Penses que soc “arthinker”?

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

 

L’art és l’excusa

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

 

Tancant el cercle

Darreres sessions: posant en pràctica el que havien acordat per avaluar el curs i enllestint una perfomance per celebrar la fi del curs.

Sessió 17a. Canvi d’espai. Vaig reservar la Sala Multimèdia de la Biblioteca. Vaig ajornar el relatograma de la sessió anterior per a la propera. Vam mirar de records els acords que havien pres en les primeres sessions. No se’n recordaven. Vaig crear un kahoot a partir del mapamundi del curs. Vaig tenir una sensació agredolça. Va engrescar el joc als alumnes més competitius mentre que les alumnes que els costava contestar i es quedaven despenjades del rànquing es desanimaven silenciosament, per no aigualir la celebració dels guanyadors. Encara que ludifiquis l’avaluació, l’avaluació continua discriminant. La gràcia: les preguntes tant podien ser de gramàtica, d’art com de literatura. Ho hem comentat amb alguna companya, s’animen tant que en volen més. Per tant, n’has de crear més d’un.

Els va fer gràcia practicar el descans cerebral prescindint de les mirades dels usuaris de la biblioteca. S’ho van prendre com una resistència a l’ambient tan formal d’una biblioteca. Vam jugar a marea alta i marea baixa. Vaig aprofitar per estendre al terra un fil de llana blava que feia de frontera.

Finalment, vam acabar amb els pronoms i amb el  recull de vocabulari del conte de Salvador Espriu. La millor definició del recull. Una alumna es va encarregar d’escriure la definició de l’adjectiu geperut/ -uda “quan tens un dia que et va tot malament i dius avui estic geperut“. Podria haver ampliat l’accepció amb aquesta altra: “quan els traductors automàtic et fan una mala passada i t’esguerren l’exercici.”

Sessió 18a. Tancament del cicle. A mesura que avançàvem el curs em vaig adonar que sense haver-ho planificat prèviament havíem compost el ritual del pas del temps en un curs: vam començar el curs plantant llavors i vam acabar recreant la Dansa de la Mort. Ignorem la majoria de vegades la ritualització de l’aprenentatge.

Vam completar el mapamundi amb les dues darreres sessions.

Deu ser cosa de la serindipia, però la nit abans vaig rebre un missatge de Nicolás Paris. Em demanava com havia anat el projecte. Vaig decidir que llegiria el text al grup. Havien d’endevinar qui ens havia escrit, cosa que els va costar. Després, calia respondre-li. Havia previst que com una de les activitats finals, que escrivissin la sinopsi del curs. Vaig mantenir la idea, però, ara, haurien de resoldre les qüestiona que ens plantejava l’artista. A mesura que anaven acabant, anava formant parelles perquè es llegissin el text escrit.

Vam formar dos grups. Els vaig repartir els materials (l’estendard i el rellotge) i van improvisar una dansa de la mort. No calia animar-los gaire, perquè de seguida s’hi van posar.

Per acabar, cadascú va pensar en un regal per a un company de l’aula. El regal més pensat va ser per a les mares, uns dies de descans. La M. Eugenia, en canvi, va regalar al Manolo valentia per parlar el català.  Finalment,  van ultimar el mapamundi amb la darrera sessió.

Sembla mentida però el pensament artístic (Art Thinking) ha impactat és bona prova que l’acció performativa  agradés tant com la sinopsi del curs.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Quan els alumnes són #artthinkers

Penúltima setmana: més substitució pronominal i descobertes. Els alumnes et sorprenen amb la seva creativitat i els ha calat l’Art Thinking. Si no, fixeu-vos la parella que es va encarregar de Salvador Espriu quins objectes van pensar que poguessin ser representatius: les ulleres i barquetes de paper (Sinera). Què em passa pel cap en aquests moments? Cliqueu aquí. Exacte: Fotre gambades com el Mike Jagger!

Sessió 15a cadascú apunta el que li sembla més interessant al seu mapamundi. Recullo aquestes valoracions. Els va agrada que repasséssim la separació ortogràfica i els pronoms del complement indirecte.

Vam prosseguir treballant la substitució pronominal amb els pronoms en i hi.  Pànic controlable. A més, alguns ho van anar pillant al segon exercici. El joc del plàtan va salvar que s’anessin encaparrant amb el contingut gramatical. En cercle i mirant-se amb les mans al darrere, havien d’endevinar qui rebia l’objecte.

