Etiquetes, pors, brindis…

dav1a sessió És una llàstima que no tinguis l’oportunitat de reflexionar just quan surts de l’aula. Encara mantens en el cap alguna observació que has percaçat o bé series capaç de plasmar les sensacions que has sentit a l’aula. Aquest relat té el desgast d’un parell de setmanes de distància.

Vam començar amb l’activitat de les etiquetes. És una activitat de trencar el gel que em vaig empescar fa temps. Reparteixes a cada alumne cinc posits. Han d’escriure una característica seva en cada un dels papers. Quan els avises, han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Després, en la posada en comú, cadascú llegeix els nous trets que ha obtingut. Sempre has de lluitar contra algunes reticències. Als alumnes encara els avergonyeix  descriure algun tret psicològic. Es pensen que els demanes pels defectes. També busquen persones similars perquè puguin deixar amb tranquil·litat algun tret comú. Quan en les instruccions et limites a dir que han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Però va funcionar prou bé. Els alumnes es van engrescar ben aviat. En la posada en comú, tothom va llegir què li havien enganxat els companys. Aquesta vegada tothom mirava de fer la concordança de gènere. Em vaig oblidar que havien de llegir els adjectius tal com apareixien en l’etiqueta.

Els vaig proposar de celebrar un exorcisme. Havíem de confessar alguna por, escriure-la en un nou posit, confessar-la en veu alta i esquinçar en mil bocins el paper. Alguns van endevinar que ens podien servir de confeti. Ens calia per a la nova activitat. Com m’ho ensumava. algú va dir que tenia por de la prova. Ara bé, després en la posada en comú en va comentar una altra de més personal. Vaig idear aquesta activitat com a justificació del nom del projecte del curs.

Els vaig situar l’últim dia de classe. Els comunicava que tothom havia aprovat. S’havia de celebrar. Els vaig obrir una ampolla de cava. Repetíem el brindis d’Erin Gruwell. Tothom havia de formular un petit discurs. Vaig cloure la roda agraint-los la confiança tot aquest temps per aprendre i enginyar reptes. També els vaig confessar que temia una denúncia del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya per intrusisme professional, ja que la majoria va declarar que eren terapèutiques les classes. Com que tenia un excedent important d’autoestima, els vaig advertir que el Merlí era un simple aficionat al meu costat. Vam aprofitar l’avinentesa per presentar tant l’estructura de la prova i el pla del curs.

Vam jugar a la línia més llarga. Alguns components van començar a treure’s roba per poder guanyar. Restablert l’ordre, es van trobar al mig de l’aula dues capses: una de blava i una de rosa. Vaig demanar que cadascú tragués de la capsa que els identifiqués un paper. Les alumnes van descobrir que hi tenien un bigoti mentre que els homes, un llavi femení. Els vaig presentar la situació comunicativa.  Havien d’escriure un text imaginant-se com seria un dia que es llevessin amb el gènere contrari. I, per acabar, van signar l’autorització. Ja tinc permís per editar el vídeo del trimestre passat.

Anuncis

img_20160926_205602

He començat la sessió registrant l’índex d’estrès. Els he repartit un post-it- Hi havien d’escriure el seu nivell d’estrès, numerant-lo de l’1 (baix) al 5 (alt). M’ha sorprès perquè la majoria ha confessat tranquil3litat. Hem registrat un 2,43.

20160927_111949.jpg

Hem  continuat amb l’activitat del baròmetre. Els he demanat que es col·loquin en fila índia i que saltin a l’esquerra els qui s’estimen més la píndola vermella i a la dreta els que la volen blava. Hem descobert una minoria que té el blau com el color preferit o bé ha decidit separar-se de la majoria per reinvindicar la seva singularitat.

