Això era i no era que un professor va divulgar un repte a Gandia un dia del mes de juliol.

M’hi havia compromès com a soci. Però escoltant la comunicació, em va acabar de convèncer. Dubto de si havia d’animar als alumnes a somniar o bé a jugar cada dia a l’aula. és curiós perquè per cercar una mirada cap al futur ens obligava a trastejar per la memòria. Potser el projecte ens conduiria cap al nostre infant interior. I el despertaria.

L’originalitat de la proposta del professor castellonenc rau  en aquesta invitació a treballar un temps que en l’educació brilla per la seva absència: el futur. No obstant això, la paradoxa ha estat que ens vam centrar a repassar els passats de la morfologia verbals. El dia que l’alumnat havia de començar a exposar els projectes finals, em van preguntar, amb certa angoixa,  quin temps haurien d’emprar. Van afrontar parlar de com s’imaginaven dintre de vint anys. Ara bé, tant els textos narratius que ens havien servit de model com els que havien produint utilitzaven els passats o el present.

A més, vam descobrir que un curs té molts paral·lelismes amb el conte. El transcurs d’un curs s’assembla bastant al periple d’un heroi narratiu. Endeguen una aventura. Irromprà el malvat, que entorpint la singladura, ajudarà a descobrir la potencialitat del protagonista, tant del conte com del curs. El procés d’aprenentatge de qualsevol alumne és bastant similar a la transformació que pateix el protagonista d’una rondalla. És curiós que ens aboquem ara als efectes de la narració, quan fa anys que les àrees de llengües i literatures dissequen els gèneres literaris a les aules. Menys anatomia del conte i més aplicació de tècniques i recursos narratius.

Tot va començar, doncs com comença qualsevol rondalla, amb un element detonant: un enigma i un repte (dibuixar una mà per escriure-hi els cinc desitjos del curs).

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l'alumnat.

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l’alumnat.

Aquests dos objectius, però,  esdevindrien la pedra de toc del curs. Van ser els exercicis per avaluar l’expressió oral. Si hagués planificat més acuradament el curs, podria haver reunit una imatge per a cada sessió. De fet, l’enigma era un avançament encobert del projecte final, si l’alumnat s’hi avenia. Podria haver servit com a material de suport per preparar la petxa-kutxa del projecte.

Presentació sessió

Desvetllo el significant de les representacions de l’enigma,  d’esquerra a dreta i de dalt a baix. La cançó de Jaume Sisa va servir per introduir el conte i triar un personatge de ficció. La Malèfica representa els malvats dels contes. Pensava en la prova que podia entorpir el desenvolupament del projecte, però gràcies a la lectura de Doni Tamblyn en vam saber reconèixer un altre: el critiquejador intern. La mà convidava a apuntar els cinc desitjos del curs. Vam imitar el desafiament d’Aulablog. L’aprenentatge cooperatiu estava representat per la colla castellera. La lectura d’alguns contes d’ El perquè de tot plegat de Quim Monzó podrien servir de model per a la tasca de les unitats 2  i 3.  El mirall és un element que apareix en els contes i a més convidava a una mirada introspectiva. La portada d’un conte tradicional anunciava què investigaríem. El logo del vintè aniversari de l’empresa anava com anell del dit per al títol del projecte. Les dues imatges següents proposava quines eines digitals utilitzaríem: el mòbil i una comunitat virtual. La càmera era per si ens atrevíem a filmar el guió. Dues fotografies de Joan Manel Serrat, amb vint i quaranta anys, apuntava que treballaríem el contrast de passats amb les versions d’Ara tinc vint anys. L’infant ens animava a endinsar-nos en el nostre infant interior i aclarir que potenciaríem l’aprenentatge informal. Reconec que em va costar pensar en imatges representatives. Així doncs, una il·lustració de la Blancaneu va ser un recurs fàcil. Aquells dies estava d’actualitat l’humorista Joan Rivers. Es nota que accepta el pas del temps. El micròfon advertia de la tasca de la unitat 1. El quadre de José Rodolfo Loaiza Ontiveros ens ajudaria a imaginar com poden haver evolucionat els protagonistes dels contes tradicionals. Una fotografia del meu avi patern representava com m’imaginava que seria dintre de dues dècades. Les dues darreres imatges corresponien a dos padrins més: Steve Cutts i James Finn Garner.

