per planificar-lo com per valorar-lo.

Com que aquest curs és una continuïtat del curs en què vaig experimentar el desapoderament educatiu —que tan bon resultat va donar—, hi volia mantenir la mateixa línia. Tenia l’encàrrec de flexibilitzar l’itinerari per poder oferir aquest curs a un públic molt més ampli que el que correspondria al grau. De ser un grup amb un nombre inscrits molt per sota dels mínims fixats va haver-se de tancar en plena inscripció.

Vam acordar que experimentaríem l’autogestió educativa. Com és natural, va crear un cert desconcert, però a mesura que avançava el curs, s’anava entenent. En l’última sessió cadascú va explicar el seu procés de transformació. El  pànic i l’angoixa inicials es van modificar en gaudi i companyonia. D’entrada, ens vam fixar una primera tasca: la de constitució del grup. Vam triar nom, imatge i un text de presentació. Aquesta activitat es va dur a terme com a proposta de redacció col·lectiva. Cada alumne es va encarregar d’escriure un esborrany. Vaig formar petits grups perquè en triessin un. Vam repetir l’operació, però ara, amb el text que va presentar cada grup.

Vam establir que hi hauria una persona que s’encarregaria de redactar l’acta de la sessió. Em vaig comprometre que només revisaria cinc errades de cada text. Creava una presentació plantejant els dubtes que hi havia observat. Vam instaurar l’homenatge al secretari. El motiu era ben senzill. Li agraíem que ajudés al grup a resoldre els dubtes. La cerimònia era molt breu. El predecessor  s’encarregava d’atorgar un emblema al seu substitut al so d’una fanfara. Jo em convertia en l’assistent de la cerimònia.

També vam formar cinc grups que es van comprometre a liderar cinc projectes. Van pensar com podríem participar en el projecte col·laboratiu de Huertos literarios. Serà un projecte que es materiliatzarà al llarg del tres trimestre. De moment, es va fixar un termini perquè cadascú busqués una obra artística relacionada amb el vi. Un altre grup va organitzar  un debat sobre la privacitat a Internet. Es va preparar una exposició inicial sobre el tema i es va encarregar de moderar el debat. El tercer grup va proposar a la resta de companys de gravar una petita presentació de cadascú en vídeo. Un quart grup va voler contextualitzar el moment que es vivia al país. Va preparar un vídeo per què es volia engegar un procés constituent. Finalment, el cinquè grup es va plantejar testimoniar l’experiència del curs. Per això, van anar recollint diferents mostres al llarg del trimestres per exposar-los l’últim dia.

Vam crear una comunitat a Google+ en què publicàvem tant les actes, les presentacions per treballar les errades i els productes finals dels diferents projectes. Vam comptar amb un tècnic informàtic. Es va convertir en el nostre àngel de la guarda. Va ajudar els companys a descobrir les aplicacions que tenien al mòbil. Em proposava com podia plantejar activitats tenint en compte l’entorn virtual. El nostre agraïment és infinit.

Ja que hem tornat al reconeixement, m’hauré de disculpar una altra vegada. Un dels dies que discutíem com concretàvem la participació en Huertos literarios vaig perdre els estreps. Tot el que es debatia plantejava dubtes. Va ser un dels projectes que ben aviat es van determinar.  Són els pocs dies que surts de l’aula escopint: “Puta autogestió! Puta direccionalitat!” El conflicte es va solucionar penjant un parell de mostres de disculpes. L’endemà em vaig comprometre a tenir més present el seu procés cognitiu. Per tant, quan comencessin a fregir les neurones jo respiraria profundament i comptaria fins a deu.

De totes maneres, vam viure altres moments memorables. Per exemple, com uns companys van reconfortar una companya que es va emocionar gravant la presentació.  Una alumna  va haver de viatjar a Suècia i  consultava el blog quan arribava a l’hotel. Com he comentat més amunt, de les malfiances inicials per les diferències de nivells es va anar consolidant el grup i van ser conscients que tothom aportava coneixement en el grup.

Quant a l’avaluació, només vam negociar els criteris avaluatius tant del projecte com de la participació dels alumnes per al debat i la presentació del vídeo. Vam ser incapaços de valorar els altres tres. No obstant això, vam organitzar la darrera sessió per valorar l’experiència. Vam haver d’aportar tres imatges que responguessin unes qüestions. Un cop havien exposat la seva valoració, havien de buscar l’obsequi que els havia preparat: una bola de Nadal amb un missatge d’agraïment xifrat. Cadascú havia de descobrir quina fortalesa li destacava. Em vaig inspirar en el llibre  Ahora, descubra sus fortalezas.

Costa que els alumnes es desprenguin d’un model tradicional de curs. Els encanta idear i impulsar projectes, però els preparen fora de l’aula. No volen entorpir el ritme del curs. Potser en sóc culpable ja que intento facilitar alguns continguts. Potser jugo a la puta i a la Ramoneta.  D’altrada banda, com que havíem fixat que tenien una setmana per enllestir l’acta, això ha repercutit a l’hora de comentar les errades. Alguns alumnes les comentaven en el blog o bé en la comunitat. D’altres, en canvi, no.  Si aprofitàvem per comentar-les a classe, alguns alumnes s’espantaven per les explicacions gramaticals. L’eterna disputa bizantina entre aprenentatge formal i informal.

