Etiquetes, pors, brindis…

dav1a sessió És una llàstima que no tinguis l’oportunitat de reflexionar just quan surts de l’aula. Encara mantens en el cap alguna observació que has percaçat o bé series capaç de plasmar les sensacions que has sentit a l’aula. Aquest relat té el desgast d’un parell de setmanes de distància.

Vam començar amb l’activitat de les etiquetes. És una activitat de trencar el gel que em vaig empescar fa temps. Reparteixes a cada alumne cinc posits. Han d’escriure una característica seva en cada un dels papers. Quan els avises, han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Després, en la posada en comú, cadascú llegeix els nous trets que ha obtingut. Sempre has de lluitar contra algunes reticències. Als alumnes encara els avergonyeix  descriure algun tret psicològic. Es pensen que els demanes pels defectes. També busquen persones similars perquè puguin deixar amb tranquil·litat algun tret comú. Quan en les instruccions et limites a dir que han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Però va funcionar prou bé. Els alumnes es van engrescar ben aviat. En la posada en comú, tothom va llegir què li havien enganxat els companys. Aquesta vegada tothom mirava de fer la concordança de gènere. Em vaig oblidar que havien de llegir els adjectius tal com apareixien en l’etiqueta.

Els vaig proposar de celebrar un exorcisme. Havíem de confessar alguna por, escriure-la en un nou posit, confessar-la en veu alta i esquinçar en mil bocins el paper. Alguns van endevinar que ens podien servir de confeti. Ens calia per a la nova activitat. Com m’ho ensumava. algú va dir que tenia por de la prova. Ara bé, després en la posada en comú en va comentar una altra de més personal. Vaig idear aquesta activitat com a justificació del nom del projecte del curs.

Els vaig situar l’últim dia de classe. Els comunicava que tothom havia aprovat. S’havia de celebrar. Els vaig obrir una ampolla de cava. Repetíem el brindis d’Erin Gruwell. Tothom havia de formular un petit discurs. Vaig cloure la roda agraint-los la confiança tot aquest temps per aprendre i enginyar reptes. També els vaig confessar que temia una denúncia del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya per intrusisme professional, ja que la majoria va declarar que eren terapèutiques les classes. Com que tenia un excedent important d’autoestima, els vaig advertir que el Merlí era un simple aficionat al meu costat. Vam aprofitar l’avinentesa per presentar tant l’estructura de la prova i el pla del curs.

Vam jugar a la línia més llarga. Alguns components van començar a treure’s roba per poder guanyar. Restablert l’ordre, es van trobar al mig de l’aula dues capses: una de blava i una de rosa. Vaig demanar que cadascú tragués de la capsa que els identifiqués un paper. Les alumnes van descobrir que hi tenien un bigoti mentre que els homes, un llavi femení. Els vaig presentar la situació comunicativa.  Havien d’escriure un text imaginant-se com seria un dia que es llevessin amb el gènere contrari. I, per acabar, van signar l’autorització. Ja tinc permís per editar el vídeo del trimestre passat.

Anuncis

4a sessió amb l’S1. Aquest matí he llegit un apunt  d’un company de MOOC en què manifesta la necessitat de perdre més el temps a l’aula per evitar aquesta dèria —i ximpleria—  d’acabar programes. Potser, així, els alumnes poden aprendre més significativament. D’altra banda, Pilar Jericó divulgava un nou article sobre la por. I ves, ha esclatat un petit conflicte per la por de perdre el temps negociant.

20151008_120853

Avui hem començant la sessió amb una roda en què cadascú ha pensat en quin tipus de música relacionaria la sessió de dimarts. Ha guanyat les cançons infantils. També he aprofitat perquè cadascú destaqués algun element de la classe anterior. La majoria ha confessat que els va agrada l’activitat d’escalfament —però sobretot les onomatopeies!—, el diftogns i els recursos que vam veure que tenim en el blog del Servei.

