Tancant cicle

M’havia fixat aquests cinc objectius per al curs passat: experimentar l’aprenentatge informal, aprofundir en la ludificació, seguir amb l’avalaució ètica i el desapoderament educatiu i continuar visibilitzant la meva tasca a l’aula a través de les xarxes socials. L’aprenentatge informal va néixer amb una tempesta i es va cloure de la mateixa manera. En canvi, la ludificació va aconseguir, d’una banda,  com en el curs passat, una motivació extraordinària i una forta implicació per part de l’alumnat. Es van tornar addictes a la sorpresa a l’aula. Quant a l’avaluació ètica, era vetllar perquè l’administració de la prova no capgirés la feinada del curs. També volia mantenir el desapoderament educatiu i continuar difonent la meva tasca docent.

L’experiència d’Els Viatgers

Va ser fruit de l’intent d’ampliar un grup, prescindint de l’itinerari convencional. La majoria del perfil d’aquest grup eren persones que volien accedir al mercat laboral o bé que pensaven a presentar-se a oposicions a l’Administració: els urgia aconseguir el certificat de C1. El marc polític català ens va servir com a metàfora de l’experiment. Es tractava de prescindir de les diferències i sumar les singularitats i les potencialitats de cadascú. Per això calia desenvolupar un aprenentatge democràtic, basat en la negociació i el diàleg. Vam tenir una arrancada bastant agosarada el primer trimestre, però que es van anar diluint tant en el segon i com en el tercer trimestre. Vam passar de l’autogestió educativa a proposar jo els projectes de treball.

Va costar familiaritzar-se amb l’ús de Google+. Alguns  alumnes els va destarotar l’autonomia d’aprenentatge. S’estimaven més aferrar-se a un ensenyament tradicional, malgrat que reconeguin després que és tediós.  Mentre que uns altres, havent superat les reticències inicials, els va agradar aquest nou enfocament. Els motivava la sorpresa, la discussió en petit grups, treballar per projectes i  aprendre dels companys… És curiós que just començar el curs la majoria d’antics alumnes es va espantar pel nivell oral dels nous companys i vam acabar-lo amb el descontentament de la majoria d’alumnes catalanoparlants. He d’aprofundir més en la personalització de l’aprenentatge, perquè ja es veu que he estat incapaç de dur-ho a terme.A més, he de persistir aprofundir més en l’aprenentatge informal.

De totes maneres,  la presentació dels productes finals del primer trimestre va ser admirable. Va engrescar el fet d’alliberar els emblemes que aconseguien en el segon trimestre i va agradar defensar heroïnes. Hem estat capaços que respongués la Fundació Freedom Writers a la nostra invitació.

Aprofundiment en la ludificació

La commemoració de l’Any Ramon Muntaner va ser el pretext per desplegar la ludificació al llarg del curs en el grup de C2. Primer, les actes visuals de les sessions del primer trimestre i la lectura d’un capítol de la Crònica van ser el material per construir el tauler del joc de l’oca. A més, els alumnes van adaptar el joc Érase una vez. Cada alumne, a partir del capítol corresponent, va crear les cartes del joc. A més, en vam editar un tutorial per explicar com s’hi juga. Estaven tan engrescats que a l’hora de posar en pràctica la narrativa digital vam crear un vídeo per presentar-lo en un concurs de docents innovadors.

 

L’avaluació ètica i desapoderament educatiu

Estem d’acord que l’avaluació ha de ser coherent amb l’enfocament que se segueix. Però l’avaluació final continua originant conflictes. L’alumnat li sobta que al llarg del curs s’hagi fomentat l’aprenentatge cooperatiu i quan l’han de posar en pràctica en una prova, en canvi, l’han d’assumir individualment. Si volem que siguin autònoms a l’hora de fer front als dubtes lingüístics, com és que els prohibim que consultin fonts per resoldre’ls. D’altra banda, l’avaluació final impedeix que els alumnes modifiquin la seva visió de l’aprenentatge lingüístic. Tenen una visió academicista i fins i tot sacralitzada de la llengua. S’obliden que és una eina per aprendre, per conviure, per intercanviar i per reflexionar. D’altra banda, potser és l’aspecte que hauré de millorar. De vegades, quan provoques que reflexionin i els planteges preguntes en el grup virtual, hi llegeixes comentaris dels alumnes, però o bé no saps com respondre’ls o bé tens la sensació que escriuen el que vols llegir. Costa originar debat: si el reserves per a l’espai virtual és minsa la participació. L’hauria de plantejar a l’aula.

Quant al desapoderament educatiu, tinc dubtes i neguits. M’he de desprendre encara de tants convencionalismes. Potser el problema rau que encara em costa assumir  i gestionar el dissens.

