4a sessió amb l’S1. Aquest matí he llegit un apunt  d’un company de MOOC en què manifesta la necessitat de perdre més el temps a l’aula per evitar aquesta dèria —i ximpleria—  d’acabar programes. Potser, així, els alumnes poden aprendre més significativament. D’altra banda, Pilar Jericó divulgava un nou article sobre la por. I ves, ha esclatat un petit conflicte per la por de perdre el temps negociant.

20151008_120853

Avui hem començant la sessió amb una roda en què cadascú ha pensat en quin tipus de música relacionaria la sessió de dimarts. Ha guanyat les cançons infantils. També he aprofitat perquè cadascú destaqués algun element de la classe anterior. La majoria ha confessat que els va agrada l’activitat d’escalfament —però sobretot les onomatopeies!—, el diftogns i els recursos que vam veure que tenim en el blog del Servei.

20151008_124040

Tot seguit, els he demanat que m’ajudessin a recordar la història del rei Salomó. Ha estat la manera d’introduir els dígrafs. Per parelles, havien de fer de mares del judici. Havien d’apuntar quines parelles de lletres se separaven i quines no. Provant la narrativa i el pensament visual!

20151008_135521

Hem recordat els dubtes que tinc jo. Hem organitzat tres grups perquè suggerissin propostes. Un s’ha encarregat de pensar com podia ser el portafolis, un altre com podíem personalitzar més l’aula i el darrer han suggerit un possible pla d’acollida.

20151008_125847

Pensat com podem adaptar l’aula

20151008_125843

Explicant què és un portafolis

Pensant en un pla d'acollida

Pensant en un pla d’acollida

Mentre un portaveu de cada grup exposava les conclusions, ha esclatat el conflicte.  El Manuel ha opinat que li semblava que anàvem molt lents, que hauríem d’aprofitar els cap de setmana per fer deures i que li feia por que no acabaríem el curs. De sobte, m’ha vingut al cap els comentaris en el mur del MOOC i l’article de Pilar Jericó. Aquesta mania d’anticipar esdeveniments que desconeixem per culpa de la por. Tot i que he notat que les vèrtebres se m’afilaven per convertir-se en armes llancívoles, m’he calmant i he demanat què en pensava la resta dels companys.  Finalment, hem pogut prendre uns acords. Ja tenim quatre secretaris que redactaran les actes de les sessions. També els he proposat com corregiríem aquests textos, amb reflexions per deixar-hi comentaris.  Aviat, doncs, podré vincular aquestes reflexions amb les corresponents actes.

Anuncis

la foto (1) (2)

Cliqueu aquí per mirar el vídeo

 

Malgrat el nerviosisme, el primer dia els alumnes van habitar l’aula. Alguns van demanar d’escriure a les taules de l’aula, per comoditat. D’altres es van estimar realitzar el parell d’exercicis des del seu lloc. En canvi, altres van preferir anar en una aula contígua per poder concentrar-se millor. Hi ha qui va voler examinar-se més tradicionalment, ignorant el material de consulta i n’hi va haver que van seguir l’exercici com si el fessin a casa o a  l’aula verificant amb els recursos, resolent dubtes o contrastant amb el company. Havien de tenir ganes d’escriure un bon text. I així va ser. Quant al segon dia, primer ens vam fer un parell de fotografies del grup. Tot seguit, els vaig presentar les normes que havia pensat per entomar la segona part col·laborativament. Els grups es formarien a l’atzar. Per això, els havia classificat prèviament en sis categories: líders, colíders, animadors, porucs i imprescindibles. També mirava de col·locar en una mateixa categoria persones que havien format sempre el mateix grup de xerpes. A continuació, els vaig comunicar quins serien els rols de cada equip.  Em vaig inspirar en el món casteller. De fet, vaig aprofitar que teníem una alumna castellera perquè ens ajudés en una sessió a constituir-nos en una colla. Li vaig demanar quins eren els valors que es posaven en joc, quines figures  podríem aspirar a aixecar  i quins eren els rols dels components. Tornant a la prova, els vaig posar una condició:  havien d’anar fent els exercicis tornant-se les responsabilitats assignades. No cal dir que va ser un gaudi observar-los com contrastaven les solucions, s’aclarien dubtes o bé me’n plantejaven a mi. Més d’una vegada, vam haver de solucionar consultes entre tots plegats. En definitiva, és anar bastint un aprenentatge i, per tant, un coneixement col·lectiu. No és així com actuem en l’àmbit familiar o professional?

