20170221_173258.jpg

11a sessió. Avui hem començat anant massa al gra. Com a escalfament he ideat una activitat per repassar els diftongs. He apuntat a la pissarra paraules amb diftong i les he enumerat. Els he demanat que cadascú es responsabilitzés d’escriure’n una. Això sí, l’havien d’escriure cada síl·laba en un tros de paper que tenia jo. M’havien de demanar tants paperets com síl·labes. Un cop transcrivien la paraula, els donava un regal: un altre paperet amb dues lletres i dos símbols.

20170221_174630

alfabet visual inspirat en l’Eixample

Hem prosseguit amb el relatograma. Han valorat que els va agrada la proposta de joc per treballar els diftongs (el dicciopinta), però també començar jugant a les paraules encadenades.

20170221_155045

recordant i valorant la sessió dels diftongs

Tot seguit, he projectat la primera diapositiva. Han escoltat la cançó infantil. Les cares han passat d’estupefacció a ja-ens-ha-quedat-clar-que-són-quinze-però-què. Mentre omplien la cel·la del relatograma he deixat cap per  avall la resta de diapositives. Els he demanat que cadascú n’agafés una. Els he repartit un foli a cadascú i l’hem marcat en setze caselles, tal com ho vaig practicar en el passat taller de Nicolás Paris. El tauler ha servit per anar presentant la quinzena de paraules que tenen el diacrític. Projectava la diapositiva i qui en tenia la imatge havia d’endevinar la paraula.

20170221_180050

plana amb els diacrítics

Havia previst de practicar la rutina de pensament Abans pensava… / Ara penso… Però me n’he oblidat. Potser l’aprofitaré com a escalfament de la propera sessió. Ara m’adono que hauria d’haver pensat en un descans cerebral.

Els he comunicat que la cúpula es tornava a posar en contacte amb nosaltres. La primera vegada ens va fer arribar una nota; avui, una carta. He anat repartint els fragments de la carta. No ha calgut que els recordés per a què havien de fer servir el premi de l’escalfament. Ben aviat s’han organitzar i s’anaven passant les targetes amb les lletres i els símbols. Al final, hem posat en comú la carta. Cadascú ha mirat de llegir el fragment que ha traduït, seguint la progressió temàtica, tot i que s’han adonat que al darrere hi havia indicat l’ordre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Han sortit de l’aula barrinant amb els nous reptes. De moment, han de cercar sobre booktrailers.

20170120_203156.jpg

Enllestit el prototip per a aquest trimestre: MR. Intentaré experimentar la ludificació en un curs del grau intermedi 1. Per dissenyar-lo, m’he servit de la plantilla que ens va proporcionar Pere Cornellà en la segona sessió del Seminari de Ludificació del Consorci per a la Normalització.

El grup està format per alumnes de l’anterior trimestre; se n’hi han incorporat de nous. Com ja tinc per costum, he creat l’etiqueta #i1cast16 per a la difusió de l’experiència. També hi afegiré #MR, el nom del projecte.

He apuntat els següents objectius, tot i que és una proposta provisional: lectura compartida de Molta roba i poc sabó, reconèixer el tema, el context històric i el marc narratiu de cada conte, escriure una carta familiar (o formal) i elaborar un booktrailer del llibre. A més, hauré d’experimentar l’activitat Aniversari, creada per Griselda Encinas, tal com ens vam comprometre en la darrera reunió de l’Àrea d’Ensenyament.

Pel que fa a la narrativa, el grup s’haurà de convertir en un comando errorista. Hauran d’evitar que el Dr. Mabuse elimini del panorama literari la figura de Montserrat Roig. Hauran de superar diferents reptes. Si els assoleixen aconseguiran els set poders de la saviesa. Ara en mans del Dr. Mabuse. Els emblemes dels poders tindran forma de pètal d’un nenúfar.

Seguirem publicant el dietari de les sessions en el blog del Servei Local de Castelldefels i  també els diferents productes que anem elaborant. Per il·lustrar les entrades del dietari, he construït un tauler en què cada casella és una de les sessions del curs. Aprofitarem el començament de cada sessió per recordar l’anterior. Els alumnes ompliran la casella amb una paraula que sintetitzi amb el que es van quedar. També valoraran la sessió pintant la casella superior amb els colors d’un semàfor: vermell (si no els va agradar o es van avorrir), groc (si ni fred ni calor), verd (si va ser satisfactòria).

