20160313_211928.jpg

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

hands-952510_960_720

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

Extret d’https://sicomor2008.files.wordpress.com/2015/06/f05fb-webinar2babp.png

Diumenge passat rebia un missatge directe de Fernando Trujillo proposant-me de participar en un webinar. Vaig acceptar fent un bot de la cadira. A la nit, però,  es confirmava una avaria telefònica. Ja tenia coll avall que hauria de renunciar a l’acte, cosa que em va tranquil·litzar. Segur que trobarien un participant millor. Sóc bastant negat pel que fa a la competència comunicativa que et facilita les TIC. Mira que volia participar en el MOOCafè liderat per Manel Guzmán, però no vaig poder conciliar horaris de tasques familiars i formatives. Em va saber greu, però vaig veure que s’havien produït els mateixos problemes per part d’alguns participants.

L’avaria es va arreglar. Dimarts, amb el grup d’E3, vaig deixar anar una catalanada! Mentre resumien la sessió del Dia Mundial del Joc, els recalco que tenim infància i també infantesa. “Com en castellà”, els dic. “Infancia e infantez“. I em quedo tan ample. Tothom em mira estrenyat. Jo continuo ben segur: “Sí, infancia e infantez“. Em convencen que no existeix. Al final, la Begoña, prudent, s’assegura:”Jaume, deus voler dir niñez!” Riem. I penso: “Ai, dijous!” M’assabento que els companys de taula són Garbiñe Larralde, Marian Calvo, Ramon Paraíso, Toni Solano i Fernando Trujillo.

Una hora abans, ja em preparo. Anem rebent instruccions. Miro de seguir-les. I quan falta menys de mitja hora,  em peta l’ordinador. Aconsegueixo restaurar tot el que tenia obert. Em vaig barallant amb les eines del Hangout. Se’m passa la invitació de Fernando Trujillo. Aconsegueixo entrar-hi. Hi ha un ambient distès. La Garbiñe també té problemes. Entrem en directe.  De tant en tant, se’m congela la conversa. Procuro no tocar res. Per tant, em perdo alguns comentaris. Les meves ironies arriben en diferit.

El moderador ens demana per l’experiència. Costa d’explicar tot el que rememores. Les ganes de començar una unitat per mirar els vídeos, per conèixer les tasques que es convertien en reptes. Les ganes que senties per superar-te, però sempre hi havia companys que et superaven en qualitat. Aquest curs vaig aconseguir de perdre la vergonya i a atrevir-me a experimentar eines, pensar en artefactes. Des de llavors, he deixat de ser docent per convertir-me en artificier. Tot el sant dia, elaboro artefactes digitals!

Vaig insistir en la importància dels socis. Si em van captar les primers unitats, la de la socialització rica va ser la més satisfactòria perquè de seguida vaig tenir resultats. Encara flipo que Toni Solano se m’oferís com a soci, sense oblidar el Ramon. Són regals de l’atzar 2.0. A més, un antic alumne també s’hi va voler afegir, cosa que em va fer molta il·lusió. I  es va convertir en un model per als alumnes. Van veure que ells també podrien parlar català com ell. Va reconèixer que no era la seva llengua materna. Però tornant al debat, va i començo a quequejar. Com em va costar articular horizontalidad que facilita un MOOC. Ja patia veient les caparrades dels companys, tranquil·litzant-me perquè pronunciés bé. P… fluïdesa!

M’hauria agradat debatre més sobre l’avaluació. Discrepo que sigui la pedra angular del procés d’aprenentatge. Espero que ben aviat algú afirmi que l’avaluació és un fals mite de l’educació. Estic disconforme que sempre s’hagi de millorar. Reproduïm així un model tradicional, encara que anem smb el plus d’innovadors. Recordem quant aprenem informalment? I ens replantegem de millorar? I també m’hauria agradat explicar l’anècdota de les rúbriques. En un grup que les posava en pràctica, vam acordar que acabarien el curs amb una exposició oral. Em vaig presentar amb una rúbrica. Per elaborar-la, per definir la banda més negativa, em vaig imaginar el que no farien mai. Resulta que un alumne ho va fer. Tothom va quedar glaçat. Es va presentar tard. Havia anat a una entrevista de feina. Però va voler complir amb el seu compromís, encara que faltés un quart per finalitzar la sessió. Va parlar nerviós. Va quequejar. Va perdre el fil. Ens explicava el que havia estat la seva feina fins ara. Vam ser incapaços d’entendre’l i ell de trobar un exemple de com estampava. Va ser horrorós. Com li havia de marcar tots els criteris negatius! Em vaig avergonyir d’haver ridiculitzat un alumne, encara que fos de pensament! Ahir César Bona va declarar que no concebia una educació sense respecte. I em reafirmo. És impossible mesurar l’esforç.  Ens hem de fixar en el procés, com insisteix Maria Acaso.