Vaig seguir bastant el que havia apuntat en el Projecte Mínim Viable. D’entrada, vam negociar si s’atrevien a elaborar un guió per filmar-lo o bé per gravar-lo. Van optar per aquesta segona opció. Tot i recórrer a les rúbriques per valorar tasques (avaluació inicial, tasca de la unitat 1 i avaluació final), vaig procurar d’aplicar tècniques positivistes. Per exemple, comentàvem poques errades. Només els deixava que en fessin pública una per comentar-la entre tots. Això ens permetia treballar continguts gramaticals o ampliar vocabulari. La socialització del projecte es va fixar en l’aula i en la comunitat amb Toni Solano i M. José Chordá. Quant a la temporalització prevista, va haver de ser més flexible.  Ens van caldre quatre sessions abans de l’arrancada del projecte. Les unitats 2 i 3 es van encavalcar. Mentre que per als projectes finals vam haver de destinar tres sessions. D’altra banda, va fer llufa el compromís de les vídeo actes. Van funcionar les primeres, però després va costar mantenir-les. Però ho penso mantenir en el proper projecte amb alguna modificació.

La comunitat virtual va servir per informar-los de les entrades que es publicaven en el blog i per difondre els artefactes que construíem. També per donar-los a conèixer informacions relacionades amb el projecte. Hi hauria d’haver inclòs  les mostres dels altres socis. Aprofito l’avinentesa per demanar disculpes.

Penso que els alumnes al començament els va desconcertar, sobretot els que s’incorporaven per primera vegada. En el grup tinc persones que és el tercer projecte en què participa. De fet, com vaig poder concloure en el darrer MOOC: l’aprenentatge informal captiva més que no pas el formal. Vincula molt més tot el grup i propicia un alt nivell d’entesa entre el grup i el professor. Suposa un repte professional, però també d’aprenentatge per a les dues bandes. Han estat vint sessions de gaudi tant per al grup com per a mi.

DOCUMENTACIÓ:

Com a agraïment de tots els participants i dels socis, Toni Solano i M. José Chordá, ja sé que pago poc amb aquesta cançó:

Anuncis

Sessions 15a i 16a amb el B3. La setmana passada va ser la Setmana de l’Artefacte Digital. Va coincidir els projectes finals d’aquest grup amb la unitat 3 del MOOC d’Escuela Andaluza de Sanidad Pública i Conecta13. Tal dit i tal fet. Dedicaríem les dues sessions amb les exposicions dels projectes finals. Per solidaritzar-me amb el grup, vaig penjar la meva intervenció a les Jornades d’Estiu de MenorcaEdu21 a la comunitat de Google+.

Dimarts només en vam poder escoltar: el de la Transi, el de la Johanna i el de la Laura. De la Laura no tinc cap testimoni perquè em va demanar si li podia passar les diapositives. Les dues primeres es van presentar amb un material analògic. Compto que la Transi va dedicar estones de les guàrdia per anar fabricant a mà les diapositives. Va seguir al peu de la lletra les instruccions. Va explicar la seva evolució en una desena de diapositives,  amb fotocòpies reciclades,  i la d’una protagonista del conte, la Ventafocs —amb uns aires de reina Sofia o de duquessa d’Alba—, amb les altres restants. Hi va escriure un petit missatge i va dibuixar-hi una imatge representativa.  Sí senyora! A més, va controlar els nervis i va recórrer a la seducció per atreure l’atenció de les companyes, com es pot comprovar.  La Laura va ser la segona. Es nota que està acostumada a muntar sessions formatives. Tot i el nerviosisme, va mantenir una postura ferma i pocs gestos, sincopats. Tothom se l’escoltava embadalit.  És el referent del grup. Ens va contar com es veia dintre de dues dècades a Colòmbia i com va canviar l’abella Maia. La Johanna va tancar el primer torn. Venia amb dos murals de cartolina en què hi havia deu imatges. En el primer, ens va explicar com es veia dintre de vint anys.  En les darreres, hi havia la imatge de la Pippi Langstrum. Va desplegar el segon mural. L’heroïna sueca feia la volta al món per emular el viatge del seu pare. Va anar explicant per quins llocs visitava. Passava per Barcelona i Castelldefels! Si voleu veure’n un fragment, cliqueu aquí.

