Sessió 17a amb l’S2.  Cliqueu l’enllaç per consultar el dietari, redactat per una parella d’alumnes.

Després d’assistir a l’assaig dels Castellers de Castelldefels i haver observat la sessió de pràctiques, reprenem l’activitat. Sessió dedicada a la narrativa espriuana. Llegíriem un conte cooperativament. Òpera en texans, el progama divulgatiu del canal 33, em va donar la idea. Ho tenim?

Després del recordatori de la sessió anterior sobre l’amistat entre Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu i i dels poemes que van comentar, els vaig recordar la visió que tenim de la nostra vida minuts abans d’exhalar l’ànima. Per tant, si ara haguessin de fer un repàs de la seva vida, utilitzant cinc diapositives, els vaig demanar quines serien les paraules claus que les representarien. Em vaig sentir pronunciant les meves com a exemple: Calella, Barcelona, Gavà, Begues, Castelldefels. Sort que no tinc esperit nòmada! Per a la posada en comú, vaig aprofitar per formar petits grups per a l’activitat següent. Cadascú va comentar als altres dos companys els seus moments estel·lars.

Vaig comunicar a tots els grups que haurien de superar una prova si volien obtenir el fragment de conte que llegirien.

Em van sorprendre les respostes. El primer grup va confessar que havia aprofitat la imatge de l’autobús per representar el periple existencial d’una persona.  El segon va recordar, desconcertat, el conte de la rateta presumida. Una alumna del tercer va respondre que una església és el marc idoni per narrar el pas del temps.

Vaig distribuir els fragments a cada grup. Els vaig demanar que se’l preparessin a consciència ja que segons com el llegissin podien influir en la comprensió global del relat. Passat el temps acordat, vam formar tres grups. Cada alumne llegia en veu alta als altres el seu fragment. Al final de cada fragment, s’originava un petit debat. Qui ho explica?, És la mateixa Teresa a cada part?… Potser caldria un qüestionari final de comprensió o completar una taula amb els elements propis de la narració.

Finalment, demanava a cada grup que titulés el conte i què hi observava de tot el que havíem explicat de Salvador Espriu. Vam comentar les diferents propostes de títol: Tota una vida, Els esglaons de la Teresa, Tereseta i la Panxita. En la valoració final, els alumnes van comentar que no els havia agradat gaire. Els vaig recordar que els estudiosos havien qualificat com una dels millors contes de la narrativa catalana. Vaig afegir  que la Toni, comparant el pefils dels dos literarats, Espriu volia renovar aquest gènere. Per tant, els vaig demanar que hauríem de trobar l’originalitat. De mica en mica en vam anar trobant:

  • L’ús del narrador testimoni. Així l’autor aconsegueix que nosaltres presenciem la trama. Som els qui estem al costat de l’amiga rival de la Teresa.
  • L’estructura episòdica del relat. Recorda un retaule. Els informo que a l’església de Santa Maria d’Arenys  n’hi ha un d’important.
  • El creixent distanciament de la narradora i la protagonista. Ens va explicant la vida de la Teresa, fruit de l’enveja i el recel.
  • L’estil lingüístic
  • El secret de la Teresa, la capseta amb les restes i el retrat de l’amant. Per això s’entén que el Vincenç retorni  trist. Cares il·luminades, sobretot pels que van llegir l’últim episodi.
  • El tema. És veritat que narra els efectes del pas del temps. Ara bé, em sembla que amb l’aparició d’una nova narradora, es continua el cicle. Ara és ella que ens explica l’enterrament de la Teresa, amb la neboda geperuda com a protagonista. Per tant, sembla que l’autor ens suggereixi que es pot tornar a repetir la trama.

Finalment, tornant cap a casa, et recrimines que potser hauria d’haver insistit per què Espriu ens conta aquesta història. Era una premonició de la seva vida: marcat per les tragèdies familiars i comdemant a la solitud, com la Teresa. Et ve un ataca de serendipia. Té alguna relació aquesta conte amb l’obra de Federico García Lorca, Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores ? Avui l’escriptor granadí és el protagonista del doodle de Google per commemorar el seu naixement.

Estirant del fil, material que he trobat per incloure en l’acta del dietari:

blog d’una estudiant

blog de Roser Caño Valls

blog Ariadna al laberint grotesc

Anuncis

De Robert van der Steeg, extreta d’ http://www.flickr.com/photos/21046489@N06/4381843832

Sessió 14a amb l’S2. Cliqueu l’enllaç per consultar l’acta de la sessió.

Vaig haver de preparar la sessió en cinc minuts. A més, vaig prioritzar la publicació del dietari de la sessió anterior, cosa que em va entretenir bastant. Vaig negociar si volien assistir a l’assaig de la colla castellera. Els vaig informar que dijous vindria la Toni a fer la sessió que havia de preparar. Per tant, ens dedicarem a la creació dels videolits els dies següents.

