Dos tallers amb l’artista Nicolás Paris. El 24 de febrer oferia el segon taller dels tres programats sobre el seu concepte del  rumor per dur a terme un revolució lenta i el 2 de març repreníem la segona sessió amb els educadors interessants de participar en el projecte.

Pel que fa al taller sobre el rumor,  la seva idea es bastant similar a la del terme de microrevolució de María Acaso. No cal dur a terme un gran cataclisme per canviar l’educació, sinó que compta que les seves accions i reflexions dialògiques calin en els assistents i que ho encomanin a algú altre.  Tal com s’escampen les llavors o bé com es transmet el llevat mare.

20170224_194352.jpg

Nicolás Paris

Ens vam aplegar a l’entrada de la sala d’exposició. Va introduir el taller, explicant la seva dèria pel pa. En va aprendre l’ofici per experimentar un aprenentatge, seguint les premisses de l’educació llibertària. Va provocar un debat en què els participants ens vam encaparrar amb la visió negativa de l’error.

A dins de la sala, ens va donar un foli i unes tisores a cadascú. Ens va plantejar un repte. Seríem capaços de retallar el full aconseguint formar un forat  pel qual poguéssim passar tot el grup. D’entrada, ens va deixar atònits. De mica en mica, vam anar reaccionat. De seguida, algú ja havia tret l’entrellat i l’ensenyava a qui s’hi acostava. Altres s’agrupaven per veure  si aconseguien superar el desafiament. Mentrestant, ell anava passejant per observar com treballàvem. Orientava, suggeria, somrient sempre i inspirant-nos calma. I al cap d’una estona van anant apareixent alguns forats negres al terra.

20170224_181213.jpg

Física quàntica

Ens va convidar a un segon exercici: retallar una figura humana. Havíem d’anar seguint les seves instruccions, com en la resta de tallers. L’exercici tractava d’aprendre les proporcions del cos humans. Vam començar per les extremitats inferiors i vam anar pujant anant retallant i articulant la tira de foli fins a convertir-lo en un home. Riu-te’n de l’Home del Mil·lenni de Jaume Plensa.  N’havíem fet una vintena, a escala.

20170224_194344

El petit Nicolàs

L’altre taller va seguir un esquema similar. Ens va aplegar a l’entrada de la Sala. Ens va recordar la seva concepció del nombre quatre. Vam entrar a dins i ens vam asseure al mateix racó de l’altre dia. De seguit, vam valorar el taller de la setmana anterior. Es van poder observar dues opcions antagòniques. Alguns professionals els hauria agradat més reflexionar com podíem aplicar aquest aprenentatge en la nostra labor més que experimentar uns exercicis de lectoescriptura d’infantil. En canvi, una companya va destacar que aquesta era la clau del taller: tornar a la infantesa i experimentar una aventura d’aprenentatge.

Nicolás Paris va sintentitzar els punts claus del procés d’aprenentatge que duia a la pràctica: experiència, narrativa per arribar al concepte; no pas a la inversa, com estem acostumats. Segueix les claus que exposa María Acaso perquè l’aprenentatge sigui una experiència tant motivadora com de gaudi. Va demanar a dos voluntaris que ideessin unes planes per aprendre alguna cosa entre tots plegats.  Després ens va organitzar en petits grups perquè debatéssim com ho podíem adoptar a la nostra tasca docent.

És curiós l’evolució de la meva experiència amb l’artista. La primera transformació es va produir en el primer taller. Hi vaig acudir enfilant l’avinguda Maria Cristina preguntant-me què hi pintava i per què no girava cua. I en vaig sortir entusiasmat, captivat pel carisma de l’artista. Desconfies si et podràs sumar en el projecte i t’adones que sense solta ni volta comences a dur a la pràctica alguna de les activitats. I al final s’ha convertit en la llavor del proper trimestre.

20170402_211541.jpg

Anuncis

Sessió 5a

amb Suficiència 3.  Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Vaig començar la sessió nerviós. Deu ser el trauma de la setmana passada. He omès les corresponents entrades. La 3a perquè em vaig fotre una bona patacada i la 4a perquè no la vaig assumir jo.

