Penses que soc “arthinker”?

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

 

L’art és l’excusa

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

 

Qui mana aquí?

Em sembla que no és la primera vegada que ho reconec. El capítol que em va impactar més de #rEDUvolution va ser el del capítol sobre pedagogia i poder. M’hi vaig veure reflectit i m’jaudava a entendre la majoria de conflictes que havia tingut tant a l’aula com amb l’equip al llarg d’aquests anys. Em va causar el mateix efecte llegir una entrada del blog d’Ainhoa Ezeiza. Espanta practicar l’horitzontalitat, però em sembla bàsic per diversos motius: el primer, per ser coherents amb un model educatiu democràtic. Ara començo a entendre per què s’acusa que l’ensenyament és un simulacre i una farsa. En segon lloc, si volem aconseguir amb l’alumnat un aprenentatge real i significatiu, cal que en siguin responsables. Han de poder prendre decisions, i de ben cabdals. Així doncs, em fa gràcia —i por, molta por!— desenvolupar el desapoderament educatiu.

Perfil del grup

La majoria d’alumnes són del curs passt. Però s’hi han incorporat tres persones. Dos són educadors que fa poc que s’han instal·lat a Catalunya. Volen aprendre com més aviat millor per poder treballar en el seu àmbit. L’altra persona té un nivell més alt, però li cal treure’s el ceritificat del B1.

Producte final

Ara quedaré fatal, però els que decidim al llarg del curs. Dubto si els farem plegats, en grup, en funció de la negociació, o permetré —caram, començo a tenir tírria a algunes paraules!— que els vagin desenvolupant autònomament segons els seus interessos.

Fases

• disseny

D’entrada, tinc previst negociar amb ells si volen que desenvolupem projectes democràtics a partir del visionat del vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposible. Tinc clares algunes activitats. Haurem de negociar quins projetes o quines accions volem desplegar. De moment, en tinc algunes. Podríem qüestionar l’avaluació i la prova final. Anna Estany s’ha ofert de venir a fer-nos un taller de moda sostenible. Ara bé, com que no domino tècniques de participació, em sembla que vaig desaprofitar la negociació del banc comú de coneixements. Hi havia tant demandes com ofertes prou interessants.

• desenvolupament

El curs constarà d’una vintena de sessions. Ha començat el 14 d’abril i acabarà el 18 de juny

• difusió

Utilitzaré diferents canals de difusió. D’entrada, publicaré les fotos de cada sessió a Instagram amb l’etiqueta #e3cat14. Mantindrem tant la corresponent entrada de la sessió al blog del Servei i si puc mantindré el dietari, que el difondré a través de les xarxes socials: Twitter, Google+ i Facebook (tant en la meva biografia com en els grups #rEDUvolution, Desempoderandonos, Professors de català com a L2/LE). També crearem un grup a Google+. El troben bastant útil, tot i que hi participin poc.

Estratègies de socialització

Continuarem amb l’aprenentatge cooperatiu. Veurem si l’aventura ens exigeix demanar ajuda a la possible comunitat. De moment, ja hem tingut un oferiment, com ja he apuntat més amunt. Potser, i així ho espero, haurem de sortir de l’aula. M’agradaria vetllar un parell d’elements: la disposició de l’aula i l’horitzontalitat. Quant a l’espai, demanaré que a cada sessió es retirin les cadires. Deixarem les que necessiti el grup. De moment, en cercle. Jo també en formaré part.

Artefactes i eines

He pensat provar els relatogrames per repassar la sessió anterior. Compto que tant els possibles projectes com les accions exigiran crear productes.

Temporalització

De moment, mantindré sempre el que hagi previst  en una sessió.

Requisits materials i humans

Un plat de plàstic per a cada sessió, pega i tisores. Paper d’embalar per a murals, post it, retoladors. Ja s’estudiarà a mesura que vagi evolucionant el curs.