20170117_182811.jpg

Finalment, com a avaluació, cada alumne disposarà d’una fitxa en què quedaran registrats els reptes que ha assolit. També hauran d’acordar si l’autora es mereix que tingui un espai municipal amb el seu nom.

El joc començarà amb aquest detonant. Amb tots vostès, el Dr. Mabuse.

IMG_20170112_121322_690.jpg

IMG_20151106_010735

Em va fer molta il·lusió quan Pep Elias em va convidar a la VIII Jornada de Llengua i Migració. Em va proposar de preparar-me una ponència, però m’ho va veure a la cara. Em va tranquil·litzar suggerint que li agradaria que el plantejament fos més aviat pràctic. M’ho vaig rumiar i li vaig presentar crec que dues opcions. Les va consultar amb la seva companya, Anahí de Febrer. De seguida, em va respondre que tirés endavant el taller de desempoderament educatiu. Digueu-me agosarat i inconscient perquè què sap el gat de fer pastetes? Però pel juliol encara em durava l’eufòria d’haver-lo experimentat amb un grup.

Volia ser aplicat i preparar-me la ponència amb temps, però el subconscient és molt savi. Em va parar un parany. Evidentment, hi vaig caure de quatre potes. D’una banda, el material que divulga Javier Encina en el seu blog. És com si entres a la cova d’Alí Babà. Llegeixes una entrada, però te’n porta cap a una altra. Et descobreix un autor que ignoraves.Te’l cita i ja has begut oli: tens ganes de llegir-ne algun llibre. Ara bé, si treus el cap per la biblioteca virtual ja pots avisar que no t’esperin a dinar o a sopar durant dies. Pel setembre difonia amb Ainhoa Ezeiza tres recopilatoris molt interessants: Desempoderamiento, Juego y Oralidad del qual destacaria els articles de Hans Magnus Enzensberger (del qual Alfons Formáriz es va referir) i d’Ivan Illich que reflexiona sobre el concepte de la cultura llega; De los modelos participativos a la construcción colectiva, en recomano l’últim article, de lectura obligatòria per als qui ens dediquem a la normalització lingüística; Convivencialidad, tecnología y desempoderamiento, cal llegir-ne el tercer article, precisament dels dos coordinadors en què assenyala el risc que la tecnologia reforci el discurs dominant de l’escola. Per postres, vaig aprofitar per rellegir el llibre d’Ivan Illich, Desescolarizar la sociedad i descobrir que la còpia que m’havia descarregat no coincideix amb la versió impresa. I  per acabar d’adobar-ho, un article de César Rendueles em va produir bastants dubtes a l’hora d’enfocar la ponència.

Cesar Rendueles

Dues setmanes abans vaig embastar la sessió. Això que feia temps que em venien idees per desenvolupar. M’hauria agradat capgirar l’espai i convertir-lo en racons de jocs. Per exemple, volia crear un joc del Twister amb les cares de diferents pensadors. Aniria cantant cites i els jugadors haurien de tocar la cara de l’autor. La capital de l’Anoia era el marc ideal perquè evidenciéssim quins elements hem incorporat en la nostra tasca de l’educació industrialitzada. A més, no podia ignorar-ne la tradició tèxtil, quan Ivan Illich recorda l’etimologia de text.Ara bé, va ser un apunt de María Acaso que em va ajudar a idear una performance i a desencallar  l’embús que tenia al cap. el taller. Vaig repassar el programa i vaig veure la llum al final del túnel. Segur que l’Alfons ens exposaria un marc teòric. I aixi va ser a malgrat seu. Per tant, m’havia de centrar en les propostes. Els havia de convidar a viure experiències d’aprenentatge, jugant, per notar l’absència de la democràcia en una aula. Hauríem de superar quatre reptes. Cada desafiament superat revelaria una cita d’algun pensador.

IMG_20151027_174718

Vaig aprofitar l’avinentesa de l’agraïment per expressar que la invitació era un regal pels vint-i-cinc anys a l’empresa. Abans de presentar el primer enigma vaig relatar un parell d’anècdotes. La primera, després d’haver assistit a una conferènia de María Acaso a Lleida, tornava obnubilat i mantenint una conversa imaginària amb ella, quan de sobte em vaig trobar fent voltes per una rotonda d’Igualada. Premonició. La segona va ser un record infantil, però és el que tothom es va quedar. El meu primer cubata als vuit anys: un got de coca-cola amb un rajolí de vermut… Un duel èpic il·lustraria la meva evolució professional. Vet aquí que vaig presentar el primer enigma per reflexionar sobre el terç d’alumnes que no assoleixen un certificat. Així, tal com mana el sistema, vaig demanar que un terç dels  assistents sortissin de la sala. Impactant, oi? Així es com deuen sentir alguns alumnes. Com és que en un procés formatiu s’ha de discriminar un sector? És la primera mostra que democràcia i educació no van de bracet.