20151008_124040

Tot seguit, els he demanat que m’ajudessin a recordar la història del rei Salomó. Ha estat la manera d’introduir els dígrafs. Per parelles, havien de fer de mares del judici. Havien d’apuntar quines parelles de lletres se separaven i quines no. Provant la narrativa i el pensament visual!

20151008_135521

Hem recordat els dubtes que tinc jo. Hem organitzat tres grups perquè suggerissin propostes. Un s’ha encarregat de pensar com podia ser el portafolis, un altre com podíem personalitzar més l’aula i el darrer han suggerit un possible pla d’acollida.

20151008_125847

Pensat com podem adaptar l’aula

20151008_125843

Explicant què és un portafolis

Pensant en un pla d'acollida

Pensant en un pla d’acollida

Mentre un portaveu de cada grup exposava les conclusions, ha esclatat el conflicte.  El Manuel ha opinat que li semblava que anàvem molt lents, que hauríem d’aprofitar els cap de setmana per fer deures i que li feia por que no acabaríem el curs. De sobte, m’ha vingut al cap els comentaris en el mur del MOOC i l’article de Pilar Jericó. Aquesta mania d’anticipar esdeveniments que desconeixem per culpa de la por. Tot i que he notat que les vèrtebres se m’afilaven per convertir-se en armes llancívoles, m’he calmant i he demanat què en pensava la resta dels companys.  Finalment, hem pogut prendre uns acords. Ja tenim quatre secretaris que redactaran les actes de les sessions. També els he proposat com corregiríem aquests textos, amb reflexions per deixar-hi comentaris.  Aviat, doncs, podré vincular aquestes reflexions amb les corresponents actes.

Una mica agosarats sí que en som! Muntar un taller sense conèixer gaire els destinataris té nassos! S’ha de tenir coratge per anar a parlar de #rEDUvolution a docents que són innovadors, que treballen per projectes, que gamifiquen, que usen les TIC. Ens hi vam presentar només amb els apunts de la sessió, sense una presentació… només amb les microrevolucions impreses i un qüestionari per ajudar-los a reflexionar. La pedagogia invisible: volíem un taller el més espontani possible. Cadascú volia insistir en un apartat perquè la perfomance tingués sentit: una, un fons didàctic; l’altre, una acció en què la diversió proporcionés un aprenentatge. Yin i yang educatiu: aprenentatge formal versus informal.

Ens va costar arrencar. Es van presentar un parell de problemes. La línia havia caigut; per tant, no teníem connexió i no podríem accedir a l’aplicació per elaborar el mapa conceptual. El material era molt bonic, però no s’hi podia escriure. Així doncs, vam haver de recórrer als post-it. Tampoc ens havien comprat els sucs. El fet de conduir un taller per parelles és molt més relaxat fins i tot en aquests moments que t’abandona el desodorant.

Nerviosos, vam començar amb la presentació. La Carme va demanar que escriguissin el nom en un paper. La majoria no en tenia. Hauria anat bé que haguessin utilitzat les enganxines perquè després de la roda, es van moure i van canviar de grups. També ens vam oblidar d’explicar el motiu de l’acció. Volíem celebrar la nostra estrena com a assistents a la trobada i com a talleristes. Així doncs, els convidàvem a berenar si ens ajudaven a parar la taula. Currículum ocult: convertir el taller en una reunió d’amics. Qui no ha après més al voltant d’una taula, compartint un cafè en un ambient distès?

Vam començar amb una pluja d’idees per detallar una bona experiència d’aprenentatge. El resultat va ser fenomenal. En un tres i no res la vam tenir definida.

La primera paraula que vaig apuntar: divertida. Curiós! ens vam oblidar completament de les que havíem apuntat nosaltres, com per exemple una nova experiència t’hauria de connectar amb una altra de prèvia.