 

Tots som Salim

L’any passat ja em ballava el cap d’experimentar un banc comú de coneixement, després d’haver finalitzar el projecte El Vaixell de la Llibertat. Enguany, un cop he estat testimoni d’una dotzena de petxa-kutxes i de comprovar com els agradava sorprendre a l’auditori amb les seves exposicions, em van venir ganes de tirar endavant l’experiment. Els ho vaig proposar en una de les darreres sessions, mentre fèiem un cafè. Van assentir engrescades.

Escoltant Natacha Atlas mentre preparava la memòria del projecte I 20 anys després —i suposo encara sota els efectes d’aquest curs—, em vaig decidir proposar la lectura cooperativa de la novel·la de Rafik Schamir. Cada alumne s’ha de llegir un capítol i explicar-lo a la resta del companys. Ja ho vaig provar fa anys, però no me’n vaig sortir. Veurem com el desenvolupo en aquesta ocasió. Em sabia greu abandonar els textos narratius. D’altra banda, aquesta obra va com un anell al dit al banc comú de coneixements. Els alumnes imitaran el gest dels amics del vell cotxer.

Títol

Havia pensat anomenar-lo Els narradors del migdia. Vaig dubtar si anomenar-lo Te al migdia. Arran de l’atac al setmanari francès, el substitueixo pel de #TotssomSalim

Perfil del grup

La majoria són alumnes del curs passat. N’hi ha que serà el tercer projecte en què participen. També hi ha antigues alumnes i alguna nova incorporació.  Així doncs, respon al perfil dibuixat en el Projecte Mínim Viable del curs passat.

Producte final

D’una banda, hauran de conduir una sessió per al banc comú de coneixements i pel que fa al producte final de la novel·la: hauran d’explicar quins són els set regals que oferirien al seu millor amic. Hem de negociar amb quines eines el volen elaborar. Dubatva si limitar-nos a la comprensió lectora o bé investigàvem la imatge que tenim de l’Orient Mitjà,  i més arran del darrer atemptat.

Fases

• Disseny

 De moment, ja tinc previstes les tasques i el producte final pel que fa a la novel·la. Com he esmentat més amunt, ja tinc concertada una reunió amb la XIC de Castelldefels.

• Desenvolupament

Aquest projecte es durà a terme al llarg d’aquest segon trimestre.

• Difusió

Intentaré mantenir el dietari de les sessions, divulgant les entrades per les xarxes socials (Google+, Facebook i Twittert amb l’etiqueta del títol del projecte). D’altra banda, espero que els alumnes aconsegueixin crear la diapositiva amb les 21 paraules que resumeixin cada sessió.

Estratègies de socialització

• Dins de l’aula

En principi, desplegarem l’aprenentatge cooperatiu. Aplicarem diferents interaccions: individual, per parelles, petit grup o tot el grup. Ara bé, veurem com s’organitzen els alumnes quan condueixin el seu taller.

• Fora de l’aula

Desconec si alguna oferta de tallers s’impartiran fora de l’aula. Si de cas, la darrera sessió es podria fer fora de l’aula: visitar algun lloc amb empremta àrab o bé anar a dinar en algun restaurant sirià. Com ja hem apuntat més amunt, també comptarem amb la visita dels responsables del XIC de Castelldefels.

• En la comunitat d’aprenentatge

Com que detectarem expectatives, podem veure si cal contactar amb algun expert per a un taller. També estaria bé comptar amb la comunitat siriana.

