dav

Planificació de la sessió

Segona xerrada del curs. Em semblava que si havíem parlat de Richard Wagner, calia que coneguéssim un dels seus hereus. Ironies de la vida: un dels meus compositors predilectes i vaig preparar-ne una sessió bastant formal. Vaig gastar més energia a l’hora de triar-ne els fragments que no pas en idear possibles accions. I això que feia temps que hi pensava. Com que soc bastant dispers, la veritat és que una futura xerrada m’ha adduït l’enginy.

Havia plantejat doncs una xerrada més gamificada que no pas artthinkera.  L’anècdota de la visitat per part de soldats americans al seu retir de Garmisch-Partenkirchen havia de servir tant de títol com de repte. Vaig proposar a tots els participants que endevinessin amb quin títol operístic es va identificar el compositor baverès.

Per això vaig idear formar quatre grups, un per a cada obra que escoltaríem. Mentre sonava Also sprach Zarathrusta, vam haver de linear-se per ordre d’edat. Se’ns va presentar un problema. Quan ja tenia constituïts els equips, es van presentar més assistents. Vam tornar a repetir l’acció, i va tornar a passar el mateix. Ara, en canvi, vaig repartir cada una de les tocatardanes als grups.

Vaig repartir un sobre a cada grup. Havien de saber ordenar les lletres per reconèixer quina òpera els havia tocat. Com a premi, rebien una il·lustració relacionada amb l’obra. Els vaig presentar el repte i la màquina del temps amb què viatjaríem pel temps al llarg de la xerrada. Vaig aprofitar l’avinentesa per comentar quatres dades de Richard Strauss.

dav

La màquina del temps

dav

Sobre a punt

Abans d’escoltar el final de Salomé, vaig recordar com havíem acabat la xerrada anterior. Si van escoltar el Liebestodd d’Isolde prenent-se un beuratge, ara els convidava a fer el mateix però assaborint una llaminadura. Abans, però,  els vaig plantejar una nova pregunta: què  hauria passat si Iñaki Urdangarín hagués rebutjat la infanta Cristina?

D’Elektra vaig triar dos fragments: l’interludi orquestral que anuncia l’aparició de Klymtämnestra i quan la protagonista reconeix el seu germà. Ja havíem escoltat en una xerrada anterior la primera intervenció d’Elektra, quan evoca el seu  pare. Els vaig extreure del muntatge que es va presentar en el Festival de Salzburg, protagonitzat per Iréne Theorin (la Isolda d’enguany al Liceu) i Waltraud Meier com a la mare (la Isolda del fragment que havíem escoltat prèviament).

IMG-20180316-WA0024

cortesia de XICBegues

Repetia el mateix plantejament de Salomé per escoltar el fragment de Der Rosenkavalier. Ara, però, miraríem el tercet de Così fan tutte Wolfang Amadeus Mozart per comparar-lo amb el del final de l’òpera de Strauss, tot i que Richard Strauss amb aquest òpera homenatja Le nozze di Figaro. Pregunta odiosa: quin tercet s’estimaven més. Desacord. Algunes assistents es van decantar pel tercet mozartià. La resta va optar per practicar un silenci administratiu.

Finalment, vaig optar per la confessió de Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos. Patia per si era massa extensa, però els participants en van quedar extasiats. I, com a cloenda, cada grup va haver de situar la imatge en la línia temporal i endevinar el repte inicial.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una vegada un alumne — un altre regal diví i aquest amb més raó perquè se’n deia– em va recomanar un llibre, L’illa dels cinc fars. Li ho vaig agrair, però em va deixar amoïnat: tan malament m’expressava a classe? Anaven passant els anys. Ens anàvem trobant pel poble i sempre em preguntava si ja me l’havia llegit. La setmana passada havia d’esperar la família a Barcelona per anar de rebaixes. Com que els havia d’esperar una bona estona, vaig entrar a una llibreria per trobar alguna ganga i així per fer passar el temps ja que m’havia oblidat a la feina el que llegia. Tan bon punt vaig obrir el llibre de Ramon-Cortés vaig caure al parany. Me l’havia de llegir tot si volia saber per què sempre me n’havia parlat. Cada far representa una de les claus de la comunicació.