He introduït els objectius de la sessió: presentar-nos i negociar objectius. També els he avançat la primera paraula de la frase enigmàtica. Tot seguit, he repartit el material perquè poguessin dibuixar els ítems que explicarien als companys. Havien de dibuixar Jo sóc…, M’agrada…, Aprenc cada dia…, Domino…

20160927_133702

Amb l’excusa de les vacances, els he mostrat unes fotografies del meu àlbum. Havien de pensar per parelles per a què les havia triat. Havia ideat una presentació meva, però just abans d’entrar a l’aula s’havia esborrat del cap. Després de l’activitat, ha estat el moment d’oferir-los dos regals: una part de la frase i escoltar Mala Rodríguez.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ha agradat la cançó de l’andalusa. Els he plantejat la pregunta: “Qui mana aquí?” Els he demanat que es pensessin la resposta primer individualment, després la contrastessin amb la parella i finalment la debatessin amb una altra parella. Hem arribat a la conclusió que a l’aula no cal ningú que ens mani. Hem d’estar disposats d’aprendre. He suprimit el verb ensenyar.

Els he demanat que si havíem d’elaborar el pla de curs, calia primer que establíssim els objectius. Així doncs, havien d’escriure tres accions que encara no saben fer en català. En la posada en comú, els hem anat comentant i he estat capaç de recollir cinc objectius: assolir més fluïdesa, continguts gramaticals (verbs i pronoms), vocabulari, escriure i pronunciació.

20160927_111941

20160927_111927

Per acabar, he demanat amb què es quedaven de la sessió i si podien puntuar el nivell d’estrès novament. Han valorat la sessió  com amena, divertida, participativa, agradable. Alguns alumnes han declarat que sentien satisfacció, optimisme, bones sensacions, positivisme, motivació i que havia reduït el nivell d’estrès. De totes maneres, una alumna ha confessat que notava inquietud. Per una altra banda, una alumna ha destacat la transgressió del professor.  Pel que fa a l’estrès, s’ha abaixat. Ara hem detectat un punt per sota (1, 45). He desvetllat la paraula que ens faltava.

20160927_11414220160927_114326

 

 

Còpia de IMG_20160111_150518

Em malfio que tingui gaire sentit publicar el Projecte Mínim Viable del curs ara, quan ja s’ha acabat. Tot per la mandra per relatar l’experiència d’aquest segon trimestre. Com em va passar amb el primer. Tot el matí  vaig suar la cansalada per tancar l’experiència, i en menys de mitja hora planifico el segon amb quatre gargots. Coses del pensament visual!

Vaig fixar en el dibuix les poques idees que tenia clares. És un dels avantatges d’aquest mètode, sobretot per a persones tan disperses com jo. Em puc passar tot el matí divagant amb una de les idees. Primer, seguint les recomanacions d’Álvaro Solache, provaríem d’aplicar un pla d’acollida per a les noves incorporacions: els antics alumnes haurien d’explicar quins són els requisits per formar part del grup d’Els Viatgers als companys nous. Entre tots, haurien de redactar un decàleg.

Els Viatgers haurien d’assumir un pas endavant. S’havien de convertir en superherois aconseguint poders. Així doncs, seguint un dels fonaments de la ludificació, cada vegada que assumissin un repte, guanyarien un emblema. Si demostraven a final de curs que els havien obtingut tots, guanyarien una vareta.

Com que havíem d’experimentar el programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3, ens hauríem d’aproximar al món brossià. Sense adonar-me’n, les lletres van anar prenent importància, que continuarà en el tercer trimestre. D’altra banda, volia aprofundir en la pràctica reflexiva —com t’envejo, Arroyo!—, malgrat que vaig quedar bastant insatisfet del rendiment dels Pensem-hi, adaptant una activitat d’un professor francès: editar bitllets amb els continguts apresos.

Finalment, hauríem de negociar com concretaríem la segona fase del projecte La vinya literària.

20160313_211928.jpg

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

hands-952510_960_720

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

4a sessió amb l’S1. Aquest matí he llegit un apunt  d’un company de MOOC en què manifesta la necessitat de perdre més el temps a l’aula per evitar aquesta dèria —i ximpleria—  d’acabar programes. Potser, així, els alumnes poden aprendre més significativament. D’altra banda, Pilar Jericó divulgava un nou article sobre la por. I ves, ha esclatat un petit conflicte per la por de perdre el temps negociant.

20151008_120853

Avui hem començant la sessió amb una roda en què cadascú ha pensat en quin tipus de música relacionaria la sessió de dimarts. Ha guanyat les cançons infantils. També he aprofitat perquè cadascú destaqués algun element de la classe anterior. La majoria ha confessat que els va agrada l’activitat d’escalfament —però sobretot les onomatopeies!—, el diftogns i els recursos que vam veure que tenim en el blog del Servei.