Tot seguit, vam formar els diferents grups. Els vam demanar que triessin un estri: un got, un plat, una forquilla, un tovalló i vam haver d’improvisar un sotagot.  Vam repartir les microrevolucions perquè cada grup la debatés. Hauria anat bé que cada grup la llegís en veu alta als altres o bé haver projectat el vídeo sobre el llibre, tal com ens va apuntar l’Ana Pérez i el Xavi Bayer. S’hi van estar estona debatent cada una de les propostes de María Acaso. Van generar debat. Els vam repartir, però, unes preguntes per poder extreure conclusions i així apuntar-les als estris (Qüestionari).

Al final, els vam desafiar a convertir l’aula en un espai per celebrar la manduca. Vam agrupar totes les taules juntes al bell mig de l’aula. Va fer efecte veure la taula immensa, amb les idees de cada grup parades. Hauria estat un bon regal per al col·legi o bé l’hauríem d’haver traslladada a l’espai del cafè perquè la poguessin contemplar tots els assistents. Mentre berenàvem vam anar comentant les conclusions de cada equip. L’Ana alicantina va reclamar música. Va ser una llàstima perquè hauria distès més l’ambient. Hi havíem pensat que un grup podria elaborar una llista de reproducció.

Com és que la nostra proposta originés tant de debat en cada grup? Com és en la posada en comú tothom abaixava el cap quan sentien les idees de María  Acaso? Fa por el canvi. Algú va confessar que el que s’havia presentat en la trobada era un flor d’estiu, però el que manava era seguir amb el programa. Es van confessar casos d’alumnes bloquejats per la pressió de la prova.  També es va plànyer que cada cicle rebi les queixes del cicle superior. La universitat es queixa del batxillerat; el batxillerat, de secundària; secundària, de primària; primària, del cicle infantil. És una bogeria. Les ganes d’innovar s’ofeguen perquè seran la riota del claustre o bé perquè mal eduquen els alumnes. Què en faran després? De jutjat de guàrdia…

piulada crearEDUvolution

Potser és por, però també és obra del sistema: deixar les coses ben lligades, com sempre. Així s’apaivaguen possibles revoltes. Per tant, no ens deixen cap altra solució que declarar-nos docents antisistema. Hem de piratejar l’aula. Desobediència… docent, oi?

Vaig ser incapaç de saber relacionar l’experiència que van tenir al matí els qui van anar al Tibidabo amb el taller. Van xalar com nens. Bé, el que hem de generar a l’aula són regressions infantils. Hem de tornar a ser infants per tenir ganes de jugar i ,com conclou Hanoch Piven, per ser lliures.

portada rEDUvolution

Cliqueu aquí per al reportatge fotogràfic

Vaig sortir del taller pensant quin cavall de Troia acabàvem de construir en una aula de la Salle-Bonanova!

Fonts:

Jordi Domènech reflexió sobre la innovació

Angel Fidalgo sobre innovació troiana

Aitor Lázpita sobre la por a canviar

Dimarts Francesco Tonucci va  pronunciar una conferència de mitja hora, organitzada pel Museu Blau, titulada Apuntes para una educación para todos, justa y democrática. En vaig sortir bastant avorrit i decebut.  Vaig entendre algunes de les objeccions  d’Elizabeth Ellsworth pel que fa a  la pedagogia crítica.

Tonucci va començar la seva dissertació qüestionant si la ciutat és un espai per a pocs o bé per a tothom. En va recordar el naixement. Trenca l’estructura del castell. Sorgeix del burg pobre que viu als afores (raval). Les ciutats s’originen al voltant d’una a plaça, el lloc d’intercanvi i de supervivència. Ara bé, despareix aquest espai democràtic amb les reconstruccions, arran de les guerres. Es redifeneixen segons el seu objectiu. Ho exemplifica amb les ciutats italianes. Es basteixen per a l’home treballador. Exclou els altres. Si els seveis urbans s’adrecen als altres, sempre és per facilitar que l’home pugui treballar. És aquest el motiu que les jornada escolar sigui tan extensa com la dels obrers (la industralització de l’educació de Ken Robinson).

