13a sessió amb el D. Última sessió dels grups d’experts. Ja no m’atabalo en el moment de formar grups. Ja m’he acostumat  ales cares circumspectes quan demanes que s’identifiquin els xerpes. “Avui només som nosaltres dos”. Improvises, i els grups surten descompensats: en un tens overbooking i en un altre et reclamen: “Només som aquests?”

Ens n’hem polida tres, de sessions. Ara  entenc una de les causes d’aquest dispendi temporal. El xerpa es vol lluir. S’aferra al full de ruta per poder transmetre el contingut a la resta de companys. Menysprea el procés que ha seguit per assolir l’objectiu. Imposa al grup una explicació magistral. No té en compte si els companys han estat capaços de resoldre l’exercici. Expliquen i després animen els companys perquè el facin. Al llarg d’aquestes sessions em pregunto el perquè si he defugit d’aquest model. És el paradigma que tenen al cap encara.  També m’amoïna que triguem tant de temps. Aquesta preocupació es deu per algunes cares d’avorriment que he detectat.  Encara falta que tot el grup valori aquest primer tram.

Divendres començava a llegir Enseñando a pensar de Roger Schank. En el prefaci ja ofereix una possible resposta:

Hasta hace poco, enseñar significaba aprender. Se nos predispone a ser aprendices para aprender a obrar con la ayuda de un mentor. Hemos hecho esto desde los orígenes de la humanidad. Pero cuando el aprendizaje adopta una naturaleza académica, cuando se supone que los alumnos pretenden convertirse en eruditos, todo esto cambia, y no para mejor. La enseñanza siempre ha consistido en hablar, pero eso es una terrible forma de enseñar. En realidad, la gente no es muy eficiente escuchando. (…) Escuchamos cuando lo que oímos nos entretiene, pero no cuando debemos aprender. (pàg. 14)

Em pensava que el xerpa transmetria el seu procés d’aprenentatge no pas la trasmissió d’un contingut. Conceben l’expertesa en erudició. Es malfien tant de l’obejctiu d’aprenentatge com de l’exercici que ha de servir com indicador. Queden emmirallats per les  excepcions del contingut.  Se les han de saber. Això és el que realment els preocupa, aprendre perquè compten que en l’examen els buscaran les pessigolles. A més, si el curs és de perfeccionament, ajuda ben poc. Encara prima que per arribar a un domini perfecte —n’hi ha?— és qui s’expressa sense cap tipus d’error. Ignoren que els experts lingüístics, per exemple,  consulten assíduament. Consideren que una persona erudita és un pou de saviesa, que es coneix la gramàtica del dret i del revés. Creuen que una autoritat lingüística  és qui serva la llengua, mentre que ells com a  parlants la destrossen. Com és que aquesta falsa creença ha perllongat tant de temps? Em sorprèn que el nombre de políglotes augmenti cada dia amb aquesta visió elitista.

Sempre he pensat  que els nostres alumnes  han de ser competents  i no pas erudits lingüístics.  Per tant, crec que la meva tasca ha de ser acompanyar-los a preguntar-se si són capaços d’assolir objectius no pas si coneixen determinada regla o excepció. Com va reconèixer una alumna, els hem de guiar perquè trobin sentit en el que aprenen. Si hi afegim l’adjectiu pràctic se suposa que aspirarem a un aprenentatge significatiu. Cal mostrar-los recursos perquè siguin com més autònoms millor.

Ho confesso. Deu ser qüestions d’hemisferis, però em costa l’aprenentatge gramatical. D’entrada, em cansa. En segon lloc, se’m fa feixuc i ardu.  Em fatiga l’aprenentatge mecànic, la repetició.  Finalment, com més gran em faig  més em costa que m’imposin normes. M’hi rebel·lo. Tampoc suporto que em corregeixin.  M’entristeix que no se’m reconegui l’esforç que he emprès. En canvi, m’atreu la descoberta, la deducció, la tenacitat, la perserverança,  que m’esperonin, que em destaquin  fortaleses, que em convidin a viatjar en la recerca. És el que aplico a l’aula si he de fer de mentor.  És la que m’ha anat bé a mi i és la manera que puc guiar o transmetre.  Ara bé, també reconec que no és l’única manera d’aprendre.