Visibilització de l’aula

L’actitud dels dos grups ha estat diferent. Mentre que Els Viatgers s’estimaven que tot quedés en el nostre grup virtual, el grup de C2 cada vegada es van engrescar més amb l’ús de les xarxes socials. Tal com ja he explicat, els va entusiamar que utilitzéssim Twitter com a recurs didàctic.

Pel que fa al dietari d’aula, només he estat capaç de mantenir-lo per al grup d’Els Viatgers. Em sap greu que no hagi registrat observacions i reflexions que havia viscut amb el grup de C2.

De totes maneres, he de tenir clars els criteris per etiquetar els continguts. Ja se’m planteja un dubte a l’hora de classificar aquesta entrada. Cal amb urgència un rentat de cara del blog.

 

Els Viatgers

Fa un mes que vaig finalitzar el curs i encara no he pogut escriure’n la valoració. Va arrencar sota la ressaca electoral del 27-S i l’escric mentre se celebra el debat d’investidura. Així doncs, seguint la recomanació del nou president, començarem aquesta reflexió demanant perdó i agraint. Perdoneu el retard i he d’agrair a Garbiñe Larralde i Ramón Besonías que m’animessin a practicar el pensament visual. Em va servir aquest mètode tant per planificar-lo com per valorar-lo.

Com que aquest curs és una continuïtat del curs en què vaig experimentar el desapoderament educatiu —que tan bon resultat va donar—, hi volia mantenir la mateixa línia. Tenia l’encàrrec de flexibilitzar l’itinerari per poder oferir aquest curs a un públic molt més ampli que el que correspondria al grau. De ser un grup amb un nombre inscrits molt per sota dels mínims fixats va haver-se de tancar en plena inscripció.

Vam acordar que experimentaríem l’autogestió educativa. Com és natural, va crear un cert desconcert, però a mesura que avançava el curs, s’anava entenent. En l’última sessió cadascú va explicar el seu procés de transformació. El  pànic i l’angoixa inicials es van modificar en gaudi i companyonia. D’entrada, ens vam fixar una primera tasca: la de constitució del grup. Vam triar nom, imatge i un text de presentació. Aquesta activitat es va dur a terme com a proposta de redacció col·lectiva. Cada alumne es va encarregar d’escriure un esborrany. Vaig formar petits grups perquè en triessin un. Vam repetir l’operació, però ara, amb el text que va presentar cada grup.

Vam establir que hi hauria una persona que s’encarregaria de redactar l’acta de la sessió. Em vaig comprometre que només revisaria cinc errades de cada text. Creava una presentació plantejant els dubtes que hi havia observat. Vam instaurar l’homenatge al secretari. El motiu era ben senzill. Li agraíem que ajudés al grup a resoldre els dubtes. La cerimònia era molt breu. El predecessor  s’encarregava d’atorgar un emblema al seu substitut al so d’una fanfara. Jo em convertia en l’assistent de la cerimònia.

També vam formar cinc grups que es van comprometre a liderar cinc projectes. Van pensar com podríem participar en el projecte col·laboratiu de Huertos literarios. Serà un projecte que es materiliatzarà al llarg del tres trimestre. De moment, es va fixar un termini perquè cadascú busqués una obra artística relacionada amb el vi. Un altre grup va organitzar  un debat sobre la privacitat a Internet. Es va preparar una exposició inicial sobre el tema i es va encarregar de moderar el debat. El tercer grup va proposar a la resta de companys de gravar una petita presentació de cadascú en vídeo. Un quart grup va voler contextualitzar el moment que es vivia al país. Va preparar un vídeo per què es volia engegar un procés constituent. Finalment, el cinquè grup es va plantejar testimoniar l’experiència del curs. Per això, van anar recollint diferents mostres al llarg del trimestres per exposar-los l’últim dia.

Vam crear una comunitat a Google+ en què publicàvem tant les actes, les presentacions per treballar les errades i els productes finals dels diferents projectes. Vam comptar amb un tècnic informàtic. Es va convertir en el nostre àngel de la guarda. Va ajudar els companys a descobrir les aplicacions que tenien al mòbil. Em proposava com podia plantejar activitats tenint en compte l’entorn virtual. El nostre agraïment és infinit.

Ja que hem tornat al reconeixement, m’hauré de disculpar una altra vegada. Un dels dies que discutíem com concretàvem la participació en Huertos literarios vaig perdre els estreps. Tot el que es debatia plantejava dubtes. Va ser un dels projectes que ben aviat es van determinar.  Són els pocs dies que surts de l’aula escopint: “Puta autogestió! Puta direccionalitat!” El conflicte es va solucionar penjant un parell de mostres de disculpes. L’endemà em vaig comprometre a tenir més present el seu procés cognitiu. Per tant, quan comencessin a fregir les neurones jo respiraria profundament i comptaria fins a deu.

