Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de volar

Jacint Verdaguer

De gracey, extreta d’http://www.morguefile.com/archive#/?q=WINGS&sort=pop&photo_lib=morgueFile

S3, dimarts i dijous de 15.15  a  17. 15, 2n trimetre.  La majoria dels alumnes  prové del curs del trimestre anterior. Un grup, bastant cohesionat. Va acollir de seguit les noves incorporacions: tres alumnes que els havien promocionat, una repetidora, un trasllat, una persona que reprenia el seu aprenentatge i dues persones que es van matricular en aquest període.  Com que hi havia la prova final, vaig dubtar com havia d’encarar el curs. Tenia clar que no em deixaria avassallar per  l’examen ni deixaria que s’ensorrés  el que havíem bastit en el trimestre anterior pel pànic a l’examen. Calia  trobar-hi una nova orientació.

Ara, m’adono que vaig seguir el consell de ” si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi”.  Si comproveu l’evolució del curs (PortafolisSessionsS32CURS2012-13), va anar encaminada a superar la prova, un objectiu que sempre m’havia resistit a acceptar. Vull que l’alumnat aprengui en comptes que es fixi a  superarun examen. Però un es fa gran i es  va assenyant. Va deixant la rebel·lia a l’armari de casa seva. Així doncs, ens vam centrar a superar la prova. Però com? Coneixent el punt de partida de cadascú,  sabent on havíem d’arribar i compartint els criteris avaluatius sense abandonar els aspectes emocionals que possibiliten un aprenentatge efectiu. ( tasquesS3CURS2012-13)

Tal com ho pdeu llegir en el dietari (dietariS22CURS2012-13), justament, mentre preparava la primera sessió, vaig conèixer la xerrada de Janine Shepherd. L’exemplificaven com a model d’exposició amb ben poc recursos. Però em va calar més el contingut. Anava com un anell al dit pel que volia transmetre al grup: podíem assolir qualsevol fita, sense acovardir-nos i ajudant-nos mútuament. Els vaig convidar a mirar l’exposició de la pilot australiana regalant-los una palla al final de la sessió. Els vaig demanar que la guardessin perquè un dia els faria falta. També els vaig recomanar que fessin el model de prova.

Un cop miraven el vídeo, havien d’escriure un comentari al blog. Aprofitava aquest primer text per fer-los una avaluació de diangosi. Vaig elaborar una rúbrica perquè es familiaritzessin amb els criteris avaluatius de l’apartat de l’expressió escrita. Vam acordar de compartir la revisió textual.  Vaig crear una carpeta per a cada alumne i els la vaig compartir amb el Dropbox. Es trobaven el text que havien publicat al blog, amb els errors marcats i amb la rúbrica. Alguns alumnes es desanimaven amb la lectura dels barems, sobretot pel que fa al de correcció. És difícil personalitzar-los. De vegades, era més estricte perquè es fixessin en què havien de reforçar. (Com diu María Acaso en el seu darrer llibre, no n’hi ha prou amb voler ser democràtic, sinó que cal ser-ho!) D’altra banda, costa que els alumnes s’acostumin que els errors siguin un punt de partida i no pas un resultat. Així doncs, els vaig proposar d’anar escrivint un article d’opinió a mesura que anàvem veient les fases de la redacció d’un text.  Els vaig corregir el text final primer marcant-los les errades i,  un cop se l’havien revisat, fent-los una darrera correcció tradicional.  Aquí en teniu un de mostra: Article Ruben-REVRuben REVISAT

Vam pactar que destinaríem la tercera unitat per repassar el model de prova. Ara bé,  com que finalitzàvem el curs el 21 de març, vam decidir que també treballaríem el projecte per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Els va entusiasmar la idea. Hi van participar de bon grat. És curiós que s’engresquessin quan en principi haurien de dispositar totes les energies en la prova final. He d’entendre que això deu significar que l’examen no ens va condicionar i vam poder continuar gaudint del curs, tal com ho havíem fet en el trimestre anterior. De totes maneres, es van produir més sorpreses.  Vaig observar per part de tothom una autèntica evolució.  Un tastet: Ana N RÚBRICA 0 + Ana N rúbrica final

Una altra gran descoberta, el blog de Luis Garcia El arte de la memoria amb les magnífiques entrades sobre com superar el temor dels exàmens. Vam posar en pràctica les seves propostes en les sessions prèvies als dies de la prova.  Ens va ajudar a preparar les dues sessions en què adminstràvem la prova. Iniciàvem abans amb un exercici de relaxació i un altre de visualització.: evocar el moment que Janine Shepherd rep l’escalf de la mirada d’una altra pacient. aber que no estem sols , sinó que els altres també passen pel mateix procés. Per tant, podem unir forces i energies  per superar individualment qualsevol obstacle. Connectivisme al 100%.