Finalment, una roda per saber si eren més de quatre o de cinc. Així vam formar els dos grups. Cada grup va recordar quins elements comptaven amb els dos nombres. Cares radiants, cares creatives.

Sou més de quatre o de cinc?

A continuació, vam posar en comú quins eren els elements més rellevants en la Dansa de la Mort. Van acordar l’estendard i el rellotge. Cada grup es va haver d’empescar com seria si la dansa celebrés el final del curs. Van ser força imaginatius. Un grup va decidir de reproduir els diferents graus i nivells mentre que l’altre va incloure els pronoms. Pel que fa a l’estendard, un grup va dibuixar un trèvol de quatre fulles incloent-hi els components fonamentals del curs. L’altre es va decantar per representar l’aprenentatge amb una cacera de papallones. Genials!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sessió 16a mapamundi. Ara m’adono del lapsus lingüístic. Vaig confondre estàndard i estendard.

Vam acabar amb l’ús de la substitució de l’atribut i ha diferenciar l’ús de -lo i ho. Vam acabar animant-nos amb combinacions binàries senzilles.

Em vaig haver de saltar la programació. Vaig prescindir de la Dansa de la Mort. Urgia preparar el material per a la Cloenda.

Lectura del conte de Salvador Espriu. Valoracions. Formació de parelles per autors. Tria de cinc dades biogràfiques rellevants i d’un objecte representatiu de cada un dels autors.

 

 

Provant l'”Art Thinking”

Projecte Mínim Viable per a l’I2.  Nova experimentació: la proposta de María Acaso i Clara Megías, aplicar l’Art Thinking. Juro que em volia esperar la publicació del llibre al setembre, però no m’he ne pogut estar. Va ser llegir les cartes dels alumnes valorant la seva experiència com a erroristes i em va brotar un llampec. I si preníem l’obra de Nicolás Paris com a metàfora de l’aprenentatge durant aquest trimestre?

Mantindrem la narrativa del curs anterior. Aquesta vegada, rebran un repte per part de la Cúpula errorista: convertir el seu aprenentatge en una experiència artística que es pugui exposar al final del curs.

Em sembla que el millor és convènce’ls que anem a veure l’exposició al CaixaFòrum perquè ens serveixi d’inspiració. Negociarem els continguts i també haurem d’acordar quins seran els objectius per transformar-lo en possibles obres artístiques. Penso que els demanaré que es fixin en cinc obres perquè puguem reflexionar com copiar-les perquè avaluïn l’assoliment d’objectius.

Com que volen continuar llegint contes, n’he triat una selecció d’autors diferents. El criteri ha estat els anys literaris. Així doncs, la tria ha quedat reduïda a cinc contes: L’oca salvatge de Prudenci Bertrana, Creu i ratlla de Víctor Català  —de la nostra Tarantino (i et vas quedar curta, Laura Borràs)—, Raspall de Pere Calders, El mirall de Mercè Rodoreda i Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu. Vaig barrinant com podem convertir aquestes lectures en experiències d’aprenentatge. Tinc alguna idea. Em sembla que un recurs molt fàcil pot ser el del cine. Vincular cada conte a una escena d’alguna pel·lícula famosa. De moment, en tinc un parell que em ronden pel cap: Moby Dick i La carta. Ja seria la repera si ho pogués vincular amb obres artístiques!

Penso que les lectures ens poden ajudar en cas que no ho vegin clar com poden convertir un contingut en una obra d’art. Deixarem de banda els booktrailer i ens aproximarem a la proposta de Daniela Ortiz en el taller del MACBA. Aprofitaré algunes de les activitats que ens va plantejar Nicolás Paris. Em sembla que hem de començar recreant el mapa mundi, el mitjó de paper que es posaven els paletes. Ens servirà per construir el relatograma del curs. Ara serà individual, és a dir, cada alumne farà el seu, però aprofitaré la posada en comú per construir el del grup.

De nou, de cap a la piscina!

 

Els video què?

