IMG_20171005_204201_771.jpg

1a sessió. Retrobament amb un grup del curs passat, tot i que amb algunes noves incorporacions. Vaig a preu fet. M’oblido que els antics alumnes volen celebrar la tornada a la rutina. He recuperat el començament del tercer trimestre amb Els Viatgers.

Ha costat que interactuessin amb l’activitat d’escalfament, la de La primera lletra. S’han format capelletes. De totes maneres, els alumnes nous  s’han desinhibit ben aviat i s’han integrat de seguida. He adaptat el baròmetre per reflexionar sobre aprendre o aprovar. En lloc d’utilitzar la imatge de les píndoles, m’he servit la de coneixement o informació. Tothom s’ha decantat cap a la del coneixement. Abans, l’he introduïda amb una pregunta. “Quina és la capacitat amb què hem nascut, segons la Generalitat?”

P1380335

Acció performativa per desacralitzar la prova. S’han animat a oferir brindis, seguint la tècnica d’Erin Gruwell. Ritual de Jordi Ferreiro i, finalment, han fet el model de prova individualment. La majoria d’antics alumnes s’han queixat que els havia fatigat bastant, mentre que els nous se n’anaven desangoixats. Creu i cara.

Anuncis
20170418_100852

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

20170615_114220 (1)

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

20170615_193219

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

dav

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

20170509_111723 (1)

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

IMG_20170513_132218_630

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

Anàlisi DAFO #i2cast16 (2).jpg

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

Tal com havia previst, després d’indagar sobre l’essència humana, ens podíem afegir a la commemoració de l’aniversari de la mort del poeta sabadellenc amb el poemari Bestiari. Dues sessions ens han servit per conèixer l’autor, analitzar-ne els poemes i desenvolupar un taller sonor.

img_20161130_103347

16a sessió Després de recordar la sessió anterior, van imaginar com devia ser Joan Oliver contemplant una fotografia seva. Tot seguit, van jugar a un qüestionari sobre la figura de l’autor amb el kahoot. Com és habitual, els va agradar i fins i tot van reconèixer que així s’aprenia molt més.

Van pensar preguntes que ens podríem plantejar a l’hora de llegir un poema. Vaig repartir una poesia a cada alumne.Vam resoldre tots els dubtes de lèxic i cadascú va interpretar el seu poema. Algú abans havia manifestat certa por a l’hora d’entendre una poesia, però van desaparèixer quan tothom va comentar el seu text.

20161129_112702

17a sessió

img_20161203_204706

Vam recordar la sessió anterior. Tot seguit, vam visualitzar un fragment de quatre vídeos:

Els en vaig demanar similituds i diferències. Llavors els vaig proposar si gravàvem els poemes jugant amb la veu. He de reconèixer que no les tenia totes, però em va sorprendre que el grup es va prestat al joc sense cap tipus de mania. Vam organitzar dos grups. els vaig proposar que cadascú llegís el seu text i els altres companys de l’equip s’encarreguessin dels efectes sonors.  Els rapsodes en van tenir prou amb una lectura del text per proposar a l’equip com hauria de ser-ne la gravació. Els companys també  s’hi implicaven suggerint efectes sonors.

En Mosques i mosquits els acompanyants ens vam transformar en un cor que brunzia sense parar mentre el Manuel llegia el poema. La Tatty es va empescar un crit de fera per a una bèstia del tercer vers. A Pollastret, la Nora i la Tatty  dialogaven mentre  tots picaven les claus a les potes de les cadires per imitar la dringadissa de coberts . El Manuel colpejava rítmicament els dits a la carpeta per simular el trontoll del tren cap a França. A Microbi la Tatty es va encarregar d’anar-lo llegint cada vegada més imperceptible. A Cérvol, tots bufàvem mentre l’Andrea el llegia. La gravació més hilarant va ser per al poema Aranya. Mentre la Cris llegia el poema, els altres entonàvem la cançó de La família Addams  amb dues versions: per a la primestra estrofa na-na-na-nà i per a la segona estrofa clinc-clinc-clinc. 

20161201_101528.jpg

Ens hauria calgunt un estudi i un tècnic de so  perquè vam gravar les versions al mòbil. A l’hora de convertir el format dels fitxer perd molta qualitat. Una llàstima que no puguem compartir les versions sonores de Bestiari.

