20170331_104014.jpg

Aquest trimestre havia previst que el grup es convertís un comando errorista per impedir que el maligne Dr. Mabuse se sortís amb la seva. I penso que el grup ho ha aconseguit.

 

El primer que he de destacar és la bona companyonia. Han estat ben avinguts al llarg de tot el trimestre. Això que hi van haver noves incorporacions. Penso que el pla d’acollida és fonamental. Els antics alumnes es van encarregar d’explicar els productes finals de l’anterior trimestre. D’altra banda, ha estat un plaer idear cada sessió i contemplar com transcorria plàcidament. Han valorat gairebé sempre cada sessió en verd. S’hi han implicat de valent i han acceptat sense protestar els reptes que els anava plantejant la Cúpula. A més, en el relatograma han apuntat continguts gramaticals, però també les tasques que els exigia creativitat.

Els va entusiasmar el moviment errorista. De fet, ha comportat que acceptéssim amb naturalitat els errors. De vegades, podia ser jo a l’hora de presentar-los alguna tasca en què m’equivoca i els podia impedir que resolguessin un enigma. “És clar, som erroristes”, ens confessàvem, somrèiem i miràvem d’esmenar la pífia. A més, es van anar picant a l’hora de pensar en una foto i un àlies per a la cèdula errorista. Les comunicacions de la Cúpula eren el pretext per treballar els models dels textos que havíem de treballar: la nota i la carta familiar.

Com hem dit, van proporcionar el material per completar la cèdula errorista que servia per al progrés de la missió. A més, com que cadascú es va encarregar de llegir un dels contes de Molta roba i poc sabó vam anar elaborant una presentació en què recollíem els elements narratius més significatius (tema, marc, narrador i protagonista), una sinopsi i una cita traduïda a un alfabet visual inventat. Vam acordar produir dos booktrailers i per acabar, van escriure una carta a la Cúpula valorant l’experiència de formar part d’un comando errorista.

Vam establir dos rituals que potser són un dels factors que van ajudar a travar una cohesió grupal: el relatograma i el lliurament dels emblemes. Cada dia recordaven amb què s’havien quedat de la sessió anterior i també la valoraven. Com que llegiríem uns contes en què la ciutat de Barcelona té una importància cabdal vaig idear de crear el relatograma com si fos un tauler de Monopoly. Una altra opció que tenia en ment era fer-lo sobre un plànol de l’Eixample.

Quant als emblemes, a mesura que assolien els reptes els atorgava un emblema. Vam decidir que la sintonia de la sèrie d’El equipo A ambientaria l’acte. Se sentien orgullosos de guanyar-los i també era un revulsiu per a qui no havia pogut complir alguna de les  tasques.

IMG_20170215_112626_373

He tingut l’oportunitat amb aquest grup de dur a termes les pràctiques que ens proposaven els artistes dins del programa educatiu del MACBA P2P. D’igual a igual. Gràcies a María Salgado, vam començar a jugar amb frases dels contes. Alguns alumnes els va agradar la proposta de jugar amb les categories gramaticals. Em vaig entusiasmar amb la idea de crear un alfabet visual que ens va plantejar Ignasi Aballí. Em va ajudar a buscar noves formes de comunicació de la Cúpula. A més, va ser una activitat cooperativa molt satisfactòria. Em va frenar la proposta molt interessant de Daniela Ortiz. Ja teníem coll avall que acabaríem el curs preparant uns booktrailer. Però hauria estat un bon recanvi recrear els contes en collages per plasmar el punt de vista de l’autora dels contes o bé del nostre com a lectors. De totes maneres, el taller amb l’artista em va servir per llegir amb uns altres ulls els poemes de Joana Raspall.  D’altra banda,  vaig aplicar el sistema de planes que vaig aprendre dels tallers amb Nicolás Paris, organitzats aquest cas per CaixaFòrum,  per repassar la morfologia verbal.