D’altra banda, vaig prosseguir amb la reflexió com a recurs avaluatiu. Els vaig proposar de construir un dietari d’aprenentatge en el blog. Algú va recomanar que era millor debatre-ho a l’aula perquè desconfiava del grau de veracitat dels comentaris. Vaig acceptar la primera part. Vam mantenir el quadern fins a la tercera unitat. Després tot es va precipitar. Tanmateix, els debats a final de cada unitat van servir per anar afermant la consciència de grup i per comprovar que a mesura que avança el curs més alumnes confessaven que s’estimàvem més aquest mètode que no pas una formació molt més convencional. Així doncs, gràcies a un article de Pilar Jericó vam ser capaços d’entendre la por inicial a canviar. En la segona, una ressenya de José Luis González sobre e’l llibre de Fernando Cembranos i José Ángel Medina Grupos inteligentes. Finalment, alguns van  comprovar en l’entrevista a Yaakov Hetch que era el que dúiem a la pràctica a l’aula o bé uns altres van apuntalar la seva confiança en l’entrevista  a la filòsofa francesa destacant la importància de la singularitat per contribuir en un projecte col·lectiu. Amb aquestes discussions van descobrir un concepte bàsic en el creixement tant personal com de grup: les espirals autopropulsades, crisis que serveixen per convertir dubtes o neguits en fermeses. Semblen retrocessos però són passos que s’han de seguir en l’evolució col·lectiva.

Per acabar, tal com recomana Alejandro Sarbach apunto unes microteories:

En primer lloc, sí que és possible una altra formació en què  se centri en la persona humana, que  menystingui les limitacions de l’alumnat ,i en canvi, en potenciï les capacitats, que el porti cap a un autoconeixement perquè sigui conscient de la seva singularitat  i, per tant, sàpiga què pot aportar a la comunitat.

En segon lloc, capgirar l’aula suposa un daltabaix profund. És anar desfent-se de llast: esquinçar la zona de confort, qüestionar-se (què he après i què aprenc), saber que les certeses s’han d’anar construir,  comporta humilitat (no sóc pas millor que els altres),  aprendre a desplegar empatia (què  i com em poden ajudar/què i com els puc ajudar), ser conscient que formo part d’un col·lectiu. Per tant, el professor deixar de ser el model, l’autoritat. És un component més de la tribu. Més que marcar l’itinerari, ha de possibilitar o bé que cada alumne marqui el seu o bé que el construeixi tot el grup. Parafrasejant una dita: “El professor proposa, però el grup disposa”.

En tercer lloc, penso que la resistència al canvi  és perquè ja ens conformem amb el sistema. Val més ser-ne víctima que no pas lluitar-hi en contra. Qualsevol pretext és bo per romandre en la zona de confort. M’han educat, a mesura que he anat creixent, a ser una persona passiva. Per què m’he de responsabilitzar ara del meu aprenentatge?

En quart lloc, desplegar un model formatiu democràtic comporta deixar de banda l’individualisme i la competitivitat, recórrer al respecte i aprendre a utilitzar l’escolta activa. A més, significa criticar el currículum. Hem d’abandonar el simulacre a l’aula. L’aprenentatge ha de estar connectat amb la relitat perquè sigui significatiu. Confesso que em va costar entendre aquest terme mentre llegia el llibre de María Acaso, però a l’aula vius situacions que t’evidencien aquesta premissa. D’entrada, està adreçat a un alumne ideal que un professionals han decidit. Bé, què has de fer quan les persones que atens no s’hi ajusten? No té sentit memoritzar excepcions o irregularitats sinó, en tot cas, saber per què la norma no recull aquests casos. Reconec que és aquí com a  filòleg que fracasso.