De Martin Fish, extreta d’http://www.flickr.com/photos/marfis75/7968954274/

Darrera sessió  amb l’S2. Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

He de confessar que vaig planificar la sessió d’esma. Va ser un dia bastant esgotador. Vaig preparar una entrada amb els videolits que m’havien anat fent arribar, però no vaig voler publicar-la just abans de començar la sessió.  Per la fatiga, m’oblidava del material. Vaig haver de baixar quatre vegades succesives a buscar fotocòpies, carpetes… al despatx. Just entrar a l’aula, em noten que faig una ganyota. M’havia oblidat de publicar l’entrada. Penso que més emoció. Obro el tauler. Apareix a la pantalla. Els demano que comptin enrere. Clico el botó i… apareix l’entrada amb els videolits. Ara bé, els recordo que abans hem de corregir l’exercici de derivació.

 Projectem, després,  les diferents creacions.  Dirigeixo la mirada cap  a la pantalla. No goso mirar la cara que fan. Aplaudeixen el final de cada passi. M’ha sorprès la implicació de cada grup. Les ganes de mostrar els treballs. L’orgull i la satisfacció per superar un repte. Compto que aquesta tasca els ha unit encara molt més. Els ha obligat a repartir-se feines, a ajudar-se, a complementar-se.

Em costa formar tres grups perquè resolguin les errades que van apuntar tres alumnes. Aquesta actitivat no ha funcionat gaire bé. Algun grup no va saber com les podia ajudar. Les  autores del comentari somreien perquè ara ja el tenien superat.

Finalment, vam cloure la sessió amb l’activitat Nosaltres responem per tu. Els vaig animar a preguntar el que volguessin saber de mi. Vaig demanar que cadascú apuntés un màxim de tres preguntes. Els vaig dividir en dos grups. Cada grup havia de triar una pregunta per persona. Després, els vaig encara uns amb els altres. Els vaig explicar que segur que em coneixien tant que podien respondre per mi.  Ens vam divertir força. Em van sorprendre algunes preguntes. Ara bé, ja m’han pres la mida perquè n’encertaven bastants:

• Què fas per estar de tan bon humor? Si l’arriben a sentir els de casa. Haurien esclafit a riure! Ser optimista. Va ser la resposta. Al final, no vaig saber què respondre. Fer anys és el secret. 
• Si tinguessis completa llibertat, què t’agradaria fer a partir de la setmana vinent? Van respondre un viatge. Doncs sí, un viatge a un lloc amb cales i a fer de llangardaix, per tancar els ulls i desconnectar.

Em van pregutnar pels portafolis. Els vaig contestar que ja l’han fet escrivint l’entrada del dietari o comentant les propostes que els presentava.

I conte contat, curs acabat.

 

Visca la Pepa!!

Sessió 18a amb l’S2.

Les adversitats es van transformar en regals o en oportunitats. La resiliència ataca de nou! Ahir no vam poder disposar de connexió, tot i que ho vam intentar. Mentre esperàvem que es descarregués l’entrada del dietari per llegir l’acta, es va activar una conxorxa per part d’un grup d’alumnes per fer-me sortir de l’aula. Quan vaig tornar, vaig constatar que no podríem disposar d’Internet. Anava a tancar l’ordinador, un alumne em va avisar que no l’apagués. De reüll, vaig observar que hi havia una carpeta nova a l’escriptori. Em van demanar que l’obrís. Es va activar aquest vídeo:

Quina sorpresa! Ara bé, a la resta ens va fer una gràcia… Ens vam quedar blancs. Els altres dos grups van emmudir perquè no es veien capaços de crear un videolit. Compto que es maleïen d’haver estat lents a l’hora de decidir el gènere literari.  Jo: m’havien desmuntat la sessió. Vaig fer el cor fort. Els vaig animar: “Segur que apujareu el llistó!” Tal com els havia avançat, haurien de dedicar la sessió a planificar el videolit. M’havia preparat unes preguntes de reflexió. No van caldre.  Ahir  els mateixos grups van conduir la sessió. Jo, de convidat de pedra.

El grup avançat va aprofitar l’estona de planificació per enllestir una altra versió. Es van tancar a l’aula del costat per gravar-se recitant el poema. Estaven tan engrescats que algú va suggerir si cantar-lo. Els altres dos grups, de fet,  ja tenien alguna obra pensada. Els del teatre van venir amb fragments d’Antígona. Els va costar idear el videolit. No veien com ho podien lligar. Al final, van acordar el fragment. Es van repartir els rols. Van acceptar la meva idea per introduir l’obra. Es van tancar a l’estudi de gravació, aula contigua,  i en van sortir entusiasmats. “Jaume, quedarà xulíssim. Ja ho veuràs.”

