Segon taller amb l’artista Nicolás Paris al CaixaFòrum. Punt de trobada a l’entrada de la sala on s’exposa la seva obra. Argumenta perquè l’ha anomenat  Quatre exercicis per sembrar llampecs. Ens recorda tots els elements naturals que es basen en el nombre quatre i acaba la seva introducció recordant que el quatre és entre mig del tres i del cinc. Tot seguit, ens demana què és un mapamundi i va desplegant un rotllo de paper d’embalar. Ens convida que anem retallant rectangles de 40 x 50 cm.

20170216_175206

Ens anima que improvisem un mitjó amb el rectangle, com ho va veure fer a Bogotà a uns paletes mentre visitava una construcció. Ens va animant perquè ens enfundem el peu embalat dins de la sabata. Costa, però de mica en mica la sabata va cedint. Ja estem a punt per entrar a veure la seva obra. Entrem ofegant les rialles. Ens sentim ridículs. Ens calma assegurant-nos que dins d’una estona no ens en recordarem. I així és. Ens deixa que ens moguem lliurament per l’espai. Passats els cinc minuts, ens replega i anem cap a l’aula del taller.

20170216_180120

Ens trobem les cadires disposades en cercle i al mig una caixa amb el material que utilitzarem. Quan tothom és a la cadira, asseguts, ens convida  que ens descalcem i que deixem davant nostre el mitjó de paper.Es produeix  una admiració. Com exvots, els papers han modelat el nostre peu. Ens anima a buscar-ne analogies i va apuntant per a què podria ser com a recurs didàctic. En desfà un. Ja tenim el mapamundi de la visita a la seva exposició. A més, assegura que és idoni per explicar el relleu i altres conceptes de geografia. Es podria fer una història del calçat o veure la diferència entre espai i lloc, ja que hem convertit el motlle en un receptacle. Sembla que repetim una nit de Reis. Els objectes tenen força i cohesionen el grup. Ningú no els tocarà durant tot el taller.

Seguim amb dues propostes d’elaborar planes. La primera és dividir-la en quatre i anar seguit les seves instruccions. És com havia innovat l’aprenentatge de la lectoescriptura i de la psicomotricitat fina. Ens recorda que són quatre les formes bàsiques per dibuixar i que també s’empren en el traç de les grafies: la línia recta, la corba, el punt i el cercle. De moment, en la primera plana, tracem línies rectes. Cada vegada que acabem un quadrat, ens demana que el confrontem amb els companys de la dreta i de l’esquerra. De mica en mica, anem  confiant i ens comparem els resultats. Riem si és gaire diferent o bé reflexionem on ens hem equivocat. Aprofitem l’altra cara per practicar la corba.

 

 

La segona plana, l’hem de dividir en setze rectangles. I ens va convidant a traçar un seguit de sèries fins que la darrera té un efecte sorpresa. Algú qüestiona aquest procediment de seguir sempre les seves indicacions i de tenir-lo com a model. Ell respon que si ha deixat que els alumnes ho fessin a la seva manera, se li havia  descontrolat. En canvi, d’aquesta manera pot acompanyar a cada u i atendre, si cal, qui ho necessita. Ara recordo que era com ho feia amb la meva àvia. La recordo anant observant com ho fèiem i ajudant-nos a resoldre les dificultats.  Arran de l’observació de la companya, em ve al cap alguna reunió amb l’equip en què em criticaven si conduir no era una mena de manipulació.

20170221_224002.jpg

Ens havia  demanat que ens tornéssim criatures de cinc anys. Recordo que és l’època que vaig ser més feliç. Vaig patir una altra regressió no tan plaent. A l’hora de construir les sèries, Nicolás ens confessava la seva dèria per la lògica, una companya em va demanar per què em neguitejava. No n’era conscient. Em va recordar la vegada que a l’escola ens va fer un test psicològic. Recordo un exercici de completar dibuixos. M’era impossible trobar-hi la lògica. Vaig tenir la sensació que era tòtil. I encara em dura. La impulsivitat pot més que la lògica.

Finalment, ens proposa el quart exercici. Ens demana que retallem una tira del foli d’uns tres centímetres. L’hem de dividir en quatre parts. Ens recorda quines són les quatre unitats mínimes d’una oració: un subjecte, una acció, un marc espacial i un altre de temporal. Ens demana que el completem perquè esdevinguin un compromís amb el projecte. Els comentem. Després, ens ensenya com plegar-lo i que esdevingui en llavor per al proper taller.

