Fa un parell de mesos que només tinc un nombre al cap: 20. Deu ser perquè aquest setembre farà dues dècades que vaig anar a raure a Gavà? Deu ser que encara estic sota els efectes de l’últim vídeo que vaig afegir per tancar l’anterior entrada? Deu ser per l’acudit: per què les dones no saben aparcar enrere? No, és pel conflicte que va esclatar entre l’equip. Es va palesar que hi havia –i encara n’hi haurà fins que no ho debatem en una propera reunió– disparitats de criteris a l’hora d’atorgar aquesta puntuació com a nota de curs . Podríem resumir-les en dues  visions oposades: una de més ortodoxa i una altra de més heterodoxa, tal com es pot intuir en el  mapa conceptual que van elaborar en una sessió de treball.

Ja ho veieu, l’equip reconeix que aquestes dues concepcions són discrepants i poden ocasionar problemes organitzatius, com és el que va passar. Dues professores van compartir una alumna en què en una ocasió va posar en evidència aquesta discordança. Ara bé, reconeixen que aquesta puntuació ha de servir per valorar el progrés de l’alumnat. Però vet aquí  la divergència més pregona.

El primer punt de vista, més conductista,   concep que aquesta puntuació és la finalitat de l’aprenentatge. Entenen que l’avaluació només és sumativa. Només controlen si l’alumnat assoleix els diferents objectius d’aprenentatge. Per tant, apliquen les propostes de la Comissió d’Avaluació al peu de la lletra; tant que els suposa una feinada ja que administren aquestes activitats com a petites proves. Així no ens ha d’estranyar que considerin que els aprenents s’han de guanyar (perquè no es desprestigiï la institució!) aquests punts. Només faltaria! Justifiquen que són més objectius a l’hora de fer el seguiment ja que només es remeten als continguts del curs i prescindeixen d’altres aspectes ja que són requisits per assolir aquest aprenentatge. Ara bé, accepten la importància de l’error com a recurs didàctic, però en canvi divideixen el grup entre bons i mals alumnes.

Mentre que l’altre punt de vist es basa més en un enfocament constructivista i humanista. Entenem que l’avaluació és un recurs i no pas un objectiu; per tant, defensem el paper regulador de l’avaluació. Tot i que puguem ser titllats de subjectius i de considerar els requisits que exigeix la institució com a aspectes que poden servir per avaluar. No dividim entre bons i mals alumnes.Considerem que l’alumne és l’únic responsable del seu aprenentatge.  Per tant, la nostra tasca docent s’ha de centrar a mirar d’ajudar l’alumnat a assolir els objectius d’aprenentatge.  No ha d’acomplir els nostres desitjos . Per això, considerem que la nota de curs ha d’incentivar i motivar aquest aprenentatge

No obstant això, penso que el que ens hauria de fer reflexionar és que aquesta qüestió (la nota de curs) només abasta una cinquena part del mesurament de l’aprenentatge del nostre alumnat. Així doncs, sigui quina sigui la nostra concepció, la prova seguirà eclipsant la nostra tasca docent.  Continuarà apamant l’aprenentatge.