En cinquè lloc, si apostem per un paradigma centrat més en el procés que no pas en resultats, hem de relativitzar el concepte de temps. Com podem mirar d’eliminar la competivitat en les aules si ens escudem amb la temporalització. Tampoc no ha de ser un pretext per tirar endavant un projecte innovador. Aquest també pot ser un motiu que freni la renovació pedagògica.  Ara bé, quan la comunitat educativa estarà a punt per entomar-la? És feixuga si és un acte voluntari. En canvi, compartint-la com s’alleugereix!

I en sisè lloc, es pot conduir un curs  desplegant una metodologia que es basi en la diversió i en el plaer. Ho afirmen els neurocientífics. El nivell de perfeccionament no és sinònim de formalisme pur i dur. Ha de ser un curs en què dotem l’alumnat de recursos perquè sigui competent.I això no està renyit pas amb la fluïdesa. En tot cas, només cal negociar expectatives i interessos amb la part implicada. La #rEDUvolution pot sonar a xirucaire. Qui ho pensa no vas pas desencaminat.  De fet, comparteixen que s’aprèn amb el cap, el cor i les mans. Jo hi afegiria amb l’estómac.

DOCUMENTACIÓ

18a sessió amb el D. Deu ser un càstig diví. Planifico la sessió i al final em faig un embolic a l’hora de desar el document. Va ser el primer que vaig fer dijous. A la tornada de Barcelona, quan volia enllestir alguna activitat, descobreixo que no havia actualitzar els canvis. Repeteix-la novament. Espero que sigui un remei preventiu contra l’Alzhaimer.

Avui cal que aclarim algunes qüestions o bé presento la dimissió. Com a escalfament, m’empesco una activitat. Formo dos bàndols. Un s’encarregarà de diferenciar APRENDRE / MEMORITZAR (EMPOLLAR); l’altre, COMPARTIR / COMPETIR. Primer, definiran els conceptes individualment i després ho posaran en comú. Les conclusions són prou interessants. Recalco la importància de donar i rebre a l’hora de compartir.  M’oblido de la definició de Roger Schank sobre aprendre!

18a sessió

Els presento el plantejament de la sessió: hauran de trobar solucions i treballarem el resum, seleccionant les idees principals i cohesionant-les.

Formo nous grups. M’interessa desfer els grups d’experts ja que hauran de pensar a trobar solucions per les febleses que vam recollir dimarts. Consigno a cada grup una de les febleses. Debaten bastant. Em fa gràcia un grup. La majoria dels components renyen a la companya que va defensar classes tradicionals. M’agrada el que proposa cada formació.

18a sessió SOLUCIONS

Debatem les conclusions. Em sembla bé el que proposen pel que fa a la inseguretat. Els demano que em recordin les claus per convertir-nos en un grup intel·ligent. Insistint en la confiança, els confesso que dijous l’havia perduda. Se’m fa un nus a la gola i la majoria de cares fan uns ulls com taronges… Quant a relaxar-nos, els asseguro que anem bé de temps i que miro que siguin disteses les classes.

Quant a més exercicis, el grup va acceptar trobar solucions a un problema inexistent. Em sembla bé el que van plantejar. Hi he de rumiar i mira de perfeccionar. Encara que la Mònica va insistir que ja ho havia posat en pràctica penjant en el blog els diferents exercicis dels grups de xerpes i les corresponents solucions.

Pel que fa a les classes magistrals, miro de convèncer-los que no ens podem excusar en el costum. Els recordo les paraules d’Artur Mas a Alicia Sánchez-Camacho: les dones no votarien i no s’hauria abolit l’esclavitud.. . La majoria em defensa.  Confessen que els agrada practicar l’aprenentatge cooperatiu. La Pilar es nega a memoritzar. El Jordi recorda als companys el desgast que deu suposar mirar de preparar les classes tan creatives. Ostres, miro de frenar el suport que m’expressen. Els recordo com hem definit compartir: donar i rebre. La relació ha de ser recíproca.