El tercer grup, després de superar algunes reticències, també es van anar engrescant. No sabien de quina obra podien interpretar.  Els vaig suggerir que adaptessin el conte de la sessió anterior. Van assentir. Continuaven encallats. Els vaig proposar que extraguessin alguna cita de cada episodi. Es van anar animant. Van confeccionar un guió il·lustrat. Vam anar apuntant a cada requadre la cita, la imatge. Finalment, van quedar per trobar-se dilluns a la tarda i muntar-lo plegats. Cadascú es va encarregar de buscar el material. En un moment, es van intercanviar adreces electròniques i mòbils.

Ho he de confessar: dec ser profe de la vella escola. Em vaig avorrir bastant, però vaig xalar observant els diferents grups. S’espavilen. És així com aprenen.

 

El notari-que-exercia-al-Pg-de-Gràcia

De Natalia Romay, extreta d’ http://www.flickr.com/photos/9172731@N03/3286959161

Sessió 17a amb l’S2.  Cliqueu l’enllaç per consultar el dietari, redactat per una parella d’alumnes.

Després d’assistir a l’assaig dels Castellers de Castelldefels i haver observat la sessió de pràctiques, reprenem l’activitat. Sessió dedicada a la narrativa espriuana. Llegíriem un conte cooperativament. Òpera en texans, el progama divulgatiu del canal 33, em va donar la idea. Ho tenim?

Després del recordatori de la sessió anterior sobre l’amistat entre Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu i i dels poemes que van comentar, els vaig recordar la visió que tenim de la nostra vida minuts abans d’exhalar l’ànima. Per tant, si ara haguessin de fer un repàs de la seva vida, utilitzant cinc diapositives, els vaig demanar quines serien les paraules claus que les representarien. Em vaig sentir pronunciant les meves com a exemple: Calella, Barcelona, Gavà, Begues, Castelldefels. Sort que no tinc esperit nòmada! Per a la posada en comú, vaig aprofitar per formar petits grups per a l’activitat següent. Cadascú va comentar als altres dos companys els seus moments estel·lars.

Vaig comunicar a tots els grups que haurien de superar una prova si volien obtenir el fragment de conte que llegirien.

Em van sorprendre les respostes. El primer grup va confessar que havia aprofitat la imatge de l’autobús per representar el periple existencial d’una persona.  El segon va recordar, desconcertat, el conte de la rateta presumida. Una alumna del tercer va respondre que una església és el marc idoni per narrar el pas del temps.

Vaig distribuir els fragments a cada grup. Els vaig demanar que se’l preparessin a consciència ja que segons com el llegissin podien influir en la comprensió global del relat. Passat el temps acordat, vam formar tres grups. Cada alumne llegia en veu alta als altres el seu fragment. Al final de cada fragment, s’originava un petit debat. Qui ho explica?, És la mateixa Teresa a cada part?… Potser caldria un qüestionari final de comprensió o completar una taula amb els elements propis de la narració.

Finalment, demanava a cada grup que titulés el conte i què hi observava de tot el que havíem explicat de Salvador Espriu. Vam comentar les diferents propostes de títol: Tota una vida, Els esglaons de la Teresa, Tereseta i la Panxita. En la valoració final, els alumnes van comentar que no els havia agradat gaire. Els vaig recordar que els estudiosos havien qualificat com una dels millors contes de la narrativa catalana. Vaig afegir  que la Toni, comparant el pefils dels dos literarats, Espriu volia renovar aquest gènere. Per tant, els vaig demanar que hauríem de trobar l’originalitat. De mica en mica en vam anar trobant:

• L’ús del narrador testimoni. Així l’autor aconsegueix que nosaltres presenciem la trama. Som els qui estem al costat de l’amiga rival de la Teresa.
• L’estructura episòdica del relat. Recorda un retaule. Els informo que a l’església de Santa Maria d’Arenys  n’hi ha un d’important.
• El creixent distanciament de la narradora i la protagonista. Ens va explicant la vida de la Teresa, fruit de l’enveja i el recel.
• L’estil lingüístic
• El secret de la Teresa, la capseta amb les restes i el retrat de l’amant. Per això s’entén que el Vincenç retorni  trist. Cares il·luminades, sobretot pels que van llegir l’últim episodi.
• El tema. És veritat que narra els efectes del pas del temps. Ara bé, em sembla que amb l’aparició d’una nova narradora, es continua el cicle. Ara és ella que ens explica l’enterrament de la Teresa, amb la neboda geperuda com a protagonista. Per tant, sembla que l’autor ens suggereixi que es pot tornar a repetir la trama.