He notat que alguns alumnes s’han implicat de valent en tot el que proposo mentre que uns altres mantenen una actitud més passiva, com més expectants. Penso  que obeeix a dos possibles factors. D’una banda, que jo hagi estat incapaç de transmetre’ls la metodologia o bé els costa fixar uns propòsits autònomament. A més, aquest vagareig augmenta quan l’alumne pateix algun problema personal. Així doncs, ho haurem de tenir en compte per al proper curs.

Recull de les imatges, actes i reflexions d’algunes sessions. (Cliqueu aquí)

Per cert, el nom va venir inspirat per un decàleg que vam llegir en la primera sessió, tot i que també ens el podria  haver inspirat un espot electoral.

 

 

 

 

Por

4a sessió amb l’S1. Aquest matí he llegit un apunt  d’un company de MOOC en què manifesta la necessitat de perdre més el temps a l’aula per evitar aquesta dèria —i ximpleria—  d’acabar programes. Potser, així, els alumnes poden aprendre més significativament. D’altra banda, Pilar Jericó divulgava un nou article sobre la por. I ves, ha esclatat un petit conflicte per la por de perdre el temps negociant.

Avui hem començant la sessió amb una roda en què cadascú ha pensat en quin tipus de música relacionaria la sessió de dimarts. Ha guanyat les cançons infantils. També he aprofitat perquè cadascú destaqués algun element de la classe anterior. La majoria ha confessat que els va agrada l’activitat d’escalfament —però sobretot les onomatopeies!—, el diftogns i els recursos que vam veure que tenim en el blog del Servei.

Tot seguit, els he demanat que m’ajudessin a recordar la història del rei Salomó. Ha estat la manera d’introduir els dígrafs. Per parelles, havien de fer de mares del judici. Havien d’apuntar quines parelles de lletres se separaven i quines no. Provant la narrativa i el pensament visual!

Hem recordat els dubtes que tinc jo. Hem organitzat tres grups perquè suggerissin propostes. Un s’ha encarregat de pensar com podia ser el portafolis, un altre com podíem personalitzar més l’aula i el darrer han suggerit un possible pla d’acollida.

Pensat com podem adaptar l’aula

Explicant què és un portafolis

Pensant en un pla d’acollida

Mentre un portaveu de cada grup exposava les conclusions, ha esclatat el conflicte.  El Manuel ha opinat que li semblava que anàvem molt lents, que hauríem d’aprofitar els cap de setmana per fer deures i que li feia por que no acabaríem el curs. De sobte, m’ha vingut al cap els comentaris en el mur del MOOC i l’article de Pilar Jericó. Aquesta mania d’anticipar esdeveniments que desconeixem per culpa de la por. Tot i que he notat que les vèrtebres se m’afilaven per convertir-se en armes llancívoles, m’he calmant i he demanat què en pensava la resta dels companys.  Finalment, hem pogut prendre uns acords. Ja tenim quatre secretaris que redactaran les actes de les sessions. També els he proposat com corregiríem aquests textos, amb reflexions per deixar-hi comentaris.  Aviat, doncs, podré vincular aquestes reflexions amb les corresponents actes.

 

A la meva puta bola!!

Enguany fa 25 anys que em dedico a fer classes de català per a adults. Però tinc el pressentiment que aquests darrers anys he encetat una nova etapa. Deu ser cosa de l’edat —i dels quilos!, parodiant un eslògan publicitari—, però el que abans era avançar a batzegades, ara s’ha convertit en un caminar amb més fermesa, amb alguna ensopegada de tant en tant. Comparteixo la idea de Miguel Elias de concebre els cursos com aventures. Sempre m’ha semblat un viatge. I ara, —que cony!, amb l’edat vas perdent, també,  els pèls de la llengua—, em ve molt de gust divertir-me i que els alumnes es diverteixin. El vent ens bufa de cara per als qui hem estat titllats de dispersos, rarets, friquis, somiatruites o bolets.

Aquesta vegada he mirat de dibuixar els objectius, efectes de tenir a la xarxa personal la Garbiñe Larralde. S’ha entestat que practiquem el pensament visual. Ja sé que necessito millorar els meus gargots, però reconec que té avantatges aquest mètode. Ara llegeixes d’una altra manera els llibres. Tries més afinadament la informació rellevant ja que et vas plantejant com la pots representar gràficament.

Vull continuar explorant l’aprenentatge informal. Les classes s’han de convertir en tallers en què el grup negociï els objectius i la manera d’assolir els reptes.Per tant, seguirem provant el desempoderament tant educatiu com lingüístic en el grup d’S1. D’altra banda, he de continuar experimentant la ludificació. Barrino per adaptar l’experiència d’Els Veïns i el projecte de TotssomSalim en el nou grup de C2. Tot i que ho hagi de debatre amb el grup corresponent, m’agradaria continuar amb el moviment de l’avaluació ètica. Caldria que fixéssim quins són els criteris que hauria de reunir els cursos perquè es poguessin certificar amb aquesta etiqueta. I aquí hi hauria d’entrar la revisió textual. L’he de reorientar, sobretot en el grup de perfeccionament. Finalment, com que m’he adonat que amb l’edat també et creixen les butxaques, continuaré visibilitzant, en la mesura que pugui, les classes. M’ha anat molt bé per confeccionar el portafolis.

Un, dos, tres. Un, dos tres.  Curs nou estrenaré i cinc reptes assoliré.