IMG_20151105_100621

Per distendre l’ambient i amb l’excusa que parlaríem de desempoderament, havien de desprendre’s d’algun objecte seu i donar-lo a un altre participant. En la ponència anterior, Alfons Formariz ens havia animat a perdre la por. M’ho havia servit en safata!  Vam veure un vídeo en què serveix per comparar els efectes de l’educació formal i no formal. Tot seguit, vaig formar grups. Cadascú tenia el fragment d’una fotografia. Havien de buscar els altres companys. Cada grup tenia una experiència meva d’un curs. Un portaveu de cada grup va explicar en què consistia. Fitxa tècnica dels projectes Vaig demanar que n’havíem de votar un per poder continuar amb el taller. Havia de servir per reflexionar sobre consens i dissens. Per què s’ha de triar sempre el que vol la majoria? Ja hi tornem a ser: algú n’ha de sortir marginat.

Vaig haver de finalitzar el taller just quan presentàvem els pilars en què s’assenta l’il·lusionisme social de Javier Encina. Vaig repartir un globus a cada grup. El van haver d’inflar i passar-lo a un altre grup. Quan rebien el globus, l’havien de petar entre tots, però no podien fer servir les mans. Cada grup havia de descobrir el terme a partir d’una endevinalla. Enigmeselements Malauradament, no ens va donar temps  de reflexionar com incorporàvem cadascun dels elements a l’aula. Per cert, em vaig guanyar un parell d’al·lusions de les companyes que van seguir. Com que vaig exemplificar que el currículum era el que impedia una educació pausada, que es practiqués el decreixement, cada vegada que s’esmentava la maleïda paraula, les ponents em miraven i m’anomenaven. Em pensava que sortiria de l’acte amb una banda al pit amb la inscripció “Mr. Currículum 2015”.

//es.slideshare.net/slideshow/embed_code/key/qRVDA9KIswMwkA

Parlem de tallerisme from Jaume Sans Vellvehí

Per cert, aquesta presentació té una banda sonora i un tauler de Pinterest..

M’havia jurat que no copiaria l’acudit de l’Eugenio: ja n’hi ha va haver prou amb l’anècdota intantil. Però he estat incapaç de pensar en un títol més enginyós. Perdoneu-me, Pep, Anahí i Núria.

Enguany fa 25 anys que em dedico a fer classes de català per a adults. Però tinc el pressentiment que aquests darrers anys he encetat una nova etapa. Deu ser cosa de l’edat —i dels quilos!, parodiant un eslògan publicitari—, però el que abans era avançar a batzegades, ara s’ha convertit en un caminar amb més fermesa, amb alguna ensopegada de tant en tant. Comparteixo la idea de Miguel Elias de concebre els cursos com aventures. Sempre m’ha semblat un viatge. I ara, —que cony!, amb l’edat vas perdent, també,  els pèls de la llengua—, em ve molt de gust divertir-me i que els alumnes es diverteixin. El vent ens bufa de cara per als qui hem estat titllats de dispersos, rarets, friquis, somiatruites o bolets.

Aquesta vegada he mirat de dibuixar els objectius, efectes de tenir a la xarxa personal la Garbiñe Larralde. S’ha entestat que practiquem el pensament visual. Ja sé que necessito millorar els meus gargots, però reconec que té avantatges aquest mètode. Ara llegeixes d’una altra manera els llibres. Tries més afinadament la informació rellevant ja que et vas plantejant com la pots representar gràficament.

Vull continuar explorant l’aprenentatge informal. Les classes s’han de convertir en tallers en què el grup negociï els objectius i la manera d’assolir els reptes.Per tant, seguirem provant el desempoderament tant educatiu com lingüístic en el grup d’S1. D’altra banda, he de continuar experimentant la ludificació. Barrino per adaptar l’experiència d’Els Veïns i el projecte de TotssomSalim en el nou grup de C2. Tot i que ho hagi de debatre amb el grup corresponent, m’agradaria continuar amb el moviment de l’avaluació ètica. Caldria que fixéssim quins són els criteris que hauria de reunir els cursos perquè es poguessin certificar amb aquesta etiqueta. I aquí hi hauria d’entrar la revisió textual. L’he de reorientar, sobretot en el grup de perfeccionament. Finalment, com que m’he adonat que amb l’edat també et creixen les butxaques, continuaré visibilitzant, en la mesura que pugui, les classes. M’ha anat molt bé per confeccionar el portafolis.