Finalment, tornant cap a casa, et recrimines que potser hauria d’haver insistit per què Espriu ens conta aquesta història. Era una premonició de la seva vida: marcat per les tragèdies familiars i comdemant a la solitud, com la Teresa. Et ve un ataca de serendipia. Té alguna relació aquesta conte amb l’obra de Federico García Lorca, Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores ? Avui l’escriptor granadí és el protagonista del doodle de Google per commemorar el seu naixement.

Estirant del fil, material que he trobat per incloure en l’acta del dietari:

blog d’una estudiant

blog de Roser Caño Valls

blog Ariadna al laberint grotesc

 

P… derivació!

De Robert van der Steeg, extreta d’ http://www.flickr.com/photos/21046489@N06/4381843832

Sessió 14a amb l’S2. Cliqueu l’enllaç per consultar l’acta de la sessió.

Vaig haver de preparar la sessió en cinc minuts. A més, vaig prioritzar la publicació del dietari de la sessió anterior, cosa que em va entretenir bastant. Vaig negociar si volien assistir a l’assaig de la colla castellera. Els vaig informar que dijous vindria la Toni a fer la sessió que havia de preparar. Per tant, ens dedicarem a la creació dels videolits els dies següents.

Vam aclarir els dubtes que s’havien reflectit en l’acta. De vegades, la deducció comporta algun risc. L’alumna que va prendre notes va apuntar les definicions de les explicatives i especificatives al revés. La culpa, un company. Defet l’embolic, vam continuar corregint els exercicis de relatius. Encara tenen interferències, però hi recorro per refermar l’ús dels relatius. Quan apuntàvem a la pissarra les solucions possibles, escrivia les que correspondrien en castellà. Cares il·luminades. Això ens va ocupar una hora de classe.

Per fer el dictat, vaig utilitzar el dossier de premsa de l’exposició de la Càbala i Espriu. Si  vam destinar la sessió anterior al teatre; en aquesta,  la poesia. Vaig aprofitar aquest text per introduir la derivació. Van classificar les paraules si eren primitives o derivades. En vam mirar una presentació. Finalment, vam repartir uns exercicis per fer a casa.

 

 

P… explicatives!

De Gareth, extreta d’http://www.flickr.com/photos/33286810@N00/13317153

Sessió 13 amb l’S2. Cliqueu l’enllaç per  consultar la sessió.

Els vídeos que vaig  incloure en l’entrada de la sessió anterior ens van servir per introduir l’ús de les subordinades explicatives. N’he extretes de l’article d’Enric Gallén sobre la Primera història d’Esther. M’ha servit per fer una activitat d’observació i reflexió gramatical. En vaig donar una a cada alumne. Primera historia d’Esther i les explicatives Havien de trobar els altres companys que tenien la mateixa. Un cop formats els grups, els vaig demanar :

• que substituïssin la subordinada per un adjectiu —va costar  fer l’activitat i entendre per què—;
• què les emmarcava i  per què

Vam deduir quina era la diferència entre una explicativa i una especificativa. Els vaig recordar com es van enfadar dijous perquè de vegades els corregia l’ús dels pronoms compostos i d’altres acceptava que poguessin substituir el relatiu àton. Després, per practicar, cadascú va pensar-ne una. Van comprovar amb els companys si l’havien sabuda construir. En triaven una per a la posada en comú. En la primera vam descobrir que una alumna que és bígama perquè ha escrit la frase següent: L’Ana anirà amb el seu marit que és corredor als Alps. No me n’he pogut estar! Li he preguntat quants homes tenia a casa seva? Ulls com taronges i rialles.

Vam aprofitar aquest contingut per repassar com puntuem els incisos, els aclariments i les citacions textuals. Primer van apuntar quins signes obrien i tancaven, és a dir, per introduir informació addicional. Després vam fer un exercici, extret del llibre de Jaume Macià Lliguem mots. Finalment, vam explicar els usos dels signes de puntuació dobles.