De totes maneres, vam viure altres moments memorables. Per exemple, com uns companys van reconfortar una companya que es va emocionar gravant la presentació.  Una alumna  va haver de viatjar a Suècia i  consultava el blog quan arribava a l’hotel. Com he comentat més amunt, de les malfiances inicials per les diferències de nivells es va anar consolidant el grup i van ser conscients que tothom aportava coneixement en el grup.

Quant a l’avaluació, només vam negociar els criteris avaluatius tant del projecte com de la participació dels alumnes per al debat i la presentació del vídeo. Vam ser incapaços de valorar els altres tres. No obstant això, vam organitzar la darrera sessió per valorar l’experiència. Vam haver d’aportar tres imatges que responguessin unes qüestions. Un cop havien exposat la seva valoració, havien de buscar l’obsequi que els havia preparat: una bola de Nadal amb un missatge d’agraïment xifrat. Cadascú havia de descobrir quina fortalesa li destacava. Em vaig inspirar en el llibre  Ahora, descubra sus fortalezas.

Costa que els alumnes es desprenguin d’un model tradicional de curs. Els encanta idear i impulsar projectes, però els preparen fora de l’aula. No volen entorpir el ritme del curs. Potser en sóc culpable ja que intento facilitar alguns continguts. Potser jugo a la puta i a la Ramoneta.  D’altrada banda, com que havíem fixat que tenien una setmana per enllestir l’acta, això ha repercutit a l’hora de comentar les errades. Alguns alumnes les comentaven en el blog o bé en la comunitat. D’altres, en canvi, no.  Si aprofitàvem per comentar-les a classe, alguns alumnes s’espantaven per les explicacions gramaticals. L’eterna disputa bizantina entre aprenentatge formal i informal.

He notat que alguns alumnes s’han implicat de valent en tot el que proposo mentre que uns altres mantenen una actitud més passiva, com més expectants. Penso  que obeeix a dos possibles factors. D’una banda, que jo hagi estat incapaç de transmetre’ls la metodologia o bé els costa fixar uns propòsits autònomament. A més, aquest vagareig augmenta quan l’alumne pateix algun problema personal. Així doncs, ho haurem de tenir en compte per al proper curs.

Recull de les imatges, actes i reflexions d’algunes sessions. (Cliqueu aquí)

Per cert, el nom va venir inspirat per un decàleg que vam llegir en la primera sessió, tot i que també ens el podria  haver inspirat un espot electoral.

 

 

 

 

Bretxa

7a sessió amb l’S1. Divendres unes companyes em preguntaven com ho feia per conciliar tanta diversitat de nivells en aquest grup i quin havia estat el motiu per no seguir l’itinerari reglat. Els vaig contestar la segona  pregunta, però la primera em va suscitar la imatge que encapçala aquest apunt.

La sessió de dimarts va ser un fiasco. Ara aprofito l’escalfament per repassar un contingut. En aquest cas, va ser la separació sil·làbica a partir de paraules que els venia al cap. L’activitat va anar prou fluïda, cosa que ens va permetre donar per assolit aquest objectiu. Cares de satisfacció. Vaig aprofitar aquest moment per homenatjar la secretària de la sessió anterior. La música va funcionar. Imitem el ritual dels medallistes olímpics. L’anterior secretari guardona el nou secretari, mentre jo faig d’hostessa.

Vaig formar sis grups per treballar la revisió de les errades de les dues primeres actes. Vaig aplicar la tècnica passa el problema. Cada grup ha de resoldre un problema i el passa a un altre grup. La roda s’acaba quan el grup rep el primer problema. Llavors han de contrastar la seva resposta amb les dels altres grups i decidir quina és la correcta. En principi, l’activitat va funcionar. Però un parell de grups es van engrescar amb l’activitat i van respondre la pregunta tan ràpidament que se la van intercanviar. Van trencar la roda. Van provocar que hi hagués un embolic de respostes per contestar. Era la nuvolada que amenaçava la tempesta.