Encara que la puntuació de la prova suposa el 80%, vam pactar com manteníem el 20% restant: d’una banda, prosseguint amb el dietari d’aprenentatge, que ja havíem experimentat el curs anterior, i amb el comentari final valorant la seva experiència. Aquí podeu consultar els recursos emprats per avaluar-se:  avaluacioS3CURS2012-13.

Per acabar, una anècdota. Vaig entrar en un estat eufòric després de comprovar els resultats que havien aconseguit (100% d’assoliment) . Em vaig plantar a Barcelona per parlar-ne amb la meva coordinadora, Carme Bové.  Vam aprofitar per dinar junts. Esperàvem que vingués el cambrer a demanar-nos les postres quan em vaig adonar que era l’hora que m’esperaven els alumnes per comentar la prova. Em vaig presentar una hora més tard. Val la pena compartir la seva reacció. Aquí en teniu  el reportatge visual, gràcies a l’esforç de la companya que es va encarregar de entretenir-los mentre jo anava arribant:  cliqueu el mural

Les claus de l’èxit: compromís, acompanyament, diàleg, confiança, honestedat, afany de superació i, sobretot,  ganes de passar-s’ho bé. Evidentment, per les dues bandes, tant els alumnes com jo.

Anuncis

visca l'autonomia

Sessió 18a amb l’S2.

Les adversitats es van transformar en regals o en oportunitats. La resiliència ataca de nou! Ahir no vam poder disposar de connexió, tot i que ho vam intentar. Mentre esperàvem que es descarregués l’entrada del dietari per llegir l’acta, es va activar una conxorxa per part d’un grup d’alumnes per fer-me sortir de l’aula. Quan vaig tornar, vaig constatar que no podríem disposar d’Internet. Anava a tancar l’ordinador, un alumne em va avisar que no l’apagués. De reüll, vaig observar que hi havia una carpeta nova a l’escriptori. Em van demanar que l’obrís. Es va activar aquest vídeo:

Quina sorpresa! Ara bé, a la resta ens va fer una gràcia… Ens vam quedar blancs. Els altres dos grups van emmudir perquè no es veien capaços de crear un videolit. Compto que es maleïen d’haver estat lents a l’hora de decidir el gènere literari.  Jo: m’havien desmuntat la sessió. Vaig fer el cor fort. Els vaig animar: “Segur que apujareu el llistó!” Tal com els havia avançat, haurien de dedicar la sessió a planificar el videolit. M’havia preparat unes preguntes de reflexió. No van caldre.  Ahir  els mateixos grups van conduir la sessió. Jo, de convidat de pedra.

El grup avançat va aprofitar l’estona de planificació per enllestir una altra versió. Es van tancar a l’aula del costat per gravar-se recitant el poema. Estaven tan engrescats que algú va suggerir si cantar-lo. Els altres dos grups, de fet,  ja tenien alguna obra pensada. Els del teatre van venir amb fragments d’Antígona. Els va costar idear el videolit. No veien com ho podien lligar. Al final, van acordar el fragment. Es van repartir els rols. Van acceptar la meva idea per introduir l’obra. Es van tancar a l’estudi de gravació, aula contigua,  i en van sortir entusiasmats. “Jaume, quedarà xulíssim. Ja ho veuràs.”

El tercer grup, després de superar algunes reticències, també es van anar engrescant. No sabien de quina obra podien interpretar.  Els vaig suggerir que adaptessin el conte de la sessió anterior. Van assentir. Continuaven encallats. Els vaig proposar que extraguessin alguna cita de cada episodi. Es van anar animant. Van confeccionar un guió il·lustrat. Vam anar apuntant a cada requadre la cita, la imatge. Finalment, van quedar per trobar-se dilluns a la tarda i muntar-lo plegats. Cadascú es va encarregar de buscar el material. En un moment, es van intercanviar adreces electròniques i mòbils.