I articulo wabi sabi, el terme zen per destacar la bellesa de la imperfecció. Si aconseguim canviar la mirada en els alumnes, també tindrem una altra visió dels seus productes. L’error ens ajudarà a extasiar-nos en els aspectes que l’alumne ha intentat superar. I, ves per on, en són bastants! Més que les quatre pífies que no ha pogut controlar.

I quan mirava d’acabar la roda final en què recomanava l’article de Juanjo Vergara, va i sento que em diuen que he desaparegut de les pantalles. El Toni en fa broma, com que sóc un dels representant de l’àmbit d’adults… Fernando Trujillo ens acomiada i ens adverteix que hauríem d’atendre la xarxa social. Em sorprèn que et comencin a seguir persones i et reconeixen que els has agradat el que has dit! El més emotiu, Pablo Ele Aparicio. Alguns també declaren que el debat els ha engrescat a continuar el curs, com José Blas García Pérez.

Per acabar, vull donar les gràcies a Fernando Trujillo i Toni Solano perquè pensessin en mi. A més, va ser tot un luxe compartir l’estona amb dues bilbaïnes d’aúpa i amb el gran Ramon. Ara, els organitzadors són uns  inconscients. I que per molts anys ho siguin! Us dexió el resum del debat a càrrec de Fernando Trujillo.

Les modernors tenen coses bones i coses dolentes. De bones n’hi ha moltes, és clar: que si el treball en xarxa, que si un major accés a la informació, que si el desenvolupament de noves metodologies d’aprenentatge, que si sistemes d’avaluació alternatius… Entre les dolentes, que també n’hi ha, ens trobem la consolidació d’una espècie que semblava abocada a l’extinció en aquest món educatiu cada vegada més materialista i quantitatiu: el professor tou.

Perquè de professors tous sempre n’hi ha hagut, per descomptat, però semblava que tenien els dies comptats. En un sistema educatiu ple de revàlides, de proves externes, d’etiquetes i prejudicis qui es podria imaginar que els professors tous resistirien a aquest deliri normatiu. Doncs, sí, amb les seves males arts hi han resistit i amenacen fins i tot d’obrir una bretxa.

No obstant això, parafrasejant El Fary, hi ha col·legues que detesten el professor tou. Aquest professor que té un excés d’aprovats en la matèria, que deixa la porta oberta i que munta saraus, que no mana deures per fer a casa, que infla les notes, que explica la seva vida als alumnes, que organitza activitats lúdiques, que avalua no només amb exàmens…

Perquè hi ha professionals en l’ensenyament que confonen exigència amb exàmens complicats o amb deures repetitius. Perquè hi ha la creença que s’ha de patir a l’aula des de ben petits a través de fitxes, redacció de quaderns o sense sortir-se del llibre de text. Cal acabar el temari!

Sembla que el professor tou no fot ni brot. Sembla que s’ho passa bé i que connecta massa amb els alumnes. Inclús alguns creuen que no té conflictes amb els alumnes o que passa de les seves tasques. De vegades, de fet, el professor tou sembla fins i tot defensar el seu alumnat davant la bandada docent. I per aquí sí que no es passa, clar. Aquesta  és la línia que no es pot travessar mai.

PD: aquesta entrada és escrita a sis mans amb @oscarboluda, autor d’Efepeando, i @monparaiso, autor de De vuelta, arran d’una conversa tuitera. Espero que aquest article sigui el primer d’una sèrie de col·laboracions més. Recomano que seguiu els blogs de sengles socis.

Jaume Rivera fragment 2

L’inconscient,  —ai, perdó — el subconscient et fa males passades. Amb les presses de publicar la darrera sessió i amb remordiments de consciència per haver improvisat una sessió gramatical, pura i dura, em vaig oblidar de relatar una activitat que va sorprendre. Ves per on, debatent sobre pedagogies sexies amb @monparaiso i @jmab76, em va venir al cap l’oblit,

La setmana passada, mentre negociàvem l’oferta del banc comú de coneixements, havíem pactat que deixaríem una setmana de coll per enllestir els diversos tallers. Per tant, havia apuntat com una de les expectatives dels alumnes era la pèrdua de la vergonya. Malgrat que reconeguin que reptes o tasques finals aconsegueixen superar aquesta por, em vaig comprometre a treballar-ho durant les dues sessions d’espera. Em refiava que durant el cap de setmana enllestiria la lectura del llibre de Doni Tamblyn i en podria treure idees per a aquestes dues sessions. Il·lús…