Finalment, quant a la diferència de ritmes, els recomano que és bàsic plantejar dubtes. N’han d’estar orgullosos perquè és la maner d’avançar i de millorar, tal com ho defineix del professor nord-americà. Comento les observacions que he anat apuntant en les conclusions. Són les pors. L’examen, com és natural. Els recordo que per això vam començar fent-ne un model. Els pregunto si no es veuen capaços de superar-lo? Cares de resignació. Suspendre. Els dono la solució del dilema de la sessió anterior. L’Anna m’acusa de xantatge. Els exposo que si adoptem el mètode tradicional, només tindrem un assoliment d’un 60%, mentre que jo vull un 100%. Ara, hem d’apostar per la intel·ligència col·lectiva sí o sí. Si creiem com a grup, per què hem de fracassar? S’excusen que no són xerpes professionals. Hem iniciat un procés. A mesura que anem enllestint unitats, ens serà menys difícil aquesta tasca. Reconeixen que de vegades desconeixen la fita. És essencial, per tant han de demanar-me ajuda si se senten erràtics. La responsabilitat de decidir. Comento que ens costa assumir responsabilitat i més per seleccionar informació, però és cabdal per aconseguir un objectiu. A més, insisteixo que l’explicació d’un company és més reeixida que no pas la d’un professor.

Per acabar, dibuixo el gràfic sobre el procés de canvi de l’entrada de Pilar Jericó.  Em veig incapaç d’anomenar la fase de la travessa del desert. Quina jugada del subconscient!   De totes maneres, és el pretext idoni per introduir la tasca del resum.

Els anuncio que per practicar-lo aprofitarem el text del dictat per parelles (Resum els canvis).  Descarto els grups encreuats, per evitar que em rondinin. Així que aprofito els grups formats a l’inici de la classe. Reparteixo a cada integrant un full. Els demano que hi trobin les idees principals. Alguns em demanen ajut. Els costa de localitzar-les. A més, s’atabalen si miren els companys. Es comparen i es neguitegen si comproven que els altres han subratllat més o menys. Finalment, anem apuntant les idees a la pissarra. Després els demano que escriguin el resum. Em fa gràcia perquè observo que tothom refà de nou el text. Desaprofiten el que hem recollit a la pissarra. Estan animats i concentrats en la tasca. Els interrompo per presentar la pauta de revisió i comunicar, així, els criteris avaluatius del resum.

Els recordo què han de fer durant la pausa i m’acomiado. Em sorprèn la reacció. La Isa s’avança i m’abraça. M’anima, com la resta. La Noemí em felicita. Tinc la sensació que hem superat una fase i que hem fet un pas de gegant cap a la intel·ligència col·lectiva. Convençut.

En el tercer trimestre vaig assumir un S2. Ja n’havia fet un en el primer trimestre.  Per tant, el repte era repetir-lo mirant de millorar els aspectes que havia apuntat en el dietari d’aula.  Vaig ser-ne incapaç. De fet, el propòsit es va mantenir en un parell de sessions. Desconec si per aquesta intenció li vaig donar un altre caire.

Vaig apostar perquè a cada unitat cada grup planifiqués un projecte, és a dir, acordés una situació que exigís la redacció d’un text de la tipologia que pensàvem tractar. Introduíem, d’una banda,  la varietat textual i, de l’altra, si l’alumnat decidia, el projecte esdevenia més creatiu i més motivador. Donàvem benvinguda a la incertesa. Pot ser font de conflicte entre l’alumnat, però en un grup ben cohesionat que accepten les propostes del docent com a reptes, els resultats són sorprenents. L’evolució de la unitat 3 n’és un bon exemple. Un cop cada grup l’havia presentat públicament, els demanava que cadascú redactés una primera versió del text. L’havien de publicar al blog. Aquesta versió ens podia servir per caracteritzar el tipus de text, per  comparar-lo amb un text model, per  ajudar a elaborar un pla de millora o bé per establir els criteris avaluatius. A partir d’aquest moment redactaven la versió final.