Artefactes i eines

De moment, tinc apuntades les possibles tasques finals i el producte final pel que fa al projecte de la novel·la. Em fa l’efecte que repetim artefactes del projecte anterior. També hi hem d’incloure que tindrem al Drive una presentació compartida perquè cadascú elabori una diapositiva amb 21 paraules que resumeixin la sessió del dia. artefactes totssomsalim

Temporalització

Planificar el curs m’ha servit per aclarir alguns dubtes: en primer lloc, l’estructura de la sessió i després com podem explotar el relat de cada capítol. Quant a la disposició de cada sessió, podem començar que l’autor presenti la diapositiva, aquest artefacte ha de servir per incloure’l en el blog. Després, participarem en el taller que toqui. I per cloure la sessió, serà el torn d’escoltar l’explicació del capítol i de seguir amb les activitats que haurà pensat el company. TempE1CURS2014-15.doc

Requisits material i humans

Caldrà fotocopiar els capítols per als alumnes. Estaria bé comptar amb una catifa enorme perquè ens hi poguéssim seure i prendre un te. El material que demani cada responsable del taller. Pel que fa als recursos humans, hem de comptar l’assistència dels responsables de la XIC de Castelldefels.

 

I 20 anys després…

Ja tenim projecte per a aquest trimestre. De moment, he enllestit el projecte mínim viable (PMV). M’he servit del que va compartir Toni Solano al MOOC i la fitxa que ha preparat per al seu alumnat.

Títol

I després de vint anys…

Perfil del grup

De moment, tinc 14 inscrits. És un grup majoritàriament femení (64%).  Quant a l’edat,  abunden les persones que tenen entre 30 i 39 anys (57%). Els alumnes del grup inferior, que estan en la vintena,  representen el 21%. La resta de franges es divideix en dues perones de més de quaranta anys i una de més de cinquanta anys. Pel que fa als estudis, la majoria (57%) té estudis universitaris acabats o bé en curs. Gairebé el 29 % han cursat secundària. Respecte a l’origen,  el 57% és espanyol; un 36% és llatinoamericà i  un 21%,  europeu. El castellà és la llengua materna de la majoria (93%) , però també el romanès, el rus i el suec, encara que aquestes alumnes europees també dominen el castellà com a llengua segona. Només un 36% és alumne del curs passat, familiaritzat amb aquesta metodologia.

Producte final

Els alumnes hauran de ser capaços d’explicar, servint-se d’una petxa-kutxa,  com s’imaginen dintre de 20 anys.

Relació amb el currículum

Si es consulten les programacions oficials, potser difereixen una mica els continguts que he triat per desenvolupar el projecte. (Es pot consultar en el document en l’apartat Artefactes i eines) M’he fixat en els continguts seleccionats en el projecte per a aquest grau que vaig impartir el curs passat.

Fases

Disseny

En el MOOC em vaig oferir com a soci del projecte de Toni Solano. Rm vaig comprometre a desplegar-lo tan bon punt fos possible. De moment, he anat adaptant el que havia proposat ell.

Desenvolupament

Es desplegarà al llarg del primer trimestre d’aquest curs. Espero que la prova final que hauré d’administrar no entorpeixi l’evolució del projecte. De fet,  el grup de l’any passat no es va queixar. Al contrari, al final de curs va expressar la seva satisfacció per aquesta metodologia.

Difusió

Anirem informant des del blog del Servei, com des d’aquí. M’agradaria incorporar com a novetat un petit vídeo diari en què un alumne recordi el més important de la sessió i la valori. També m’agradaria constituir una comunitat a Google+ per anar publicant els resultats de les diferents tasques,  a  més de difondre-ho per Twitter i Facebook.

Estratègies de socialització

• Dins de l’aula

En principim, tant les activititats com les tasques es planificaran perquè es realitzin entre parelles, en petit grup… Pel que fa a l’anàlisi dels contes, treballarem la lectura per parelles.

• Fora de l’aula

Estaria bé contactar amb algú perquè ens ajudés en l’elaboració del guió i en la gravació.

• En la comunitat d’aprenentatge

De moment, en la primera etapa ja he pogut demanar ajudar i parer a Toni Solano. No sé si s’hi afegirà algú més del MOOC.