Va evocar l’escola de la seva infantesa on a mesura que anaves ascendint graus anaves perdent companys. A més, els alumnes que continuaven reunien el mateix perfil.  Comptaven amb una família que disposava d’una biblioteca a casa seva. Rebien educació musical, se’ls llegia contes abans d’anar a dormir, etc. Aquesta famílies concebien l’escola com un complement de la formació de la seva prole, destinada a liderar la societat. El 1963 es pateix una revolució cultural: la universalització de l’educació. Ara bé,  hi va mancar una reflexió. Aquesta és una de les causes del fracàs educatiu. Es manté el paradigma d’una escola elitista. Imposa una cultura reduïda. La finalitat de l’educació és robar, és a dir, seleccionar els millors.

Per tant, va argumentar com hauria de ser una escola democràtica:

  • Ha de promoure una base cultural similar per a tothom. L’escola pública ha de ser la millor per als últims —vet aquí el que critica la professora nord-americana, aquest paternalisme! i de cop em va venir al cap una frase de María Acaso: “no n’hi ha prou amb voler ser democràtics, cal ser-ne“—;
  • A més, ha de fomentar les classes silencioses —Don Finkel—. Va recórrer a la metàfora que cal deixar buidar les butxaques dels infants, una acció prohibida en el seu temps. Aposta per l’aprenentatge experiencial . Va recordar el poema de Loris Malaguzzi, ideòleg de l’escoles de Reggio Emilia, en què enumera el centenar d’aprenentatges dels infants, però que l’escola els en birla noranta-nou.
  • Si el món laboral és per als millors, cal fomentar el talent dels infants i el desenvolupament de la diversitat de llenguatges. Aquí es on pren importància el museu. L’escola ha d’estar vinculada amb l’exterior.

Va concloure preguntant a qui pertany una alzina: als botànics, a la parella enamorada, als ocells. Tothom en podia fer ús, com l’educació. Bonica metàfora!

En el petit col·loqui que es va produir, va destacar que els països mediterranis destacaven que els pares impedien l’autonomia dels infants. Era molt baix l’índex de nens que acudien al centre escolar sols. Ho va comparar amb el percetatge molt superior dels països nòrdics. Quina contradicció! On disposem de millors condicions climàtiques, privem els infants de gaudir-les. Va analitzar que a Itàlia la por ha servit com a arma de consens polític i que els mitjans de comunicació l’han fomentada amb les constants informacions tremendistes (sobretot de denúncia de casos de pedofília).

Una conferència interessant, però amb algunes contradiccions tant de contingut com de forma. D’entrada, com puc defensar una escola democràtica si ja diferencio entre alumnat bo i dolent, encara que la meva mirada vagi cap al darrer grup? Si aposto per un model just, ha de ser inclusiu. Si adrecem els esforços en un sentit, els altres en queden exclosos, Si vull fomentar el talent, també n’hi haurà d’interessat i un altre de banal? Si hem d’atendre la diversitat no ha de ser des d’un únic model (persona culta, de classe mitjana alta, amb poder adquisitiu, amb accés a totes les novetats tecnològiques, etc.) —la direccionalitat, advertida per les autores esmentades. Si aposto per un aprenentatge experiencial —al matí Juan Domingo  Farnós difonia una entrevista amb aquest titular—, l’exemplifico si llegeixo el meu discurs arrecerat darrera de la taula?

Potser pateixo d’un excés de rEDUvolutionitis. No demano que el pedagog italìà hagués vingut acompanyat de la Fura dels Baus per il·lustrar la seva explicació, però per una persona que confessa que s’expressa molt millor dibuixant que no pas escrivint, per què no es va ajudar de les seves il·lustracions? Què hauria aconseguit si al final hagués projectat al seu darrere la imatge d’una alzina? Com afirma María Acaso, no n’hi ha prou d’anar de democràtic, sinó que se n’ha d’exercir.