Com que encara quedava una hora de classe, vaig recórrer a l’activitat Vosaltres responeu per mi.  S’ha d’animar l’alumnat perquè preguntin tot el que volen conèixer sobre el professor. Després es formen dos grups.  S’han d’encarar. Un alumne pregunta a un altre de l’equip contrari una pregunta sobre el professor. Aquest alumne ha de respondre com si fos el professor.  Es va establir molta complicitat. La Transi encara estava sota els efectes de l’exposició. Em veia treballant en un museu. Em van demanar com em sentia amb el grup. Si algú m’havia preguntat si era conscient que era un professor molt creatiu —es fa el que es pot!— i didàctic—ens vam mirar amb l’Aliou i vam somriure—.

 

Dijous, nova tongada de petxa-kutxes. Va començar la Liz. Em va demanar que li passés les diapositives. Mentre anava cap a la tarima vaig demanar a les companyes si la podien filmar. Ens va fer molta gràcia les imatges que va utilitzar. Són molt divertides. Ens va demostrar que és una dona inca molt sàvia. tot seguit, va continuar la Paqui. Crisi.  L’ordinador no obria el document. Ho vam poder resoldre.  Es veia una dona que tenia un reconeixement professional i era el pal de paller econòmic de la família. Però ens va divertir relatant la trajectòria vital de les Tres Bessones i la Bruixa Avorrida.  Va passar com la sessió anterior. Quedava mitja classe.  Com que la Lourdes m’havia passat un joc de l’oca per repassar els continguts del curs, vaig formar dos grups i van estar jugant-hi. Va aparèixer l’Annay, blanca com el paper! Estava histèrica, però tenia ganes de presentar la seva exposició. Es van repetir els problemes per obrir el fitxer. Finalment, ho vam aconseguir. Ara bé, es van desconfigurar la majoria de diapositives. De totes maneres, ens va poder explicar l’evolució d’Elpidio Valdés i com es veia ella al cap de dues dècades.

Ara, posa el forn a punt per anar cuinant vídeo amb les altres presentacions… Artefactes!


 

 

Darrer apunt. També m’afegeixo a les trilogies menorquines.

Com es pot comprovar, de prometre a complir hi ha molt a dir.

 

 

Em va costar controlar els nervis. Ara eren les padrines qui ens calmaven. Vaig haver de sortir a comprar tabac i vaig descobrir la bellesa des Mercadal. De fet, abans, per trobar el recinte i aparcament, l’atzar ens va obligar un tomb  amb el cotxe pel poble. La processó anava per dins, però em feia molta gràcia observar els companys; per exemple, veure  Joan Amorós, neguitós com repassava el guió de la seva presentació amunt i avall d’un dels passadissos. Al final, amb la Teresa, la meva mànager, vam anar a fer les proves del moment disruptiu.

Presentació sense títol

provant l’àlies “S’al·lot de sa #rEDUvolution”

 

Va començar la conferència d’Alfredo Hernando. Em va posar en safata el moment disruptiu.  Em vaig adonar que la proposta serviria com a examen de la seva ponència —fot-li morro! Ens convertiríem en una escola21. L’activitat reunia els tres aspectes que destacava, però podien emergir altres objectius. Com ja vaig avançar, els participants van unir els punts cardinals de qualsevol experiència formativa. D’altra banda, calia que els protagonistes del Pacte notessin que l’havien de desplegar entre tots i que havien texit uns vincles tot aquest temps. Em sembla que ignoren la transcendència de la seva gesta i potser és el paper que hem d’assumir els forasters: recordar-los-ho.

Vaig aprofitar que Ismael Palacín ens llegia la Declaració de ses Salines per anar-me abillant. Ningú no s’hi va fixar.  Ara, quan el director de la Fundació Jaume Bofill ens va presentar, li vaig caçar la idea d’atracció, atracció fatal amb la cintureta que em va quedar traginant la càrrega explosiva!

