http://www.flickr.com/photos/fusky/5157378941/Pànic escènic: comprovo que la resolució de la majoria de les diapositives és de molt mala qualitat. Dubto de si fer un piulada a alguns membre de l’equip perquè jutgin el resultat. Inútil.  A algú ja li ha arribat la notificació de la publicació del vídeo. Entusiasma.

Comencem la sessió. Formo els grups tal com el dia abans m’havien ajudat a preveure’ls: dos de l’equip de treball, una sènior i una persona  nova. Plantejo la pregunta i fan l’activitat. Esclaten els primers conflictes. Una sènior brama que ja n’està farta de sentir el tema. Una experta la calma i mostra al seu grup el full on ha recollit les seves reflexions. Mentre vaig observant els grups, sento que una altra sènior qüestiona si la finaltat de l’avaluació és motivar. Ric per sota del nas. Finalment, fem la posada en comú. Elaborem un mapa conceptual. Només recull una tercera part del que vam ser capaços fa més d’un any.

Nerviós, presento el vídeo.  Em repenjo a la paret. Em concentro en la filmació. Noto que amb el peu vaig marcant el ritme de les melodies. Percebo un silenci absolut. De tant en tant, algú deixa anar un somriure, musita algun comentari. Reconec de qui són. Acaba el vídeo. L’equip està entusiasmat; la resta, desconcertada. Titubejo. Capto un creuament de mirades d’unes sèniors. Bullo per dins; controlo la ràbia.

Em costa concentar-me de nou.  Replantejo l’objectiu final perquè les sèniors boicotegen l’objectiu. Demano que pensin en avantatge i neguits per aplicar aquesta nova orientació. Abans d’haver plantejat la propera activat. Hauria d’haver demanat què havien entès per poder canalitzar la frustació que senten les persones sèniors quan se’ls convenç d’experimentar alguna innovació. “I què he fet fins ara? Ningú no m’ho reconeix?” Abans que fem la posada en comú, tinc un pressentiment. Es palpa certa angoixa en l’ambient.  Els demano que pensin si han viscut una situació similar? Els ajudo a limitar l’experiència en unes dates en concret, l’inici del segon trimestre. Per tant, alguns poden reconèixer la mateixa inquietud que senten l’alumnat que s’incorpora al segon trimestre en un grup consolidat. Aprofito la consulta d’una persona nova. Li demano com respondria a un alumne recent incorporat: calmar-lo i fer-lo adonar que ja veuria com amb el temps veuria com aprendria juntament amb els companys.

Comencem la posada en comú. Freno l’ intent de rebentar la reunió amb l’excusa de crear debat. Aquesta era l’estratègia que es feia servir.  Deixar anar  pontificacions a tort i dret per descol·locar els companys novells per demostrar-los quina és la metodologia que prima: la de les capelletes. Em molesta aquesta falta de respecte i de menyspreu cap a la feina feta. Així doncs, demano que es mantingui l’ordre de la roda dels equips per exposar els neguits. Crea certa indignació. Un cop recollits els punts positius i negatius, dono per acabada la sessió. He de recordar que la porta és oberta per qui vulgui incorporar-se en l’equip de treball. Ara bé, qui no hi participi s’anirà excloent de la línia del Centre.

Recullo la sala. De reüll, observo a fora una assemblea alternativa, xiuxiuejant. Ja no temo una nova revolta de bruixes. Ara tinc molt clar que no permetré que es malbarati el projecte que hem endagat tot l’equip de treball. Ara entenc la seguretat que destacava en l’anterior entrada. A més, miraré de vetllar perquè ningú no senti soledat. Crec que l’hem soferta prou anys: un parell de dècades.

http://www.flickr.com/photos/albertof/3059915688/

Vam preparar la reunió col·legiadament. Vam establir els objectius de la reunió. Vam acordar quina serà l’estratègia i la dinàmica per tirar-los endavant. Al final, es va produir un debat sobre el futur de l’equip de treball. Una component va plantejar si la línia de treball s’estenia cap a altres companys. Vaig recordar que una de les paraules que tenim en el model que vam dissenyar era la paraula COHERÈNCIA. Així doncs, la via d’actuació que consensuéssim havia de seguir aquest paràmetre. Vam reflexionar sobre què enteníem anar a l’una.

L’endemà, a casa, sento que el fill navega per Internet. Sento de fons la melodia de The Gladiator. Eureka! Ja tinc com hem d’exposar la feinada d’un any a les persones que no han participat en el projecte. S’hi han d’engrescar. Almenys, hem de ser capaços de transmetre’ls els canvis que hem experimentat al llarg d’aquest d’any: l’escepticisme, els dubtes, donar-hi voltes al llarg de sessions per finalment, gradualment, tothom convencent-se de l’experimentació. El bombardeig constant de missatges electrònic per agilitar un tema, però que ens feien riure tant!

A la tarda, escrivia algunes notes que podien servir per al guió del vídeo. Vaig pensar de compartir-lo, però em vaig refrenar. I si era un regal com a agraïment? Tots estem sorpresos no tan sols del resultat sinó de les transformacions que hem patit i notat. Repasso els motius del treball en equip que exposa Ana López Hernádez i els podem subscriure tots. Havia obviat el de la seguretat. Ens n’havíem oblidat i potser és una de les causes dels canvis que hem viscut. D’altra banda, m’hi jugo el coll que podria datar l’instant en què cada company de l’equip es convencia. Es nota amb la postura del cos.

Hem patit encallades considerables, però que ens han ajudat a refermar-nos. Recordo la sessió en què defensava l’atenció de la diversitat i una setmana després la vida em posava a prova. Destacaria també la sessió en què vaig aprofitar la valoració del projecte i es va produir una crisi. N’hem tingudes tantes. Compto que a cada sessió havia d’escombrar l’aula per retirar creences negatives esmicolades. Per valorar el procés vam analitzar quatre tipus d’indicadors d’assoliment. Alguns companys estaven molestos i incòmodes perquè no havien pogut fer la feina. Els vaig preguntar, doncs, si els havia de fer fora del grup. Així van entendre què signfica l’avaluació formadora i el concepte de diversitat.

Tot i que necessito millorar, aquí teniu el regal.