Tornant a la sessió, em vaig poder fixar en la tasca d’uns quants xerpes. Mira que els de les categories gramaticals ho van tenir clar des d’un bon principi! Doncs es van dedicar a explicar el full de ruta,  per la dèria de parlar, parlar, parlar…  Ja ho he apuntat en altres entrades, els semblava un frau limitar-se a esmentar nou etiquetes gramaticals. Mentre que els del marc sociolingüístic va ser vaira, hi va haver xerpes que van seguir el mateix esquema. Van torturar els companys repetint el full de ruta, que no l’havien elaborat ells, o bé hi va haver la xerpa lloca. Quan els companys van formular en veu alta les preguntes que els havia repartit,  es va solidaritzar amb els comentaris. Va repartir el full de ruta perquè consultessin la solució.

Vaig acabar una mica decebut i cansat. Em veia incapaç de tirar endavant la valoració de la unitat. Ho vaig reservar en el blog.  De totes maneres, em mantinc a capgirar l’aula. Si hem de flipar, doncs fliparem!

De Mireia, entomant el repte del desànim

De Mireia, entomant el repte del desànim

Anuncis

12 sessió amb el D. Repreníem la posada en comú dels xerpe Dimarts per problemes familiar vaig haver de cancel·lar la sessió. Comptava que en aquesta sessió mataríem la unitat 1, però em vaig equivocar. Només hi va haver temps per a dos continguts més: el gènere i el nombre del nom i de l’adjectiu.  Ja m’ho vaig imaginar que ens allargaríem amb l’activitat d’escalfament que vaig improvisar per repassar el contingut fonètic, però em va semblar adequat. Així doncs, he de començar a creure’m que hem de flexibilitzar el temps.

Com comentar el secretari de la sessió, vaig improvisar una activitat per repassar la fonètica: una pluja d’idees de paraules per transcriure-les.  Comptava que ja l’haurien assolit el cap de setmana. Il·lús! Quan els vaig demanar que en triessin quatre paraules de la pissarra, tothom va treure la fotocòpia dels xerpes. Primera crisi de pànic. Algú protesta que en la fotocòpia hi falten les vocals. És algú que no va poder assistir en la sessió anterior.  De seguida l’Anna se n’adona i em facilita uns apunts seus. Els fotocopiem per repartir-los. En la posada en comú, aprofiten per resoldre més dubtes.  La Pilar A es queixa que no hem pensat en sons africats ni en diftogns. La calmo. Tenim dues unitats més per aprofundir i consolidar la fonètica. Em decebo una mica. (Jaume, temps!)

De totes maneres, avui em presento amb el material a punt per al repartiment pels diferents equips. Abans, però, cal formar-los. És una proesa. Sempre hi ha algun grup de xerpes que és incomplet. En els equips, incorporo persones noves… Em sembla que els equips eren diferents dels de la primera sessió.  Reparteixo els exercicis. Continuo pensant  que en cada equip, cada component ha de tenir un exercici diferent (la interdependència positiva). Només hi ha un equip que resol més ràpid que els altres. Sospito que és per una alumna que marca el ritme. Cadascú fa el seu i no els comenten. Si no, no m’ho explico. M’arrufa el nas. S’impacienta. En canvi, observo per tots els altres equips es respira molt bon rotllo. O bé fan els exercicis plegats, un cop el xerpa ha repassat el contingut, o bé els fan individualment però plantejant dubtes en veu alta. Algú destaca que els apunts del gènere són molt efectius. M’animo i penso que val la pena tot l’esforç d’aquestes setmanes prèvies i aquestes sessions.

L’emissió dels anuncis diverteix. Genera expectativa, interès i anima els equips. El del desodorant crea certa controvèrsia, per sort, va lent a l’hora de descarregar-se. Prescindim del final. Les alumnes ho agreixen, però els alumnes no el perdonen. El passen pel mòbil. Com que queda una mica de temps, passem el del proper grup: les categories gramaticals. Primer, projecto la foto que m’han fet arribar i després mirem l’anunci. Tothom s’aixeca afirmant que és un dels millors espots publicitaris.  La Pilar A. observa que fins i tot en aquest anunci predomina els formes masculines.