Va ser pujar a l’escenari i tot va fluir. Volia, abans, advertir la Teresa que havia decidit esberlar el guió i que no patís. Em quedava amb dues parts: la participació amb el públic i les reflexions. Vaig mirar d’explicar-ho en la introducció, però només tinc present que vaig dirigir una mirada a la Guida Al·lès quan vaig confessar que m’estrenava en les petxa-kutes. Recordo cares d’astorament al començament perquè vaig saltar les primeres diapositives. Ara bé,   en el moment que em vaig treure la samarreta verda i vaig sentir l’auditori esclafir de riure, em vaig distendir. És el mateix que em passa a l’inici d’una classe o d’una reunió: un cop he superat el moment de tensió, em noto desimbolt. Em pensava que em costaria d’ explicar l’activitat. Recordo que tan bon punt vaig donar les instruccions van saltar quatre voluntàries —la Laura, la Peggy, la Roser i la Maria(?)— a fer arribar les madeixes als respectius punts de partida. Llavors, em vaig concentrar en les reflexions. Vaig mantenir el to irònic i humorístic. Tinc present la riallada dels assistents en veure per tercera vegada seguida (Jordi Jubany, Toni Morante i un servidor) la imatge d’una castell enlairant-se o bé quan vaig recordar els versos de Jacint Verdaguer que repetia Sergi Borges en les reunions de coordinació. Només tenia la fita d’explicar totes les imatges d’aquest apartat. Sé que vaig veure l’avís que em quedava la meitat del temps, i vaig agafar embranzida.  Només tinc present que el Palacín es petava i havent finalitzat vaig recollir la samarreta. Quan tornava al seient, vaig sentir que algú em tustava l’espatlla reclamant que no l’havia presentat. Em vaig adonar que m’havia oblidat de l’ordre de l’organització. Vaig introduir la única companya, ometent que era formadora de formadors i autora d’un blog molt recomanable.

Avalues el públic, però t’oblides de pactar i de presentar els criteris avaluatius. Cal, però? Les cares, i els braços, paguen. S’ha convertit en la imatge de les Jornades d’Estiu. Això és el que significa, per mi, disrupció a l’aula: provocar experiències d’aprenentatge i implicar l’auditori per bastir un projecte comú; en aquest cas, la ruta d’una odissea.  Em sap greu haver birlat els cinc minuts de glòria als companys… però va ser posar en pràctica el que creus. Per fer xalar a l’aula, el docent ha de ser el primer que s’ha de divertir. Ves, així descobreixes que tens fusta de pallasso!

Arriba l’hora del fòrum i t’has tret la tensió ja. Vols ajudar amb l’organització i t’ofereixes per sostenir un dels microfons -què han fet? Em vénen ganes d’intervenir. Em retinc, però l’autocontrol s’esvaeix de seguit. M’agradaria recalcar alguns punts. El grup  va presentar el dia anterior quins eren els objectius que es fixaven i la metodologia perquè cada centre educatiu esdevingui autònom.  Ara bé, caldria recordar que iniciar un procés no és sinònim d’aconseguir els objectius fixats. És un destí i no pas un resultat. I que els canvis necessiten temps.

M’hauria agradat confessar que sentia molta enveja del grup. Entenia quan la majoria del voluntariat expressava que tenia ganes d’assistir a les reunions i se’ls escapava confidències o bé eren incapaços de descriure tot el que sentien perquè és impossible. Em recordaven Boris Mir quan parlava del seu equip. Rememores moments compartits amb l’equip de què formes part. Comparteixes complicitats i bromes que només entenen els components de l’equip i quan relates l’anècdota notes que perd la gràcia.

M’ensumo que la reacció de la petxa-kutxa va ser similar a la presentació que vam preparar de bona pràctica per a la I Jornada d’ensenyar llengua en el segle XXI. Teníem clar que havíem d’exposar tant el producte com el procés perquè havia estat prou signigicatiu. També volíem reflectir l’ambient de treball. Vam debatre si preparar una exposició més formal i acadèmica o  més aviat informal. Va guanyar la darrera opció. De totes maneres, elaborar-la col·laborativament va suposar una prova d’eficiència i de satifacció. Em preocupa que encara ens debatem si és adequat incloure l’humor en l’educació.  És just i necessari.