Vam mantenir la tradició d’altres cursos que  a cada sessió hi havia una parella d’alumnes que en redactaven l’acta. Aquest text era revisat pel professor i els autors s’havien de corregir les errades i explicar-ne el motiu. Vam  suprimir l’apadrinament d’errades dels cursos anteriors. Vam volem imposar l’apadrinament de fortaleses. Els alumnes havien d’escriure un comentari destacant de què se sentien orgullosos del seu text. Quant a les errades, havien de demanar ajudar per resoldre un error.

Vaig aprofitar la darrera unitat, la unitat 3,  per celebrar l’any Espriu. Com que havíem d’aprendre a elaborar textos explicatius, ens van servir per contextualitzar l’obra de l’escriptor però cada grup es va comprometre a elaborar un videolit.

Aqui teniu  les corresponents sessions, divides en les unitats del curs:

SessionsS22CURS2012-13 (2)

Ara bé, vaig ser capaç de mantenir el dietari del curs, és a dir, la posterior reflexió de cada sessió. Em costa saber els aspectes que he de tenir en compte per millorar. Miro d’etiquetar bé l’entrada per poder extreure possibles problemes per trobar-hi solució. Tinc la sensació que no me n’acabo de sortir. Ara bé, val la pena la laor perquè així faig pública la meva labor.  Verdejo amb la negociació. Per exemple, quan els vaig proposar que m’ajudessin a establir un sistema de correcció dels textos finals. Cada grup  en va proposar un de diferent. En aquesta situació no sé com ho he de canalitzar. De vegades, reculls les conclusions, els les agraeixes i resols que ho consultaràs  amb el coixí… Compto que deu ser perquè no m’agrada cap dels suggeriments.  El bram  ofegat de l’autoritat. De fet, no sé si vaig aconseguir dur-lo a la pràctica. No va caldre.

Em va costar valorar els textos que escrivien. Se’m fa difícil ser-ne objectiu. Quan llegeixo un text, sé qui l’ha escrit i em  pesa més el seu esforç. Mira de produir un bon text. Hi percebo alguna altra qualitat que em dificulta què ha de millorar o escriure un comentari que potser el decebrà. Aquest problema es va resoldre amb la coavaluació. Els companys poden ser més estrictes que el professor o bé en poden destacar fortaleses i febleses. L’autor accepta de bon grat la valoració del company. L’entoma més com un suggeriment que no pas com una crítica. Per això crec que ens hem de fixar més en el procés, tal com defensen alguns.  A més, hem de fomentar la confiança. Em ve al cap la cita de Ralph W. Emerson i les paraules d’un dels personatges de la novel·la de Pilar Jericó.

Aquí teniu les aventures i desventures del curs: dietariS22CURS2012-13

Pel que fa a l’avaluació, vam mantenir algunes activitats dels cursos anterior i en vam modificar-ne unes altres. Vaig prescindir de l’elaboració del portafolis en suport paper. Penso que el blog pot tenir aquesta finalitat i n’agilita el control. Ara bé hi hauríem d’incorporar més la reflexió. Vam modificar l’apadrinament d’errades, com he explicat més amunt. Obríem un consultori de dubtes perquè els companys proposessin com podien resoldre’ls. Però  no hi va haver gaire participació. Ara bé, les alumnes que van deixar escrits els seus dilemas, van confessar a final de curs que havien estat capaces de resoldre’ls pel seu compte. És una llàstima que la durada del curs no permeti que aquesta activitat esdevingui un hàbit. Només ho vam fer amb les errades de la unitat 1. Va fallar que destaquessin les fortaleses del seus textos. És per falta de tradició i per temor cap a l’autoconeixement.  Vam mantenir la redacció de l’acta de la sessió per part d’una parella d’alumnes i la posterior correcció per part del docent. Van mantenir l’estil dels cursos anteriors: la valoració final de la sessió. Reforçava i animava l’inici de la classe.  Ens va anar consolidant com a grup, ens va anar donant molta més confiança per afrontar qualsevol repte. És un aspecte que cal mantenir per a qui  se’n faci càrrec el proper curs. S’ha d’evitar que es deixi apoderar per l’amenaça de la prova final.

Com podreu comprovar en el document, l’avaluació continuada es va basar en una versió inicial d’un text i la redacció final, després d’haver-ne acordat els criteris avaluatius i haver elaborat una base d’orientació.