IMG_20160721_153037

Vam arrencar el darrer tram d’una manera bastant disruptiva. Va ser una declaració de guerra  en contra de l’aprenentatge formal i  de l’avaluació certificadora —Hugo Pardo Kuklinsky, on et puc deixar el meu CV? Si més no, era mantenir a ratllar el pànic per la prova i el certificat i evitar que malmetés tot el que havíem aconseguit en els dos trimestres anteriors (1r i 2n trimestre) : la confiança en el grup per generar coneixement plegats, és a dir, aprendre els uns dels altres prescindint de continguts.  De totes maneres, ideant el Projecte Mínim Viable per desenvolupar en aquest tram de curs, vaig mirar que els objectius no es distanciessin gaire dels de la prova: presentar-se, escriure un article d’opinió, participar en un dietari, opinar sobre herois i cloure La vinya literària.

IMG_20160404_142901 (1)

Vam  començar amb una activitat lúdica com a detonant: el baròmetre. S’havien de posicionar segons si les seves expectatives eren aprendre llengua o bé aprovar un certificat. M’hauia d’haver quedat amb la imatge del resultat perquè alguns que van triar aprendre la llengua, després han mostrat el seu individualisme. Vaig organitzar un brindis, com el primer dia del segon curs d’Erin Gruwell. Tothom va oferir un parlament per agrair que havien aprovat. Això sí, per formular l’agraïment, havien de trepitjar un model de prova. Així vaig que tots participéssim en un ritual per desacralitzar la prova.

16 - 1

16 - 2

imatges cortesia d’Ana Chacón Gallardo

Vam aprofitar en la següent sessió de plantejar un parell de tasques que ens servissin d’avaluació inicial perquè els alumnes es fessin conscients del seu punt de partida. Van haver de participar en un procés de selecció per formar part de l’Escola d’Herois.  Havien de gravar un vídeo explicant perquè hi volien ingressar i quin poder tenien. Com passa sempre, alguns alumnes  avergonyits i d’altres ben desinhibits; els resultats, sorprenents. Una sessió esbojarrada, però veus cares somrients i de gaudi. D’altra banda, els vaig demanar  que escrivissin un text responent a la pregunta: Si eren herois per un trimestre? 

Havia previst que les heroïnes esdevinguessin les unitats didàctiques i que finalitzaríem cada unitat amb alguna perfomance homenatjant la personalitat estudiada i amb un joc, elaborat per companys del mateix grau, però del primer trimestre.No obstant això, el curs es va concretar en la lectura col·laborativa del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Vam llegir l’article de Saïd El Kadaoui Moussaoui. El món d’ahir. Aquest text model  va servir per conèixer què havia de millorar cadascú del seu  article d’opinió.  Van enllestir -ne una altra versió. La seqüència  va continuar amb la planificació d’un article d’opinió. Vaig seguir bastant el que havia treballat en el C2: tria del tema i justificació, planificar tesi i arguments, contrastar idees amb altres lectors… Finalment, cadascú va triar una de les heroïnes. Cada grup va haver de preparar un elevator pitch defensant el seu personatge. A partir de les intervencions, vam elegir la padrina del curs. El grup de Janine Shepherd va aconseguir que el seu personatge fos el més votat. També vam acordar que escriurien en grup un article d’opinió amb el títol La lliçó de… Havien de donar a conèixer a la resta d’alumnes del Servei la seva heroïna amb un apunt al blog. A més, vam escriure un missatge electrònic convidant el personatge i plantejant-li cinc possibles preguntes.

Quant a La vinya literària, calia concretar com el desenvolupàvem en aquest trimestre. Havien apuntat organitzar un tast i una perfomance. En principi, havíem reservat la darrera sessió abans de la prova per anar a celebrar un tast. No vam preveure que podia haver-hi companys que fossin abstemis, com va passar. Vaig patir una lumbàlgia inoportuna la setmana del tastet. Així que el vaig substituir amb la tria d’una desena de poemes quan vam tenir acordada quina seria la nostra participació en la cloenda d’enguany.

(vídeo cortesia del SLC de Castelldefels)

Tal com he comentat més amunt, vaig voler experimentar la performance com a recurs didàctic- A banda de les que hem anat detallant, vam  provar el #ritualImelda, inspirat per Jordi Ferreiro. Cadascú havia d’esquinçar el full de la prova model escriure-hi com foragitaria la prova. Havia de plegar ben petit i dur-lo una setmana a sobre. Per reviure tot el que ens havia impactat del llibre Si creus en mi, et sorprendré, cada alumne va haver d’escriure una paraula sense veure-hi i seguint el traç que li marcava una altra persona a l’esquena. Vam aprofitar el Dia Mundial del Joc per repassar amb els jocs dels companys i com que vam constituir  els grups per acomplir les tasques finals, vam confeccionar una estructura amb les varetes que van guanyar el trimestre anterior.