20151008_124040

Tot seguit, els he demanat que m’ajudessin a recordar la història del rei Salomó. Ha estat la manera d’introduir els dígrafs. Per parelles, havien de fer de mares del judici. Havien d’apuntar quines parelles de lletres se separaven i quines no. Provant la narrativa i el pensament visual!

20151008_135521

Hem recordat els dubtes que tinc jo. Hem organitzat tres grups perquè suggerissin propostes. Un s’ha encarregat de pensar com podia ser el portafolis, un altre com podíem personalitzar més l’aula i el darrer han suggerit un possible pla d’acollida.

20151008_125847

Pensat com podem adaptar l’aula

20151008_125843

Explicant què és un portafolis

Pensant en un pla d'acollida

Pensant en un pla d’acollida

Mentre un portaveu de cada grup exposava les conclusions, ha esclatat el conflicte.  El Manuel ha opinat que li semblava que anàvem molt lents, que hauríem d’aprofitar els cap de setmana per fer deures i que li feia por que no acabaríem el curs. De sobte, m’ha vingut al cap els comentaris en el mur del MOOC i l’article de Pilar Jericó. Aquesta mania d’anticipar esdeveniments que desconeixem per culpa de la por. Tot i que he notat que les vèrtebres se m’afilaven per convertir-se en armes llancívoles, m’he calmant i he demanat què en pensava la resta dels companys.  Finalment, hem pogut prendre uns acords. Ja tenim quatre secretaris que redactaran les actes de les sessions. També els he proposat com corregiríem aquests textos, amb reflexions per deixar-hi comentaris.  Aviat, doncs, podré vincular aquestes reflexions amb les corresponents actes.

Em va agradar la proposta viral que va desafiar Aulablog per celebrar l’inici del curs. Fidels a l’eslògan de la darrera trobada, van animar que empréssim la mà per transmetre cinc desitjos per enguany. La iniciativa va engrescar tant que s’ha convertit en un motiu per reptar seguidors del teu entorn tuitaire. Em vaig animar al final de la jornada a participar-hi. Va ser una proesa perquè patíem al despatx una xafogor insuportable. Costava que la tinta quedés fixa a la pell.

Confesso que arrenco el curs cansat encara del passat. Algunes passejades ja han provocat que l’olla comenci a bullir. Tal com vaig manifestar a les companyes, mantinc la disrupció a l’aula, és a dir, continuo professant amb la #rEDUvolution. M’agradaria continuant dissenyant experiències d’aprenentatge, bastint-les plegats, amb l’alumnat, per anar descontaminant-me del llast tradicional. Desplegar ales és excitant i adictiu. Comprovat. Com el poema de Gustave Apollinaire.

Ja he experimentat que si les sessions són disteses motiven molt més l’alumnat. Per tant, cal incorporar l’humor en la pràctica. Aquí en teniu deu raons. Com sempre. Aprenentatge i diversió van de bracet.

Continuaré aplicant la metodologia de l’aprenentatge per projectes (ABP). Em fa gràcia iniciar el B3 per provar el projecte ideat per Toni Solano. Si puc continuar amb el grup la resta de trimestres, voldria experimentar un banc de coneixements comú (BCC) i l’aprenentatge per servei (APS). D’altra banda, per al grup de C2, potser ja he fet tard però m’agradaria incorporar la gamificació: singladura de xerpes? 1714?

M’agradaria que l’avaluació estigués sotmesa a l’aprenentatge i no pas a l’inrevés. Malgrat que aposti per una avaluació continuada, em sobra la sumativa. És la que devalua el procés d’aprenentatge. És un llast de l’educació industrialitzada: els productes de l’alumnat ha de passar per un control de qualitat. Han de complir uns estàndards.  Què hem de fer amb els que es desvien o bé si  el resultat és diferent del que s’havia imaginat el docent? Si la nostra tasca s’ha de vestir i bastir d’autoritat, malament rai. Per tant, m’agradaria investigar altres maneres d’avaluar, que s’incorporin durant i no pas al final. Desconec si m’aproximo cap a una avaluació competencial.

