Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

Anuncis
20170418_100852

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

20170615_114220 (1)

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

20170615_193219

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

dav

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

20170509_111723 (1)

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

IMG_20170513_132218_630

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

Anàlisi DAFO #i2cast16 (2).jpg

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

20170531_155429.jpgAquesta setmana els clàssics ens han dut a localitzar el possible poble on transcorre la trama de L’oca salvatge i a preparar-nos per endinsar-nos per Sinera.

13a sessió Ja hem creat l’hàbit d’apuntar al mapamundi. Cada alumne quan entra a l’aula, busca el seu relatograma i aprofita mentre espera els altres d’apuntar el que li va agradar de la sessió anterior. Per altra banda, descobrim  que se’ns van morir els brots de clavell moro. De moment,  és impossible contemplar-ne algun dels que vam plantar en la primera tongada.

20170530_113258

Els va agradar la lectura del conte de Prudenci Bertrana, la precisió lèxica i l’aclariment de l’ús del pretèrit perfet (que predomina en tots els contes que llegim) i el perifràstic. Repartim les paraules que cada alumne ha de definir.  Comentem les possibles ubicacions del poble anònim. És curiós perquè el narrador n’omet el nom, però en canvi ens va precisant amb topònims els llocs on han vist la sorneguera oca. Penso que ens pot ajudar a trobar el poble. Sospito que és Castelló d’Empúries. Ara bé, l’autor només esmenta caçadors i pagesos, cosa que em fa pensar que no sigui algun dels pobles de l’interior. És curiós perquè encara que l’animal es passegi per camps, estanys i aiguamolls, no anomena cap pescador que hagués pogut albirar l’animal. Els estranya l’obra de la videoartista Nira Pereg. Els comento que els moviments dels flamencs recorden el desafiament de l’oca.  Ves si no feia el mateix arqueig quan oïa els gallets de les escopetes.

Prosseguim amb una nova tongada d’exercicis de precisió lèxica. És l’hora del descans cerebral. Juguem al sol brilla a… ÉS una adaptació del joc de les cadires. Qui para dóna una consigna. Qui la compleixin han de canviar de cadires. S’engresquen i com passa habitualment, un alumne va per terra. Una companya  s’estranya perquè no compleix la consigna. La persona que parava havia deixat anar que el sol brillava per als que duien shorts. El José Antonio s’han confós. Es pensava que shorts era sinònim de boxers. Rialles.

Acabem repassant els pronoms que substitueixen el complement directe. Primer, els costa. Miro d’aclarir dubtes. Fem la substitució pronominal. Cometen poques errades, però, tot i així, s’exclamen. Els proposo una norma. Només es poden queixar pel que fa a la substitució del complement directe indeterminat. I, si volen, el neutre. Assenteixen amb el cap.

20170530_113324

14a sessió Mapamundi. Destaquen la substitució pronominal , la precisió lèxica i el descans cerebral.

20170601_112207

Posem en comú l’exercici que van fer a casa.  Alegria. Criteri d’èxit de la majoria: 0 o 1 errada. Estan contents, tot i que el Manolo remuga per sota del nas. Prosseguim amb els pronoms datius. Plantegen dubtes, però aquesta vegada l’actitud és diferent. Es nota que ja miren d’assolir-los, però les neurones els desafien. Volen contrastar  paradigmes.

Em pregunes per l’examen. És curiós. Van acordar de fer un petit qüestionari per saber si havien assolit els continguts del curs. El Manolo és el primer de fer el crit al cel: “Examen?! Noooooo!!” La Laura em demana si no hi ha examen, tothom passa de curs? Planteja si he notat diferències de nivell. Continuem amb aquesta dèria de comparar-nos els uns amb els altres. La clau rau a comparar-te com estaves al començament i com estàs ara. Si has anat canviant. La M. Eugenia s’hi afegeix. “Nivell?”, pregunto jo. “Qui decideix el nivell?”, els espeto.  De fet, els confesso que el projecte Petricor hauria de servir per avaluar el curs. Esclafeixen a riure. El Manolo afirma que gairebé tothom ha de repetir de curs, Hauríem d’assistir a la taula rodona que s’organitza a Madrid.

Hauria d’haver previst alguns descans cerebral de reserva per si no teníem temps de treballar la Dansa de la Mort. Repassem la separació ortogràfica. Era una petició del Jose Antonio. Rebombori pels dígrafs que se separen.

Els proposo si ens fotografiem. Organitzo parelles i trien les fotos. Els reparteixo les màscares. No cal que repeteixi l’activitat perquè cada parella es fotografien en un tres i no res. És quan enllustres l’etiqueta d’#orgulldocent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

marguerite-1710321_1920.jpgSetmana de clàssics, els de les comarques gironines. Dimarts, Víctor Català; dijous, Prudenci Bertrana.

11a sessió El relatograma va ser senzill d’apuntar: pronoms.

20170525_093833

Vam reprendre el que no havíem pogut acabat de la sessió anterior, la lectura del conte . Primer, vam organitzar una roda en què cadascú va respondre a qui o a què suprimiria de la seva vida. La pregunta els va costar respondre. Tot seguit, els vaig anar repartint el material i donant les instruccions per construir un apunt de llibre trenat.  Vaig començar a llegir el primer paràgraf i un pressentiment: relacionarien els alumnes l’activitat anterior amb aquest passatge del conte?

20170523_172203

Com hem fet amb els anteriors contes, vam apuntar a la pissarra les paraules de les quals no sabien el significat. Les vam repartir i cada alumne es va encarregar d’elaborar-ne la fitxa. Els vaig advertir que havien d’evitar-ne la traducció. Per cert, reacció de la Lucía al final de la votació. Va recordar que no havia puntuat el conte de Mercè Rodoreda i protestava perquè considerava que no havia rebut prou puntuació.

20170523_110711.jpg

Descans cerebral: la mirada assassina. És una adaptació del joc de l’assassí. Els alumnes es van passejant per l’aula mirant-se al ulls. L’assassí ho aprofitarà per anar matant les seves víctimes.

Vaig dividir el grup per parelles. Cada parella es va encarregar de repassar les formes pronominals de la 1a o de la 2a persona. Després ho vam posar en comú. Van respirar alleugerits. De moment, havien sabut aplicar les formes que els havia tocat.

IMG-20170523-WA0000.jpg

12a sessió Relatograma. El Jose Antonio abans de començar la sessió volia saber el motiu  pel qual quan va entrar a l’aula el dia anterior ens va trobar concentrats maldant amb una manualitat. Vaig deixar que els companys li responguessin. La Maleni va interpretar que era una metàfora de la sintaxi, com amb les diferents categories gramaticals anem trenant oracions. La Paola va aclarir que devia ser per relaxar-nos després que s’atabalessin amb la substitució pronominal. El Manolo em va endevinar el pensament. Fèiem una acció bastant similar al protagonista del conte. Són aquests moments impagables en què testimonies com anem bastint aprenentatge com a grup. D’una banda, la naturalitat amb què va plantejar la pregunta el José Antonio i la naturalitat amb què li van respondre els companys. De l’altra, tu reps un alliçonament per part de l’alumnat, amb naturalitat.

20170525_093833

Els va agradar la lectura del conte de Víctor Català, la construcció de l’apunt de llibre —tot i que per nosaltres és la corbata—, i el repàs dels pronoms.

Els plantejo que tenim´dos plans, segons el quòrum. Prosseguim amb els clàssics o bé continuem repassant els pronoms. Ara és el torn dels de 3a persona i acusatius. Som poquets, doncs pla A. Abans, però, cal que posem en comú algun exercici pendent de l’altre dia. Formem parelles i fan els exercicis de precisió lèxica.

Descans cerebral. Vull provar el del noms a l’aire. Reconec que és un descans per a les primeres setmanes del curs, per recordar els noms dels companys. Provo de variar-lo. Ens posem drets en cercle. Demano que escriguin a l’aire el nom de qui tenen a la dreta. Ara, toca fer-ho amb la mà esquerra. Hi han d’escriure el nom de qui tenen a aquesta banda. Finalitzem escrivim el nom de cadascú amb les dues mans alhora.

IMG_20170525_092518_949

A continuació trec les torrades, els ganivets, els tovallons i el paté. Els plantejo una pregunta: quina dèria o obsessió tenen. Els costa de respondre. Estan més aficionats a preparar-se les torradetes. La Maleni esclafeix a riure: “Ja sé per què ho fem!” És qui es va llegir prèviament el conte de Prudenci Bertrana. Només tenim temps de llegir-lo en veu alta i d’apuntar-ne les paraules. Em fa gràcia perquè de vegades miro de recórrer a la derivació o de trobar-ne el primitiu i de seguit troben l’equivalent en la seva llengua. A veure si dimarts podem  saber la possible localització del poble.

20170525_112349

Per cert,  Llucià Homs, parlant sobre videoart, ens va mostrar un fragment d’un de Nira Pereg, 67 bows. Ens va com anell al dit!

 

IMG_20170425_230033_473.jpg

3a sessió.  Vam començar la sessió elaborant el mapamundi. El meu va ser bufar i fer ampolles.

20170427_134020

Abans de continuar, però, el Jose volia saber la solució de l’enigma. El Manolo ja va aprofitar aquesta estona per plantejar un dubte: les contraccions. Així doncs, vam haver d’improvisar aquest contingut i un exercici.

20170425_101401.jpg

Tot seguit, vaig formar parelles. Cadascuna va tirar el dau per saber quin sobre li corresponia.  A dins tenien el títol del conte, la fotografia de l’autor i una capsa amb les lletres del nom i cognom. Els vaig anar plantejant tres preguntes: de què devia anar el conte?, com devia ser l’autor? i qui deu ser

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam provar un nou descans cerebral: les cinc illes. Vaig aprofitar de batejar amb els autors. Vaig repetir el joc amb el grup de després. Va agradar tant, que ha estat el protagonista de la sessió.

Finalment, vam formar ara dos grups perquè plantegéssim quins podien ser els objectius per avaluar. Havia pensat que en meditessin cinc, però ho vam reduir a tres. Ai, ànimes de càntir, m’heu ofert dues oportunitats perquè els pensi jo…

Vaig patir el pes de l’Art Thinking, traginant el material per versionar Petricor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

4a sessió. Sortida al CaixaFòrum. Una petita representació vam anar a veure l’exposició de Nicolás Paris. Va ser una missió a contrarellotge. Ens la vam polir en menys de mitja hora. Primers efectes dels llampecs: Això és art? I què pretén? Tan bon punt algú qüestionava, un altre mirava de respondre-ho i respondre-s’ho. Ens hauria calgut una mica més de temps per poder aprofundir-hi. Notaves com anava fent efecte el pensament divergent. Ja t’anaves mirant amb uns altres ulls totes les obres. A veure què en diuen dimarts. Va saber greu que en tres quarts d’hora s’anessin comunicant baixes pel grup de Whatsapp i s’esvaís la possibilitat d’una visita guiada. De totes maneres, hauria passat el mateix. Les mateixes preguntes i probablement l’educadora aixecaria la vista cap enlaire i esperaria que nosaltres ens responguéssim els dubtes.

20170402_211541.jpg

Projecte Mínim Viable per a l’I2.  Nova experimentació: la proposta de María Acaso i Clara Megías, aplicar l’Art Thinking. Juro que em volia esperar la publicació del llibre al setembre, però no m’he ne pogut estar. Va ser llegir les cartes dels alumnes valorant la seva experiència com a erroristes i em va brotar un llampec. I si preníem l’obra de Nicolás Paris com a metàfora de l’aprenentatge durant aquest trimestre?

Mantindrem la narrativa del curs anterior. Aquesta vegada, rebran un repte per part de la Cúpula errorista: convertir el seu aprenentatge en una experiència artística que es pugui exposar al final del curs.

20170407_111706.jpgEm sembla que el millor és convènce’ls que anem a veure l’exposició al CaixaFòrum perquè ens serveixi d’inspiració. Negociarem els continguts i també haurem d’acordar quins seran els objectius per transformar-lo en possibles obres artístiques. Penso que els demanaré que es fixin en cinc obres perquè puguem reflexionar com copiar-les perquè avaluïn l’assoliment d’objectius.

Com que volen continuar llegint contes, n’he triat una selecció d’autors diferents. El criteri ha estat els anys literaris. Així doncs, la tria ha quedat reduïda a cinc contes: L’oca salvatge de Prudenci Bertrana, Creu i ratlla de Víctor Català  —de la nostra Tarantino (i et vas quedar curta, Laura Borràs)—, Raspall de Pere Calders, El mirall de Mercè Rodoreda i Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador EspriuVaig barrinant com podem convertir aquestes lectures en experiències d’aprenentatge. Tinc alguna idea. Em sembla que un recurs molt fàcil pot ser el del cine. Vincular cada conte a una escena d’alguna pel·lícula famosa. De moment, en tinc un parell que em ronden pel cap: Moby Dick i La carta. Ja seria la repera si ho pogués vincular amb obres artístiques!

Penso que les lectures ens poden ajudar en cas que no ho vegin clar com poden convertir un contingut en una obra d’art. Deixarem de banda els booktrailer i ens aproximarem a la proposta de Daniela Ortiz en el taller del MACBA. Aprofitaré algunes de les activitats que ens va plantejar Nicolás Paris. Em sembla que hem de començar recreant el mapa mundi, el mitjó de paper que es posaven els paletes. Ens servirà per construir el relatograma del curs. Ara serà individual, és a dir, cada alumne farà el seu, però aprofitaré la posada en comú per construir el del grup.

De nou, de cap a la piscina!