IMG_20160408_200031

13735558_1794075537504028_7025163220055582470_o

13423857_1778476192397296_2610381842794385363_n

Vam acordar que cada dia recordaríem la sessió anterior redactant-ne l’acta, només en 21 paraules. Primer, l’escrivien individualment i després la posaven en comú en petits grups. L’atzar, però, era l’encarregat de designar l’acta publicada.

Hi havia encara alguns alumnes que els sobtaven les performances. S’esperaven un model més tradicional d’ensenyament, tot i que sabien reconèixer la intenció de l’acció (experimentar aprenentatge) s’esperaven l’assoliment d’uns continguts o bé que els transmetés aquesta obligació. És l’eterna disputa entre aprenentatges formal i informal. A més, l’amenaça de l’examen no ajudava a trencar prejudicis. Per tant, finalitzo l’experiència satisfet dels resultats, però amb certa frustració. Tinc la sensació que no he sabut ajudar a tot el grup.

Anàlisi DAFO S31516

Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí.

2015-07-30 13.55.51

IMG_20160405_143206Què hi pinta un pal de fregar, una safata amb dues dotzenes de gots, una fotografia de Johan Cruyff i la cançó Heroes de David Bowie en una aula? Doncs l’estrena del darrer tram d’Els Viatgers.

1a sessió. Mantenim la tradició d’anar a arribant  progressivament al llarg d’un quart. Vam encetar el curs amb una activitat de presentació: La primera lletra. Havien d’apuntar en un full la lletra inicial del seu plat, color i animal preferits, el d’una afició i el millor regal que els havien fet mai. Vam formar parelles i van mirar d’endevinar el significat de les lletres. Tot seguit, cadascú va presentar la seva parella a la resta del grup.

Tot seguit, els vaig recordar el debat que s’havia generat el darrer dia de classe del curs passat. Els vaig demanar que formessin una fila índia al mig de l’aula i que saltessin a la dreta el que s’estimaven més aprendre i a l’esquerra els que volien aprovar. Tinc un grup bastant dretà mentre que una minoria va reconèixer que volia obtenir el certificat. Mentre disposaven les cadires en un cercle,  els vaig informar que per a la propera activitat calia que tinguéssim el terra ben net. Així doncs, vaig agafar la galleda i el pal i vaig anar fregant l’espai creat. Els demanava que aixequessin els peus per passar la baieta per sota de la cadira. Reien a pleret.  Tot seguit, vaig anar deixant al terra folis. Així, vaig improvisar una passarel·la. Ara,  els vaig convidar a viatjar pel temps  Ens vam anar al dia 17 de juny, última sessió del curs. Els comunicava que tothom havia aprovat. Va esclatar l’alegria. Van confessar que ho volien celebrar. Els vaig mostrar la safata amb els gots i els vaig informar que me n’anava a buscar l’ampolla de cava que teníem a la nevera. A l’hora d’obrir el cava, els vaig demanar que haurien de formular un brindis. Havien de venir a la taula i expressar el discurs. Vam descobrir que els folis sobre el parquet sec són perillosos: tothom hi relliscava.

terra lliscant.JPG

Acabada la roda de felicitacions, els vaig demanar que cadascú replegués un foli del terra. De seguida, es van donar que era un full del model de prova. Vaig demanar disculpes. És veritat que tenia previst, tal com m’havien demanat, de treballar el model de prova. Ensopida. Els vaig animar a recuperar l’estat d’eufòria anterior. Havíem de seguir un ritual, el que ens va fer Jordi Ferreiro. Els vaig demanar que esquincessin un tros del full. Hi havien de dibuixar o escriure una paraula que simbolitzés com desafiaven la prova. L’havien de plegar ben petit. Se l’havien de fregar per l’aixella, pel cul. Després,  s’havien de comprometre a dur-lo a sobre durant una setmana  i guardar-lo amb la vareta del curs passat.

A continuació, vaig repartir les pistes del curs a cadascú. Havien de trobar els companys que tenien les altres pistes per descobrir un dels cinc personatges. Les pistes eren les lletres del nom i cognom, una dada biogràfica, una fotografia del personatge, una fotografia i un vídeo musical vinculats amb el personatge. Finalment, cada grup va desvelar quina dona tenia. Va ser el moment per compartir la pregunta del trimestre: Podem ser herois per un trimestre? Per què? També vaig anunciar que Anna Vives, Neus Català, Milena Jesenska, Erin Gruwell i Janine Sheperd ens ajudarien a descobrir-ho.

PISTA1NOMS.docPISTA3OBJECTES.docPISTA4paraules.doc

Abans de plegar, vam fer una roda en què cadascú va expressar amb què es quedava d’aquest primer dia. La majoria va valorar que el brindis havia suposat una empenta a l’esquena. De totes maneres, una alumna, nova, va expressar que se sentia confosa.

20150425_115922

Avui segona sessió de l’Assistència Gravitatòria. Jordi Ferreiro ha presentat la parella  conductora i ha recordat la finalitat de les dues sessions: la primera més teòrica i la d’avui més pràctica. Lucía Sánchez, que forma part del col·lectiu Pedagogías invisibles, ha explicat què entén per perfomances Ha repassat breument les claus que va enumerar María Acaso i les ha exemplificat amb la seva pràctica. Tot i que m’ha agradat que expliqués per què es va decantar cap a l’avaluació creativa —boníssima la diapositiva en què comparava com se sentia respecte a l’hora de valorar l’aprenentatge dels seus alumnes—, discrepo com l’ha definida. Considera que ens hem de formular un parell de preguntes: què avalues i què valores. Ha argumentat que per ella avaluar és donar valor. Encara que en vulguem defugir, l’avaluació és el gran parany d’una educació industrialitzada. Ella mateixa s’ha justificat. Ha de puntuar els seus alumnes, li agradi o no. Penso que és el llast que ens impedeix renovar el paradigma educatiu. Quan siguem capaços de prescindir-ne, haurem capgirat completament l’educació. Ha prosseguit amb quines tècniques fomenta la participació (grups de discussió, entrevistes, observació dels participants, comunitat). Ha explicat com converteix l’avaluació atractiva pagant el treball de l’alumne amb una moneda (terruño) Al final es canvia per una puntuació. També ha explicat que demana als alumnes que elaborin una xapa en què representin el que han après.

IMG_20150425_182946

Tot seguit Álvaro Solache s’ha presentat. Ha explicat la seva trajectòria, quins són els projectes que lidera. Primer, s’ha agenollat per mostrar-nos que li mereixíem tot el respecte. Ens ha anunciat quines performances havíem previst. S’ha posat una capa per explicar-nos el projecte Comando molekulón i l’escola de superherois que vol obrir a la Floresta.Amb l’ajut de la Lucía, ens han repartit post it perquè hi apuntéssim quin poder crèiem que teníem. Fins i tot ens ha animat a trucar a casa per preguntar-ho. La Lucía ens anava demanant què havíem escrit. Així Mazinger Peta ha pogut designar el cap de colla i la motivadora, la persona que ens havia d’anar animant. Li ha donat les faixes i en un moment ens hem convertit en una colla castellera. Ha ajudat al cap de colla a bastir un pilar. Ens ha demostrat que amb la força de l’equip, l’enxaneta no ha caigut quan ha obligat la base i les dues crosses a abandonar la figura. La Lucía ens ha anat pagant per la participació, segons l’informe del cap de colla.

IMG_20150425_105615

Després de la pausa, la Lucía ens ha demanat que formessin sis grups. Havíem de construir una estructura consistent i ben alta amb el material que teníem. Amb un quart cada grup ha estat capaç de muntar-les. Després ella i el Jordi Ferreiro, han anat valorant i pagant les estructures. Compto que ho esperaven. Han esclatat un conflicte. Alguns companys mostraven el seu desacord per la valoració o bé es queixaven que es valoraven millor unes altres estructures.

20150425_120116

Ens han convidat a seure. La Lucía ens ha demanat que ens repartíssim els diners aconseguits i ens ha convidat a reflexionar sobre les dues experiències. Hem comentat el que ens ha aportat fer de castellers. Hem estat capaços d’enfilar un castell sense qüestionar la nostra inexpertesa. Ens hem limitat a seguir les indicacions del cap de colla o els ànims de la motivadora. També l’Al ens mostrava com ens havíem de posar i quina era el nostre rol en la construcció. Quant a l’acció sobre l’avaluació ha generat un intens debat en què s’ha manifestat el que fomenta: la competitivitat, la frustració, la violència. Mentre discutíem, l’Al ha aprofitat per repartir-nos a cadascú un pal d’una de les estructures.

20150425_120736

Crec que ha improvisat aquesta performance. Ha pretès fer-nos adonar del que pot suposar el canvi d’un paradigma econòmic basant en l’intercanvi i la cooperació. Primer, ens ha demanat que miréssim d’aconseguir un altre pal. Podíem utilitzar el diner embutxacat en les accions anteriors. Després, ens ha animat a repetir l’acció però ara amb l’intercanvi, Finalment, ens ha ordenat que aconseguíssim un altre pal, si volíem, però d’una manera natural: prenent-lo. Per acabar, ens ha cantat el rap del seu superheroi i ens ha animat  a canviar la nostra pràctica a l’aula tenint en compte la piràmide de Dole.

