Desconec com és que, de petit, em fascinava aquest conte de Hans Christian Andersen. Devia ser pel títol o per les il·lustracions, però em tenia fascinat el llibre. Ara bé, quan vaig saber de què anava la història, em va decebre: la malvada glaçava el cor de les víctimes! A més, deu ser perquè sóc de costa, em desagrada la neu.  Reconec que és un dels fenòmens meteorològics més bells plàsticament; també pot arribar a ser ben tediós i melangiós. Aconsegueix que em posi de mala llet. Em torna irritable. Només tinc ganes d’escoltar Vespertine de la Björk. No obstant això, he de confessar que des de fa un parell de setmanes ha canviat la meva percepció per la pluja de cristalls glaçats.

Fotografia d'Eva Carasol

Fotografia d’Eva Carasol

Vaig assistir a la conferència que pronunciava Maria Acaso . Per fi aconseguiríem conèixer-nos personalment. De vegades em fa por que no acabi imitant la protagonista de Misery, però em passa exactament el mateix que li va passar a ella amb el llibre d’Alejandro Piscitelli.Confesso que el seu llibre em va generar moltes expectavives, i que no em va defraudar gens; al contrari, em va obligar a recordar quin model educatiu havia rebut i de què m’havia servit: per arribar a tercer de carrera i viure una crisi personal bastant aguda. Em va ajudar a reflexionar la meva tasca i adonar-me que no era pas tan democràtic com em pensava. Em va animar a anar transgredint  la meva pròpia labor deixant-me endur pels pressentiments, el poder de l’inconscient– Així doncs, hi havia d’anar sí o sí després de veure el vídeo de la seva participació al TEDxBarcelonaEd i saber que un dels organitzadors de l’acte era Francesc Clavera. Us en recomano el blog. Vaig consultar amb l’assistent personal de la Reina i em va aconsellar que em posés el jersei de color orquídia; jo, en canvi, em decantava més pel jersei mariner. Vaig arreplegar un parell de discos de la islandesa i cap a Lledia, que hi falta gent! Em vaig obligar contenció, tot i que vaig conduir tot el trajecte cantant i ballant. L’assistent de la Reina em va desaconsellar que entrés a l’aula imitant la Lola Flores i anés pregant: “rEDUvolusion o muelte“. Em vaig tallar tant que més aviat semblava que parodiés Forrest Gump quan ella va encetar la conversa.

IMG_20150319_165808

Va començar la xerrada presentant un element detonant amb una pregunta: “Qui no havia vist mai la neu?”. Tot seguit, ens va animar a rememorar el nostre passat amb unes  peguntes: “Què és el que havíem après de l’escola?”, “Què ens suggeria la paraula examen?”, “Com recordàvem l’aula?”, “I quin element de l’aula ens venia al cap?”. Tot seguit, va anar desenvolupant el seu discurs. Li amoïna la bretxa metodològica que es produeix en la majoria de centres educatius i aconsella que per mitigar-la anem desplegant progressivament les seves cinc microrevolucions: considerar la rellevància de l’inconscient a l’aula, practicar una educació autènticament democràtica, redefinir l’espai i el temps a l’aula per integrar tant el cap com el cos, desplegar una pedagogia que sigui atractiva i, finalment, repensar l’avaluació i idear-ne que sigui molt més creativa. Per concloure —jo diria que aquí vam ser incapaços de mirar-nos— i tancar el cicle del seu discurs, va comparar la innovació educativa amb la neu: petits flocs, però que de mica en mica acaben cobrint i canviant el paisatge. Una metàfora encertadíssima, bella plàstica i d’un contagiós optimisme.