Aquí teniu les propostes que van servir per avaluar-los: avaluacio22CURS2012-13

Per acabar, he constatat que aquesta manera d’encarar tant el curs com les sessions ha rebaixat la meva autoexigència. Ja no pateixo si s’ajornen continguts. Entro a l’aula molt més tranquil i calmat. Gaudeixo més de la sessió i del grup. La clau és el constant diàleg i el fet de prendre decisions més col·legiadament. L’alumnat es responsabilitza més del seu aprenentatge i accepta implicar-se més. Finalment, has d’agrair que t’hagin ajudat a adoptar un nou canvi de mirada i a aprofundir més el rol d’orientador que no pas el de transmissor de continguts.

JERICÓ, Pilar (2013) : Poderosamente frágiles, Barcelona, Centro Libros PAPF, SLU

novella PilarJerico Pilar Jericó s’estrena com a novel·lista amb aquesta obra. Especialitzada en lideratge, és coneguda tant pels seus llibres com per les seves conferències.

Claudia decideix ocupar el lloc d’un amic seu en un curs de kyodo, l’art de tir a l’arc japonès.  A partir dels ensenyaments d’Eva, iniciarà un viatge interior que la portarà a assumir les seves febles per desobrir  les seves fortaleses.

És un llibre estrany.  Compto per la implicació del lector. M’explico. A mesura que els personatges avancen en el seu autoconeixement, com a espectador,  et va incomodant presenciar aquest procés. Deu ser perquè et preguntes què respondries davant la reflexió que suggereix el company de l’activitat. Ara, et calen les explicacions de la instructora i les metàfores que utilitza. M’agrada com descriu l’arquer: arrels ben aferrades a la terra i  flexibilitat de la part superior.

Apunto dues cites que estan relacionades amb l’educació i l’aprenentatge:

━Es una lástima que en el aprendizaje no se busque la excelencia de uno mismo y siempre se ponga atención en lo que nos falta ━comenta━. Buscamos que la gente cubra carencias en vez de ayudarla a elevarse al cielo desde sus fortalezas… Pensad sino en la educación que hemos recibido desde pequeños. (pàg, 42) 

 

━Acuérdate del kyudo . El objetivo no está en dar el blanco, sino en recorrer el camino. Al igual que ocurre con los sueños, hemos de apuntar a la diana, pero no desearla tanto como para que nos haga prisioneros de ella. Por encima de todo, Claudia, está el objetivo de sentirnos libres de nuestras barreras y de aprender a querernos tal cual somos. Porque cuando uno se quiere a sí mismo es capaz de integrar también al otro. (pàg. 167)

Em fa l’efecte que aquest concepte de fragilitat de l‘autora madrilenya s’assembla amb el de vulnerabilitat que ha desenvolupat Brené Brown.

Cites

Em pregunto si es deu a un conjunció astral o bé als efectes de la serendipia, però  vint-i-quatres hores abans que comencés la II Jornades aprendre llengua al segle XXI i que tinguéssim el plaer d’escoltar la ponència de Guida Al·lès vaig tenir una de les tutories més sucoses que recordi. Friso per saber quan  tindrem disponible el vídeo del’exposició de  la formadora menorquina perquè va apuntar algunes observacions, molt interessantsque van respondre alguns neguits d’aquesta tutoria. Me l’havia demanada un company, l’Isaac,  per comentar-me alguns casos singulars que qüestionaven algunes de les conclusions de les nostres sessions en equip. Vaig demanar que m’acompanyés a la reunió la Lourdes, una altra companya, que feia poc m’havia confessat la transformació que havia experimentat amb un grup seu. N’havia après una gran lliçó: com uns alumnes —la majoria els qualificaríem de no gaire brillants— li havien esberlat els  prejudics inicals amb l’actitud a dins de l’aula i el compromís fora de l’aula.