Artefactes i eines

He aprofitat per planificar el curs aquesta taula en què he apuntat tant els objectius, les tasques, els productes, els continguts distribuïts en unitats. També he previst els artefactes i les eines. i 20 anys després…

Temporalització

De moment, he previst les primeres i  darreres sessions.A mesura que avanci el projecte ja aniré concretant objectius, continguts i tasques per a les tres unitats. Temp B3 CURS2014-15

Requisits materials i humans

De moment, espero que tothom tingui un mòbil intel·ligent. A l’aula, si no ens falla la connexió, comptarem amb ordinador, projector i pantalla. Caldrà preparar un enigma per presentar el projecte i adaptar la presentació que m’ha compartit Toni Solano.

 

Jo vinc d’un silenci

 Treballar per projectes enganxa. En primer lloc, costa de desprendre-te’n quan l’has finalitzat. Deu ser per culpa d’un dels requisits que es demanava en el MOOC, que fos una experiència d’aprenentatge memorable. En segon lloc, les repercussions transcendeixen de l’àmbit educatiu. Et transforma. Et vas plantejar preguntes que no l’hauries previst amb un ensenyament més tradicional o bé et retorna com un boomerang. Just la setmana que acabava el curs, el programa El foraster de TV3 transcorria a Osor, al poble de ma mare. Van esmentar la masia en què la família del meu avi matern hi feia de masover, el Sobirà. Comptem que el meu avi va morir a la Batalla de l’Ebre. Sembla que una cunyada el va denunciar per poder ocultar un germà. Això va fer que la meva àvia es desvinculés de la seva família política i se n’anés a viure amb la seva germana. Així doncs, també vinc d’un llarg silenci.  D’altra banda, el motiu de la foto: un dels meus besavis paterns va ser espardenyer. L’hamaca està lligada en un dels pins que van servir per gravar el vídeo del projecte.

Aquest projecte va néixer com una continuació del projecte del curs anterior. Si en el primer, l’excusa era presentar Castelldefels a uns visitants; ara era conèixer-ne la història perquè l’alumnat al final pogués  relatar el seu origen. A més, va transcorre paral·lelament al MOOC, en què em vaig inscriure, conduït per Fernando Trujillo, Diego Ojeda i Belén Rojas sobre aprenentatge per projectes (ABP). Encara em pregunto si vaig ser un alumne modèlic perquè he tirat endavant aquest projecte prenent-me algunes llicències.

D’entrada,  impulso els projectes a partir d’una idea que em ve de la manera més inesperada. M’és més aviat senzill apuntar el Projecte Mínim Viable. Ara, el que em costa és concretant-lo a mesura que avança el curs. Potser això m’ ocasiona dificultats a l’hora de preparar les sessions. A més,  m’agrada negociar-lo amb els alumnes. Per tant, destino fins al final d’aquesta tasca per detallar-lo —excuses de mal pagador! Tampoc no em volia obsessionar ni pel currículum, per l’avaluació i  per la competència digital.  Això va ser al començament, perquè de mica en mica el projecte ens anava arrossegant.

La cançó de Raimon va servir per a la negociació del projecte i com a  punt de partida.  Conèixer la biografia del cantant ens va servir com a model lingüístic per a dues tasques més: presentar un cantant en la seva llengua materna i per al producte final del curs: el seu relat autobiogràfic. Investigar els nostres avantpassats ens va permetre practicar l’imperfet i per construir una línia del temps. Havia distribuït el curs en unitats, les diferents etapes històriques, però com que el temps se’ns va tirar a sobre, les vaig suprimir. Podríem dir que els reptes o les tasques que vaig anar plantejant es van convertir en el fil del curs.  Vam treballar com a unitat les dues primeres èpoques, però les altres es van treballar col·laborativament: cada grup se’n va encarregar una consultant documentació a la Biblioteca.  Així vam finalitzar la línia del temps.