Per què vaig preparar així la sessió?

No m ‘imaginava que llegir aquest llibre durant el neguit de la gestió de la sessió em seria tan profitós. La primera clau és que només cal transmetre una idea. Vet aquí el dilema. Quin era l’objectiu,  la idea, de la sessió: ensenyar a muntar blocs o fer conèixer aquest recurs? Donant-hi voltes i reflexionant-hi a cada moment, em vaig veure reproduint el gest. Llavors em va venir tot rodat: eines TIC, tic nerviós… Tenia clar que havia de calmar per calmar-me. Des de dilluns al vespre que ja em vaig accelerar amb la feina que hi havia després de la primera sessió.

Amb aquest petit gest, no només pretenia captar l’atenció sinó que es constituís en una marca del curs. Vaig percebre per les piulades de l’endemà de la primera sessió que hi havia sentiment de pinya, de comunitat. Per tant, calia un petit símbol perquè representés aquesta unió. D’altra banda, també jugava amb la idea de no defraudar qui m’havia proposat de fer aquesta sessió. Sóc conscient que hi ha deixat la pell per tirar endavant aquest curs. Per tant, no la podia defraudar.Volia estirar de la broma del gest i si arribàvem a la conclusió que representava proximitat, pensava proposar que ens despulléssim tots plegats. Evidentment era un broma per introduir la presentació que m’havia demanat la Carme. És un autèntic streaptease.

També hi havia un parell de claus més: proximitat explicant històries, anècdotes i metàfores i des d’un vessant afectiu.

Què no vaig tenir en compte?

Em vaig oblidar de negociar expectatives a l’inici, ni de demanar el nom de les persones que no coneixia.

Tampoc duia ben plantejada la sessió. no sabia si havia de ser més pràctica o més explicativa. Tinc la sensació que em vaig sentir xerrar massa.És una cosa que no suporto i que em sembla que no m’hi acostumaré mai.

Una altra por: les posades en comú de les activitats cooperatives. Gràcies a la Carme va ser prou fluïda.

Què hauria d’haver explicat?

Arran del comentari de presentació en el bloc, una alumna va ser convidada en un programa de Banda Ampla.

Què se n’ha de fer un cop ha finalitzat el curs? L’alumnat proposa que no es tanqui mai. Ho argumenten que el tenen com a material de consulta.

Les entrades que m’han sorprès mentre preparava la sessió:

Per acabar, us deixo un altre regal diví: el trio final de l’òpera Der Rosenkavalier de Richard Strauss.

Representa el pas del professorat 1.25 cap al 2.0

Hi anava bastant refiat. Si l’anterior havia anat bé, per què no podia passar el mateix? Però, miop com sóc, l’atzar m’anava fent petites advertències. Em vaig deixar el necesser, per tant vaig haver de renunciar a la sessió matinal de piscina. Tenia previst una sessió final de relax: tolls i jacuzzi. Fes-te fotre! Em vaig resignar a esperar l’hora llegint Los miserables. Així doncs, vaig anar a Sant Boi amb la música a tota castanya:” per motivar-me , saps” –com diria el meu fill. Arribo i aparco del cotxe. Només baixar-me’n que noto el turmell artrític que em fot un mal horrorós. Recordo si han anunciat pluges per avui. Contemplo el cel. No hi ha cap negror amenaçadora. Il·lús…

Frisava per arribar i asseure’m a llegir. Estava en un moment clau. La crisi de Javert. Si al començament presenciem el conflicte intern de Valjean que es debat si presentar-se a les autoritats com a expresidiari fugat. Ara és l’inspector de policia que no entén com és que ha deixat escapar l’objectiu de la seva vida, la seva presa. Se sorprèn d’aquest moment de feblesa. L’altra cara del mirall. Promet l’episodi. Però es presenten el dire i una companya a esmorzar. Finalitza la sessió de lectura.

Vaig a començar la reunió: repartint targetes per formar equips de treball. Esclata la tamborinada. El Comitè de la Veterania es planta. La portaveu qüestiona la metodologia de treball. “Si som quatre gats per què hem de perdre el temps fent grups i regrups”, planteja. Suggereix que es pot comentar tot en veu alta. Amenaça que si continuo així abandona la reunió. Les altres, com si fos el cor d’una tragèdia grega, assenten. Crec que els primers minuts d’aquest vídeo són il·lustradors. Els xiscles que podeu sentir són les respectives morts de la reunió i de l’ESETet.