Vam aclarir els dubtes que s’havien reflectit en l’acta. De vegades, la deducció comporta algun risc. L’alumna que va prendre notes va apuntar les definicions de les explicatives i especificatives al revés. La culpa, un company. Defet l’embolic, vam continuar corregint els exercicis de relatius. Encara tenen interferències, però hi recorro per refermar l’ús dels relatius. Quan apuntàvem a la pissarra les solucions possibles, escrivia les que correspondrien en castellà. Cares il·luminades. Això ens va ocupar una hora de classe.

Per fer el dictat, vaig utilitzar el dossier de premsa de l’exposició de la Càbala i Espriu. Si  vam destinar la sessió anterior al teatre; en aquesta,  la poesia. Vaig aprofitar aquest text per introduir la derivació. Van classificar les paraules si eren primitives o derivades. En vam mirar una presentació. Finalment, vam repartir uns exercicis per fer a casa.

 

Sessió 13 amb l’S2. Cliqueu l’enllaç per  consultar la sessió.

Els vídeos que vaig  incloure en l’entrada de la sessió anterior ens van servir per introduir l’ús de les subordinades explicatives. N’he extretes de l’article d’Enric Gallén sobre la Primera història d’Esther. M’ha servit per fer una activitat d’observació i reflexió gramatical. En vaig donar una a cada alumne. Primera historia d’Esther i les explicatives Havien de trobar els altres companys que tenien la mateixa. Un cop formats els grups, els vaig demanar :

  • que substituïssin la subordinada per un adjectiu —va costar  fer l’activitat i entendre per què—;
  • què les emmarcava i  per què

Vam deduir quina era la diferència entre una explicativa i una especificativa. Els vaig recordar com es van enfadar dijous perquè de vegades els corregia l’ús dels pronoms compostos i d’altres acceptava que poguessin substituir el relatiu àton. Després, per practicar, cadascú va pensar-ne una. Van comprovar amb els companys si l’havien sabuda construir. En triaven una per a la posada en comú. En la primera vam descobrir que una alumna que és bígama perquè ha escrit la frase següent: L’Ana anirà amb el seu marit que és corredor als Alps. No me n’he pogut estar! Li he preguntat quants homes tenia a casa seva? Ulls com taronges i rialles.

Vam aprofitar aquest contingut per repassar com puntuem els incisos, els aclariments i les citacions textuals. Primer van apuntar quins signes obrien i tancaven, és a dir, per introduir informació addicional. Després vam fer un exercici, extret del llibre de Jaume Macià Lliguem mots. Finalment, vam explicar els usos dels signes de puntuació dobles.

Sessió 12 amb l’S2. Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

La meva àvia exclamava: “la cabra sempre duu els genolls pelats” quan patíem algun tropell. Segons ella, Déu ens castigava per ser vanitosos.  Potser he pecat de supèrbia per com m’ha anat la sessió.

Hem llegit el dietari. Com ja és habitual amb la dosi d’optimisme en la valoracions dels alumnes, però avui el Jose n’ha escrit una que ens ha deixat tots aclaparats.  Agraïa que els seus companys fossin llapis i no pas gomes d’esborrar. Des que ho he llegit no m’ho he pogut treure del cap. Quan he escrit el comentari, he vist la piulada de Fátima Abril (@fatimabril) sobre l’entrada que havia publicat. La serendipia existeix! L’he recomanat en un nou comentari. Així doncs, ufanant-me de tenir tanta virtuositat a l’aula, em va sortir una classe pèssima.

Vaig voler aprofitar les definicions de videolit per repassar el concepte d’oració simple i composta; i pel que fa a la composta, coordinada i subordinada. Em semblava que era  la millor manera per introduir l’ús dels relatius. Després vaig continuar com ho faig sempre —sense èxit (?!)—:

  • L’exercici d’inserir una oració dins d’una altra. Sempre hi ha alumnes que apliquen altres recursos de cohesió conjuncions coordinants o subordinats, prescindint del pronom de relatiu. Conflicte: has d’anar responent “bé, de dues n’hem fet una, però no l’has inclòs dins de l’altra” o bé ” bé, l’has subordinada però no la podem acceptar però no és del tipus que busquem”.
  • Reflexió de què han fet? ” Les hem unides emprant un pronom de relatiu”  Bingo! Doncs, cal saber quants pronoms tenim. Per tant, els demano que busquin els que han sortit. Els apuntem i els expliquem. Mentre t’escolten i apunten, els vas observant.  Fan cares de desconcert. Vas comparant els dos paradigmes i els fas adonar de les diferències.  Cares de resignació.
  • Un exercici de pràctica. Esbufecs.
  • Un exercici més contextualitzat: completar els pronoms que falten en la biografia de Salvador Espriu. (Completar pronoms de relatiu S Espriu) Hauria d’haver donat pas del bloc per als videolits. En la posada en comú va servir per anar fer-los adonant de les pistes que ens proporcionen les dades biogràfiques (Les pistes de Salvador Espriu). Així ens vam anar distraient de la dificultat del contingut gramatical. Ja veus!  La dèria de fer servir el qual o la qual en comptes de que.  S’excusen que no saben fer les difícils. Quan els pregunto quines són. Arronsament d’espatlles. Potser la por de la incertesa i la temença de confessar que no s’aprèn si no hi ha dificultats?

“La cabra sempre duu els genolls pelats!”