Segona entrada sobre les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Encara n’hi haurà una altra de pendent. Malaraudament, s’acaba aquesta sèrie. El comptador de visites tornarà al seu estat de tedi. Parlar de Menorca dispara el nombre de visites! En aquest apunt explicaré  com vaig preparar la presentació.

Fa gràcia que enguany en un grup plantegés d’elaborar petxa-kutxes com a tasca final d’una unitat. L’alumnat s’hi va negar. Només una alumna que n’havia feta una en l’àmbit laboral s’hi va engrescar. Els altres es van excusar en la incompetència digital. Doncs, ves, he hagut d’anar a Menorca a presentar-ne una! Com diu la cançó: ” del cielo te caen los clavos, si has nasío pa’ ser martillo!”

A l’hora de preparar-la en venia al cap una anècdota. Un dia, quan començava a experimentar l’aprenentatge cooperatiu, al final de classe, se’m va acostar un alumne i em va confessar: “Jaume, em sembla que de vegades els companys no t’entenen. Mira, et recomano un llibre que tenen a la Biblioteca. Es diu L’illa dels cinc fars. Llegeix-te’l. Ja veuràs com et canvia.” Aquest record va ser el punt de partida de l’exposició. Volia homenatjar-lo. Ara bé, mentre hi rumiava,  la consideració es va anar estenent i a concretar-se en cinc guies del meu periple professional. Vaig estar a punt de titular-la: Autonomia s’escriu amb h. He descobert que existeix un assaig amb un títol similar. Així doncs, el discurs es va anar desenvolupant en els models i en unes reflexions, però et ve una idea: experimentar un moment disruptiu. El repte: aconseguir-ho en cinc minuts.

portada ptktx

D’entrada, et sorprens quan et demanen de presentar una petxa-kutxa sobre autonomia, lideratge i ruta per arribar a Ítaca una colla que ha tirat endavant un pacte educatiu!! Pateixes una crisi i t’inunden mils dubtes.

diapo 1 ptktx

D’una banda, tens ganes d’anar-hi per ser testimoni d’una gesta històrica i  poder exclamar: “Som un menorquí més; peninsular, eh!”. Després, t’assabentes que ja formes part del cartell de la jornada. Et ve al cap el conte de Blancaneu i els set nans. Esperes ser el nan mut, evidentment. Em va fer molta gràcia que ens anomenessin  forasters. Primer, ja em veia imitant el Quim Masferrer acabant el discurs: “Gent de Menorcaaaaa, sou, de debò, molt bona gent! Moltes gràcies!”  I segon, visc en un poble que ens dividim entre els  de-tota-la-vida, els estiuejants i els forasters. Jo, del darrer grup, és clar! Així doncs, continues  preguntant-te què hi pinta un català a Menorca. Cris Juanico ha versionat mai la cançó d‘Sting?

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (2)

Et veus com una mena d’Ulisses cercant la pàtria o bé capaç de relatar la pròpia odissea. T’empesques que cal produir un moment disruptiu: implicar l’auditori amb una petita acció. I si provem que el públic marqui el camí cap a Ítaca? Tries quatre colors del logo de l’associació. Representaran els punts cardinals, però també els de l’educació. En són tres, però n’hem d’afegir un més: coneixement, emoció, fer i sentits. L’eduació ha de ser una experiència d’aprenentatge que incorpori aquests quatre elements.


perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (4)perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (5)

Quins són els cinc fars que han acompanyat en la meva singladura? En primer lloc, he d’esmentar l’àvia paterna, la meva primera mestra. Era seguidora de Maria Montessori i una gran xantatgista emocional, però va aconseguir que fos feliç a l’escola. Un únic curs. Ens deixava fer. Amb el temps m’he adonat que intento copiar-la en les meves classes. També cal que recordi la meva àvia paterna. Una persona que va mirar de donar als seus—primer a les filles,  després als néts i al gendre— el que li van negar de ben petita la seva mare: amor. Ara, patia per si ens sortíem del camí o bé creixíem torts.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (6)perdona02 (7)