Anuncis

Una mica agosarats sí que en som! Muntar un taller sense conèixer gaire els destinataris té nassos! S’ha de tenir coratge per anar a parlar de #rEDUvolution a docents que són innovadors, que treballen per projectes, que gamifiquen, que usen les TIC. Ens hi vam presentar només amb els apunts de la sessió, sense una presentació… només amb les microrevolucions impreses i un qüestionari per ajudar-los a reflexionar. La pedagogia invisible: volíem un taller el més espontani possible. Cadascú volia insistir en un apartat perquè la perfomance tingués sentit: una, un fons didàctic; l’altre, una acció en què la diversió proporcionés un aprenentatge. Yin i yang educatiu: aprenentatge formal versus informal.

Ens va costar arrencar. Es van presentar un parell de problemes. La línia havia caigut; per tant, no teníem connexió i no podríem accedir a l’aplicació per elaborar el mapa conceptual. El material era molt bonic, però no s’hi podia escriure. Així doncs, vam haver de recórrer als post-it. Tampoc ens havien comprat els sucs. El fet de conduir un taller per parelles és molt més relaxat fins i tot en aquests moments que t’abandona el desodorant.

Nerviosos, vam començar amb la presentació. La Carme va demanar que escriguissin el nom en un paper. La majoria no en tenia. Hauria anat bé que haguessin utilitzat les enganxines perquè després de la roda, es van moure i van canviar de grups. També ens vam oblidar d’explicar el motiu de l’acció. Volíem celebrar la nostra estrena com a assistents a la trobada i com a talleristes. Així doncs, els convidàvem a berenar si ens ajudaven a parar la taula. Currículum ocult: convertir el taller en una reunió d’amics. Qui no ha après més al voltant d’una taula, compartint un cafè en un ambient distès?

Vam començar amb una pluja d’idees per detallar una bona experiència d’aprenentatge. El resultat va ser fenomenal. En un tres i no res la vam tenir definida.

La primera paraula que vaig apuntar: divertida. Curiós! ens vam oblidar completament de les que havíem apuntat nosaltres, com per exemple una nova experiència t’hauria de connectar amb una altra de prèvia.

Tot seguit, vam formar els diferents grups. Els vam demanar que triessin un estri: un got, un plat, una forquilla, un tovalló i vam haver d’improvisar un sotagot.  Vam repartir les microrevolucions perquè cada grup la debatés. Hauria anat bé que cada grup la llegís en veu alta als altres o bé haver projectat el vídeo sobre el llibre, tal com ens va apuntar l’Ana Pérez i el Xavi Bayer. S’hi van estar estona debatent cada una de les propostes de María Acaso. Van generar debat. Els vam repartir, però, unes preguntes per poder extreure conclusions i així apuntar-les als estris (Qüestionari).

Al final, els vam desafiar a convertir l’aula en un espai per celebrar la manduca. Vam agrupar totes les taules juntes al bell mig de l’aula. Va fer efecte veure la taula immensa, amb les idees de cada grup parades. Hauria estat un bon regal per al col·legi o bé l’hauríem d’haver traslladada a l’espai del cafè perquè la poguessin contemplar tots els assistents. Mentre berenàvem vam anar comentant les conclusions de cada equip. L’Ana alicantina va reclamar música. Va ser una llàstima perquè hauria distès més l’ambient. Hi havíem pensat que un grup podria elaborar una llista de reproducció.

Com és que la nostra proposta originés tant de debat en cada grup? Com és en la posada en comú tothom abaixava el cap quan sentien les idees de María  Acaso? Fa por el canvi. Algú va confessar que el que s’havia presentat en la trobada era un flor d’estiu, però el que manava era seguir amb el programa. Es van confessar casos d’alumnes bloquejats per la pressió de la prova.  També es va plànyer que cada cicle rebi les queixes del cicle superior. La universitat es queixa del batxillerat; el batxillerat, de secundària; secundària, de primària; primària, del cicle infantil. És una bogeria. Les ganes d’innovar s’ofeguen perquè seran la riota del claustre o bé perquè mal eduquen els alumnes. Què en faran després? De jutjat de guàrdia…

piulada crearEDUvolution

Potser és por, però també és obra del sistema: deixar les coses ben lligades, com sempre. Així s’apaivaguen possibles revoltes. Per tant, no ens deixen cap altra solució que declarar-nos docents antisistema. Hem de piratejar l’aula. Desobediència… docent, oi?

Vaig ser incapaç de saber relacionar l’experiència que van tenir al matí els qui van anar al Tibidabo amb el taller. Van xalar com nens. Bé, el que hem de generar a l’aula són regressions infantils. Hem de tornar a ser infants per tenir ganes de jugar i ,com conclou Hanoch Piven, per ser lliures.

portada rEDUvolution

Cliqueu aquí per al reportatge fotogràfic

Vaig sortir del taller pensant quin cavall de Troia acabàvem de construir en una aula de la Salle-Bonanova!

Fonts:

Jordi Domènech reflexió sobre la innovació

Angel Fidalgo sobre innovació troiana

Aitor Lázpita sobre la por a canviar