Així doncs, la revolta de bruixes era el deute pendent de la reunió anterior: havien quedat en evidència i no els havia fet costat amb el tema del seguiment del curs (20 punts) –prometo una entrada sobre aquest tema. La venjança és un plat que serveix fred.

Vaig reconduir com vaig poder la reunió. Ja des un bon començament els va costar recordar per què havíem establert dos objectius en la reunió (hi falta la convocatòria). No s’havien adonat que en la convocatòria hi havia plantejades dues qüestions que eren els objectius de la sessió? No recordaven de què havíem parlat en la reunió anterior?

La idea d’elaborar un mapa sobre la correcció va anar prou bé. Em va semblar entreveure rialletes de cert se-me’n-fotisme, però aquest és el que vam saber elaborar (MAPA CONCEPTUAL DE LA CORRECCIÓ). A mesura que anàvem formulant preguntes per elaborar el mapa, es va obrir el debat però liderat pel Comitè. Van reconèixer que no hi havia cap problema. Ho confessava, precisament amb aquesta alegria,  la persona que un mes abans havia declarat que prendre la nota de curs comportava més feina (anem adobant el camí per als 20 punts) i que no  donava a l’abast. A més,  va reconèixer que havia d’assumir una correcció setmanal! Era per llençar el barret al foc! S’havien llegit l’acta de la reunió anterior? S’havien llegit la convocatòria amb  els objectius de la sessió?

De totes maneres, vaig poder exposar la presentació que havia trobat de Daniel Cassany.

Hi va haver més debat comunitari, però que no vaig ser capaç de recollir cap conclusió. Ja vaig confessar que em veia incapaç de redactar-ne l’acta. Què em va sorprendre?

  • Ara ja no hi havia cap problema. Si més no, calia acordar per a què han de servir els refotuts 20 punts
  • La persona esmentada més amunt s’adona que no donava l’abast amb les correccions perquè xerrava molt amb els seus companys de servei. (Evito fer-ne una anàlisi PNL)
  • Tot i que una tècnica assumeix que vol agilitar la tasca de la correcció, la companya s’hi solidaritza dient-li que si reduís un grup ja no aniria tan estressada.
  • No es pot fer reunió en l’últim dia de curs. És clar és millor que me ‘ls emporti a PortAventura, no? Així ho celebren l’institut dels meus fills.
  • Algú deixa anar que potser fa por experimentar novetats perquè no se sap com s’han d’aplicar…

Pel que fa a la nova proposta del calendari, els va agradar que hagués incorporat una sessió més. Qui va qüestionar tant la metodologia cooperativa, es va delatar que havia aplicat el que s’havia dit en el seu grup quant a l’administració de la prova homologada.

Què me’n duc d’aquesta reunió?

No hi ha consciència d’equip o de comunitat pel que fa al Comitè. Així doncs, cal que hi perdi temps o el dediqui al vertader equip?

Com és que hi ha un grup que només aconsegueixen debatre un punt mentre que un altre acorden conclusions del punts que han de tractar en menys de dos minuts?

Que m’he de replantejar la correcció dels de distància. Els comentaris que han escrit és la prova de la inutilitat de la correcció de l’escrit.

Mostres de solidaritat i d’afecte  per part de la Baronia (amb qui puc comptar), tot i que els vaig metrallar mímicament a la sortida de la reunió. Em van esbroncar. Segons aquest grup, havia d’haver plantat cara al Comitè i imposar-los de treballar en grup. Van reconèixer que ara les reunions eren més pràctiques i  participatives.

  • Algú ja m’ha reclamat la presentació de la correcció.
  • Tinc dues reunions individuals amb dos tècnics per treballar l’autoavaluació del professorat.
  • La URL d’una coacher sobre conducció d’equips i resolució de conflictes.

Per tant, m’ha d’afectar tant que una minoria es negui a participar i que es cregui que té la paella pel mànec? Mentre dono voltes a aquestes preguntes, em vénen ganes de sadollar la venjança. Els puc proposar de fer un lipdub, ara que després de les clatellades que ha rebut la consellera Tura, m’estan passant les ganes.