Vaig començar la posada en comú per la pregunta més difícil. Ho he de tenir en compte per una altra vegada. Consensuarem una graduació de dificultat dels ítems. Comentarem de més senzill a més complicat. Em vaig presentar tan eufòric a l’aula per haver adoptat aquest sistema…

Em van fer soritr la fera magistral que vaig estressar la majoria. Vaig anar etzibant complement directe, verbs transitius, pronominalització del complement directe, preposició, complement indirecte… Per poc he de córrer a buscar aigua del Carme o he d’avisar el SEM (Servei d’Emergències Mèdiques). Té nassos que compliqués tan l’expicació per tancar la polèmica i arengar que en el segon cas ha d’anar sense preposició. A partir d’aquest moment, cada error que debatíem creava més confusió i pànic. I així ens vam allargassar la resta de la sessió. Vam haver d’ajornar la concreció dels projectes.

L’Eudalda i el Carles es van esperar al final per comentar que es veien molt perduts. Els vaig demanar disculpes perquè precisament volia evitar aquest tràngol. És curiós. Durant les primeres sessions vaig haver de tranquil·litzar els alumnes del curs passat perquè reconeixien que els faltava fluïdesa. Ara, qui els havia ocasionat aquesta por eren els que estaven neguitosos. Aula capgirada!!

8a sessió amb l’S1. Tenia ganes de valorar la sessió anterior i examinar si era útil la revisió dels errors. Abans d’entrar a classe em va venir al despatx el Juanjo. Va escriure l’acta del dia anterior. Em va confessar que havia tingut ajuda de la seva parella, catalanoparlant. Mentre xerràvem, em va donar un parell de pistes. Va reconèixer que encara no se sentia capaç d’escriure en català. Ho havia de traduir. Vet aquí l’explicació per què cometen errades del tipus:

Relatant el seu expedient acadèmic, em va avergonyir. Havia deixat estudiar als dinou anys i als trenta-quatre va començar una carrera. Sort dels vídeo tutorial! L’havien ajudat a posar-se el dia. Ara, es perdia amb l’etiquetatge gramatical emprat a classe. Met, fes-t’ho mirar!!

Vam començar la sessió amb una activitat de repàs. Els vaig demanar que pensessin en noms, propis o comuns. Volia que repasséssim quan apostrofem,  Una altra vegada vaig cridar el mal temps. Van sortir noms de països!  Mentre comparaven els resultats per parelles, vaig observar com s’establia una relació simbiòtica. La Transi recordava a la M. Àngels l’apostrofació mentre que ella li ajudava com havia de pronunciar les paraules. Ho van reconèixer davant de tothom. Es va produir un ambient més calmat que el de la sessió anterior.

Tot seguit, vaig ajornar per al final de classe la foto de grup. Els grups van reprendre la discussió per concretar el projectes, però vaig observar un parell de bretxes. La Mónica, que havia decidit encarregar-se de la presentació de tot el grup, va arreplegar la majoria d’alumnes que havien fet campana la setmana passada. Li van qüestionar el prototipus i van ser incapaços d’ajudar-la. En el grup dels “horts literaris” va passar el mateix. Només tiraven del carro l’Elena i el Pablo, mentre que la Leticia i la Vivi matenien una actitud bastant passiva. Penso que no les van entendre quan van explicar el projecte de #TotssomSalim. Volien repetir una experiència similar. Potser la culpa va ser meva d’ajuntar-hi l’Elena i el Pablo. Els el van capgirar.

 

Ens vam haver d’apressar per fer-nos el retrat del grup. Vaig desaprofitar una ocasió perquè juguéssim. Si ens anomenem Els Viatgers, hauria estat bé que ens haguéssim fotografiat en situacions de viatges. Per exemple, en una sala d’espera d’un aeroport.

 

 

 

Wabisabi

6a sessió amb l’S1. Els havia preparat un parell de sorpreses. Ja m’havien fet arribar les primeres actes. Quan les vaig llegir em van començar a trontollar els esquemes. M’havia avançat  i dimarts els havia comunicat que publicaria les actes tal com me les enviaven. Triaria un màxim de cinc errades perquè ens servís per aprendre tot el grup. Reconec que em feia mal d’ulls veure els textos presentats. Vaig haver d’empassar-me les contradiccions. Tal com els havia dit, si volem aprendre de les errades, hem de poder publicar les actes sense que en faci jo un correcció editorial. Em costa triar els errors que poden ser útils per al grup. Preparo les reflexions que ens poden proporcionar els errors, però són les preguntes que em puc plantejar jo, però són les mateixes de qualsevol parlant. Quins mecanismes adopten ells a l’hora de revisar? Aconseguiré que siguin autònoms i que siguin capaços de repassar un text abans de publicar-lo? Comprenc què deu haver fallat en el caràcter d’algunes pífies, però d’altres se m’escapen. Curiós que el dia que em plantejava tots aquests neguits es difongués l’entrevista a Stanilas Dehaene, un neurocientífic que ha estudiat el procés cerebral que intervé en la lectura.