Un, dos, tres. Un, dos tres.  Curs nou estrenaré i cinc reptes assoliré.

My-Slidely-Collage

Quan et proposes experimentar un material, se’t presenta un dubte. Desconeixes si el nou plantejament casarà amb el teus propòsits del curs o s’adaptarà a la metodologia que has experimentat en aquests darrers anys (curs 2012-13, curs 2013-14). Tal com ho reconeixia amb l’alumnat, em va costar encarar-lo. Fins i tot va ser impossible de preparar un projecte mínim viable per a aquest grup. M’havia fixat que l’humor hauria de formar part de la meva pràctica diària. M’havia de divertir: els alumnes també s’ho passarien bé.  De fet, jo volia arrencar cada sessió improvisant una paròdia dels vídeos de Matt Harding. Cada dia un alumne hauria de proposar una sintonia i un lloc per al final poder editar un vídeo amb el conjunt de coreografies. Però vaig pensar que seria difícil mantenir aquest repte al llarg de més de quaranta sessions. Aquest projecte es va anar concretant en una troika de secretaris que creaven tres artefactes digitals per a cada sessió. Un alumne s’encarregava d’escriure l’acta per ser publicada en el blog del Servei, un altre proposava una peça musical i un altre es responsabilitzava d’un reportatge fotogràfic. Així confeccionàvem el dietari d’aula, una llista de reproducció a Youtube i unes actes visuals, que es difonien  a través del meu perfil personal de Twitter i de Facebook.

Vaig voler provar la ludificació en aquest curs precisament per reforçar el nou enfocament tant del programa com del dossier. Incideix més en la competència comunicativa que no pas en la competència gramatical. L’alumne ha de ser capaç de produir textos amb alt grau de formalitat que li pot exigir la seva vida laboral o social. Penso que l’enfocament ha de ser similar al d’un grup de conversa. Cal que vingui a classe desangoixat i la nostra tasca de docent s’ha de centrar que vegi que l’objectiu d’aconseguir el certificat és possible. Ha de predominar el reforç positiu i s’ha de crear a l’aula un ambient de confiança i de cohesió perquè el grup pugui aprendre de les errades de les seves produccions textuals. Aquest ideari de curs comparteix amb algunes de les finalitats del Joc. Si el procés d’aprenentatge comporta una transformació en l’alumne, amb la ludificació és fa més evident aquest canvi.

Vaig incorporar, doncs, els  elements següents: una possible història, els reptes i les insígnies per a l’avaluació del curs. Arran de la lectura d’un apunt d’un blog, em va venir la idea dels veïns. Havia de ser el pretext inicial i la gràcia seria al final del curs que els alumnes en descobrissin la identitat. A més, va servir com a activitat per a l’avaluació inicial. Els alumnes van haver d’escriure un article d’opinió sobre la civilització tòxica. Aquests veïns, però,formulaven els reptes. Uns eren les tasques finals de cada unitat; d’altres eren  experiències d’aprenentatge que pretenien consolidar la cohesió del grup. Per exemple, els veïns van demanar que el grup construís un símbol del grup amb material reciclat. Tot i que vam haver de defensar minories silenciades en la unitat 1, després els veïns els van desafiar a elaborar un producte per visibilitzar aquests col·lectius. Finalment, vam consensuar que per mantenir la puntuació haurien d’aconseguir al final de cada trimestre un emblema. Els obtenien a mesura que realitzaven tant les tasques com els artefactes.