He de reconèixer que li he agafat afició a commemorar els anys d’autors que proposa la Institució de les Lletres Catalanes. Em feia gràcia treballar Montserrat Roig. Vaig adoptar el mateix que he aplicat en altres grups: la lectura cooperativa d’una obra. Suggereixes un tastet de l’autor. Si agrada, has encès una espurna. En canvi, si no agrada, tampoc no has enfarfegat el lector. Dubtava si els alumnes entendrien els contes  de Molta roba i poc sabó. Tot i que algú se’n queixava, els alumnes van participar a gust en totes les activitats. Una alumna va confessar que escriure la sinopsi l’havia ajudada a entendre el conte. Una altra alumna es va sorprendre que els companys haguessin triat el seu conte per elaborar el booktrailer per un comentari que havia escrit a l’hora de recomanar-ne la lectura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara bé, és un grup en què registrem una assistència irregular. Predomina una majoria de mares i  de persones aturades. Per tant,  les malalties dels fills o bé les entrevistes laborals o bé els períodes de proves ens són adversos.  Penso que per al proper curs hauré de plantejar lectura de contes d’una manera més tradicional.  Anirem llegint els contes tots plegats. És l’única pega que hi he trobat.

Anàlisi DAFO #i1cast16.jpg

IMG_20160721_153037

Vam arrencar el darrer tram d’una manera bastant disruptiva. Va ser una declaració de guerra  en contra de l’aprenentatge formal i  de l’avaluació certificadora —Hugo Pardo Kuklinsky, on et puc deixar el meu CV? Si més no, era mantenir a ratllar el pànic per la prova i el certificat i evitar que malmetés tot el que havíem aconseguit en els dos trimestres anteriors (1r i 2n trimestre) : la confiança en el grup per generar coneixement plegats, és a dir, aprendre els uns dels altres prescindint de continguts.  De totes maneres, ideant el Projecte Mínim Viable per desenvolupar en aquest tram de curs, vaig mirar que els objectius no es distanciessin gaire dels de la prova: presentar-se, escriure un article d’opinió, participar en un dietari, opinar sobre herois i cloure La vinya literària.

IMG_20160404_142901 (1)

Vam  començar amb una activitat lúdica com a detonant: el baròmetre. S’havien de posicionar segons si les seves expectatives eren aprendre llengua o bé aprovar un certificat. M’hauia d’haver quedat amb la imatge del resultat perquè alguns que van triar aprendre la llengua, després han mostrat el seu individualisme. Vaig organitzar un brindis, com el primer dia del segon curs d’Erin Gruwell. Tothom va oferir un parlament per agrair que havien aprovat. Això sí, per formular l’agraïment, havien de trepitjar un model de prova. Així vaig que tots participéssim en un ritual per desacralitzar la prova.

16 - 1

16 - 2

imatges cortesia d’Ana Chacón Gallardo

Vam aprofitar en la següent sessió de plantejar un parell de tasques que ens servissin d’avaluació inicial perquè els alumnes es fessin conscients del seu punt de partida. Van haver de participar en un procés de selecció per formar part de l’Escola d’Herois.  Havien de gravar un vídeo explicant perquè hi volien ingressar i quin poder tenien. Com passa sempre, alguns alumnes  avergonyits i d’altres ben desinhibits; els resultats, sorprenents. Una sessió esbojarrada, però veus cares somrients i de gaudi. D’altra banda, els vaig demanar  que escrivissin un text responent a la pregunta: Si eren herois per un trimestre? 