Vaig preparar just abans d’entrar a l’aula una activitat de xoc. Després de recordar quina era la finalitat d’aquestes dues sessions: perdre la vergonya perquè poguessin assumir la conducció de la sessió eficaçment, els vaig demanar que a partir d’ara haurien de confiar en mi i que es deixessin portar. L’Alberto  ja va moure el cap d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Vaig repetir que si volien perdre la timidesa per parlar en català havien de seguir el meu mètode. Els vaig ordenar que es despullessin mentre jo em començava a treure’m el cinturó. Moments de por, d’incertesa, d’incredulitat. Es van plantar. Jo continuava amb el cinturó. Em van demanar que no continués.

Llavors, vam reflexionar què havien sentit just quan els havia violentat les meves ordres i quan havien vist que aconseguien aturar l’activitat.  Eren el mateix que sentien quan els feia por d’expressar-se i el que sentirien si superaven aquest temor. Haurien de tenir capacitat per reconèixer què els calmava per aplicar-ho en moments de pànic. Van respirar alleugerits. Ara té nassos que em sentís incapaç d’aportar tècniques per mantenir la calma. Mirant la xerrada que Inés Sanguinetti va oferir en la segona edició de la Escuela de la Educación Disruptiva, me’n va suggerir una de ben elemental: inspirar profundament i expulsar l’aire abans d’intervenir.

 Treballar per projectes enganxa. En primer lloc, costa de desprendre-te’n quan l’has finalitzat. Deu ser per culpa d’un dels requisits que es demanava en el MOOC, que fos una experiència d’aprenentatge memorable. En segon lloc, les repercussions transcendeixen de l’àmbit educatiu. Et transforma. Et vas plantejar preguntes que no l’hauries previst amb un ensenyament més tradicional o bé et retorna com un boomerang. Just la setmana que acabava el curs, el programa El foraster de TV3 transcorria a Osor, al poble de ma mare. Van esmentar la masia en què la família del meu avi matern hi feia de masover, el Sobirà. Comptem que el meu avi va morir a la Batalla de l’Ebre. Sembla que una cunyada el va denunciar per poder ocultar un germà. Això va fer que la meva àvia es desvinculés de la seva família política i se n’anés a viure amb la seva germana. Així doncs, també vinc d’un llarg silenci.  D’altra banda, el motiu de la foto: un dels meus besavis paterns va ser espardenyer. L’hamaca està lligada en un dels pins que van servir per gravar el vídeo del projecte.

Aquest projecte va néixer com una continuació del projecte del curs anterior. Si en el primer, l’excusa era presentar Castelldefels a uns visitants; ara era conèixer-ne la història perquè l’alumnat al final pogués  relatar el seu origen. A més, va transcorre paral·lelament al MOOC, en què em vaig inscriure, conduït per Fernando Trujillo, Diego Ojeda i Belén Rojas sobre aprenentatge per projectes (ABP). Encara em pregunto si vaig ser un alumne modèlic perquè he tirat endavant aquest projecte prenent-me algunes llicències.

D’entrada,  impulso els projectes a partir d’una idea que em ve de la manera més inesperada. M’és més aviat senzill apuntar el Projecte Mínim Viable. Ara, el que em costa és concretant-lo a mesura que avança el curs. Potser això m’ ocasiona dificultats a l’hora de preparar les sessions. A més,  m’agrada negociar-lo amb els alumnes. Per tant, destino fins al final d’aquesta tasca per detallar-lo —excuses de mal pagador! Tampoc no em volia obsessionar ni pel currículum, per l’avaluació i  per la competència digital.  Això va ser al començament, perquè de mica en mica el projecte ens anava arrossegant.

La cançó de Raimon va servir per a la negociació del projecte i com a  punt de partida.  Conèixer la biografia del cantant ens va servir com a model lingüístic per a dues tasques més: presentar un cantant en la seva llengua materna i per al producte final del curs: el seu relat autobiogràfic. Investigar els nostres avantpassats ens va permetre practicar l’imperfet i per construir una línia del temps. Havia distribuït el curs en unitats, les diferents etapes històriques, però com que el temps se’ns va tirar a sobre, les vaig suprimir. Podríem dir que els reptes o les tasques que vaig anar plantejant es van convertir en el fil del curs.  Vam treballar com a unitat les dues primeres èpoques, però les altres es van treballar col·laborativament: cada grup se’n va encarregar una consultant documentació a la Biblioteca.  Així vam finalitzar la línia del temps.