El segon far és l’acolliment que vaig tenir quan vaig començar. Vaig tenir la sort que em vaig estrenar tenint l’ac0mpanyament de Montserrat Pañell i Teresa Jardí Pi. També he de recordar que quan Carme Bové  em va confessar quin era el seu repte quan va assumir la coordinació de l’Àrea d’Ensenyament: apostar per una formació de qualitat.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (1)

              perdonau (7)

El tercer far és l’alumnat. Sempre accepta acompanyar-me en els experiments. Al començament, estupefactes; al final, convençuts. M’agrada testimoniar cada vegada aquesta transformació.

perdonau(7)           perdonau2 (8)

El quart són els companys. Gràcies a ells, vaig entendre què significava voler formar part del millor equip del món. Tant pot ser compartir despatx com aula per lluitar per aquest objectiu. Arran de plantejar-nos l’avaluació és com vaig conèixer Guida Al·lès. És curiós perquè cada projecte que endeguem és el primer nom que ens surten en les cerques a Google a l’hora de documentar-nos.

perdonau9           perdonau10

I el darrer far és el que he après a la xarxa. De totes maneres, he de destacar el llibre de Maria Acaso perquè ha esdevingut un vertader punt d’inflexió. De mirar que els alumnes es plantegin: “I per què no?” a fer-me aquesta pregunta quan preparo una classe. A més, ha estat una tustada al front per qüestionar-me la meva labor.

perdonau11

Quant a les reflexions, la primera és el sentint que tenim del temps els docents. És curiós que ja fa tres lustres que debatem quina ha de l’educació d’aquest segle. Tenim una visió de futur afinada o més aviat puntual… com ens adverteix Geoffrey Canada.  Servim per apagar focs! D’altra banda, tenim clar que l’aprenentatge és un procés, però ignorem que cadascú necessita el seu temps i el seu ritme. Ens obsessionem que tothom ha d’acomplir els mateixos objectius en el mateix lapse de temps.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (7)

D’altra banda, sembla que esperem el nou model educatiu com si fos l’arribada del Messies. Esperem que algú sigui capaç de posar en pràctica els preceptes de la nova pedagogia. Potser com va defensar Jurjo Torres a Novadors 14, hem de recuperar els corrents pedagògics que va esvair la guerra civil.  Hem d’exercitar la memòria històrica. Per cert, em molesta que em titllin d’innovador  per ser diferent… Només procuro de ser coherent.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (8)

   perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (9)

La solució rau en què els centre educatius es converteixin en vertaderes comunitats d’aprenentatge. Si ens hem basat en la diversitat per demanar una altra avaluació, potser que servim aquest mateix per defensar el que cadascú pot aportar.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (10)                perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (11)

Per tant, a l’hora de desplegar un model inclusiu, hem de tenir en compte els dos bàndols o les actituds que ens podem trobar en un equip o a l’aula: uns que tenim com a referent l’explorador noruec Amundsen, no ens fa por tirar-nos de cap a la piscina. En canvi, n’hi ha d’altres que són més aviat com Shackleton, més conservadors. També ens podíem preguntar si som grecs o troians. També penso que és impossible desenvolupar un model inclusiu com a mètode de treball si a l’aula brilla per la seva absència, o viceversa.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (12)

Per què temem sortir de la nostra zona de confort? Hem de creure en les nostres limitacions, com exposa la model Aimée Mullins.

Per concloure, mentre preparava aquesta petxa-kutxa he descobert que hi ha dos fars que no apareixen en les guies. Un és el que té cadascú en el seu interior. Hem de seguir el nostre instint. El segon, sou tots vosaltres. Gràcies per la vostra atenció.

Així vaig planificar l’exposició. Però la vaig desenvolupar d’una altra manera. Ara, això, és una altra entrada.