Havia previst que les heroïnes esdevinguessin les unitats didàctiques i que finalitzaríem cada unitat amb alguna perfomance homenatjant la personalitat estudiada i amb un joc, elaborat per companys del mateix grau, però del primer trimestre.No obstant això, el curs es va concretar en la lectura col·laborativa del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Vam llegir l’article de Saïd El Kadaoui Moussaoui. El món d’ahir. Aquest text model  va servir per conèixer què havia de millorar cadascú del seu  article d’opinió.  Van enllestir -ne una altra versió. La seqüència  va continuar amb la planificació d’un article d’opinió. Vaig seguir bastant el que havia treballat en el C2: tria del tema i justificació, planificar tesi i arguments, contrastar idees amb altres lectors… Finalment, cadascú va triar una de les heroïnes. Cada grup va haver de preparar un elevator pitch defensant el seu personatge. A partir de les intervencions, vam elegir la padrina del curs. El grup de Janine Shepherd va aconseguir que el seu personatge fos el més votat. També vam acordar que escriurien en grup un article d’opinió amb el títol La lliçó de… Havien de donar a conèixer a la resta d’alumnes del Servei la seva heroïna amb un apunt al blog. A més, vam escriure un missatge electrònic convidant el personatge i plantejant-li cinc possibles preguntes.

Quant a La vinya literària, calia concretar com el desenvolupàvem en aquest trimestre. Havien apuntat organitzar un tast i una perfomance. En principi, havíem reservat la darrera sessió abans de la prova per anar a celebrar un tast. No vam preveure que podia haver-hi companys que fossin abstemis, com va passar. Vaig patir una lumbàlgia inoportuna la setmana del tastet. Així que el vaig substituir amb la tria d’una desena de poemes quan vam tenir acordada quina seria la nostra participació en la cloenda d’enguany.

(vídeo cortesia del SLC de Castelldefels)

Tal com he comentat més amunt, vaig voler experimentar la performance com a recurs didàctic- A banda de les que hem anat detallant, vam  provar el #ritualImelda, inspirat per Jordi Ferreiro. Cadascú havia d’esquinçar el full de la prova model escriure-hi com foragitaria la prova. Havia de plegar ben petit i dur-lo una setmana a sobre. Per reviure tot el que ens havia impactat del llibre Si creus en mi, et sorprendré, cada alumne va haver d’escriure una paraula sense veure-hi i seguint el traç que li marcava una altra persona a l’esquena. Vam aprofitar el Dia Mundial del Joc per repassar amb els jocs dels companys i com que vam constituir  els grups per acomplir les tasques finals, vam confeccionar una estructura amb les varetes que van guanyar el trimestre anterior.

IMG_20160408_200031

13735558_1794075537504028_7025163220055582470_o

13423857_1778476192397296_2610381842794385363_n

Vam acordar que cada dia recordaríem la sessió anterior redactant-ne l’acta, només en 21 paraules. Primer, l’escrivien individualment i després la posaven en comú en petits grups. L’atzar, però, era l’encarregat de designar l’acta publicada.

Hi havia encara alguns alumnes que els sobtaven les performances. S’esperaven un model més tradicional d’ensenyament, tot i que sabien reconèixer la intenció de l’acció (experimentar aprenentatge) s’esperaven l’assoliment d’uns continguts o bé que els transmetés aquesta obligació. És l’eterna disputa entre aprenentatges formal i informal. A més, l’amenaça de l’examen no ajudava a trencar prejudicis. Per tant, finalitzo l’experiència satisfet dels resultats, però amb certa frustració. Tinc la sensació que no he sabut ajudar a tot el grup.

Anàlisi DAFO S31516

Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí.

2015-07-30 13.55.51

2

Havia planificat mínimament un curs que seguia les mateixes premisses de l’any passat. Si en l’anterior edició descobrir la identitat d’un veïns havia estat el pretext  per introduir la ludificació, enguany aprofitaríem la commemoració del naixement de Ramon Muntaner. Elaboraríem un joc de l’oca per jugar-hi l’últim dia.  Tal com es pot observar en el Projecte Mímim Viable, tenia molt clares les primeres activitats detonants, vinculades a la lectura de la Crònica. Ara bé, havia apuntat diferents possibles tasques per anar desenvolupar al llarg del curs i que ens servís per temporalitzar-lo en unitats.

