#Papitu

Cinquena setmana. Per fi, ataquem la perífrasi d’obligació i introduïm la figura de Josep M. Benet i Jornet i acabem la setmana travessant el pas de l’equador.

Sessió 9a Després de confeccionar el relatograma de la sessió anterior, desvetllem el significat de la metàfora visual. Si els cupaires utilitzem la 1a persona plural de l’imperatiu, els comuns, per aconseguir l’equidistància, més aviat abusen de la perífrasi d’obligació.

Comencem demanant-los que escriguin les instruccions del pas en què van participar. Ens trobem amb el primer problema: com hem d’escriure l’ordre per a un solista? Fins ara, ens havia anat prou bé l’imperatiu perquè eren accions col·lectives. Les perífrasi d’obligació ens ho solucionen.  Un cop han aconseguit escriure-les, posen en pràctica la perífrasi. Hem d’ajornar l’ús del guionet en els compostos.

Instruccions dels tres moviments

Descans cerebral tranquil. Formem parelles s’han d’observar fixament. Quan els aviso, un component de la parella es gira d’esquena i l’altre ho aprofita per fer-se tres canvis. El company ha d’endevinar què ha canviat. Després, canvien els rols.

Com que encara no comptem amb ordinador i projector, hem d’organitzar un kahoot analògic. Reparteixo a cada alumne una pregunta sobre Josep M. Benet i Jornet. Quan els dono la solució de la resposta, algun alumne em fa callar perquè no li trepitgi la pregunta que té. També hem de cancel·lar la coreografia.

Sessió 10a Confeccionem el relatograma. Tornen a aparèixer dubtes resolts espontàniament. Una alumna destaca l’ús de la metàfora visual per introduir les perífrasi d’obligació.

Estic nerviós. Dubto de com introduir els compostos. La finalitat era saber si la dansa teatre o el teatre dansa l’hem d’escriure amb guionet.  Reparteixo a cada alumne un compost amb guionet. Ha de trobar els altres companys per formar un grup. Hauran d’explicar quin és el criteri ortogràfic.

 

Com es van formar els grups

Aprofito les seves definicions del gènere artístic. Em sembla que és la millora manera per introduir els pronoms de relatiu. Fiasco. Fem un exercici per deduir quina és la finalitat d’aquests pronoms. Han d’incloure la segona oració dins de la primera. Com sempre, hi ha alumnes que recorren a altres recursos de cohesió (conjuncions copulatives o conjuncions adverbials). Fem un altre exercici per deduir quins són els pronoms de relatiu. I ho hem de deixar aquí.

Descans cerebral, joc del marro. Formats en un cercle tancat. Jo em vaig passejat pel darrera.  De tant en tant, toco a algun alumne una part del cos. Han de fer una cadena tocant-se amb aquesta part.

Jugant al marro

Formo grups. Hem de decidir com emprendrem el projecte #Papitu. Acorden llegir-ne una obra per llegir-la en veu alta i per reescriure’n alguna escena.

Conclusions dels equips

Finalment, calen dos grups per idear els moviments de la sessió 8a i 9a. M’oblido de la consigna que havia pensat per celebrar que dijous passat era Dijous Gras. Representen la dansa teatre i la diferència entre pujar, baixar i senyalar amb apujar, abaixar i assenyalar. Se’n van amb un vídeo d’alguna de les obres de Josep M. Benet i Jornet.

 

Rebrotada errorista

Hem dedicat aquesta quarta setmana al tractament de l’error. Em vaig quedar insatisfet del dictat a la paret. Es van divertir per la mecànica, però la majoria es queixava pel nombre de faltes, tal com es va recollir en el relatograma de la sessió anterior.

Sessió 7a  Havia de pretendre de capgirar la visió negativa de l’error. Si havia ideat un dictat era perquè treballéssim el contingut a partir dels dubtes dels alumnes. Em va venir al cap la darrera escena de Ningú no és perfecte . Em va semblar que podria ser l’element idoni per desplegar l’estranyament.  Just abans d’entrar a l’aula, vaig pensar que seria millor escoltar-ne una de les cançons. Si més no, em va servir per presentar la diapositiva amb l’escena. Era la manera d’obrir les portes del nostre banc d’errades.

Així doncs, els vaig proposar de fer una roda en què cadascú exposés una errada o bé un dubte que va tenir. Va costar que entenguessin la mecànica. La idea era apuntar les errades, repassar la norma ortogràfica i entendre el motiu de l’errada. Vaig observar que alguns alumnes els feia vergonya verbalitzar un error. Suposo pel temor que els companys se’n riguessin. Alguns alumnes encara tenen una visió tradicional o acadèmica: el que el professor apunta a la pissarra és una sentència. Per tant, no entenien per què ens estàvem estona a apuntar paraules mal escrites. Un altre aspecte per pensar-hi, els alumnes quan verbalitzen l’errada ja sabien quina era la solució correcta.  Desnaturalitzaven així el poder didàctic de l’error. Finalment, és una activitat bastant detonant, ja que fa emergir dubtes. Ara bé, costa bastant de conduir-la perquè els alumnes t’afusellen amb preguntes.

Descans cerebral, ben merescut! Vam jugar a tocar alguna cosa del color que esmentava el director del joc.

Finalment, vam formar grups perquè posessin en comú els fragments d’espectacles que havien vist i perquè escrivissin un text explicatiu sobre què és la dansa teatre. No ens va donar temps perquè ballessin les sessions anteriors.

Sessió 8a A l’hora de confeccionar el relatograma de la sessió anterior, els comentaris dels alumnes em van calmar del neguit que sempre tinc a l’hora de tractar l’error. Sorprèn del que es van quedar. De vegades, una resposta ràpida per sadollar un dubte queda més que no pas que plantegis nombrosos exercicis per reforçar un contingut.

Vam continuar treballant les errades que havia recollit en els textos explicatius. Com en la sessió anterior, ens va ocupar bona part del primer bloc de la sessió.

Hi havia ganes de provar un descans cerebral. Aquesta vegada era En Simó diu. És una variació del joc de la marea puja i baixa. Han de seguir les instruccions del director del joc si l’ordre s’encapçala amb la fórmula “en Simó diu”; si no, s’han de quedar quiets. Qui s’equivoca queda eliminat.

Vaig haver d’ajornar novament les perífrasis verbals. En tot cas, els vaig presentar l’element per a l’estranyament: la fotografia de dos polítics (Carles Riera i Xavier Domènech). Havien de respondre quina relació tenien amb nosaltres. Ara era  el torn de preparar els moviments que representessin les tres sessions que teníem pendents (5a, 6a i 7a). Cada grup tenia un relatograma. Havia de seleccionar un continguts i representar-lo amb el cos. El resultat, sorprenent!!

5a sessió

6a sessió

7a sessió

“Anar-se’n”

s sorda i sonora

verbs de doble arrel

El grup de la 5a sessió van triar la conjugació del verb anar-se’n. Va ser un dubte que sorgir a l’hora d’apuntar el descans cerebral. El joc s’anomenava Me’n vaig de viatge. Els de la 6a van representar la diferència del so sonor i sord de la s. Mentre que els de la 7a també van optar per un dubte resolt en la correcció d’errades: els verbs de doble arrel.

 

 

 

 

 

Embellint el material

Tercera setmana del curs. El grup marca el ritme del curs. El que havies planificat en una sessió, l’has d’ajornar en una o en dues sessions posteriors.

Sessió 5. Elaborem el relatograma de la sessió anterior. Fent el cafè abans d’entrar i llegint sobre la pedagogia Waldorf em ve la idea de com puc presentar els verbs de radicals velars. Proporciono a cada parella un codi. Si el desxifren, descobriran un infinitiu. Cada component de la parella ha de conjugar un present: un, el d’indicatiu; l’altre, el de subjuntiu. Ens han de servir per construir l’imperatiu.  He d’ajornar novament la perífrasi verbal d’obligació.

Per distendir l’ambient, és el moment que posem en comú quina és la cançó que van triar per formar la banda sonora del curs.  També posem en pràctica un descans cerebral.  Juguem a Passejos amb taxi. Em serveix per formar parelles per a la propera activitat.

Pretenc repassar l’ortografia de la s sorda i sonora, arran d’algunes errades que he observat en els comentaris que havien escrit. Provem El full 1, 2, 3. Hi aboquen tot el que recorden d’aquest contingut. Ens allarguem més del temps que havia previst. He d’ajornar el dictat que tenia a punt. Penso que és millor que destinem el que queda de sessió per a la coreografia. Formo dos grups. Un idea com podem representar amb el cos la diferència dels textos instructius i explicatius L’altre grup s’encarrega de l’imperatiu. Genials, els dos grups!

Textos instructius vs. explicatius

L’imperatiu

Sessió 6. A l’hora de construir el relatograma de la sessió anterior, he de resoldre alguns dubtes sobre els verbs de radicals velars, pronunciació de les consonants velars… Continuo tenint present el precepte de la pedagogia Waldorf. Com puc embolcallar el que havia preparat com a activitat de repàs de verbs? Organitzem parelles. Els informo que són publicistes i han de preparar uns eslògans amb els verbs que van desxifrar el dia anterior. Els apresso amb l’excusa que els clients ja venen. S’hi escarrassen a l’hora de crear les frase.  Convertim els eslògans en prohibicions, amb el pretext que els clients no n’han quedat prou satisfets. Fent la posada en comú, m’adono que han construït unes frases que ens poden ser útils per repassar els pronoms. Els demano que substitueixen els complements per pronoms.

Descans cerebral. Ens en anem de viatge. Per tant, ens en duem abraçades, petons, picades d’ullet, estirades d’orelles, clatellots i puntades de peu.

Avui sí que fem el dictat a la paret. Formem parelles de nou. Ara amb el recurs dels cordills. S’engresquen amb l’al·licient de la competitivitat. Al final, s’han d’emportar una de les diapositives per mirar un vídeo. Abans de visualitzar-lo, han de pensar què els suggereix el títol.

 

Generant coneixement per ballar-lo

Podríem sintetitzar les sessions d’aquesta segona setmana  de 15 paraules a l’article 155. S’hi van produir uns quants actes màgics.

Sessió 3. Vam començar recordant la sessió anterior. Vaig formar grups, segons el vídeo que havien vist. Van posar en comú la rutina de pensament.

Els vaig explicar que l’organització dels TED demanen als ponents que siguin capaços de resumir la seva xerrada en 15 paraules.  Per tant, aquest era el repte que hauríem d’aconseguir. Abans, però, havien de trobar les cinc idees més rellevants.

Vaig repartir el material (retoladors i paper). Els vaig demanar que escriguessin l’esquema de les xerrades. De cop i volta, els grups es van apoderar de la sessió. Es van estirar al terra per confeccionar els esquemes. Es miraven de reüll per veure si el seu era el més original. Reviuria una situació similar amb el grup de després.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens havíem guanyat un descans cerebral. Vam jugar a La marea puja, la marea baixa.

Com que vaig extreure que volien treballar la morfologia verbal, vam recordar quins eren els moviments de l’acció artística que vam dur a terme en la sessió anterior. Primer, individualment i ho posaven en comú en petit grup. Al final, les vaig recollir a la pissarra. Ja teníem material per repassar l’ús dels verbs en els textos instructiu, i sense que se n’adonessin.

Primer moviment, apuntat!

Sessió 4. Vaig confeccionar el relatograma a partir del que anaven comentant. Em serveix també per anar seleccionant els continguts que transformaren en moviment.

Vaig repartir les instruccions que havíem elaborat en la sessió anterior. L’objectiu era repassar l’ús de l’imperatiu. Primer, havien de passar les accions de la segona persona de plural a la segona de singular.  Després, els vaig recordar que érem una comunitat intervinguda. Per tant, ara haurien d’aplicar l’article 155 a les accions anterior. S’havien d’adonar que quan prohibim utilitzem el present de subjuntiu. Ens vam allargar més del que havia previst.

Els vaig demanar si podien escriure el resum de la xerrada. Ho van posar en comú. Havien d’escriure la seva proposta com a comentari en el blog.

Com a descans cerebral, vaig triar L’ocell Prrr / Pukutu. Ens animaria per a la part final de la sessió.