Així doncs, vaig tirar del dret i em vaig empescar aquest avís per a possibles lectors de les nostres actes. Sí, ja ho sé. és una copiada del d’una formació política, però nosaltres també hem iniciat un procés constituent. Ho hauria d’haver consultat tant amb les meves companyes que compartim blog com amb el grup. Ara, va ser projectar la  imatge  l’aula i les cares es van il·luminar.

És una feinada, però he començat a comprovar alguns efectes. D’entrada, de seguida es van presentar voluntàries per assumir el rol de secretàries. Fins i tot, una alumna que de primer es va mostrar reàcia per vergonya, va ser l’autora de l’acta de la segona sessió. Els companys també tenen una actitud similar. Els alumnes del curs passat són els que ben aviat han deixat algun comentari responent alguna de les reflexions. En segon lloc, constato el canvi de mirada. He deixat de ser un voltor acarnissat amb les errades. Ara, com he confessat, em costa de saber seleccionar les que poden ser més útils per a tot el grup. Un cop les he caçades, em fan adonar del que l’alumna ha estat capaç d’escriure correctament. Per celebrar aquesta transformació i tot el que havia generat les primeres actes, vaig gosar d’organitzar un primer homenatge. Vaig retallar uns emblemes —semblen tires de pebrot escalivat, però em vaig inspirar en un famós logo d’un grup musical britànic.

També tenia la música seleccionada per al moment, però devia ser culpa dels nervis, l’equip no em va funcionar.. Vaig demanar un aplaudiment per a cada una de les secretàries i els van anar estampant la recompensa. Es van estarrufar. Com jo. Em sembla que els plantejaré a final de curs que es tornin a revisar l’acta. Estic segur que corregiran errades que no els vaig marcar.

De totes maneres, la sessió va començar amb una altra tongada de paraules encadenades. Ara havien de repetir la darrera síl·laba amb la primera de la nova paraula. Vaig cridar el mal temps. De seguida em van metrallar amb dubtes ortogràfics, fonètics. Cares avorrides. Comentaris: “Els catalans parleu malament”, “Que difícil!”, “No sé distingir una oberta d’una tancada”.

Un cop em vaig poder desfer de l’estratègia tornem-a-la-classe-tradicional, els vaig plantejar com tiràvem endavant els projectes. Vaig apuntar els que havien sorgit fins ara. En vam apuntar de nous. Jo, els meus. Vam acordar que cadascú triés el que li vingués més de gust. Em sembla que vaig forçar massa la posada en comú. Tenien poc temps per exposar el projecte mínim viable. He d’aprofitar que compto amb un urbanista i un enginyer jubilat per aprendre de design thinking. Al final, cada grup va exposar els seus prototips. Hi ha un grup que és individual. Em vaig escagarrinar perquè cada projecte abasta un període de temps diferent.També vaig observar que en algun grup els havia costat entendre’s i arribar a un acord. Em sembla que em va sortir una sarsuela. Sabré lligar-ne tots els ingredients?

Al fons el grup de les autobiografies i el grup sobre la rellevància de la història

Grup del debat des de dos punts de vista contraris i l’alumna que vol tirar endavant una presentació audiovisual

El grup responsable de l’hort literari

 

Satisfacció

5a sessió amb l’S1. Vam començar amb una activitat d’esbargiment. Vam organitzar una rotllana per jugar a les paraules encadenades. La norma era pensar en una paraula que comenci per l’última lletra de la paraula que ha dit el company anterior. És una activitat distesa i molt adequada per fer-los adonar que de vegades no hi ha gaire relació entre lletra i so. Volia incorporar la tècnica de la Doni Tamblyn per desestigmatitzar les errades, però la primera parella de paraules ja va originar una primera disputa.

Vam prosseguir valorant la sessió anterior.Van anar comentant els diferents continguts de la sessió anterior. Tot seguit, vaig repartir dos post-it de colors diferents. Hi havien d’escriure el nom del grup i una imatge perquè esdevingués la icona. Va fer certa gràcia l’activitat. Vam riure quan vaig anar llegint i agrupant les diferents propostes. El decàleg del primer dia i la metàfora del viatge ha quallat. Vaig riure quan vaig llegir la proposta d’Els Jaumets. “I les Jaumetes”, vaig afegir. Va guanyar també la proposta de fer-nos un autoretrat. Vaig desaprofitar l’avinentesa perquè proposessin maneres originals de fer-nos la foto.