Finalment, doncs,  mantinc la pràctica reflexiva com a recurs avaluatiu. És ben cert que costa que els alumnes sàpiguen reflexionar; i els docents? Hauré de negociar amb els diferents grups com hem de bastir un portafoli. Em sembla que cal narrar el procés de construcció que no pas mesurar-ne els possibles resultats.

Fitxa bibliogràfica

És curiós perquè la lectura d’aquest llibre va coincidir amb la resposta per correu electrònic d’un dels al·ludits de l’anterior entrada. Vés per on, però la lectura de la carta em va ajudar a entendre un dels conceptes que esmenta la professora nord-americana: el de la direccionalitat. Em sembla que la meva anàlisi patia d’excés d’aquesta tendència. Quan anem d’autoritat, imposem el nostre punt de vista.

Carla Padró, que va moderar la trobada entre les dues docents, s’encarrega d’editar la conversa de l’esdeveniment. No ha transcrit el debat reflexiu sinó que ha mirat d’ordenar el diàleg i de trobar-hi un sentit des del seu vessant professional. També és professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Sembla que més aviat aquest encàrrec editorial li ha servit per reflexionar sobre la seva pròpia tasca docent a partir del perfil i de les paraules de les dues expertes. Així doncs, ha agrupat en quatre apartats o capítols: Sobre la publicació, La pedagogia crítica, No sóc qui la pedagogia es pensa que sóc i L’aprenentatge d’allò inclonclús.

Del primer capítol, m’ha sorprès que totes tres han adoptat la Pràctica Reflexiva en la seva labor  perquè són addictes al verb aprendre més que el d’ensenyar. Aquest constant replantejament els ha conduït cap al que s’anomena ara aprenentatge subversiu. Pel que fa al segon capítol, destacaria el currículum placenta de María Acaso. Segons ella, l’educació ha de tenir una finalitat de desprendiment. Entenc que ha de proporcionar ales als alumnes. Ha de comportar un procés transformador que neix a partir d’un compromís. Ara bé, Ellsworth és qui articula unes observacions més punyents. Alerta del diàleg transmissiu d’un sistema tradicional en què menysté qualsevol punt de vista crític. Però també adverteix del risc que aquesta amenaça es difongui amb la reflexió —recordem que les dues són professores de Belles Arts; això deu explicar  aquesta aversió que senten per la reproducció—; a més, qüestiona la pedagogia crítica perquè, d’entrada, no ha sabut unir la bretxa entre saber teòric i experiencial; en segon lloc,  perquè planteja un discurs abstracte i racionalista; finalment, denuncia el mite repressor de l’Altri que exerceix aquest corrent educatiu.  No ens ha d’estranyar que amdues professores apostin per un enfocament regeneratiu que s’allibera de currículums imposats. Aquest model es basa en la participació  a partir d’accions útils en què tothom aporta el que té per poder créixer plegats  —un dels principis de la creativitat.

Quants als dos capítols següents, el tercer continua desenvolupant els punts de vista de les dues professores, Sobta la reflexió de l’editora quan descobreix que un professor se’l valora més pel seu coneixement teòric que no pas pel pedagògic. També nota que l’enfocament que practica Acaso no només transforma l’alumnat sinó que canvia el docent. Recorda l’aclariment d’Ellsworth que en aquests models cal aprendre a negociar per adquirir compromisos o acords, propis de contextos democràtics. Pel que fa al darrer, apuntem les paraules de la professora barcelonina:

(,,,) enseñar sin dirigir, sin premiar; aceptar lo inevitable, pensar en textos parciales, permitir mundos plurales

Tot i que el llibre se centri i aprofundeixi en la pedagogia artística, cal destacar la labor de Carla Padró, sobretot en el primer capítol en què elabora el perfil de les dues docents, citant els conceptes que van plantejar en sengles obres anteriors.  Penso que ,encara que divulgui el pensament de la nord-americanca i de l’espanyola, és un exemple de reflexió de la seva labor docents.

Per acabar, enllaço la ressenya que va escriure una de les protagonistes del debat. Cliqueu aquí. També teniu les cites que vaig extreure del llibre. Cliqueu aquí.

Aquesta entrada s’hauria d’haver titular Això no és una ressenya