Fet el repàs històric,  Jose Ángel Ruiz Pérez, un dels socis del projecte,  va proposar una sortida per visitar uns indrets. Els va facilitar un text informatiu sobre un dels llocs en què havien de completar uns buits amb unes paraules. Aquest text els havia de servir per preparar una explicació per a la sortida. Aquesta tasca ens havia de servir perquè els alumnes en proposessin una altra per les rodalies.

Ara m’adono que inconscientment vaig plantificar un esquema de projecte iteratiu: una tasca comportava cap a la consecució d’una altra. Estudiar una biografia permetia planificar el relat final. Conèixer la història donava sentit una visita. Organitzar-ne una servia per preparar-ne una altra.

 Si vaig voler ser prudent en l’ús tecnològic, vaig fracassar en la participació del blog. Hi deixaven pocs comentaris. Ara bé, va ser quan vam constituir un grup a Google+ que va anar rutllant. Es van atrevir amb la tasca col·laborativa i els va fer patxoca veure-la convertida en una de les activitats de la cloenda.  Un altre aspecte que m’agradaria destaca és el de la socialització. No em cansaré d’agrair l’atenció i els suggeriments de Déborah Martín R., Joaquín J. Martínez, Ramón Paraíso,  Toni Solano i que Jose Ángel Ruiz Pérez ens convidés a sortir de l’aula, cosa que no vaig aconseguir en el trimestre anterior.

Quant a l’avaluació, em vaig limitar que els alumnes es valoressin el seu propi relat, amb una rúbrica. Ho repeteixo? AMB UNA RÚBRICA!! Ara bé, per esvair els dubtes si el mètode els convencia, en vaig voler parlar al final de la primera unitat. Em va desconcertar perquè la Mercedes, molt resolutiva, va dir que li agradava aquest sistema per tant no hi podria aportar cap millora.

Pel que fa als continguts curriculars, ens vam limitar als pretèrits (perifràstic i imperfet).  Després apuntava les errades dels resultats de tasques i els analitzàvem. És així com vam treballar el programa, sotmès al projecte i no pas a la inversa. A més, escoltant Olga Esteve em va tranquil·litzar amb el principi a l’aula de menys és més.

Finalment, el que m’ha proporcionat el projecte? És aquesta dèria per fotografiar el pas del temps en les meves caminades : pedres i heura, barraques de vinya…

  

Aprendre sobre les pedagogies invisibles i projectar futur per al proper trimestre:

Espero que acceptin els alumnes aquest projecte. En tinc ganes! És el que té la socialització: un per l’altre.

Documentació:

Me n’he quedat amb les ganes, però en el taller m’hauria agradat punxar per esperar que els grups finalitzessin les tasques que els havíem proposat. Desconec com he de controlar els plats, però ja fa temps que m’ha frapat la metàfora del docent com a mesclador. Ja tenia a punt la selecció musical. La formació no és versionar objectius, tasques o continguts?  A més, li he agafat gustet d’incorporar a l’aula elements en un principi incompatibles.

Em va agradar quan la Carme Bové em va avançar que estudiava la possibilitat de combinar l’assistència d’experts amb tallers pràctics, que els hauríem de conduir nosaltres. Ens havia destinat el taller d’ús de les TIC. De totes maneres, també li vaig informar que enguany l’equip havia decidit investigar l’educació emocional a l’aula. Al cap d’un temps, em va confirmar que el CNL de l’Hospitalet i el CNL Eramprunyà conduiríem el taller de les TIC. Ha estat una autèntica experiència col·laborativa d’aprenentatge disruptiu.

3jornadaens

D’entrada, en una reunió amb l’equip havíem debatut sobre les expectatives del taller. EL CNL de l’Hospitalet havia anotat punts forts i febles de lús dels blogs d’aula. En canvi, el nostre CNL va experimentar la rúbrica de Conecta13 sobre la competència digital. A partir d’aquesta informació, la primera trobada va servir per anar trobant afinitats. Vam acordar que plantejaríem un taller pràctic en què els assistents contrastessin entre ells. Això ja va comportar sacrificar el relat de les nostres experiències a canvi que els participants poguessin intercanviar pràctiques i opinions. Aquí va néixer la idea d’horitzontalitat (de seguida em va venir al cap les imatges de Miguel Elias o de Clara Megías amb les seves propostes de superherois educatius). Ens havíem de confessar que no érem experts.  Més repercussions. Tot allò que volguéssim explicar  ho destinaríem a la wiki.  Tot i que ens va costar, vam aconseguir esbossar l’esquema de la sessió i repartir-nos feines. A més, vam voler aplicar el mètode Design Thinking ja que ens semblava que era el més adequat per a un taller. Per tant, miraríem que els participants acordessin un projecte o prototip que els obligués a incrementar l’ús de les  TIC. A partir d’aquí, ens vam repartir les diferents tasques. Finalment, vam acordar una segona reunió. Va servir per recordar i refermar el plantejament del taller. També va servir per contrastar el que fèiem o com aplicava l’aprenentatge per projectes (ABP) en el nivell bàsic (pendent d’escriure l’entrada per a la categoria de portafoli). Vam acordar-ne una altra per enllestir el taller.