Ara ja teníem una bon motiu per escriure una presentació. Vam decidir quina informació hauria de contenir la presentació. Cadascú en va redactar una. Vaig repartir les imatges de Ramón Besonías sobre els objectius de l’hort literari per formar grups. Els dibuixos també van encantar i de seguida van relacionar les accions amb una altra metàfora del procés d’aprenentatge. Ai, que aviat em quedaré sense recursos per sorprendre’ls. Hauré de demanar ajut… Mary Poppins, que hi ets?

Es van llegir els textos i cada grup en triava un. Mentre el llegien en veu alta els anava escrivint. L’ordinador i la connexió es van comportar! Els vaig proposar que ja teníem material per publicar-lo en el blog. Deixarem fins al cap de setmana —és a dir, ahir— per tancar les votacions. Això sí demanava a cada grup que valoressin positivament els textos que havien descartat. Ho vaig mantenir amb els primers grups que van exposar l’acord. Es repetien. Afirmaven que eren molt semblants.

En vaig sortir prou satisfet, amb una mica de recança per si s’havien avorrit en la posada en comú del textos. A més, una component d’un grup havia suggerit de preparar una presentació més visual. Apuntada la proposta! L’endemà llegia un comentari del professor extremeny en el mateix sentit. És la sensació que experimentem quan els alumnes han aconseguit una fita.

 

Por

4a sessió amb l’S1. Aquest matí he llegit un apunt  d’un company de MOOC en què manifesta la necessitat de perdre més el temps a l’aula per evitar aquesta dèria —i ximpleria—  d’acabar programes. Potser, així, els alumnes poden aprendre més significativament. D’altra banda, Pilar Jericó divulgava un nou article sobre la por. I ves, ha esclatat un petit conflicte per la por de perdre el temps negociant.

Avui hem començant la sessió amb una roda en què cadascú ha pensat en quin tipus de música relacionaria la sessió de dimarts. Ha guanyat les cançons infantils. També he aprofitat perquè cadascú destaqués algun element de la classe anterior. La majoria ha confessat que els va agrada l’activitat d’escalfament —però sobretot les onomatopeies!—, el diftogns i els recursos que vam veure que tenim en el blog del Servei.

Tot seguit, els he demanat que m’ajudessin a recordar la història del rei Salomó. Ha estat la manera d’introduir els dígrafs. Per parelles, havien de fer de mares del judici. Havien d’apuntar quines parelles de lletres se separaven i quines no. Provant la narrativa i el pensament visual!

Hem recordat els dubtes que tinc jo. Hem organitzat tres grups perquè suggerissin propostes. Un s’ha encarregat de pensar com podia ser el portafolis, un altre com podíem personalitzar més l’aula i el darrer han suggerit un possible pla d’acollida.

Pensat com podem adaptar l’aula

Explicant què és un portafolis

Pensant en un pla d’acollida

Mentre un portaveu de cada grup exposava les conclusions, ha esclatat el conflicte.  El Manuel ha opinat que li semblava que anàvem molt lents, que hauríem d’aprofitar els cap de setmana per fer deures i que li feia por que no acabaríem el curs. De sobte, m’ha vingut al cap els comentaris en el mur del MOOC i l’article de Pilar Jericó. Aquesta mania d’anticipar esdeveniments que desconeixem per culpa de la por. Tot i que he notat que les vèrtebres se m’afilaven per convertir-se en armes llancívoles, m’he calmant i he demanat què en pensava la resta dels companys.  Finalment, hem pogut prendre uns acords. Ja tenim quatre secretaris que redactaran les actes de les sessions. També els he proposat com corregiríem aquests textos, amb reflexions per deixar-hi comentaris.  Aviat, doncs, podré vincular aquestes reflexions amb les corresponents actes.

 

Autogestió? I un be negre!

3a sessió amb l’S1. Mira que era ben senzilla de planificar aquesta sessió: hauríem de posar en comú les propostes que cada grup havia pensat i havia de comentar alguns oblits meus. Ai, las.. Ha emergit de nou el docent tradicional.

Els he proposat de començar fent l’animal. Hem fet la roda en què cadascú abans de dir el seu nom i fer el soroll de l’animal que havia pensat havia de repetit tots els noms i les onomatopeies. És una activitat bastant sucosa. Pots repassar onomatopeies, noms dels animals. Al final, hem comentat quina era la finalitat d’aquesta activitat. N’han apuntades algunes, però s’han oblidat de la més important: la d’airejar i oxigenar el cervell. Ha estat divertida, però ha cansat perquè el grup és molt nombrós.

Hem fet una altra roda en què cadascú ha comentat amb què s’havia quedat o amb què havia après de la darrera sessió. Esperava que em diguessin l’alfabet. Els he fet adonar que amb un joc havien repassat un contingut entre ells. M’ha fet gràcia perquè alguns alumnes han apuntat el tema de l’autogestió educativa. Al final de la roda, l’Ana Ch ha observat que les valoracions avui eren molt positives.