El company va començar a narrar un primer cas.  Com a cada curs, una alumna no havia arribat als criteris d’assoliment. S’havia rebotat bastant mentre havien comentat la prova en l’entrevista final. S’havia queixat que cada vegada el nivell era més difícil i que estava cansada que li recomanessin exercicis de reforç. Ella volia progressar com els altres. L’Isaac es preguntava quin era el motiu del seu fracàs. Potser el seguiment  havia estat inadequat. També havia provat de canviar la  mirada, tal com havíem acordat en una de les darreres sessions.

Com es veu de diferent el cas des de la distància! És l’avantatge de la mentoria.  Em va semblar que la situació reflectia una resistència al canvi per part de l’alumna, però també del professor. Per tant, per poder ajudar aquesta alumna, el meu company hauriia d’assumir un procés similar de reflexió: conèixer-se a ell mateix per poder comprendre l’alumna. Li exigia una transformació que potser ell era incapaç d’assumir-la. Segurament s’hauria de plantejar dues preguntes: 1) Per què penso que no ha superat el curs? 2) I què he fet (o no ho he fet) perquè arribés al criteri d’èxit?  Aquestes qüestions podrien servir, alhora,  com a punt de partida per acordar un possible pla d’acció, o de millora, amb l’alumna .

De fet, aquest cas és significatiu perquè ens explicita d’una banda el nostre temor, i incapacitat, per atendre la diversitat a l’aula.  Com que la millor defensa és un bon atac per espolsar-nos les puces recorrem al críticat punt de vista educatiu de la industralització —Ken Robinson ataca de nou. Ens costa abandonar la valoració final de productes (text correcte o incorrecte, objectiu assolit o no) i no pas centrar-nos en el procés, més difícil d’observar.  Si no tenim establerts els criteris d’assoliment, és fàcil que ens deixem emportar pel subconscient. Fixem els objectius que considerem per a nosaltres o bé que els companys han criticat potser (Com pot passar de curs, si encara no sap accentuar o bé no sap expressar prou bé les idees…). Els estandarditzem, obviant les aportacions individuals dels alumnes. A més, recomanem plans que ens aniríem bé a nosaltres mateixos sense donar resposta a les necessitats dels alumnes. Hem de saber extreure el talent del nostre alumnat. 

Mentre  continuem desconeixent l’atenció individualtizada de l’alumnat, hem d’aprendre a liderar dins de l’aula per ofegar futurs conflictes. Alfredo Hernando Calvo (@alfredohernando) apunta quines són les capacitats  que hem de desplegar a l’aula. Hem de ser transformadors, participatius, generosos —no ens ha de fer por  compartir—, competents digitalment — per no desvincular-nos de la realitat— i pedagogs —la nostra fita ha de ser la qualitat educativa. Així doncs, aquest perfil no s’allunya gaire al del líder ressonant, defensat per Daniel Goleman, que és capaç d’encomanar entusiasme i passió al seu equip. Així no ens ha d’estranyar que enfoquem la nostra labor cap a les recomanacions d’experts en recursos humans o bé en psicologia industrial. Quina paradoxa! En el paràgraf anterior acusàvem el llast de la industralització, però per sortir-nos-en hem de raure als experts empresarials. José Luis del Campo Vildaves enumera quines són les claus per fer emergir el talent humà d’un equip —o d’un grup d’aula, quina diferència hi ha? D’entrada,   reforçant les habilitats de cadascú podem descobrir en què són talentosos. Hem de saber gestionar-los i motivar-los, crear-ne de nous i ser flexibles perquè l’organització s’adapti al potencial de la seva plantilla.

Per acabar, m’agradaria fer un parell de matisacions. La primera:  m’he referit al principi de la conferència de Guida Al·lès. Mentre exposava quines preguntes ens havíem de formular a l’hora de planificar una seqüència didàctica des d’un enfomament molt centrar en el procés, va emfasitzar que la nostra mirada docent s’havia de fixar en els alumnes que no avancen — semblava que hagués presenciat la tutoria—, són els que ens empenyen a progressar en la nostra tasca, a qüestionar-nos. Hi estic d’acord: el cas de la tutoria és un exemple. Ara bé, si apostem per un model educatiu inclusisu la nostra atenció ha de d’abastar a tot el grup. La segona: la nostra labor és similar a la de consultors. Un exemple, aquest article d’Alberto Barbero. M’agrada la metàfora d’artesans. En el nostre àmbit  també l’emprem. No ens suposa cap esforç subscriure els punts del manifest de la #redca.