De moment, aquestes són les opcions. S’accepten altres recomanacions. Jo em decanto per l’última. Com fa l’Albert Espinosa en els seus articles d'”El Periódico”, us n’exposo al final els arguments.

  • .

Crec que m’he guanyat amb escreix la beatificació. Hauré de consultar el llibre geneològic. Cada vegada estic més convençut que el meu cognom patern no és d’origen navarrès sinó llatí. Vés a saber quin avantpassat es va deixar birlar la CON-SO-NANT O-CLU-SI-VA DEN-TAL que no sona.

Fa més de quinze dies que hauria d’haver escrit aquesta entrada, però m’apunto a la nova moda dels serials americans (24 h, Damnage,etc.). No sé si me’n sortiré. Així, doncs, entendreu la meva reacció desmesurada en l’entrada de Dilluns, KO!

Vaig acceptar cobrir la baixa d’una professora per a un curs organitzat per un sindicat. Les sessions són els dissabtes de 9 a 14 h. Me n’havien parlat, i fins i tot el dia abans una companya em va fotre un cap com un timbal de l’actitud tan passiva del personal d’aquests cursos. En la primera sessió em vaig retrobar amb un parell d’alumnes que havien desaparegut dels meus grups. Una ja va es va fer fonedís després de la pausa. En la segona, va passar exactament el mateix. Però en la tercera es va quedar. Li he d’agrair  que es convertís en l’espoleta del grup.

Corregíem un exercici de morfologia verbal. Anava apuntant a la pissarra totes les formes que deien. Recordo que un ítem era el gerundi d’interrompre. Un cop l’havia escrit, tota torbada, em va dir que li sonava molt malament.  Què em va dir?  Li vaig demanar per què li sonava malament. Vaig començar  a preguntar-li de quina conjugació era aquest verb. No em va saber respondre. Li vaig suggerir que busqués l’infinitiu. Amb una veu tremolosa em va confessar que no sabia què era. La vaig ajudar. Finalment, li vaig fer adonar que si li sonava malament era perquè ho devia comparar en castellà. .Em va agrair l’aclariment d’una manera molt seca.

Vam continuar corregint. Va tocar la combinació de pronoms.

El meu cervell es posar a maquinar i rastrejar la sesssió formativa que havia tingut amb l’Olga Esteve el dia abans. No les tenia totes, però vaig decidir proseguir la sessió tal com l’havia planificada. Vaig voler fer una activitat per convertir el grup en comunitat d’aprenentatge. Així doncs, els vaig demanar que apuntessin quines diferències hi veien entre el Barça i el Reial Madrid. A més, anava bé perquè el dia del Clàssic –com si cada any no passés–. Les primeres diferències em van desanimar: “equipació diferent”. Però van comentar diferències més importants. Alguns ja havien calat cap on anàvem. En la posada en comú, els vaig explicar per què havíem fet aquesta activitat. Tots tenien un fita: aprovar l’examen. Així doncs, calia que s’unissin i s’ajudessin. Vaig entrellucar algunes cares mostrant escepticisme.

Vaig pensar que fora bo alguna activitat en petits grups per recordar el que havíem treballat en la sessió anterior. Els vaig demanar els continguts treballat i que en triessin un. El resultat: quatre continguts per a vint-i-quatre persones. Com que em van semblar els grups massa nombrosos, i potser poc efectius, els vaig dividir. Havia previst que cada grup recordés quines eren les preguntes que ens havíem de fer per assolir aquests continguts. Fessin un exercici per practicar-ho i en controlessin la correcció. És a dir, que esdevinguessin grups d’experts.  Cagada, pastoreta!! Havia , inconscientment, frustat l’expectatives dels components del grup. Hi havia algun grup que funcionava, però d’ altres que no: caldo de cultiu.