Hem recordat les paraules que van desxifrar. Per parelles, han practicat la separació de síl·labes. Mira que tafanejant el  MOOC de narrativa digital m’ha vingut la manera per introduir els dígrafs, la història del rei Salomó. Doncs, va i començo a demanar pels diftongs… En quin merder m’he fotut!  Només hem tingut temps per escoltar les propostes de dos grups. Si això és autogestió, me la tallo i em faig monja!

 

El sarau de l’altre dia

2a sessió amb l’S1. Ja m’ho ensumava i s’ha confirmat. Els vaig desconcertar en la sessió anterior.

Hem començat amb una activitat d’escalfament per repassar noms i per donar l’oportunitat de qui s’estrenava avui es presentés a la resta de companys. Ens hem passat la pilota. Primer dèiem el nom i una afició. En la segona ronda, havíem de recordar el nom i l’afició de la persona a qui passàvem la pilota. Primers comentaris: “Ostres, jo fotut de memòria!” I mira que l’altre dia no paraven de preguntar-me si aniríem fent exàmens!!

Tot seguit, hem fet una roda amb què es van quedar de la sessió. M’han agradat els comentaris que han sortit: sarau, nebulosa, mètode atractiu —però efectiu?—, viatge, equip… El Pablo, que és antropòleg, ha reconegut que va sortir satisfet. Després, han escrit un parell de dubtes que tenien. He format grups perquè es comentessin els dubtes. Comptava que els alumnes del curs passat liderarien aquesta activitat, però només n’han vingut la meitat. Han emergit poques preocupacions.

Al final, en la posada en comú, m’ha sortit la vena de capellà. Els he sermonejat bastant. Crec. Els he demanat que confiessin en mi. M’he jugat que si algú no assolia el certificat, li hauria de pagar un sopar.He insistit en el valor humà que pot aportar cadascú al grup i he repetit que no es poden comparar si no és amb un mateix. A més, se m’ha escapat aquest comentari: “Si ahir el president Mas es va declarar un rebel democràtic, per què nosaltres no podem practicar l’autogestió educativa?” Finalment, els he presentat el pla del curs. PLA DE CURS S1

A continuació, els he acabat de repartir els números perquè desxifressin una paraula. Així repassaven inconscientment l’alfabet. Les paraules tenien a veure amb el text que vam llegir en la sessió anterior (AUTOGESTIÓ, COOPERACIÓ, SUPERACIÓ, SATISFACCIÓ, FLEXIBILITAT, DIVERSIÓ, RESPONSABILITAT). La ludificació ha funcionat. En un moment, han repassat l’alfabet. N’hi havia que diferenciaven dígrafs i variants de grafies.

Quan assolien la missió, els encarregava que preparessin una proposta sobre metodologia per plantejar-la a la resta del grup. Haurem d’esperar a dimarts per acordar les decisions.

He comès un parell d’errades. M’he de distanciar molt més del grup. No puc caure en provocacions. M’he controlat, però m’ha molestat alguns comentaris qüestionant el nivell dels companys i m’han qüestionat perquè no corregia errades. He advertit la importància que tindrien els errors. Ara bé, els he preguntat si estarien disposats a acceptar que s’equivoquen. He aprofitat en la posada en comú dels neguit, per anar apuntant errades. Precisament, escrivia la dels catalanoparlants, tan sorpresos pel nivell oral dels companys. M’ha sortit la  vena tradicional. He parat quan notava altes dosis de pal·lidesa.  L’Eva, una sevillana, ha improvisat un recurs per saber com s’ha d’accentuar una o. Ho ha ensenyat a la M. Àngels, una catalana de tota la vida.

M’hauria agradat parlar-los de Melody Gardot i que n’escoltéssim els  dos darrers discos. Penso que era la música idònia per ambientar la sessió d’avui. D’altra banda, primeres reaccions: un intens debat amb els alumnes del curs passat pel Whastapp i una confessió d’un alumne nou. Ara bé, si penso com hem arrencat la sessió em ve al cap  Lila Downs i la colla pollera (María Acaso, Álvaro Solache i Jordi Ferreiro).

 

Ressaca electoral

1a sessió amb l’S1. Nervis de l’estrena: l’ordinador ha fallat. Sort que tinc un informàtic de l’Ajuntament. N’ha pres nota. He estat incapaç d’obrir la presentació. En un minut, he sortit i he entrar a l’aula com tres vegades. Hem arrencat repetint l’activitat de presentació que ens va preparar Imma Marín en el Seminari sobre ludificació. Els alumnes han de completar informació personal per presentar un company. Cadascú comença escrivint el seu nom. Quan senten el senyal d’avís, han de passar el full i buscar la persona autora del paper per demanar-li la informació corresponent.