Fotografia d’Eva Carasol

L’anècdota de l’esdeveniment. A mitja conferència, va demanar que apaguessin els llums de l’aula per millorar la projecció de les diapositives. Es va soprendre que una bona part de l’auditori protestés perquè els calia la llum per prendre’n notes.”¿Y para qué queréis tantos apuntes?“, va preguntar rient.  Tot i que havia contextualitzat  la seva exposició remarcant la importància de la cultura visual en la nostra societat. Ens costa desfer-nos del llast acadèmic. D’altra banda, em va amoïnar la reflexió que va pronunciar: “Com és que imitem com a docents el que vam criticar com a alumnes?”. Va aportar unes mostres de projectes i pràctiques divertides i encoratjadores. Encara ric quan recordo els barems que es van empescar alumnes seus amb cares de Michael Jackson. Seguien la seva evolució física, de negre a blanc per qualificar de millor a pitjor. Era una pràctica per adoptar una avaluació més creativa.Per acabar, penso que desplegar les seves cinc propostes és el que aconsegueix capgirar realment l’aula, amb tots els respectes pels defensors del mètode flipped classroom. Així doncs, a partir d’ara mireu enlaire per veure si el cel anuncia nevades. Se’n preveuen bastant a qualsevol moment de l’any. Per si de cas, tingueu a prop el llibre e Maria Acaso amb aquest acompanyament musical.

Em va agradar la proposta viral que va desafiar Aulablog per celebrar l’inici del curs. Fidels a l’eslògan de la darrera trobada, van animar que empréssim la mà per transmetre cinc desitjos per enguany. La iniciativa va engrescar tant que s’ha convertit en un motiu per reptar seguidors del teu entorn tuitaire. Em vaig animar al final de la jornada a participar-hi. Va ser una proesa perquè patíem al despatx una xafogor insuportable. Costava que la tinta quedés fixa a la pell.

Confesso que arrenco el curs cansat encara del passat. Algunes passejades ja han provocat que l’olla comenci a bullir. Tal com vaig manifestar a les companyes, mantinc la disrupció a l’aula, és a dir, continuo professant amb la #rEDUvolution. M’agradaria continuant dissenyant experiències d’aprenentatge, bastint-les plegats, amb l’alumnat, per anar descontaminant-me del llast tradicional. Desplegar ales és excitant i adictiu. Comprovat. Com el poema de Gustave Apollinaire.

Ja he experimentat que si les sessions són disteses motiven molt més l’alumnat. Per tant, cal incorporar l’humor en la pràctica. Aquí en teniu deu raons. Com sempre. Aprenentatge i diversió van de bracet.

Continuaré aplicant la metodologia de l’aprenentatge per projectes (ABP). Em fa gràcia iniciar el B3 per provar el projecte ideat per Toni Solano. Si puc continuar amb el grup la resta de trimestres, voldria experimentar un banc de coneixements comú (BCC) i l’aprenentatge per servei (APS). D’altra banda, per al grup de C2, potser ja he fet tard però m’agradaria incorporar la gamificació: singladura de xerpes? 1714?

M’agradaria que l’avaluació estigués sotmesa a l’aprenentatge i no pas a l’inrevés. Malgrat que aposti per una avaluació continuada, em sobra la sumativa. És la que devalua el procés d’aprenentatge. És un llast de l’educació industrialitzada: els productes de l’alumnat ha de passar per un control de qualitat. Han de complir uns estàndards.  Què hem de fer amb els que es desvien o bé si  el resultat és diferent del que s’havia imaginat el docent? Si la nostra tasca s’ha de vestir i bastir d’autoritat, malament rai. Per tant, m’agradaria investigar altres maneres d’avaluar, que s’incorporin durant i no pas al final. Desconec si m’aproximo cap a una avaluació competencial.

Finalment, doncs,  mantinc la pràctica reflexiva com a recurs avaluatiu. És ben cert que costa que els alumnes sàpiguen reflexionar; i els docents? Hauré de negociar amb els diferents grups com hem de bastir un portafoli. Em sembla que cal narrar el procés de construcció que no pas mesurar-ne els possibles resultats.

He començat a llegir el nou llibre de María  Acaso. Tan bon punt l’he tingut, m’ha entrat un pessigolleig per tot el cos. No me n’he pogut estar i l’he començat a fullejar.  M’ha encomanat una alegria amb les il·lustracions de Clara Megía. He esperat pacient a estar sol a casa. Música. Una mica de ballaruga i n’he atacat el pròleg. Al final, he caigut en la seva provocació. M’ha vingut al cap com em va costar adaptar-me a la universitat i m’he recordat les empollades i com se’m feien de feixuges. Per algun racó de casa —tot i que no els he obert més— guardo els apunts de la Cirlot i les fitxes per al treball de literatura de segon. Són els que em van engresacar!  El meu primer mural.