Incloc aquests vídeos que ens poden generar una reflexió. No cal patir trastorns per etiquetar. És un dels defectes de ser animals socials. Hem de saber amb qui ens les hem de veure. El segon, crec que la model dóna la clau per què som resistents al canvi.

http://www.flickr.com/photos/iguanajo/85996782 D’entrada, he de demanar disculpes per si algun company s’ha ofès per sentir-se al·ludit en anteriors entrades. Potser hauria de fer aquesta declaració davant d’una càmera i hauria de llegir el text que m’hauria preparat un gabinet de comunicació sense parpellejar.  Reconec que sóc un cagadubtes –i que per molts anys en sigui!–. Ara bé, també he de confessar que pateixo una esquizofrènia perquè  de vegades em pregunto si en un bloc personal hi puc abocar les meditacions laborals. Però em cal un espai per descomprimir la tensió i això s’agreuja si ets un fervent seguidor –i mal practicant– de la pràctica reflexiva.

Assumir un càrrec de responsabilitat crea una subtil bretxa que et distancia d’alguns companys. Notes que s’abstenen a comentar-te el que acaben de dir a un altre company. Segueixen una norma sagrada de la cortesia jeràrquica. Si tu no hi creus, llavors perds credibilitat perquè sempre algú et recorda que una de les teves tasques és prendre decisions. Tampoc no pots demanar ajut quan n’has de resoldre alguna. Això fa que sentis solitud. De vegades la suportes; en cavi, d’altres et domina. No cal tenir un gran coeficient intel·lectual per arribar a la conclusió que si estàs sol és perquè et defugen. I el rebuig és dolorós. Pilar Jericó ho analitza molt bé en aquesta entrevista.

Formar el millor equip aquesta és una de les conclusions a què vam arribar en una sessió en què debatíem la incapacitat de valorar la diversitat a l’aula. Liderar equips humans tant pot ser en l’àmbit professional com en una aula. Ara bé, què entenem com a millors professionals? Em nego a creure que és qui compleix els requisits que exigeix una organització, sinó que és una persona amb talent. I ja hi tornem a ser. Si qualsevol humà és talentós, tothom en pot formar part; amb una condició: si té ganes de comprometre’s en un projecte i confia que aquesta experiència li servirà per descobrir en què destaca. També destacaríem que no tem compartir-lo i accepta les habilitats dels altres.

D’altra banda, és obvi que recorrem  a la metàfora del viatge per il·lustrar el periple de l’aprenentatge He de confessar que per mi procés era un concepte teòric. En canvi, ara, observant amb certa distància aquesta primera etapa de l’equip, he comprès tots els elements que el componen. D’entrada, tothom ha de ser conscient del seu punt de sortida , que no ha der uniforme. Ens cal per valorar el trajecte i per adonar-nos de la transformació que haurem experimentat. Dubto que puguem afirmar que som els mateixos. Hem patit un canvi. Reptes, dubtes, obstacles ens hauran animat a superar-los, la qual cosa suposarà adquirir més coneixement.  Compto que aquesta idea és la tesi de l’autora madrilenya en el seu llibre Héroes cotidianos. Per tant, l’equip n’ha de ser conscient: no tant sols de l’empresa sinó que cadascú el viura d’una manera diferent per diferents factors: bagatges, capacitats, etc. Pot neguitejar si els components es comparen, però aquest fet–tan humà i  irremeiable– no ha de suposar un impediment. Atempta contra el desig de contribuir i de bastir un projecte entre tots plegats. En definitiva, aquesta és la riquesa del treball cooperatiu.

Per acabar, us recomano la lectura de dues reflexions sobre lideratge:

  • sobre el canvi en equips educatius d’Alfredo Hernando Calvo
  • les actituds que ha de tenir un líder–o el component d’un equip– de l’entrenador Lolo Sainz, recollides per l’autora esmentada