Banda sonora de l’entrada (cliqueu aquí) Jo tenia una petxa-kutxa a Menorca. Havia estat invitat a participar el segon dia de les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Enguany l’acte central va ser la presentació del Pacte. Fa dos anys, en un dinar, la Guida Al·lès ens havia parlat d’aquest projecte a la Carme Bové i a mi. S’inspiraven en la manera de treballar de l‘Assemblea Nacional de Catalunya. Ja veus, ells han aconseguit redactar un document. Ja veurem si nosaltres votarem el 9 de novembre… Així donc,s aquest és el relat dels tres dies d’estada.

Sortim de casa nerviosos. El nano ens porta a l’aeroport. Li fa il·lusió acompanyar els seus pares. Ens demostra el seu estil de conduir. Ens esverem. A cada revolt el renyem. Arribem a la terminal, baixem del cotxe, s’acomiada i toca el dos. Fart. Comprensible.

Entrem i ens col·loquem a la cua. Com que som disciplinats, la meva dona i jo, esperem a la cua més llarga. Quan és el nostre torn, l’hostessa ens adverteix que ens hem equivocat. Ens esput: “Si no saben lo que pone el letrero, pregunten!”. Quan miro de justificar-me, m’alliçona en anglès quina és la diferència entre facturar la maleta i facturar-la amb reserva. Desisteixo. Diria que vaig llegir només facturar la maleta. Primer autoretrat per celebrar l’amabilitat del personal de Vueling —ai, que no es pot fer propaganda…

Arribem a Maó.  Unes quantes cares expectants. En veig una a primera fila que em somriu. No s’assembla gens amb el perfil de la meva padrina. Penso que hi ha hagut algun imprevist i ens l’hem perdut pel grup de Whatsapp . De seguida, sento que em criden. És la Laura i el Ramon, la seva parella. Ens informen del pla abans de la inauguració de les Jornades. Ens porten a Ferreries. Prendrem el cotxe del germà de la Guida i els seguirem a Ciutadella on ens esperen per dinar la Carme Bové, el Jordi Bonmassip, el Jordi Jubany. En el trajecte ens fan una petita síntesi de Menorca. M’agrada la imatge que ens inculca el Ramon: “Imaginau-vos que s’illa és s’esquelet d’un peix. En un cap, Ciutadella; en l’altre, Maó.” Em pregunto quina ciutat és el cap i quina la cua.

Dinem al Cafè Balear. S’ha afegit al grup de benvinguda dels forasters en Joan Amorós. Després, al cafè, s’incorpora la Marta Flores Coll. Ens dividim en dos cotxes. A la sortida de Ciutadella, em distrec i enfilo cap a cala Morell. Aconseguim desfer el camí i ens recomanen que anem cap a es Mercadal. Es nota expectació en l’ambient. Saludem la padrina. Està feta un sac de nervis, com tothom que hi participa. Presenten Joan Badia i Pujol. M’agrada el que explica dels centres estudiats. Descriu unes característiques que són comunes a les escoles 21 que explicarà Alfredo  Hernando l’endemà. M’hauria agradat que la conferència s’hagués centrat en aquests exemples i no pas a detallar sobre lideratge. Em va desagradar la vinculació entre esforç i patiment. M’he anat decantat cap a aquesta orientació sobre l’esforç. D’altra banda, em va il·luminar sobre els tradicionals conflictes que pateixo a l’aula: crisi. Per a una transformació, ens necessari que es produeixi un cataclisme o una sacsejada. Ens hem de desfer de les falses creences. Això provoca un debat intern entre el que em pensava i el que serà.

Cinc minuts de pausa. Comença l’espectacle. Han ideat una presentació del document amena, didàctica oferint vint esquetxos en què voluntariat i col·laboradors ens n’expliquen els punts principals. Malgrat que es va demostrar a tort i a dret que va ser fruit de tot l’equip, cal felicitar a les dues persones que en van escriure el guió: Guida Al·lès i Fanni Riudavets. Costa destacar un moment per no desmerèixer els altres. De totes maneres, va ser molt emotiu el relat personal d’en Xec Pallicer i l’agraïment que va tenir tant a la mestra  com als ànims que va rebre per part del professorat de l’escola d’adults —ai, repetim idea… Un gest molt bonic va ser  l’encesa del fanalet. Unia el passat amb el futur: l’objectiu del pacte il·luminar l’avenir educatiu de l’illa per superar la foscor de tot aquest temps. Cloenda sorpresa amb l’actor mallorquí Toni Gomila.  Parla dels dos padrins com els seus primers mestres —ai, tornem a repetir idea…

 Barbacoa. Tinc la sensació que tothom està exhaust. Compartim taula amb padrines i forasters. Ens fan cinc cèntims de la situació política menorquina, balear, catalana… De projectes i de la il·lusió de les trobades  de MenorcaEdu21. Els entenc perfectament. Espero poder compartir-ho l’endemà. La padrina em regala una mica de pomada. Finalment es resol l’enigma dels convidats a ca na Guida. Superem la prova de la costeruda pujada a ca seva.

Dimecres.  Visita d’en Pere Al·lès. Ens duu figues de moro. Ens ensenya com es pelen. Ens aconsella on anar a banyar-nos. Al final, triem desencertadament Sant Tomàs. No tenim gaire temps.  Comença el compte enrere. Decidim dinar a casa. Així tindrem una estona abans d’enllestir petxa-kutxes. Ens arriben bones noves de la reunió de ses Salines. Estic nerviós però el paisatge em relaxa. No me’n puc estar i prov0 l’hamaca. Em sento tocar el cel. Assajo la presentació. La regidora em talla al segon bloc. M’entra el pànic. Em pregunto on em vaig equivocar a l’hora de comptar la relació entre diapositives i temporalització: he passat de cronometrar quant m’estava per diapositiva. Improvisem un gabinet de crisi entre la meva regidora i jo. Em suggereix que prioritzi les reflexions, jo li responc que ho negociaré amb el públic. M’engega a dida.

Assagem. Conferència d’Alfredo Hernando. Insuperable. Mentre l’escolto, vaig barrinant. Ja m’ha trepitjat l’homenatge que pretenia fer a tot l’equip de MenorcaEdu21 —ai, desisteix de repetir… Ara bé, em  serveix en safata el moment disruptiu. Decidit: el mantinc en el guió. Vaig debatent si mantinc el bloc d’homenatges o les reflexions. Em vaig calmant i em recomano que em deixi dur per la intuïció. I així va ser.

Final de l’acte. Aconseguim sortir del recinte. Totes les taules estan ocupades. Moment Chanel núm. 5: atònit. Em costa socialitzar-me. Prefereixo observar. Em commou el càlid agraïment de Pere Alzina. Incapaç d’articular cap mot, torna a estar emocionat. Reacciono de la mateixa manera.

Esclata l’eufòria en saber que Cris Juanico actua en un bar —ai, l’havia d’esmentar… Quan acabem de recollir-ho tot. Ens hi anem i ens reunim amb els altres. Estem esgotats. Bevem la pomada i decidim anar a descansar. Es prepara una sortida col·lectiva per l’endemà.

Dijous. Ens dividim en dos grups perquè hem d’anar a Ciutadella a recollir l’Eusebi Riera. Comptem que els altres ja són a cala Presili. Ens perdem pel camí d’en Kane. Arribem al Parc Natural de s’Albufera des Grau. És un paratge fantàstic. A mesura que t’hi acostes sembla que algú hagi combinat el Cap de Creus i el Garraf. Mentre avances cap al far de Favàritx, el paisatge es transforma en un indret lunar. Aparquem el cotxe i ens dirigim cap a la cala Presili. Mentre baixem, pateixo d’il·lusions òptiques. Reconec a la distància tant el Jordi Bonmassip i el Jordi Jubany. Repassem les dues platges de la cala i no trobem el grup. Provem fortuna a la cala Tortuga. No hi són. Ens refresquem a l’aigua. De cop i volta, m’adono que la Guida s’ha convertit en musa picassiana. Quan per fi acomseguim arribar a Son Ganxo, el restaurant, som els primers!

Vespre passejada pel mercat d’es Mercadal i a sopar cap a Ciutadella.Abans, però, vam haver d’anar a tornar l’Eusebi a cala Morell. Encara va anar bé perdre’ns-hi el primer dia.

Cliqueu aquí per veure’n l’àlbun fotogràfic.

De totes maneres, us recomano: