davVaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent#Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

Anuncis

the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

AUTOCRÍTICA.jpg

Fa un mes que vaig finalitzar el curs i encara no he pogut escriure’n la valoració. Va arrencar sota la ressaca electoral del 27-S i l’escric mentre se celebra el debat d’investidura. Així doncs, seguint la recomanació del nou president, començarem aquesta reflexió demanant perdó i agraint. Perdoneu el retard i he d’agrair a Garbiñe Larralde i Ramón Besonías que m’animessin a practicar el pensament visual. Em va servir aquest mètode tant per planificar-lo com per valorar-lo.

Vinyeta Els Viatgers.jpg

Com que aquest curs és una continuïtat del curs en què vaig experimentar el desapoderament educatiu —que tan bon resultat va donar, hi volia mantenir la mateixa línia. Tenia l’encàrrec de flexibilitzar l’itinerari per poder oferir aquest curs a un públic molt més ampli que el que correspondria al grau. De ser un grup amb un nombre inscrits molt per sota dels mínims fixats va haver-se de tancar en plena inscripció.

Vam acordar que experimentaríem l’autogestió educativa. Com és natural, va crear un cert desconcert, però a mesura que avançava el curs, s’anava entenent. En l’última sessió cadascú va explicar el seu procés de transformació. El  pànic i l’angoixa inicials es van modificar en gaudi i companyonia. D’entrada, ens vam fixar una primera tasca: la de constitució del grup. Vam triar nom, imatge i un text de presentació. Aquesta activitat es va dur a terme com a proposta de redacció col·lectiva. Cada alumne es va encarregar d’escriure un esborrany. Vaig formar petits grups perquè en triessin un. Vam repetir l’operació, però ara, amb el text que va presentar cada grup.

Vam establir que hi hauria una persona que s’encarregaria de redactar l’acta de la sessió. Em vaig comprometre que només revisaria cinc errades de cada text. Creava una presentació plantejant els dubtes que hi havia observat. Vam instaurar l’homenatge al secretari. El motiu era ben senzill. Li agraíem que ajudés al grup a resoldre els dubtes. La cerimònia era molt breu. El predecessor  s’encarregava d’atorgar un emblema al seu substitut al so d’una fanfara. Jo em convertia en l’assistent de la cerimònia.

També vam formar cinc grups que es van comprometre a liderar cinc projectes. Van pensar com podríem participar en el projecte col·laboratiu de Huertos literarios. Serà un projecte que es materiliatzarà al llarg del tres trimestre. De moment, es va fixar un termini perquè cadascú busqués una obra artística relacionada amb el vi. Un altre grup va organitzar  un debat sobre la privacitat a Internet. Es va preparar una exposició inicial sobre el tema i es va encarregar de moderar el debat. El tercer grup va proposar a la resta de companys de gravar una petita presentació de cadascú en vídeo. Un quart grup va voler contextualitzar el moment que es vivia al país. Va preparar un vídeo per què es volia engegar un procés constituent. Finalment, el cinquè grup es va plantejar testimoniar l’experiència del curs. Per això, van anar recollint diferents mostres al llarg del trimestres per exposar-los l’últim dia.

Vam crear una comunitat a Google+ en què publicàvem tant les actes, les presentacions per treballar les errades i els productes finals dels diferents projectes. Vam comptar amb un tècnic informàtic. Es va convertir en el nostre àngel de la guarda. Va ajudar els companys a descobrir les aplicacions que tenien al mòbil. Em proposava com podia plantejar activitats tenint en compte l’entorn virtual. El nostre agraïment és infinit.

Ja que hem tornat al reconeixement, m’hauré de disculpar una altra vegada. Un dels dies que discutíem com concretàvem la participació en Huertos literarios vaig perdre els estreps. Tot el que es debatia plantejava dubtes. Va ser un dels projectes que ben aviat es van determinar.  Són els pocs dies que surts de l’aula escopint: “Puta autogestió! Puta direccionalitat!” El conflicte es va solucionar penjant un parell de mostres de disculpes. L’endemà em vaig comprometre a tenir més present el seu procés cognitiu. Per tant, quan comencessin a fregir les neurones jo respiraria profundament i comptaria fins a deu.

De totes maneres, vam viure altres moments memorables. Per exemple, com uns companys van reconfortar una companya que es va emocionar gravant la presentació.  Una alumna  va haver de viatjar a Suècia i  consultava el blog quan arribava a l’hotel. Com he comentat més amunt, de les malfiances inicials per les diferències de nivells es va anar consolidant el grup i van ser conscients que tothom aportava coneixement en el grup.