IMG_20160719_111735

Vaig mirar de seguir el prototip, però es va anar modificant per diferents motius.En primer lloc, per bastir la línia de temps calia acordar una fitxa de lectura perquè cada alumne pogués compartir la trama del seu capítol. La revisió textual ens va ocupar pràcticament el primer trimestre. Trobar una aplicació per construir la línia de temps es va convertir en una empresa àrdua. Es va allargar un trimestre més.Quan en trobàvem alguna que ens semblava idònia, l’opció col·laborativa era de pagament o bé a l’hora de construir-la esgotàvem les opcions de prova gratuïta.

En el segon trimestre vam comptar amb Anna Puig i Sànchez,  alumna de pràctiques del Màster en Ensenyament de Català com a Primera o Segona Llengua, en què va liderar la unitat d’idear un joc. Vam acabar la unitat muntant dos productes finals: el joc de cartes Vet aquí una crònica! —una adaptació del joc Érase una vez—  i el corresponent tutorial. Va ser un projecte en què cadascú individualment va crear una carta de cada tipus, a partir del seu capítol de la Crònica. Després vam acordar l’estructura de les instruccions. Es van organitzar petits grups que van assumir una de les parts. Finalment, cada grup es va encarregar de gravar el seu apartat.

IMG_20160211_210228

Vam prosseguir el curs escrivint un article d’opinió i relatant diferents esdeveniments. Pel que fa a l’article d’opinió, vam aprofitar Twitter, que havia generat expectació, per planificar el text (difusió del tema, arguments, contraarguments…) i per difondre’n la versió final tant de l’article d’opinió com per al text que van escriure a començament de curs. Quant als textos narratius, van explicar els moments més memorables del curs que ens van servir de base per elaborar un relat de marca per practicar la narrativa digital i vam redactar col·laborativament dues notícies per ser publicades en la pàgina de Facebook del Centre: les cròniques d’una representació teatral i de la xerrada de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Quines són les activitats i tasques relacionades amb Ramon Muntaner?  Com a detonant el primer dia, vaig presentar una dotzena de pistes que havien de servir per introduir l’autor i la celebració del seu naixement. Vaig obsequiar els alumnes amb una candela. A sota, tenien el número de capítol de la Crònica que haurien de llegir. Tal com he explicat més amunt, la lectura del capítol va servir per completar una fitxa de lectura, per crear una casella del tauler del joc de l’oca i per inventar les cartes del joc Vet aquí una crònica!. A més, vam adaptar la tasca final de la unitat 1 del Dossier, intervenir en una taula rodona. Cada alumne va triar un rei del Casal d’Aragó. S’havien de convertir en secretaris reials que tenien una missió. Havien de convèncer Ramon Muntaner perquè entrés a  treballar a la Casa Reial. Després, vam mirar de representar la mata de jonc amb un mòbil, confeccionant amb plats de plàstic i llana. Una de les activitats que va entusiasmar va ser el concurs que vam improvisar per triar na Mercadera, protagonista d’un capítol. També va engrescar la subhasta que vam organitzar per resoldre errades dels resums o bé organitzar dos grups per competir amb els noms d’aragonesos i angevins.

IMG_20151103_210856

Twitter es va convertir en un recurs didàctic.  Per exemple, el concurs de na Mercadera va ser a través d’aquesta xarxa. Els alumnes van divulgar la seva candidata ( tan podia ser un personatge real o fictici que recordés l’aguerrida pagesa). Ara bé, gràcies a aquesta aplicació es va aconseguir trencar l’empat amb les dues finalistes. D’altra banda, vam planificar l’article d’opinió a través de piulades: primer, el tema; segon, fonts per documentar-se; tercer, arguments; plantejant arguments en contra a un company… A més, evitava que la sessió es convertís en tediosa. En cas d’espessir-se l’ambient, proposava alguna activitat tuitera i augmentava l’interès dels alumnes.

Una de les claus de la implicació dels alumnes des del primer dia de curs és el pla d’acollida. Llegir les experiències de companys seus del curs passat els va convèncer que valia la pena apostar per un curs disruptiu. A més, es van conèixer en la Cloenda i van jugar a  Vet aquí una crònica! Havíem previst estrenar el joc de l’oca però una ventada va destarotar el tauler. Per tant, vam haver d’activar el pla B.

Finalment, si valorem l’experiència  seguint l’anàlisi DAFO, es repeteixen les mateixes valoracions del curs passat. D’una banda, caldria replantejar-se l’administració de la prova. És contradictori que el curs fomenti l’aprenentatge en grup i que s’estimuli la construcció d’una intel·ligència grupal perquè al final l’alumne hagi de demostrar les seves capacitats individualment. Crea certa ansietat i malestar entre tot el grup quan s’acosten les dates de la prova. Ensorra en un tres i no res la feinada. D’altra banda, el nombre d’alumnes del grup impossibilita una revisió editorial dels textos. Per evitar-ho, he mirat de proposar activitats col·laboratives de redacció. De totes maneres, els alumnes continuen reclamant la supervisió final del professor. Això també dificulta l’autonomia lingüística dels alumnes. Només es fixen en l’apartat de correcció i obvien altres aspectes textuals. A més, tots aquests aspectes, més propis d’un aprenentatge tradicional, també topen amb l’actitud vital que proporciona la ludificació i, de retruc, pot refredar la motivació o  pot obstaculitzar el procés d’aprenentatge.

Còpia de Anàlisi DAFO C21516

Ah, per cert, què tenen en comú aquestes imatges?

20160422_112049

Aquest segon trimestre s’ha caracteritzat per aprofundir més en el pensament visual, no només del meu vessant com a planificador sinó que m’he atrevit a explotar-lo a l’aula amb els alumnes. M’imagino que es deu al fet d’aproximar-nos al món de Joan Brossa. De la mà del polifacètic artista,  hem transitat de la funció poètica a experimentar amb el  llenguatge visual.  D’altra banda, arran de l’anàlisi del primer trimestre, he anat incorporant alguna millora o bé algun replantejament.

Tal com es pot observar en el Projecte Mínim Viable, havia previst alguna activitat per a l’avaluació inicial, però vaig prioritzar l’acollida del nou alumnat. Del decàleg que haurien de redactar plegats per formar part del grup, vam acabar elaborant un guió visual perquè les noves alumnes expliquessin Com apreníem Els Viatgers?

M’havia fixat que havien d’obtenir emblemes a mesura que superessin els reptes, però vaig llegir el llibre d’Álex Rovira Los siete poderes i em va facilitar la idea. Per cada repte que assolissin n’obtindrien un. Llavors vaig recordar el primer S3 a Castelldefels. Per tant, si aconseguien els set poders, una vareta podria ser el millor obsequi. No m’imaginava pas com els engrescaria! A més, vaig improvisar, mentre els informava que havien guanyat el primer emblema, per què no improvisàvem una activitat de guerrilla urbana: escampar els poders per espais públics. Com que el nom fa la cosa, els emblemes han viatjat força. A més, cal aclarir que aquests emblemes els van crear els mateixos alumnes quan van crear poemes visuals a partir de cada un dels poders.  Per falta de temps, només en van poder idear els continguts de tres.

Els tres reptes que els vaig plantejar —ens hem distanciat d’un dels principis del desapoderament educatiu: la negociació dels objectius— van ser escriure la reserva d’una visita guiada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), organitzar La vinya literària —va ser la nostra contribució en el Dia Mundial de la Poesia i elaborar un vídeo per al programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA.

D’altra banda, hem creat altres productes: els poemes visuals dels poders, un mapa visual de l’accentuació i uns anuncis de productes miraculosos per a l’ortografia de les fricatives alveolars. En principi, aquest darrer producte havia de ser l’edició d’uns bitllets com a moneda del curs.

La reserva va ser el pretext per treballar la carta formal. Primer, van escriure una carta presentant-se com a mereixedors de la vareta. Aquesta activitat va servir com a avaluació inicial de la carta formal. La van escriure individualment, després la contrastaven en petits grups i en proporcionaven una a la posada en comú. Finalment, entre tots decidíem la carta que ens agradava més.

20160114_121941

Quant a La vinya literària, en aquest trimestre la van materialitzar, després d’haver-la plantada en el primer trimestre. A partir de les obres triades, cada alumne va haver de gravar-ne una introducció i plasmar el poema en un dibuix. Vam confeccionar un parell de murals digitals.

Pel que fa al programa educatiu del MACBA, els alumnes es van implicar a l’hora de filmar les situacions que els marcaven les cartes. És una pena que,  un cop han superat les reticències inicials, s’avergonyeixin del producte final. No els va costar gens improvisar: des de desplaçaments imitant escenes que acabaven de mirar en un vídeo a actuacions d’un equip de natació sincronitzada.

 

Hem de destacar que tot i la campanya de guerrilla urbana ha tingut escassa repercussió els emblemes han estat un revulsiu. Ha engrescat a la majoria de l’alumnat. N’hi ha que tenia ganes que els plantegés el repte per aconseguir un emblema o bé n’hi havia que tenien ganes d’aprofitar viatges personal per escampar-los.

Em feia por experimentar amb l’alumnat el pensament visual. És ben veritat que amb por no s’avança ni evoluciones. Pertànyer a #Dibújamelas, m’ha animat i m’ha facilitat l’experimentació. Rebre agradaments d’algun dibuix  per persones que admires no té preu, llegir comentaris coratjosos tant dels dos coordinadors com de companys t’estimulen, adaptar propostes de companys t’engresca. I si els alumnes et pregunten si no els demanaràs un dibuix per plasmar el que han après o bé per valorar el trimestre, t’infles de satisfacció. L’aprenentatge és social.

Ara bé, hem viscut alguna ensopegada. Arran de l’espantada d’un alumne, que va coincidir passat l’equador del curs, em va crear una petita crisi. La vaig exposar a l’aula. Aquell dia els alumnes em van donar dues lliçons magistrals. La primera, em van reiterar plena confiança amb la metodologia. La segona, una alumna va pronunciar una reflexió molt aguda:  “Com vols que guanyem confiança, si tu ets el primer de perdre-la.” Tal com havia apuntat com a feblesa, he de millorar en l’acompanyament: se m’escapen força detalls.

De nou, es va precipitar una tempesta l’últim dia. Alguns alumnes els amoïnava que s’acostés la prova per al certificat. Aquell dia, vaig agrair tenir una vareta a les mans, perquè quan no convencia amb arguments amb els descreguts els formulava un encanteri. Transformats. I si no, vaig amenaçar que començaria a reclamar emblemes…

Anàlisi DAFO S21516

Per acabar, us deixo el recopilatori del curs.

annual-rings-260481_640

6a sessió amb l’S1. Els havia preparat un parell de sorpreses. Ja m’havien fet arribar les primeres actes. Quan les vaig llegir em van començar a trontollar els esquemes. M’havia avançat  i dimarts els havia comunicat que publicaria les actes tal com me les enviaven. Triaria un màxim de cinc errades perquè ens servís per aprendre tot el grup. Reconec que em feia mal d’ulls veure els textos presentats. Vaig haver d’empassar-me les contradiccions. Tal com els havia dit, si volem aprendre de les errades, hem de poder publicar les actes sense que en faci jo un correcció editorial. Em costa triar els errors que poden ser útils per al grup. Preparo les reflexions que ens poden proporcionar els errors, però són les preguntes que em puc plantejar jo, però són les mateixes de qualsevol parlant. Quins mecanismes adopten ells a l’hora de revisar? Aconseguiré que siguin autònoms i que siguin capaços de repassar un text abans de publicar-lo? Comprenc què deu haver fallat en el caràcter d’algunes pífies, però d’altres se m’escapen. Curiós que el dia que em plantejava tots aquests neguits es difongués l’entrevista a Stanilas Dehaene, un neurocientífic que ha estudiat el procés cerebral que intervé en la lectura.

Així doncs, vaig tirar del dret i em vaig empescar aquest avís per a possibles lectors de les nostres actes. Sí, ja ho sé. és una copiada del d’una formació política, però nosaltres també hem iniciat un procés constituent. Ho hauria d’haver consultat tant amb les meves companyes que compartim blog com amb el grup. Ara, va ser projectar la  imatge  l’aula i les cares es van il·luminar.

Advertència

És una feinada, però he començat a comprovar alguns efectes. D’entrada, de seguida es van presentar voluntàries per assumir el rol de secretàries. Fins i tot, una alumna que de primer es va mostrar reàcia per vergonya, va ser l’autora de l’acta de la segona sessió. Els companys també tenen una actitud similar. Els alumnes del curs passat són els que ben aviat han deixat algun comentari responent alguna de les reflexions. En segon lloc, constato el canvi de mirada. He deixat de ser un voltor acarnissat amb les errades. Ara, com he confessat, em costa de saber seleccionar les que poden ser més útils per a tot el grup. Un cop les he caçades, em fan adonar del que l’alumna ha estat capaç d’escriure correctament. Per celebrar aquesta transformació i tot el que havia generat les primeres actes, vaig gosar d’organitzar un primer homenatge. Vaig retallar uns emblemes —semblen tires de pebrot escalivat, però em vaig inspirar en un famós logo d’un grup musical britànic.

IMG_20151015_110829

També tenia la música seleccionada per al moment, però devia ser culpa dels nervis, l’equip no em va funcionar.. Vaig demanar un aplaudiment per a cada una de les secretàries i els van anar estampant la recompensa. Es van estarrufar. Com jo. Em sembla que els plantejaré a final de curs que es tornin a revisar l’acta. Estic segur que corregiran errades que no els vaig marcar.

De totes maneres, la sessió va començar amb una altra tongada de paraules encadenades. Ara havien de repetir la darrera síl·laba amb la primera de la nova paraula. Vaig cridar el mal temps. De seguida em van metrallar amb dubtes ortogràfics, fonètics. Cares avorrides. Comentaris: “Els catalans parleu malament”, “Que difícil!”, “No sé distingir una oberta d’una tancada”.

20151015_133055

Un cop em vaig poder desfer de l’estratègia tornem-a-la-classe-tradicional, els vaig plantejar com tiràvem endavant els projectes. Vaig apuntar els que havien sorgit fins ara. En vam apuntar de nous. Jo, els meus. Vam acordar que cadascú triés el que li vingués més de gust. Em sembla que vaig forçar massa la posada en comú. Tenien poc temps per exposar el projecte mínim viable. He d’aprofitar que compto amb un urbanista i un enginyer jubilat per aprendre de design thinking. Al final, cada grup va exposar els seus prototips. Hi ha un grup que és individual. Em vaig escagarrinar perquè cada projecte abasta un període de temps diferent.També vaig observar que en algun grup els havia costat entendre’s i arribar a un acord. Em sembla que em va sortir una sarsuela. Sabré lligar-ne tots els ingredients?

20151015_140122

Al fons el grup de les autobiografies i el grup sobre la rellevància de la història

Al fons el grup de les autobiografies i el grup sobre la rellevància de la història

Grup del debat des de dos punts de vista contraris i l'alumna que vol tirar endavant una presentació audiovisual

Grup del debat des de dos punts de vista contraris i l’alumna que vol tirar endavant una presentació audiovisual

El grup responsable de l'hort literari

El grup responsable de l’hort literari

Les cançons de Natacha Atlas que encapçalen i clouen aquest apunt em van convèncer de tirar endavant el projecte #TotssomSalim.  Pretenia ser una resposta de les aïrades reaccions islamofòbiques arran de l’atempat a la publicació satírica Charlie Habdo. També em dolia desvincular-me del grup al voltant del projecte de Toni Solano, 20 años, després, després d’haver finalitzat la nostra participació.

Tal com vaig apuntar en el Projecte Mínim Viable, ja tenia clar que aprofundiríem en l’aprenentatge informal provant de bastir un banc comú de coneixement. A més, llegiríem la novel·la de Rafik Schami Els narradors de la nit de manera col·laborativa. Cada alumne es responsabilitzava de llegir-ne un capítol. Hauria de resumir-lo en veu alta i hauria de pensar en set possibles activitats o bé hauria de comentar què li havia cridat l’atenció. Ens anava com anell al dit amb la filosofia del grup la història de com se les empesca el vell cotxer per recuperar la veu: els seus amics li han d’explicar una història cada vespre. Utilitzaria alguns dels elements narratius com a recursos didàctics. Les cartes decidirien quin alumne hauria d’assumir el repte, resumir la sessió en vint-i-una paraules, tal com es rifaven el torn de rondallaire els set amics de Salim. Disposava una catifa perquè ens hi asseguéssim i prenguéssim un te, tal com ho feia la colla del cotxer.

Aquesta immersió en la cultura àrab ens va ajudar a muntar la nostra participació en el Dia Mundial de la Poesia. Vam descobrir autors arabigovalencians, gràcies a l’antologia de Josep Piera El jardí llunyà. Vam acordar quin poeta i quin poema recitaríem. Vam construir un mural decoratiu amb les imatges que van facilitar cada alumne segons com s’imaginava el seu jardí llunyà. Vam crear aquest producte final.

Les sessions es dividien en tres blocs. D’entrada,  el secretari ens comentava les 21 paraules amb què havia resumit la sessió anterior. Després, els havia preparat alguna activitat relacionada amb el taller que havíem fet el dia anterior. Tot seguit, era el temps perquè cada tallerista ens oferís  la seva proposta. I tancàvem la sessió desplegant la catifa, seient-nos-hi i deixant-nos endur per l’encís i la màgia de l’oralitat mentre preníem un te. Com a activitat final, vam visitar l’exposició de Les veus de la Mediterrània.

IMG_20150324_130400Quant al banc comú de coneixements, ens vam informar d’aquesta opció d’aprenentatge informal. Va ser una llàstima que no vinguessin membres de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels per explicar-nos-la. Vam acordar quins haurien de ser els criteris avaluatius dels tallers i vam lligar un calendari amb els diferents tallers. Vam aprendre a massatjar-nos les cervicals, a ballar cúmbia, a preparar un bon mate, a perdre la por d’aprendre anglès i a saber sobre la fauna submarina del massís de Garraf, sobre com mantenir una bona higiene dental, sobre com hem de tenir cura de la pell i sobre termes d’electromecànica. Mentre esperàvem que enllestissin els tallers, vam destinar un  parell de sessions a consolidar confiança i a perdre la vergonya.

20150120_132919

Tot i que havia planificat prèviament la temporalització del curs (TempE1CURS2014-15.doc), la vam haver de modificar perquè vam registrar alguns abandonaments i més d’una espantada a l’hora de dur a terme el taller. El mateix passava amb el resum oral. Vaig haver d’encarregar-me de més de la meitat dels capítols. Dit això, la valoració tant del grup com la meva és força positiva. L’alumne es pot sentir  desconcertat al començament d’un aprenenatge informal, però el resultat és molt positiu. T’adones – i l’alumne també- la seva progressió. La majoria exterioritzava els beneficis que li havia aportat fer front dels reptes que es plantejaven. El grup es cohesiona força. Sempre venien de fer un cafè. S’ajudaven tant en temes personals com en laborals. Van crear un grup de Whatsapp. A més, vam anar creant una cultura de grup fonamentada en valors com els de la confiança, el respecte, l’afany de superació i la cooperació. Com havia de deixar de passar l’oportunitat d’experimentar el desapoderament educatiu?

Anàlisi DAFO E1

Podeu consultar:

2015-07-30 13.55.51 2015-09-09 14.19.44Twitter

Documentació:

20150729_151019

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

rEDUvolution 2

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

IMG-20150617-WA0000

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

2015-06-16 19.26.07

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

IMG-20150611-WA0002

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Anàlisi DAFO E3

Ens podeu seguir a:

Facebook   Twitter  2015-07-30 13.36.54 2015-07-30 13.55.51

Documentació: