Podríem sintetitzar les sessions d’aquesta segona setmana  de 15 paraules a l’article 155. S’hi van produir uns quants actes màgics.

IMG_20180124_235644_819

Sessió 3. Vam començar recordant la sessió anterior. Vaig formar grups, segons el vídeo que havien vist. Van posar en comú la rutina de pensament.

Els vaig explicar que l’organització dels TED demanen als ponents que siguin capaços de resumir la seva xerrada en 15 paraules.  Per tant, aquest era el repte que hauríem d’aconseguir. Abans, però, havien de trobar les cinc idees més rellevants.

Vaig repartir el material (retoladors i paper). Els vaig demanar que escriguessin l’esquema de les xerrades. De cop i volta, els grups es van apoderar de la sessió. Es van estirar al terra per confeccionar els esquemes. Es miraven de reüll per veure si el seu era el més original. Reviuria una situació similar amb el grup de després.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens havíem guanyat un descans cerebral. Vam jugar a La marea puja, la marea baixa.

Com que vaig extreure que volien treballar la morfologia verbal, vam recordar quins eren els moviments de l’acció artística que vam dur a terme en la sessió anterior. Primer, individualment i ho posaven en comú en petit grup. Al final, les vaig recollir a la pissarra. Ja teníem material per repassar l’ús dels verbs en els textos instructiu, i sense que se n’adonessin.

dav

Primer moviment, apuntat!

dav

Sessió 4. Vaig confeccionar el relatograma a partir del que anaven comentant. Em serveix també per anar seleccionant els continguts que transformaren en moviment.

Vaig repartir les instruccions que havíem elaborat en la sessió anterior. L’objectiu era repassar l’ús de l’imperatiu. Primer, havien de passar les accions de la segona persona de plural a la segona de singular.  Després, els vaig recordar que érem una comunitat intervinguda. Per tant, ara haurien d’aplicar l’article 155 a les accions anterior. S’havien d’adonar que quan prohibim utilitzem el present de subjuntiu. Ens vam allargar més del que havia previst.

Els vaig demanar si podien escriure el resum de la xerrada. Ho van posar en comú. Havien d’escriure la seva proposta com a comentari en el blog.

Com a descans cerebral, vaig triar L’ocell Prrr / Pukutu. Ens animaria per a la part final de la sessió.

Vaig estendre els esquemes al terra. Vaig repartir pòsits a cadascú. Valorarien els document amb 3, 2 i 1 punt, segons la seva preferència. Els vaig preguntar quina era la diferència entre esquema i mapa conceptual i per a què servien?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vaig organitzar tants grups com continguts havia seleccionat en els relatogrames de les dues sessions anteriors. Ben aviat van idear els passos de la coreografia.

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis
IMG_20180113_202319_692 (1)

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

mde

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.