Només em vaig veure amb cor de fer la posada en comú de la combinació de pronoms. Vam fer l’exercici i el vam comentar. Sempre que em diuen la combinació resultant, els demano per què és així.  Cal que me n’esmentin els referents. Nova topada amb l’alumna anterior. Vaig tornar a repetir el procediment anterior. Vaig notar que cada vegada les seves respostes eren més violentes. Es va atabalar tant que va voler que passés d’ella. Què em va dir? Li vaig confessar que tenia un defecte, era un professor molt cabut i per tant no accepto mai que un dubte no quedi resolt. Vaig preguntar a la resta del grup, si els violentava amb les preguntes que els plantejava. Van respondre negativament. Ella es va defensar argumentant que la meva metodologia la feia sentir tonta. Li vaig voler comparar si a la feina atenia algú més bé que no pas algú altre. Va dissentir. Em va contestar que era molt professional i no diferenciava els usuaris que atenia. Vaig buscar alguna analogia més per fer-li veure que a vegades ens tanquem en banda i que així és difícil assolir qualsevol contingut. Vaig tornar a fer el mateix: demanar al grup si els feia sentir tontos. Van tornar a respondre negativament. Vam intercanviar algunes esmaixades  més.

La portaveu del grup d’experts d’aquest contingut va exaltar més el debat. Va disparar que treballar d’aquesta manera era una pèrdua de temps. Alguns s’hi van sumar. Li vaig recordar que ja ho havia dit en la sessió anterior i li vaig fer l’observació que s’havia passat mitja sessió ajudant un company a entendre aquest contingut. Vam donar per acabada la discussió i vam aprofitar per fer la pausa.  Encara havia de rebre una sorpresa.

La primera alumna conflictiva m’esperava. Es va posar a plorar i em va dir que no m’ofengués però que érem incompatibles. Fa anys ja va abandonar el curs que impartia i ara havia tingut un xoc en veure’m. Em va confessar que veia que no es trauria el certificat i va començar a maleir el català, etc. La vaig calmar com vaig poder. Li vaig fer reflexionar si hi havia més situacions que s’ho prenia així. em va dir que no. Doncs li vaig argumentar que no es podia permetre deixar-se véncer ni per l’idioma ni per la meva metodologia. No sé si la vaig convèncer, però tancaven un cicle i una conversa que teníem pendent fa molts anys. Ens vam reunir amb la resta del grup. Al bar hi havia un debat encès: la meva metodologia d’ensenyament-aprenentatge.

Quan vam tornar a reprendre la sessió, els vaig proposar que reflexionessim què ens passava fins al moment. Així doncs, no continuaria amb el programa si no manifestaven les inquietuds. Així doncs, Olga Esteve ataca de nou! Vaig recordar la seva activitat i com ens havia explicat de neutralitzar les reticències. Els vaig demanar que individualment apuntessin allò que els amoïnava. En petits grups, ho posaven en comú. Després un portaveu l’exposava a la resta de la classe. Un cop els vaig haver recollits i apuntats a la pissarra –em sembla que vaig demanar algú que em fes de secretari–, els vaig demanar que havien de trobar-hi una solució. Les vam comentar. Em sembla que vam arribar a la conclusió que no era tan allunyat el que volien amb les sessions que havíem fet.

Ara, què vaig aconseguir fer públics els repatanis, els que no deixaven avançar les sessions ni el programa. Es va evidenciar que la portaveu era l’única que ja tenia el certificat de nivell i les seves exigències es devien que l’any vinent es vol apuntar al D! Vaig acabar esgotat, però amb una satisfacció enorme a dins meu. Havia aconseguit canviar-los. Va ser una sessió saltant-me la mitjana de decisions, abusant de les metàfoes i analogies per desarmar totes les seves reticències.

Estic content perquè vaig ser capaç de pendre la sessió i el grup com un repte, de controlar-lo i de dinamitzar-lo. Un regal! Gràcies, Olga. M’has fet animar a reprendre aquest bloc com un exercici de reflexió.

Ah, per cert, divendres responia un missatge de l’alumna espoleta. Li vaig confessar que tenia mandra després d’una setmana de festa. Em va respondre que ella ja volia reprendre les sessions. Si volia aconseguir el seu objectiu, no podia tenir mandra d’anar a la classe de l’endemà.  La pràctica reflexiva fa miracles! Podeu consultar el bloc d’aquest grup  per saber com s’ha anat desenvolupant després d’aquest dia.