 

Mentre escoltava les presentacions de Toni de la Torre i Alícia Martí, em va caure l’ànima als peus. El nostre taller era obra de  passerells… No obstant això, em vaig alegrar que haguéssim triat la imatge de conductors del taller més que no pas d’experts. Vaig haver d’encetar el taller. Com era natural, em vaig anar posant nerviós a mesura que m’explicava. Ara bé, va ser plantejar la primera activitat i tot em va semblar que fluir. A més, quan assumeixes la conducció amb tres companyes més, és molt més còmode. Tal com hem dit, m’hauria agradat ambientar l’espera amb música o potser els hauríem d’haver convidat a algun suc o alguna cosa per picar.

Els vam proposar que reflexionessin quin ús feien de les TIC: primer, individualment; després, en grup. Vam subtituir la pauta sobre la competència digital per la imatge de la taula d’un docent.  Es va comprovar que una imatge val que més mil paraules. La majoria mentre contemplava la diapositiva reien per sota del nas. Vaig explicar la meva experiència amb el projecte #dunsilenci. Per un moment, em van venir al cap els socis del projecte: Jose Ángel Ruiz, Ramón Paraíso, Toni Solano, Joaquim J. Martínez i Déborah Martín R. Així, els vam demanar que planifiquessin un petit prototip —com ens van proposar en el MOOC, un PMV (un prototip mínim viable).

tallertic

Cliqueu aquí per veure’n el reportatge fotogràfic

En aquest taller vam comprovar el poder disruptiu de les TIC. Cada grup va anar al seu ritme a l’hora de desenvolupar la segona tasca.  Per tant,  vam prescindir de fer un punt final de la sessió. Els vam demanar que fessin una fotografia de les conclusions i la difonguessin pel Twitter. Tothom s’hi va avenir.  També vam comprovar que la rúbrica —m’he guanyat la fama que odio les rúbriques, és veritat; penso que en fem un ús i abús d’aquesta eina— només es podia aplicar si elaboraves un projecte per a un grup o un curs, però en canvi vam ometre la possibilitat de planificar un projecte entre centres o bé entre professorat, el segon punt de vista de l’ús de les TIC —per socialitzar la nostra tasca docent.

Describo mi red de aprendizaje.

Formamos el primer estado mi  grupo de alumnos y yo.  Aunque ya estamos en la recta final del curso, y del proyecto, hemos probado de crear una comunidad en Google+. De momento, ha servido para publicar una actividad y un artefacto, la línea del tiempo.

He incluido en el segundo plano  mis socios, Déborah Martín R., Joaquín J. Martínez, Ramón Paraíso y Toni Solano para que continúen asesorándome en el desarrollo del prototipo. Reconcozco que por falta de tiempo no he podido negociar las últimas tareas. La próxima semana Jose Angel Ruiz Pérez  presentará las actividades que ha ideado para proponer a los alumnos una ruta por lugares emblemáticos de Castelldefels que nos pueden servir de testimonio de este viaje histórico.

Finalmente, pienso que es un proyecto aplicable en otros ámbitos educativos. Tal vez podría interesar a compañeros de otros centros que forman el Consorci per a la Normalització Lingüística, escuelas de adultos o aulas de acogida. Es un proyecto que puede integrar las áreas de Lengua y Ciencias Sociales. Se podría modificar el producto final si participaran más centros formativos. Los alumnos podrían preparar una visita histórica por el municipio en vídeo para difundirla entre todos los participantes del proyecto.

 

La barraca de vinya, tan frecuente por esta zona de la Laietània, es idónea como metáfora visual de mi red de aprendizaje. Dudaba si los participantes constituíamos la base. Como se puede observar, es una construcción circular formada a partir del asentamiento de piedras, las diferentes aportaciones de cada uno de los agentes de esta comunidad. Dudaba si colocar los participantes en la base, pero creo que los colaboradores son un auténtico amparo. Ya puestos a rizar el rizo, titulo esta entrada con otro verso de la canción de Raimon, inspiradora del proyecto.

La meva xarxa d'aprenentatge