Un cop hem presentat els companys, hem provat un experiment sociològic. Els he mostrat unes fotografies i havien d’aixecar la mà segons amb quina s’identificaven.

Tot seguit, hem fet una roda en què els he demanat una metàfora del curs. Alguns han plantejat un adjectiu. És curiós. La majoria ha confessat en l’activitat anterior que els agradava viatjar. En canvi, ningú no ha esmentat el viatge.

Això serviria per introduir la lectura d’un decàleg. Cadascú havia d’agafar un fragment i localitzar el company que tingués la continuació. Havien de llegir l’apartat plegats i resumir-lo per poder explicar-lo a la resta de la classe.  He penjat els títols de cada  punt perquè cada parella comprovés si s’havien ajuntat bé. En la posada en comú, anava plantejant una pregunta perquè cada parella resumís el seu punt. Decàleg dels viatges del Pas Nord activitat

Algú ja ha demanat si la filosofia del curs seria similar a la proposta de l’agència de viatges. Era el moment de comunicar el manifest, però me l’hauria d’haver preparat. De totes maneres, tenia al cap tres conceptes: construcció col·lectiva, autogestió i diversió.Els he demanat si podíem negociar els objectius del curs abans d’explicar el plantejament del curs. Han sortit objectius molt poc concrets.  Per tant, els he avançat que dijous ens dedicaríem a tirar endavant un procés constituent. Ens haurem de plantejar un bon grapat de preguntes.

Pateixo de la síndrome postplebiscitàries. Espero que la Junta Electoral Central no m’obri un expedient. He triat música de Queen, dos túpers amb les tapadores verda i taronja. M’he basat en el logo de CSQEP per als títols dels apartats del decàleg i acabo la sessió amb el repte d’endagar un procés constituent…Ah, i mentre defensava l’aprenentatge cooperatiu, m’ha vingut l’eslògan del PP.

 

AvetLAB

Aquest projecte mínim viable reprèn l’experiència del curs passat. A l’hora de plasmar-lo visualment, m’ha vingut al cap La Sastreria de Teresa Terrades. Ha aprofitat la seu del negoci familiar com a espai per a l’assessorament i acompanyament educatiu. S’ha basat en l’ofici patern per personalitzar aquest servei a cada usuari. De fet, si miro d’impulsar la construcció col·lectiva, les envestades que enfilarem a les sessions!  Ens va com anell al dit el món d’una modisteria per il·lustrar l’intent de practicar una educació atersana. Però no s’acaben aquí les coincidències. Vaig demanar ajut a Álvaro Solache per orientar el curs. Comparteix local amb la dissenyadora Barbara Zimmerman. Vam mantenir la xerrada entre la mirada gèlida d’un maniquí, fotos de models i mostres de teles. A més, Ivan Illich recorda en un article  l’etimologia del mot text. És el participi, en llatí,  del verb texere.

Perfil del grup

Començarem el curs amb una gran sorpresa. El grup s’ha transformat. A part dels alumnes de l’any passat, que ara seran minoria, s’hi ha incorporat un nombre d’alumnes diversos. Alguns volen obtenir el certificat per accedir  al mercat laboral mentre que d’altres s’han apuntat per motius personals.

Producte final

Ho haurem d’anar negociant i acordant. De moment, m’aferro a un dels suggeriments d’Álvaro Solache: converitr-nos en una associació. Pot ser un bon desllorigador de projectes i productes finals. De totes maneres, mirarem de posar sobre la taula diferents projectes col·laboratius que es duen a termen en l’actualitat

Fases

disseny

Haurem de seguir consultant els blogs del grup d’Ilusionismo social i el de Joseluis González

desenvolupament

En una vintena de sessions durant el primer trimestre

difusió

Visibilitzaré tant com pugui la preparació  de les sessions i el densenvolupament de cada sessió. Miraré de recollir-ne el desenvolupament en el dietari i publicaré els continguts en els grups de Facebook (#rEDUvolution, Desempoderandonos, L2…)

Estratègies de socialització

Hem de tenir en compte les forces de l’aula. Esperem que es plantegin alguns projectes fora de l’aula.

Artefactes i eines

Els que ens van sorgir. De moment, un decàleg ens servirà com a punt de partida.

Temporalització

20 sessions de 2 hores (dt. i dj. d’ 11.45 a 13.45)

Requisits materials i humans