Vaig estendre els esquemes al terra. Vaig repartir pòsits a cadascú. Valorarien els document amb 3, 2 i 1 punt, segons la seva preferència. Els vaig preguntar quina era la diferència entre esquema i mapa conceptual i per a què servien?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vaig organitzar tants grups com continguts havia seleccionat en els relatogrames de les dues sessions anteriors. Ben aviat van idear els passos de la coreografia.

dav

dav

 

 

 

 

 

 

 

 

Ballar el coneixement per flipar

Em feia una mica de basarda: pesava un record amb regust amarg. Temia  com podia reaccionar l’alumnat de l’altre professor, ja que per motius organitzatius vam haver d’ajuntar dos grups. Ben aviat es van esvair les temences. Els objectius d’aquesta primera setmana eren conèixe’ns per cohesionar-nos com a grup i anant introduint el projecte.

 1a sessió. Em va agradar plantejar la primera activitat— per trencar el gel i per conèixe’ns— com un petit homenatge a una coreografia d’Ohad Naharin: l’ onada de noms. Vam formar un cercle tancat i ens vam agafar de les mans. Cadascú s’aixecava i deia el nom de  la persona que tenia a la dreta.

Ens vam presentar aprofitant pòsits en què vam dibuixar un aspecte de la nostra personalitat, una afició, què esperàvem del curs i un somni.

Tot seguit, vam llegir la primera part de l’apunt de María Acaso. L’havia dividit en cinc parts. Cada alumne havia de titular el fragment que li havia tocat. Després, vam formar grups perquè cadascú expliqués què havia extret del seu paràgraf. Finalment, havien de titular l’article.

Les propostes dels quatre grups

Primera sorpresa! En cada grup es va generar un debat. N’hi havia que expressaven les seves reticències, mentre que d’altres hi estaven d’acord. Vaig aprofitar que tothom estava implicat en el col·loqui per desplegar a l’aula l’estranyament.

Què hi pinta una corda a l’aula?

De sobte, una bretxa!

Repte superat

Havent apuntats els possibles títols de l’article, els vaig anunciar que miraríem de posar a provar les tesis de María Acaso. Es van adonar de la corda. Els vaig explicar que s’havia produït un bretxa a l’aula. Tenien un repte. Havien de ser capaços d’eliminar-la. Això, sí, quedava prohibit ballar. Va sonar el Mambo núm. 5. Ben aviat es va produir la desobediència. Es van posar a ballar i uns voluntaris, amb els peus, van anar arraconant la corda. Per celebrar la victòria, van moure’s per l’espai formant una conga.

Vaig tornar a formar grups. Ara, amb els articles d’opinió que havia escrit el grup d’I3. Algú va quedar meravellat per com escrivien. Així presentàvem als companys el projecte que havíem dut a terme el trimestre anterior.

Llegint “Suspens0”

projecte d’ #i3cast17

reflexionant sobre aprenentatge

Finalment, vaig presentar el programa del curs. Havien de triar quins objectius i continguts volien assolir. Els costava seleccionar-ne.

Sessió 2. Comencem amb una activitat per repassar els noms, Em pica aquí. És una activitat que has de tocar el company. Distèn i diverteix.

Recordem la sessió anterior. Les temences es dissipen. Una alumna es plany que no s’hagin conegut durant el trimestre anterior. Valoren el dinamisme de la sessió i les idees que vam reflexionar: les emocions, l’ambient relaxat per aprendre, el ball i el fet de moure’s.

Posem en comú el mapa d’aprenentatge. No ha funcionat gaire. Van apuntar  més d’un contingut en un pòsit. Alguns els van copiar literalment. Es pot resumir en: verbs i pronoms. M’ho posen bastant fàcil o més aviat em donen carta blanca.

Per animar-nos, els convido que agafin una galeta de la sort. Han de trobar la parella per completar el missatge. Cada parella les comenta en veu alta. Són les paraules de Wilfried von Pappel al documental Five days to dance. De seguida, s’adonen que la dansa pot ser una metàfora de l’aprenentatge. Noto que el que transmet el coreògraf en els seus tallers, també ho puc adreçar en el grup. Percebo caps assentint i pits inflant-se.

Presento el pla del curs. La M. Eugenia ja s’ensuma quin deu ser el projecte artístic: una coreografia, oi? Fem broma entre tots on representarem el ball. Juguem a la Macedònia. S’engresquen de valent. Tothom corre per no parar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Debatem en petits grups si convé crear un grup de Whatsapp. Els convido a crear una banda sonora del curs. Han de proposar alguna cançó en què inclogui la paraula ball o bé que els faci ballar. Alguns sospiten que potser servirà per ambientar el ball. Encara no ho sé.  Per acabar aquest bloc, practicarem una rutina de pensament a partir de xerrades TED en què la dansa és la protagonista.

Acabem encetant la coreografia. He ideat set moviments. Primer, apilem les cadires en dues estructures. A tothom ens recorda fogueres de Sant Joan. Tenia una intenció que hi enterressin el llibre de text. Divideixo la classe en dos grups: aloses i mussols. Com que aquest grup és el minoritari, protagonitzaran els passos següents. Han de triar una cadira de les piles i asseure-s’hi per on vulguin de la sala. Aprofitaran el full que els he passat per simular que és un llibre. L’obren i el tanquen com en el ball d’Ohad Naharin. Les aloses van al darrere dels mussols. Li tapen els ulls i l’acompanyen a voltar la cadira.

 

Prototipant un curs ballable

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

dav

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.

 

Tancant cicle

M’havia fixat aquests cinc objectius per al curs passat: experimentar l’aprenentatge informal, aprofundir en la ludificació, seguir amb l’avalaució ètica i el desapoderament educatiu i continuar visibilitzant la meva tasca a l’aula a través de les xarxes socials. L’aprenentatge informal va néixer amb una tempesta i es va cloure de la mateixa manera. En canvi, la ludificació va aconseguir, d’una banda,  com en el curs passat, una motivació extraordinària i una forta implicació per part de l’alumnat. Es van tornar addictes a la sorpresa a l’aula. Quant a l’avaluació ètica, era vetllar perquè l’administració de la prova no capgirés la feinada del curs. També volia mantenir el desapoderament educatiu i continuar difonent la meva tasca docent.

L’experiència d’Els Viatgers

Va ser fruit de l’intent d’ampliar un grup, prescindint de l’itinerari convencional. La majoria del perfil d’aquest grup eren persones que volien accedir al mercat laboral o bé que pensaven a presentar-se a oposicions a l’Administració: els urgia aconseguir el certificat de C1. El marc polític català ens va servir com a metàfora de l’experiment. Es tractava de prescindir de les diferències i sumar les singularitats i les potencialitats de cadascú. Per això calia desenvolupar un aprenentatge democràtic, basat en la negociació i el diàleg. Vam tenir una arrancada bastant agosarada el primer trimestre, però que es van anar diluint tant en el segon i com en el tercer trimestre. Vam passar de l’autogestió educativa a proposar jo els projectes de treball.

Va costar familiaritzar-se amb l’ús de Google+. Alguns  alumnes els va destarotar l’autonomia d’aprenentatge. S’estimaven més aferrar-se a un ensenyament tradicional, malgrat que reconeguin després que és tediós.  Mentre que uns altres, havent superat les reticències inicials, els va agradar aquest nou enfocament. Els motivava la sorpresa, la discussió en petit grups, treballar per projectes i  aprendre dels companys… És curiós que just començar el curs la majoria d’antics alumnes es va espantar pel nivell oral dels nous companys i vam acabar-lo amb el descontentament de la majoria d’alumnes catalanoparlants. He d’aprofundir més en la personalització de l’aprenentatge, perquè ja es veu que he estat incapaç de dur-ho a terme.A més, he de persistir aprofundir més en l’aprenentatge informal.

De totes maneres,  la presentació dels productes finals del primer trimestre va ser admirable. Va engrescar el fet d’alliberar els emblemes que aconseguien en el segon trimestre i va agradar defensar heroïnes. Hem estat capaços que respongués la Fundació Freedom Writers a la nostra invitació.

Aprofundiment en la ludificació

La commemoració de l’Any Ramon Muntaner va ser el pretext per desplegar la ludificació al llarg del curs en el grup de C2. Primer, les actes visuals de les sessions del primer trimestre i la lectura d’un capítol de la Crònica van ser el material per construir el tauler del joc de l’oca. A més, els alumnes van adaptar el joc Érase una vez. Cada alumne, a partir del capítol corresponent, va crear les cartes del joc. A més, en vam editar un tutorial per explicar com s’hi juga. Estaven tan engrescats que a l’hora de posar en pràctica la narrativa digital vam crear un vídeo per presentar-lo en un concurs de docents innovadors.

 

L’avaluació ètica i desapoderament educatiu

Estem d’acord que l’avaluació ha de ser coherent amb l’enfocament que se segueix. Però l’avaluació final continua originant conflictes. L’alumnat li sobta que al llarg del curs s’hagi fomentat l’aprenentatge cooperatiu i quan l’han de posar en pràctica en una prova, en canvi, l’han d’assumir individualment. Si volem que siguin autònoms a l’hora de fer front als dubtes lingüístics, com és que els prohibim que consultin fonts per resoldre’ls. D’altra banda, l’avaluació final impedeix que els alumnes modifiquin la seva visió de l’aprenentatge lingüístic. Tenen una visió academicista i fins i tot sacralitzada de la llengua. S’obliden que és una eina per aprendre, per conviure, per intercanviar i per reflexionar. D’altra banda, potser és l’aspecte que hauré de millorar. De vegades, quan provoques que reflexionin i els planteges preguntes en el grup virtual, hi llegeixes comentaris dels alumnes, però o bé no saps com respondre’ls o bé tens la sensació que escriuen el que vols llegir. Costa originar debat: si el reserves per a l’espai virtual és minsa la participació. L’hauria de plantejar a l’aula.

Quant al desapoderament educatiu, tinc dubtes i neguits. M’he de desprendre encara de tants convencionalismes. Potser el problema rau que encara em costa assumir  i gestionar el dissens.

Visibilització de l’aula

L’actitud dels dos grups ha estat diferent. Mentre que Els Viatgers s’estimaven que tot quedés en el nostre grup virtual, el grup de C2 cada vegada es van engrescar més amb l’ús de les xarxes socials. Tal com ja he explicat, els va entusiamar que utilitzéssim Twitter com a recurs didàctic.

Pel que fa al dietari d’aula, només he estat capaç de mantenir-lo per al grup d’Els Viatgers. Em sap greu que no hagi registrat observacions i reflexions que havia viscut amb el grup de C2.

De totes maneres, he de tenir clars els criteris per etiquetar els continguts. Ja se’m planteja un dubte a l’hora de classificar aquesta entrada. Cal amb urgència un rentat de cara del blog.

 

Els Viatgers (2a etapa)

Aquest segon trimestre s’ha caracteritzat per aprofundir més en el pensament visual, no només del meu vessant com a planificador sinó que m’he atrevit a explotar-lo a l’aula amb els alumnes. M’imagino que es deu al fet d’aproximar-nos al món de Joan Brossa. De la mà del polifacètic artista,  hem transitat de la funció poètica a experimentar amb el  llenguatge visual.  D’altra banda, arran de l’anàlisi del primer trimestre, he anat incorporant alguna millora o bé algun replantejament.

Tal com es pot observar en el Projecte Mínim Viable, havia previst alguna activitat per a l’avaluació inicial, però vaig prioritzar l’acollida del nou alumnat. Del decàleg que haurien de redactar plegats per formar part del grup, vam acabar elaborant un guió visual perquè les noves alumnes expliquessin Com apreníem Els Viatgers?

Emblemes from Jaume Sans i Vellvehí

M’havia fixat que havien d’obtenir emblemes a mesura que superessin els reptes, però vaig llegir el llibre d’Álex Rovira Los siete poderes i em va facilitar la idea. Per cada repte que assolissin n’obtindrien un. Llavors vaig recordar el primer S3 a Castelldefels. Per tant, si aconseguien els set poders, una vareta podria ser el millor obsequi. No m’imaginava pas com els engrescaria! A més, vaig improvisar, mentre els informava que havien guanyat el primer emblema, per què no improvisàvem una activitat de guerrilla urbana: escampar els poders per espais públics. Com que el nom fa la cosa, els emblemes han viatjat força. A més, cal aclarir que aquests emblemes els van crear els mateixos alumnes quan van crear poemes visuals a partir de cada un dels poders.  Per falta de temps, només en van poder idear els continguts de tres.

Els tres reptes que els vaig plantejar —ens hem distanciat d’un dels principis del desapoderament educatiu: la negociació dels objectius— van ser escriure la reserva d’una visita guiada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), organitzar La vinya literària —va ser la nostra contribució en el Dia Mundial de la Poesia— i elaborar un vídeo per al programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA.

D’altra banda, hem creat altres productes: els poemes visuals dels poders, un mapa visual de l’accentuació i uns anuncis de productes miraculosos per a l’ortografia de les fricatives alveolars. En principi, aquest darrer producte havia de ser l’edició d’uns bitllets com a moneda del curs.

La reserva va ser el pretext per treballar la carta formal. Primer, van escriure una carta presentant-se com a mereixedors de la vareta. Aquesta activitat va servir com a avaluació inicial de la carta formal. La van escriure individualment, després la contrastaven en petits grups i en proporcionaven una a la posada en comú. Finalment, entre tots decidíem la carta que ens agradava més.

Quant a La vinya literària, en aquest trimestre la van materialitzar, després d’haver-la plantada en el primer trimestre. A partir de les obres triades, cada alumne va haver de gravar-ne una introducció i plasmar el poema en un dibuix. Vam confeccionar un parell de murals digitals.

Pel que fa al programa educatiu del MACBA, els alumnes es van implicar a l’hora de filmar les situacions que els marcaven les cartes. És una pena que,  un cop han superat les reticències inicials, s’avergonyeixin del producte final. No els va costar gens improvisar: des de desplaçaments imitant escenes que acabaven de mirar en un vídeo a actuacions d’un equip de natació sincronitzada.

 

Hem de destacar que tot i la campanya de guerrilla urbana ha tingut escassa repercussió els emblemes han estat un revulsiu. Ha engrescat a la majoria de l’alumnat. N’hi ha que tenia ganes que els plantegés el repte per aconseguir un emblema o bé n’hi havia que tenien ganes d’aprofitar viatges personal per escampar-los.

Em feia por experimentar amb l’alumnat el pensament visual. És ben veritat que amb por no s’avança ni evoluciones. Pertànyer a #Dibújamelas, m’ha animat i m’ha facilitat l’experimentació. Rebre agradaments d’algun dibuix  per persones que admires no té preu, llegir comentaris coratjosos tant dels dos coordinadors com de companys t’estimulen, adaptar propostes de companys t’engresca. I si els alumnes et pregunten si no els demanaràs un dibuix per plasmar el que han après o bé per valorar el trimestre, t’infles de satisfacció. L’aprenentatge és social.

Ara bé, hem viscut alguna ensopegada. Arran de l’espantada d’un alumne, que va coincidir passat l’equador del curs, em va crear una petita crisi. La vaig exposar a l’aula. Aquell dia els alumnes em van donar dues lliçons magistrals. La primera, em van reiterar plena confiança amb la metodologia. La segona, una alumna va pronunciar una reflexió molt aguda:  “Com vols que guanyem confiança, si tu ets el primer de perdre-la.” Tal com havia apuntat com a feblesa, he de millorar en l’acompanyament: se m’escapen força detalls.

De nou, es va precipitar una tempesta l’últim dia. Alguns alumnes els amoïnava que s’acostés la prova per al certificat. Aquell dia, vaig agrair tenir una vareta a les mans, perquè quan no convencia amb arguments amb els descreguts els formulava un encanteri. Transformats. I si no, vaig amenaçar que començaria a reclamar emblemes…

Per acabar, us deixo el recopilatori del curs.

//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre/embed?header=false&border=false//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre.js?header=false&border=false[View the story “Els Viatgers (2n trimestre)” on Storify]

 

Els Viatgers (2a etapa)

Em malfio que tingui gaire sentit publicar el Projecte Mínim Viable del curs ara, quan ja s’ha acabat. Tot per la mandra per relatar l’experiència d’aquest segon trimestre. Com em va passar amb el primer. Tot el matí  vaig suar la cansalada per tancar l’experiència, i en menys de mitja hora planifico el segon amb quatre gargots. Coses del pensament visual!

Vaig fixar en el dibuix les poques idees que tenia clares. És un dels avantatges d’aquest mètode, sobretot per a persones tan disperses com jo. Em puc passar tot el matí divagant amb una de les idees. Primer, seguint les recomanacions d’Álvaro Solache, provaríem d’aplicar un pla d’acollida per a les noves incorporacions: els antics alumnes haurien d’explicar quins són els requisits per formar part del grup d’Els Viatgers als companys nous. Entre tots, haurien de redactar un decàleg.

Els Viatgers haurien d’assumir un pas endavant. S’havien de convertir en superherois aconseguint poders. Així doncs, seguint un dels fonaments de la ludificació, cada vegada que assumissin un repte, guanyarien un emblema. Si demostraven a final de curs que els havien obtingut tots, guanyarien una vareta.

Com que havíem d’experimentar el programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3, ens hauríem d’aproximar al món brossià. Sense adonar-me’n, les lletres van anar prenent importància, que continuarà en el tercer trimestre. D’altra banda, volia aprofundir en la pràctica reflexiva —com t’envejo, Arroyo!—, malgrat que vaig quedar bastant insatisfet del rendiment dels Pensem-hi, adaptant una activitat d’un professor francès: editar bitllets amb els continguts apresos.

Finalment, hauríem de negociar com concretaríem la segona fase del projecte La vinya literària.

 

El costat fosc

Després de la marató de produir continguts digitals (enllestir el parell de murals que componen La vinya literària, pujar els vídeos de les accions brossianes, editar l’entrada col·laborativa per a Huertos literarios i confeccionar els darrers emblemes), m’hauria agradat planificar dues darreres sessions memorables.

Sessió 19a. M’havien demanat que repasséssim. Em va astorar aquest desig, perquè em demanava què volien repassar. Vaig adaptar els dos primers programes d’El Gran Dictat. Com és habitual, al començament només puc comptar amb menys de mitja dotzena d’alumnes. Es van incorporar progressivament. Així doncs, vam arrencar amb un nombre ben just per formar dos grups. I els grups, es van anar eixamplant a mesura que avançava el concurs. Es va crear una forta rivalitat entre els dos grups. Em van fer patir durant tota l’estona perquè temia que al final es barallarien. Vaig aprofitar que una alumna va arribar tard perquè fes d’àrbitre.

Sessió 20a. Dimecres al vespre repasso totes les fotografies del trimestre. I m’adono de la feinada. Així doncs, enllesteixo un vídeo. No puc desaprofitar tot aquest material! Em ve al cap una cançó de Sigur Rós que ens ve com anell al dit. Va de viatges i de jocs. Ni fet expressament. Em presento a l’aula amb tots els jocs que han preparat el grup d’S3 d’aquest trimestre, els emblemes i les cartes de pòquer. Com en la sessió anterior, són pocs. Van apareixent progressivament mentre recordem la sessió anterior. Confessen que els va agradar el joc. Reparteixo les cartes per formar equips mentre els que no van poder assistir dijous passat van a una altra aula per preparar l’acció. Mentre esperem que preparin la performance, els altres proven dos jocs: el trivial de frases i el trencafrases. Em sembla que d’entrada no els fa gaire gràcia. M’equivoco.

Quan torna el grup brossià, visionem el final del vídeo de la Càpsula 3. Tothom s’apunta a la sortida. Poso música i aprofito per repartir els últims emblemes.

Els convido a mirar l’àlbum fotogràfic del curs. S’emocionen i aplaudeixen. Supero els moments d’estupor. És el moment de la posada en comú. Cada grup explica a què ha jugat i què li ha semblat. Reparteixo les varetes. S’origina un debat espontani: aprendre o aprovar. Fa por que la innovació allunyi l’assoliment del certificat. Somric. El Pablo em proposa que comenci a reclamar emblemes als incrèduls. Va bé tenir la vareta per acabar el debat. Formules un encanteri. Acabo amenaçant que sóc capaç de convertir algú en un gripau fastigós si té por de no aprovar. I conte contat, trimestre acabat.