Estic molt satisfet de la idea de recòrrer a la publicitat. María Acaso aconsella introduir la narrativitat de la mateixa manera que  Joan Farrés suggereix incorporar aquest recurs comercial :

la imagen es una oportunidad para convertir los procesos de enseñanza en algo más atractivo, más sugerente, más motivador, porque sólo así se puede garantizar el aprendizaje.

La educación como industria del deseo

Al final, recordo que han de repassar les preguntes i si les responen afirmativament han de considerar l’objectiu assolit. Els desaconsello que es refiïn dels fulls de ruta per memoritzar-los abans de la prova final. Devien sentir a ploure?

10 sessió amb el D. Dia de bòlit. Dia d’estrena dels xerpes. Cada un ha d’encarregar-se que els companys assoleixin l’objectiu. La majoria de grups van decidir mantenir l’exercici que els havia facilitat com a avaluació inicial i final. Els del gènere i el nombre n’han elaborat un altre de diferent. Per no excedir-me amb el nombre de fotocòpies i per fomentar la interdependència positiva, essencial per a treballar cooperativament, a cada equip vaig donar un exercici  dividit, però,  per a cada un dels components. També la correcció. Pretenia que se’l corregissin i el contrastessin amb la resta per plantejar dubtes als experts. Aquesta és la meva idea de classe invertida. 

Vaig preparar una presentació per mostrar els anuncis que van pensar en la sessió anterior i per recordar les preguntes que haurien de saber respondre amb l’exercici. Hi va haver nervis, neguits, desconcert i desconfiança en cada equip. Però n’estic prou satisfet del resultat.

Finalment, vaig decidir cloure el primer objectiu amb una explicació succinta del contingut de fonètica. Vaig emprar uns quants recursos, sobretot per a les consonants. Les vaig presentar com si fos l’aliniació d’un entrenador. Les oclusives són els defenses. Les aproximants són els defenses fins (que els criden per protagonitzar anuncis). Les fricatives són els centrals. Les africades, en canvi, són els falsos centrals.  Els alumnes em van ajudar a fantasiejar. La resta,  com que són singles— és a dir, no tenen el so equivalent sord—, són els craks. “Els milionaris que no penquen gaire”, com les va definir la Lourdes. Van riure quan vaig presentar la n velar com la n pija. Es peten quan els recordo l’avís de megafonia de la Renfe de l’estació de Viladecans. A més, em vaig anar destendint i vaig acabant fent el pallasso. Els imitava el Palomino.

Primera ensopegada, natural: problema a l’hora de formar els diferents equips. Faltaven experts per destinar-los en les diferents formacions o bé se’n van presentar de més. Això va causar que el nombre de components per a cada equip estigués descompensat.

Segon problema. Com que el grup és nombrós, vaig haver de fer mans i mànigues per constituir els grups d’experts. Vaig anar improvisant divisions de continguts. En tinc dos per a la fonètica i dos per al nom i l’adjectiu. Per a l’exercici de fonètica hi havia parella d’experts, o més.  El xerpa de les vocals i el de les consonants iniciaven el guiatge a l’hora. Desconcertaven els companys. Uns no sabien a qui havien de seguir. D’altres decidien arriscar-se i fer sol l’exercici.

Tercer problema. Em vaig concentrar a constituir equips i repartir els exercicis. Cada equip havia de resoldre el mateix exercici: transcriure un embarbussament. Ara bé, cadascú tenia un fragment diferent. Em vaig oblidar de donar les instruccions. Només vaig ser capaç de marcar-los el temps. Es van esverar. Total. Ens vam passar tota la sessió per resoldre l’exercici de fonètica. En tenen quatre més a la cua. Espero que ho maten en la propera sessió.

La Lourdes i la Inés es van quedar al final per comentar que reconeixien prou difícil la tasca dels xerpes de fonètica. Ara bé, havien ajudat a fer entenedora la meva explicació. “ContrarEDUvolution? Va de retro, Satanàs”.