Fet el repàs històric,  Jose Ángel Ruiz Pérez, un dels socis del projecte,  va proposar una sortida per visitar uns indrets. Els va facilitar un text informatiu sobre un dels llocs en què havien de completar uns buits amb unes paraules. Aquest text els havia de servir per preparar una explicació per a la sortida. Aquesta tasca ens havia de servir perquè els alumnes en proposessin una altra per les rodalies.

Ara m’adono que inconscientment vaig plantificar un esquema de projecte iteratiu: una tasca comportava cap a la consecució d’una altra. Estudiar una biografia permetia planificar el relat final. Conèixer la història donava sentit una visita. Organitzar-ne una servia per preparar-ne una altra.

 Si vaig voler ser prudent en l’ús tecnològic, vaig fracassar en la participació del blog. Hi deixaven pocs comentaris. Ara bé, va ser quan vam constituir un grup a Google+ que va anar rutllant. Es van atrevir amb la tasca col·laborativa i els va fer patxoca veure-la convertida en una de les activitats de la cloenda.  Un altre aspecte que m’agradaria destaca és el de la socialització. No em cansaré d’agrair l’atenció i els suggeriments de Déborah Martín R., Joaquín J. Martínez, Ramón Paraíso,  Toni Solano i que Jose Ángel Ruiz Pérez ens convidés a sortir de l’aula, cosa que no vaig aconseguir en el trimestre anterior.

Quant a l’avaluació, em vaig limitar que els alumnes es valoressin el seu propi relat, amb una rúbrica. Ho repeteixo? AMB UNA RÚBRICA!! Ara bé, per esvair els dubtes si el mètode els convencia, en vaig voler parlar al final de la primera unitat. Em va desconcertar perquè la Mercedes, molt resolutiva, va dir que li agradava aquest sistema per tant no hi podria aportar cap millora.

Pel que fa als continguts curriculars, ens vam limitar als pretèrits (perifràstic i imperfet).  Després apuntava les errades dels resultats de tasques i els analitzàvem. És així com vam treballar el programa, sotmès al projecte i no pas a la inversa. A més, escoltant Olga Esteve em va tranquil·litzar amb el principi a l’aula de menys és més.

Finalment, el que m’ha proporcionat el projecte? És aquesta dèria per fotografiar el pas del temps en les meves caminades : pedres i heura, barraques de vinya…

  

Aprendre sobre les pedagogies invisibles i projectar futur per al proper trimestre:

¿Sueñan los profes con tareas eclécticas? from Toni Solano

Espero que acceptin els alumnes aquest projecte. En tinc ganes! És el que té la socialització: un per l’altre.

Documentació:

• sessions
• dietari d’aula
• tasques
• material
• llista de reproducció

 

And the winner is…

Penúltima sessió. Les darreres sessions se’ns feien feixugues. A més, va ser una classe en diferents tempos. L’Aliou, la Mechi, la Cristina  i la Laura van poder valorar els seus relats. Mentrestant, la María i el Chema enllestien la seva gravació.  Em va fer gràcia com s’havien valorat. Hi havia algú que era prudent o bé altres que consideraven que havien assolit amb escreix la tasca.  Si em continua sorprenent aquests resultats deu ser quina poca confiança que tinc amb algú… LLiçó magistral de l’alumnat!

Després vam acordar quin lloc volíem visitar. Vés per on, moments abans d’entrar a l’aula vaig conèixer el blog de Félix Eroles i tafanejant-l’hi descobreixo la secció de Dani Cortijos i l’explicació sobre el Barri Gòtic. M’ensumava que aquesta seria l’opció guanyadora. L’Aliou va insistir d’anar a les Termes romanes de Sant Boi. Hi podíem anar amb l’autobús. Es nota que es coneix el 96 i el 97 i que es mou per les rodalies. Els altres es van decantar per la solució més còmoda.

Vam acordar l’hora de sortida i punt de trobada. Després vam aprofitar per comentar i corregir les errades que havia apuntat a la pissarra.