Ho he de confessar: dec ser profe de la vella escola. Em vaig avorrir bastant, però vaig xalar observant els diferents grups. S’espavilen. És així com aprenen.

Què feu quan un alumne manifesta angoixa i por per no superar la prova per obtenir el certificat que li assegurarà un lloc de treball?  Com ho resoleu quan una alumna ha acomplert el seu objectiu, però vol continuar avançant de nivell perquè es troba bé amb els seus companys? Com concilieu metodologia i avaluació si haureu d’administrar una prova final, que no  l’heu elaborada? Espero que aquest article respongui aquests dubtes.

D’entrada, quan apostes per una avaluació formativa o reguladora, que manifesti el progrés de l’alumne, t’adones d’algunes contradiccions pedagògiques. És ben certa l’afirmació de Neus Sanmartí: “digue’m com avalues i et diré com ensenyes”. És la pedra de toc de la nostra tasca. Així doncs, replantejar-te l’avaluació comporta que tard o d’hora hagis de revisar la teva pràctica a l’aula. Comences a experimentar activitats avaluatives al llarg del curs, però al final maleeixes  la prova que hauràs de passar als alumnes.  Afegim-hi la pressió que vivim, tant l’alumnat com el professorat, en la fase final d’un curs. Així doncs, per coherència amb l’experimentació i per respondre alguns dels dubtes  esmentats anteriorment, vaig voler provar d’organitzar les proves col·laborativament. Per tant,  vaig aplicar intuïtivament el procediment del punt 4 que indica Guida Al·lès en la seva entrada.

Vaig comprar tres capses, amb què em presentava a l’aula.  Explicava al grup que, si havíem apostat per l’aprenentatge col·laboratiu i n’estaven tan satisfets, no podíem permetre que una prova ensorrés tota la feina feta. Assentien. Per tant, els proposava que fessin la part de gramàtica i lèxic en petits grups.  Vam fixar, però,  unes condicions:

  • acceptarien els companys que els toqués
  • assumirien el rol que els designés
  • obtindrien la puntuació a partir de la mitjana

Iniciàvem formant els equips. Havia introduït a les capses els noms dels alumnes. Els classificava segons  l’observació que n’havia fet al llarg del curs. Havia inclòs a la primera capsa els alumnes que podien liderar l’equip. A la segona, els que podien donar suport al líder. A la darrera, els que necessitaven l’ajut dels companys per superar la prova. El sorteig és similar al de les fases eliminatòries de competicions  esportives.

Com que l’experiència va ser fruit d’un rampell,  no vaig elaborar cap document que definís les tasques o les normes de l’equip. Els vaig anar explicant a cada equip mentre el repartia la prova. La tasca principal del líder era la de prendre decisions en cas que l’equip s’encallés en algun ítem o els costés arribar a un acord. Ara bé, cada membre s’encarregava de resoldre un exercici en veu alta, mentre que els companys havien d’acceptar o discutir el  resultat. Aquest rol de capataç —no sé si és adequat aquest terme— se l’havien d’anar turnant.

En la correcció, vaig observar que alguns equips havien negociat les respostes, però després cada component decidia la solució.  Algunes persones que havien obtingut una puntuació més alta que els altres companys es dolien que perdessin punts. Costa deixar de ser competitiu. En canvi, n’hi ha va haver que va acceptar el resultat i va mostrar la seva satisfacció per haver contribuït a l’èxit de tot l’equip.

L’experiència es va dur a terme en dos anys acadèmics (2006-2008). La valoro molt positivament. D’entrada, aconsegueixes reduir el nivell d’estrès que es produïa en les darreres sessions del curs. Prescindeixes de fer simulacres en les darreres sessions per repassar. Em sembla que són molt poc efectives.  Produeixen l’efecte contrari: angoixar encara més l’alumne.   En segon lloc, pots trencar l’ ambient academicista que es respira a l’hora d’impartir les proves o bé omets el recurs amenaçador o punitiu per captar l’atenció a l’aula. En tercer lloc, incorpores alguns dels principis de l’educació democràtica i inclusiva que no són tan distants quan ensenyes una llengua per fomentar-ne l’ús social. En quart lloc, cal aspirar al benestar dels dos col·lectius: el de l’alumnat i el del professorat.