Vaig destinar les quatre primeres sessions per conèixe’ns i per negociar i acordar la metodologia del curs i l’avaluació. Ens van caldre sis sessions en la unitat 1 per organitzar una taula rodona i per donar veu a les minories silenciades en els currículums educatius, denunciat per Jurjo Torres. Vam emprar aproximadament el mateix nombre de sessions per escriure un informe per denunciar les condicions deplorables tant de les aules com de l’edifici on fèiem les classes. A més, vam experimentar l’aplicació Instagram, creant una galeria amb l’etiqueta #lamilloraula. Aquestes fotografies van ambientar l’aula el primer dia de la prova. Cada alumne hi publicava una fotografia del seu racó preferit. Pel que fa a l‘article d’opinió, vam aprofitar l’emissió per TV3 del documental Ciutat morta. La tasca final va ser respondre l’article de Jesús Rodríguez en què acusa els sector implicats en el cas denunciat en el documental. Els alumnes van haver d’adoptar el punt de vista  com a policies, jutges, periodistes o polítics. Vam aprofitar la unitat 4 en què els alumnes havien de publicar en un blog per crear-ne un que esdevingués el dossier d’aprenentatge del grup. Vam obrir la temàtica dels apunts a la moda o a la decoració. Vam continuar reflexionant si l’espai ens condicionava en l’aprenentatge. Els alumnes van proposar com els agradaria que fos l’aula, sobretot per organitzar-hi la prova. Vam aprofitar l’estrena d’Els veïns de dalt per treballar la ressenya literària; en aquest cas, va ser la crítica teatral. Per acabar, van publicar un reportatge valorant el curs i deduint la possible identitat dels veïns.

IMG-20141103-WA0000

Per concloure, ha estat un curs molt satisfactori. El grup es va cohesionar ben aviat, tot i que la majoria d’alumnes reconeixen que va ser a partir del segon trimestre que es van adonar que aprenien força jugant i divertint-se. Van demostrar amb escreix que es van constituir en un grup intel·ligent resolent la majoria de reptes o bé planificant en grup els textos de les tasques finals. Recordo com es van responsabilitzar l’edició del vídeo per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Ara bé, he estat incapaç de gestionar un parell de conflictes a l’aula. M’ha costat dur al dia la correcció dels textos, planificar cap a una cinquantena de sessions creatives. I també se’m fa difícil de treballar el lèxic. M’he limitat a administrar models d’exercicis per a la prova, però tinc dificultats perquè els alumnes no només siguin capaços de resoldre l’exercici sinó com poden augmentar el seu domini lexicogràfic. D’altra banda, el nou enfocament d’aquest nivell obliga a estudiar com augmentar l’autonomia lingüística dels alumnes i apostar per la intel·ligència col·lectiva.  En canvi, si mantenim una administració de la prova tradicional, que fomenta l’individualisme, pot esvair les oportunitats que acabem d’apuntar. A més, l’individualisme pot originar que augmentin els conflictes entre components de grups i elimini que els alumnes basteixin una intel·ligència col·lectiva.

Anàlisi DAFO

Serà difícil que deixi la ludificació a l’hora de preparar el proper curs, tot i que tens el neguit si el grup respondrà de la mateixa manera que el d’enguany. Què va aprendre el grup? Aquest vídeo evidencia la capacitat transformadora del Joc. Fixeu-vos en els missatges de cadascun dels alumnes.

Si voleu saber què va passar després del passi del vídeo anterior, haureu de clicar aquest enllaç

Documents:

sessió 20. El dia es va despertar plujós. Em feia una mandra la sortida! Pel Whatsapp els alumnes anaven confirmant qui hi aniria. De moment, només érem quatre: la Leticia i la Johanna, que m’esperaven a l’estació, i la Transi, que ens havíem de trobar a l’Auditori.  Durant el trajecte ens vam anar intercanviant informació. La Leticia ens va explicar que els seus oncles vivien per les Glòries. La Johanna, en canvi, va relatar que només feia dos anys que eren a Catalunya. El seu home, afectat d’una mobilitat laboral per la fusió d’entitats bancàries. Em vaig desorientar a la sortida a la plaça de les Glòries. Quan vam arribar ens vam espantar. L’atri era envaït per una multitud de grups de preescolars. Semblava que parodiessin la pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Al fons, hi vèiem els set plafons —set!— de l’exposició. I si hi anaven també, com ens ho faríem per seguir la visita? Ara entenc perquè l’Elisenda Vilardell, responsable del programa educatiu del Museu de la Música,  em va preguntar si havia reservat la visita. La Transi va proposar que primer anéssim a prendre un cafè. Primera sorpresa. Ella, tota animada, demana el cafè amb llet en francès. Els altres ens miren estranyats i ens aguantem les ganes de riure. Ens entaulem i conversem. És curiós. La Transi, després de contar-nos el seu periple professional per diferents centres mèdics, ens va recomanar que calia viure al dia. Érem aliens a la notícia de l’accident aeri. Al cap d’una estona, em vaig adonar que feia estona que les tres parlaven en català. Amb alguna vacil·lació i amb dubtes, per això tenien a mà el profe!