Aquest darrer motiu es va convertir en un bon pretext per recordar què van treballar en la sessió anterior. Com que van aprofundir els  continguts gramaticals amb una tècnica d’aprenentatge col·laboratiu. Vaig improvisar dubtes per comprovar-ne l’assoliment. Just quan els  els plantejava em vaig adonar que els hauria d’haver preparat.  Pel que fa a les respostes, no vaig estar prou atent als alumnes que dubtaven de les solucions.

A l’hora d‘acordar els criteris avaluatius del guió, em sembla que vaig navegar una mica. Els hauria d’haver tinguts a punt. Ara bé, vam aconseguir refer el guió de la Janine Shepherd. Vaig reiterar els motius d’haver analitzat aquesta conferència. No és només per la lliçó de superació personal, sinó perquè il·lustra a la perfecció el procés que seguim a l’hora d’aprendre. Ara entenc la capacitat de transformació en la formació. D’altra banda, em va semblar que per convèncer a l’hora de planificar i organitzar un text era útil el recurs de les cadires, com en la presentació de l’anterior dia les diapositives. Les idees principals d’un text són les cadires de la xerrada o les diapositives d’una presentació.

Quan els vaig proposar d’elaborar-ne un ells, van començar a rondinar i a esbufegar. Una alumna va confessar que s’estimava més fer-ho a casa. Va excusar que necessitava concentrar-se. Vaig vacil·lar, però em vaig quadrar. Vaig seguir estrictament la meva planificació.

Primer els vaig demanar que cadascú es pensés en un tema. Els vaig anar apuntant a la pissarra. Després, els vaig demanar que apuntessin les idees que els venia al cap. En la posada en comú, els vaig demanar el nombre d’idees. Després, per parelles, es van intercanviar les llistes. El company els n’hi havia apuntes un parell més. Val la pen destacar que l’alumna que es va queixar més  va implicar totalment en la propsta d’activitats.  Vaig aprfofitar la posada en comú per informar-los del Centre de Redacció. Així vam poder contemplar les diferents fases del procés de l’escriptura. Mentre observava el progrés de la seqüència, vaig sentir una veu interior que em deia: “com has desaprofitat

Experimentarem la correcció compartida amb el Dropbox. De moment, cadascú té una carpeta amb el full de puntuació per anar registrant la puntuació de la prova model i el comentari que els vaig demanar perquè servís d’avaluació inicial de l’expressió escrita. Vaig preparar una rúbrica, adaptant els barems de la Comissió d’Avaluació.

Per acabar, m’agradaria relatar com vaig anar modificant el punt de vista sobre la qualitat dels textos de l’alumnat. Al matí ja em van sentir remugar i renegar mentre adaptava els criteris avaluatius. Un cop la vaig aplicar, ja veia què hauria d’insistir a classe, quan la comentéssim. Sóc conscient que em vaig encarnissar amb el primer text, però que a mesura que corregia textos notava que alguns eren correctíssim. Això é el fruit del trimestre passat?  L’alumnat es va responsabilitzant cada vegada més quan sap que el text és públic? S’ha espavilat i entén que el text ha de tenir un mínim de qualitat ?

Quina paradoxa, oi? Faig servir una lliçó de superació en què la protagonista recorre a la confiança en ella mateixa i amb els altres per progressar mentre que a l’hora d’analitzar la producció dels alumnes faig coms els senyors Shepherds, compadir-me de la seva expressió. Doncs, no. D’entrada, n’estic prou satisfet i orgullós. Primer, perquè alguns — la majoria–  s’hi han esforçat. Segon, si tombar la truita en situacions adverses és preguntar-te: “per què no?” Aquesta és la tècnica que he d’emprar. Crec que demà els confessaré el meu grau de satisfacció, però els plantejaré  per què no apugem el llistó de l’excel·lència.

Ahir la repetidora em va confessar per què no va superar la prova. Em va esverar la mala imatge que es té d’ella mateixa a l’hora d’escriure. S’excusa que s’ha de preparar i memoritzar els textos perquè és incapaç de generar idees , i més sota pressió. Si comprenem les persones que tenen pànic a l’hora de parlar en públic, per què no podem reconèixer que tenim alumnes que no saben expressar-se ja que segurament en la seva etapa escolar  els van destrossar. Van aconseguir fer-los sentir uns incompetents. Ara bé, quants d’aquests formadors són capaços de redactar textos, si no són notes informatives o informes d’avaluació? De vegades, els docents transmetem les nostres pors o frustracions.