En canvi, ara, el que miro és que  tot el grup sigui capaç de superar la prova individualment formulant-se una pregunta: “I per què no?” Cal  fomentar el reforç positiu i ajudar que l’alumnat sigui conscient de les seves fortaleses, sense prescindir de la força dels companys. Sembla mentida que suggerint aquestes quatres senzilles paraules a l’inici del curs origines un procés transformador tant en els alumnes com en tu mateix. De moment, els resultats han estat molt satisfactoris

 

Ara bé, crec que hem d’encaminar l’avaluació que doni suport a l’aprenentatge competencial en què es valoren altres valors que no pas el del transmetre continguts: la cooperació, el respecte, la solidaritat, la negociació i el diàleg, el dubte, l’esforç i el de la diversitat. Us recomano aquestes presentacions de Neus Lorenzo.

Sessió de treball amb l’equip. Cliqueu l’enllaç per conèixer-ne el desenvolupament.

Vaig assistir a una conferència de Jordi Grané, Claus per afrontar amb esperança la situació socioeconòmica actual, organitzada pel PEB de Begues. Convida  al públic a acompanyar-lo en un viatge per finalitzar la seva exposició amb un repte: si apostem per emprendre el camí com a Amudsen o bé com el capità Scott? Em va venir al cap aquest dilema, just havent conclòs la sessió. Ampliem el repertori de metàfores per descriure les dues línies, que topen i generen conflictes benvinguts sien!, en l’equip.

Reflexionar sobre la reunió t’ajuda a preparar la propera; però amb la distància temporal, et vas refredar i t’agafa sempre amb els pixats al ventre. L’hauria d’haver planificat millor. Vaig incorporar alguna millora, però  va ser impossible poder repassar consells per com hauria d’haver  liderat la trobada. L’escolta activa se’m resisteix. Em provoquen i em deixo arrossegar per la ventada emocional.  Relatant la del mes passat, vaig recordar quin era l’objectiu del projecte, que va ser analitzat i qüestionat  per un dels equips.

g

Aspirar que registrem un 100% d’assoliment és un objectiu conseqüent amb l’impuls de l’avaluació reguladora. A més, som uns quants que l’hem aconseguit. D’ençà que vaig aplicar les conclusions del projecte  en la modalitat a distància, l’alumnat el supera. Les claus són una aposta per les possibilitats de l’alumnat, una correcció qualitativa, el reforç positiu, el treball per tasques, l’aposta per una pedagogia democràtica i la reflexió com a recurs d’aprenentatge. Aspectes que hem anat debatent al llarg de dos intensos anys.   Els considerava com a  killians jornets.  De fet, els hauria d’haver descrits com a alumnes resilients. Fa una setmana que vaig descobrir la xerrada d’Anna Forés —les distàncies s’escurcen, i em vaig adonar que intuïtivament aplicava la resiliència en la meva tasca.

D’aquesta ponència podem extreure els elements que comparteixen amb l’aprenentatge. Si defineix la resiliència com la brúixola per al viatge de la vida; l’aprenentatge no deixar de ser un procés similar: una aventura, un itinerari. Per tant, és una eina que també l’hem de dur a la butxaca o  a la motxilla.  En ambdós viatges, hem de prendre decisions. Hem de prendre una actitud realista i esperançadora. Aquí és la novetat que he aplicat enguany i que he après de la xerrada de Janine Shepherd, un altre model resilient.  L’aprenentatge també ha de ser un projecte de futur, un sí a la vida.  Em sembla molt important la recomanació de la pedagoga barcelonina, cal respectar el procés de transformació de cadascú. És un dels maldecaps nostres a l’aula a l’hora d’atendre la diversitat. Em fa gràcia que destaqui les perles com a elements resilients. Ara és quan té més sentint que anomeni les errades dels alumnes com a perles. D’una adversitat poden generar una obra d’art o una transformació. També em sembla bàsic el realisme de l’esperança que han d’aplicar les víctimes per superar un trauma. És el mateix procés que emprenen quan volem aprendre: assumint el punt de partida; en el cas de la persona lesionada, ha de ser conscient de la seva desgràcia. Ara bé, ha de servir per projectar futur. És important que canviem la mirada o l’enfocament; no només els docents, sinó també els alumnes. Han de fixar-se en les seves possibilitats i compartir-les per poder cooperar en xarxa.

Per tant, va anar molt bé fer una pràctica en grups: analitzar una fictícia revisió d’una alumna. Primer, cadascú va corregir el text i el va puntuar segons la rúbrica. Com que vaig veure que ens allargàvem —em sembla que a partir d’ara un sol objectiu (i un altre a la butxaca, per si de cas)—, vaig aprofitar per fer la pausa. A la tornada, vam formar grups en què qui impartia un S3 hauria de liderar el grup. En canvi,  vaig designar el rol d’observador a la persona que no n’havia fet mai cap. Hauria de registrar el caràcter dels comentaris: objectiu o subjectiu. També va haver de llegir el perfil de l’alumna abans de consensuar la puntuació. És curiós però em sembla que el grup 4 va ser el que va li va atorgar la puntuació més baixa. Ara bé, l’activitat va anar molt bé per adonar-nos que no puntuem tan diferent com ens sembla d’entrada. Segon, al final, els vaig comentar la meva puntuació. Havia estat la més estricta. Els vaig fer la reflexió: com que havia d’anar de coordinador vaig ser ben poc permissiu. Els hauria d’haver confessat que era una alumna del D però que algú l’havia tinguda com a alumne també en graus inferiors. M’hauria agradat copsar-ne les impressions.

Finalment, vaig fer la roda perquè avaluessin la reunió. Mai no plou a gust de tothom, però em va agradar la valoració de la Rosa Carme. Confessava que venia amb poques expectatives i que n’havia sortit encantada. Havia trobat una sessió molt pràctica.  Comparteixo aquesta valoració. Crec que el fet d’haver compartir una pràctica docent entre tots nosaltres ens va omplir de satisfacció, ens va cohesionar més i vam guanyar molta més confiança. Diria que vaig percebre dringadissa metàl·lica. Devia ser l’armadura de més d’una o una que va començar a caure?

Volia celebrar l’entrada número 100  amb un homenatge bastant  especial. Em sembla just que sigui aquesta la que assoleixi la centena d’entrades.

4a sessió amb el grup s2 cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Tal com teniu en l’acta de la sessió, comptem amb la presència d’una alumna del Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes. Confesso que és una experiència que m’agrada molt, però també m’esvera una mica. Ara bé, sempre tinc el recurs de carregar-li els neulers. Em sorprèn perquè ben aviat la Toni omple el full d’observacions. També em fa gràcia la complicitat que ens tenim a l’hora de donar les instruccions de les activitats. Somriu. Em veu a venir.

Començo la sessió plantejant algunes preguntes per recordar la sessió i per introduir la lectura de l’acta. Després que l’hagin llegida, comento les opinions de la primera parella autora. Faig la reflexió a l’Alicia que imposa ser el primer, però obres camí i ets models per a la resta dels companys. Noto que se li infla el pit.

Inicio la sessió exposant-los el dubte: moveu o mogueu les cadires? Ho tenen bastant clar i s’estranyen que tingui aquest dubte.  Formem parelles i els demano que conjuguin l’imperatiu de determinats verbs (estar, ser, poder, voler, dir, tenir). 

Vam practicar l’ús d’aquest mode verbal, completant el decàleg de Felipe Zayas. Va anar bé per recordar que la precisió és una de les característiques d’aquest patró discursiu.

Per distendre la sessió, els reparteixo els textos inicials del grup del trimestre anterior. De seguit arriben a una conclusió: no ens serveixen com a models  per l’ús de les formes verbals. Crec que aquesta estratègia reforça autoestima. És un dels aspectes que vam detectar que la majoria hauria de millorar del seu text.

Vam aprofitar les oracions que van escriure la sessió anterior, per convertir-les en prohibicions. Es van adonar de seguit que recorrem al present de subjuntiu. És una possible solució al dubte que els he plantejat a l’inici de la sessió.

Al final, ens vam posar a pescar perles. Avui he descobert que Anna Forés exemplifica les ostres com a organismes resilients. És el mateix que fem amb les errades: d’una adversitat generem un aprenentatge (o una obra d’art, com diu la pedagoga).

Fonts:

4a sessió 1r trimestre

Reflexió de la 4a sessió