És curiós perquè no ha calgut preveure cap activitat de trencar el gel o de presentació per cohesionar-nos. Convidant-nos a ser una colla castellera ha aconseguit el que pretenen aquestes activitats socialitzadores. Ens ha desinhibit. A més, la pausa del cafè ha ajudat que tothom parlés amb qui tingués al costat. La segona proposta ha evidenciat quina és la potencialitat d’una perfomance com a recurs didàctic. Ha estat una bona mostra d’aprenentatge experiencial sobre l’avaluació. Ha generat un debat intens. No ha fet falta que Lucía Sánchez el moderés. Un degoteig constant de mans alçades. Com en l’última sobre economia.

20150425_120736 IMG_20150425_123414

Un  encert d’aquest seminari són les parelles de conductors. Ja es va poder comprovar en l’anterior sessió. Es complementen i aconsegueixen un alt grau de compenetració, cosa que origina molta confiança per part dels assistents.

Per acabar, l’Al ha repetit una idea que també la va remarcar el Jordi Macián: el fet de divertir-se,  passar-nos-ho bé a l’aula perquè els alumnes es puguin divertir. És cabdal.En surts optimista. Notes que has eixamplat la caixa toràcica i que t’han fet emergir algun poder: participar i sentir-te que formes part d’un col·lectiu o d’una comunitat.

2a sessió amb el grup d’E3. Escric aquest dietari amb una mica de recança. He estrenat el curs i encara tinc pendent elaborar-ne el Projecte Mínim Viable. Ha estat per manca de temps, però també m’he qüestionat si realment cal aquest document. Primer, si he d’aprendre a desapoderar-me potser no cal planificacions prèvies que només et donen la seguretat d’emprendre l’aventura. Segon, si hem d’experimentar un model democràtic, la negociació n’és la clau. Per tant, és impossible fixar res fins que no es debati a l’aula amb el grup. A més, m’he proposat si no acabem la programació de la sessió, la recuperarem en la propera. Però em nego a amoïnar-me per haver d’enllestir el que he planificat. És el parany del consumisme educatiu. Visca l’educació lenta!

Vam començar una roda en què cadascú explicava les imatges o les paraules que havia buscat com a material del primer relatograma. Van anar apareixent els estats ànims que havien viscut en la sessió anterior. Algú havia tingut molt bona impressió de la metodologia. Una altra es va fixar en el pla de curs en què apareixia l’adjectiu democràtic… Em van impressionar els comentaris. Tot seguit, els vaig facilitar el plat, la pega i les tisores. Cadascú hi va anar enganxant el que va voler. Resultat satisfactori per les dues bandes. Anem començant la construcció col·lectiva. De moment, cadascú enganxant en el plat la seva individualitat.

Com que van aparèixer els adjectius relacionats amb els estats d’ànim. Els vaig apuntar a la pissarra per repassar la morfologia dels adjectius i per presentar-los uns quants de nous (capficat, amoïnat, angoixat…). Per què vaig improvisar? Doncs el subconscient va reaccionar així per acontentar l’Eva. Em va semblar percebre el dia anterior que era reticent a la manera de plantejar la sessió. Manies. Va venir apressada a disculpar-se perquè havia plegat abans, que li feia molta vergonya parlar. La vaig tranquil·litzar.

Vam continuar el model de prova. Vam corregir i acabar els exercicis gramaticals. Després els vaig proposar la pregunta per a l’exercici d’expressió oral. La majoria espera trobar feina i aconseguir ser capaç de parlar en català. Vaig estar a punt de caure la temptació que escriguessin el missatge electrònic de l’exercici de l’expressió escrita a casa. Me’n vaig estar i el van escriure a l’aula. Només ens va quedar temps per presentar el pla de treball (PLA DE CURS E3). Van aprofitar per comentar alguns aspectes. Van valorar que era efectiu tenir el grup virtual. Va anar com anell del dit i va resoldre un futur conflicte: l’acollida a les tres persones que s’han incorporat al grup per primera vegada. El Chema va informar de l’existència del grup al Whatsapp. El Celes va preguntar, estranyat, quina n’era la finalitat. Els altres vam riure. Serveix per a tot: informar, comentar, aclarir… És quan vaig veure que és un grup molt cohesionat i tenen un perfil adequat per esdevenir il·lusionistes socials. A la tarda, la Laura ja els hi havia afegit. L’Eva informava que li havien confirmat que treballaria a l’aeroport. A veure què els sembla el vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposibleEs preveu una perfomance ben aviat.