Vam recórrer els diferents plafons. Em vaig tallar de plantejar-los les propostes de la guia didàctica que m’havia facilitat l’Elisenda. S’anaven alternant per llegir en veu alta la informació de cada plafó. Em va fer gràcia veure el vídeo d’un mercat marroquí. Hi veia l’Isma, l’expresoner que ha d’anar a vendre verdura a un altre barri per no avergonyir la família.

La tornada es va convertir en una odissea. A l’estació del Clot, ens vam adonar que no anava bé la nostra línia. Havien suprimit un tren i el proper cada vegada l’anunciaven amb més retard. Gabinet de crisi. Vam estudiar si anar a Passeig de Gràcia. Vam tenir remordiment cívics i vam deixar passar un regional que ens hi hauria dut. La Leticia va aconsellar que anéssim a buscar l’autobús a la ronda de Sant Pere. Així ho vam fer. Ella hi està acostumada, però la Johanna i jo ens va semblar etern el viatge.

sessió 21. La Johanna, la Leticia i jo vam acomplir el repte perquè la Vivi sabés com va anar la sortida. Va ser incapaç de venir a causa d’un mal de queixal. Tot seguit, els vaig demanar que expliquessin quines va ser les tres sessions més memorables. Em va sorprendre pequè cap va coincidir. Vam riure rememorant anècdotes. Després, els vaig proposar que em formulessin un repte. Vaig sortir de l’aula perquè poguessin deliberar còmodament. Em van plantejar un repte en dues parts. Havia de ser capaç d’expressar en 21 paraules el que havia suposat per a mi el curs. No em va costar gaire. La segona part del repte és que valorés quina evolució havien fet com a alumnes. Aquest desafiament va ser més complicat. Em vaig embolicar una mica. Els vaig confessar que de vegades havia dubtat de la metodologia, però que després en copsava alguna evidència: la sortida, el Whatsapp, els tallers, la transformació d’alguns companys… Havia previst una tasca final com a avaluació, però em sembla que l’hauré de reservar per al proper curs.

La resta de la sessió es va centrar en finalitzar el projecte de #TotssomSalim. Es va convertir en una marató de capítols:quatre. Ens vam prendre el darrer te i ens van asseure per darrera vegada a la catifa. Vam escoltar la Leticia explicant el capítol 12 i jo, els altres tres. Al final, els vaig preguntar per què havíem llegit la novel·la de l’autor sirià. Havia servit de model per al curs. Els tallers eren el regal similar que oferien els amics del Salim.

12a i 13a sessió amb el B3. Ara ja vam entrar en una segona fase del procés. A partir de les sinopsi de cada un dels protagonistes, en petit grups, van escriure el guió literari. També vam aprofitar per lliurar-los la rúbrica de la unitat 1 amb algunes errades. Vaig decidir que com a màxim quatre. Els vaig demanar quina volien apdrinar.  Posen a disposició de tot el grup un error per aprendre’n. Com que valoràvem les narracions individuals va sortir l’ús de l’adverbi allí com a element díctic. I què va passar? Doncs que va aparèixer la Malèfica del curs.  M’agrada molt aquesta tècnica.

En la sessió següent, com que només teníem dos guions literaris, vaig haver de formar dos grups. Es van preparar la lectura. Primer, hi van incorporar les acotacions dels personatges. S’ho van prendre seriosament. Hi va haver un grup que van discutir com havien d’entonar cada intervenció.  Després, van pensar en els efectes sonors que hi volien incloure. Cada vegada s’engrescaven més i es tornaven més exigents: Aquí, piuladissa d’ocells, però uns quants només. Ara, força ocells.

 

14a sessió. Vaig improvisar una activitat d’escalfament: Volen enrere els colibrís? Han d’escriure en un paper la primera frase que els passi pel cap. Pleguen el paper i els repartim a l’atzar. Formem parelles. S’han d’encarar per conversar. Han de procurar que el company digui inconscientment la frase que havien triat.

Tot seguit, vam tornar a formar els dos grups. Van assajar una vegada més la lectura del guió. Vam buscar un espai perquè cada grup gravés tranquil·lament. Quan acabavaven, els adreçava a l’enigma que tenien a la paret.

Enigma projecte final

Havien d’esbrinar quin era el projecte final que havíem acordat. Se’n van anar rumiant com elaborarien la petxa-kutxa.