Quant a l’avaluació, només vam negociar els criteris avaluatius tant del projecte com de la participació dels alumnes per al debat i la presentació del vídeo. Vam ser incapaços de valorar els altres tres. No obstant això, vam organitzar la darrera sessió per valorar l’experiència. Vam haver d’aportar tres imatges que responguessin unes qüestions. Un cop havien exposat la seva valoració, havien de buscar l’obsequi que els havia preparat: una bola de Nadal amb un missatge d’agraïment xifrat. Cadascú havia de descobrir quina fortalesa li destacava. Em vaig inspirar en el llibre  Ahora, descubra sus fortalezas.

Costa que els alumnes es desprenguin d’un model tradicional de curs. Els encanta idear i impulsar projectes, però els preparen fora de l’aula. No volen entorpir el ritme del curs. Potser en sóc culpable ja que intento facilitar alguns continguts. Potser jugo a la puta i a la Ramoneta.  D’altrada banda, com que havíem fixat que tenien una setmana per enllestir l’acta, això ha repercutit a l’hora de comentar les errades. Alguns alumnes les comentaven en el blog o bé en la comunitat. D’altres, en canvi, no.  Si aprofitàvem per comentar-les a classe, alguns alumnes s’espantaven per les explicacions gramaticals. L’eterna disputa bizantina entre aprenentatge formal i informal.

He notat que alguns alumnes s’han implicat de valent en tot el que proposo mentre que uns altres mantenen una actitud més passiva, com més expectants. Penso  que obeeix a dos possibles factors. D’una banda, que jo hagi estat incapaç de transmetre’ls la metodologia o bé els costa fixar uns propòsits autònomament. A més, aquest vagareig augmenta quan l’alumne pateix algun problema personal. Així doncs, ho haurem de tenir en compte per al proper curs.

Anàlisi DAFO S11516.jpg

Recull de les imatges, actes i reflexions d’algunes sessions. (Cliqueu aquí)

VT del prototipus S1

Per cert, el nom va venir inspirat per un decàleg que vam llegir en la primera sessió, tot i que també ens el podria  haver inspirat un espot electoral.

 

 

 

person-723558__180

5a sessió amb l’S1. Vam començar amb una activitat d’esbargiment. Vam organitzar una rotllana per jugar a les paraules encadenades. La norma era pensar en una paraula que comenci per l’última lletra de la paraula que ha dit el company anterior. És una activitat distesa i molt adequada per fer-los adonar que de vegades no hi ha gaire relació entre lletra i so. Volia incorporar la tècnica de la Doni Tamblyn per desestigmatitzar les errades, però la primera parella de paraules ja va originar una primera disputa.

Vam prosseguir valorant la sessió anterior.Van anar comentant els diferents continguts de la sessió anterior. Tot seguit, vaig repartir dos post-it de colors diferents. Hi havien d’escriure el nom del grup i una imatge perquè esdevingués la icona. Va fer certa gràcia l’activitat. Vam riure quan vaig anar llegint i agrupant les diferents propostes. El decàleg del primer dia i la metàfora del viatge ha quallat. Vaig riure quan vaig llegir la proposta d’Els Jaumets. “I les Jaumetes”, vaig afegir. Va guanyar també la proposta de fer-nos un autoretrat. Vaig desaprofitar l’avinentesa perquè proposessin maneres originals de fer-nos la foto.

Ara ja teníem una bon motiu per escriure una presentació. Vam decidir quina informació hauria de contenir la presentació. Cadascú en va redactar una. Vaig repartir les imatges de Ramón Besonías sobre els objectius de l’hort literari per formar grups. Els dibuixos també van encantar i de seguida van relacionar les accions amb una altra metàfora del procés d’aprenentatge. Ai, que aviat em quedaré sense recursos per sorprendre’ls. Hauré de demanar ajut… Mary Poppins, que hi ets?

Es van llegir els textos i cada grup en triava un. Mentre el llegien en veu alta els anava escrivint. L’ordinador i la connexió es van comportar! Els vaig proposar que ja teníem material per publicar-lo en el blog. Deixarem fins al cap de setmana —és a dir, ahir— per tancar les votacions. Això sí demanava a cada grup que valoressin positivament els textos que havien descartat. Ho vaig mantenir amb els primers grups que van exposar l’acord. Es repetien. Afirmaven que eren molt semblants.

En vaig sortir prou satisfet, amb una mica de recança per si s’havien avorrit en la posada en comú del textos. A més, una component d’un grup havia suggerit de preparar una presentació més visual. Apuntada la proposta! L’endemà llegia un comentari del professor extremeny en el mateix sentit. És la sensació que experimentem quan els alumnes han aconseguit una fita.