Des de diumenge que a casa em pregunten que què em passa. Per no res m’enfilo per les parets. Dubten si és un pròdrom matiner de la síndrome postvacacional. No, és pel fet d’haver-me perdut el #betacamp, per segona vegada. Vaig estar a punt d’apuntar-m’hi, però em va fer por que a casa no es pensessin que això de fotre el camp durant tres dies a un sarau formatiu no fos una nova modalitat de: “Família, me’n vaig a buscar tabac!” Però llegint piulades, comentaris i cròniques encara m’han agrit més el caràcter. Ara entenc per què va difondre Sergi del Moral una cita de Gregori Luri —és sentir el nom d’aquest pensador i em vénen ganes de recitar sense parar poesia mística castellana mentre pujo de genolls a Montserrat. El bon home diferenciava entre pedagogia i pedagogisme. M’imagino que els seus articles o llibres poden ser titllats de pedagògics mentre que la rave educativa seria un exponent de pedagogisme, tot i que em pregunto si el divulgador pedagògic aconsegueix la mateixa reacció amb les seves sorrudes reflexions. Només mirem de proporcionar a l’alumnat experiències d’aprenentatge. Potser el més adequat seria escriure que volem acompanyar a l’alumnat a gaudir d’experiències emotives d’aprenentatge. Aquest va ser l’esperit de la sessió formativa que vaig conduir el 8 de juliol per a l’equip de professors de l’escola Camp Joliu.
D’entrada, tenia clar que havia de ser una proposta lúdica, més pràctica que teòrica. De totes maneres, em vaig deixar enxampar per la rapidesa amb què la vaig haver de preparar. Tenia clar que els proposaria a jugar a alguna cosa. Barrinant-hi, però, primer em va venir al cap jugar a un strippòquer. Com que és una escola cristiana, vaig adaptar la idea i si la unia amb una història? Així va néixer la trama, una mica quixotesca: la visita d’un fals inspector amb l’encàrrec de cercar centres innovadors —Palacín, Vallory i Mir, perdoneu la gosadia. I si tenia un aire de Mario Bros? (És tendència. Mireu com s’hi apuntat el primer ministre japonès en la cerimònia de la clausura olímpica!)
El fals inspector de nou
Així doncs, la sessió es va convertir en l’intent de recuperar la meva identitat a partir de preguntes i de reptes. La partida, però , va començar més d’hora. Per anar fent temps em vaig emprovar la perruca i la gorra. Sona el mòbil. “Jaume, on ets?” “A casa” “Però si havíem quedat ara a les onze!” “No, havíem quedat a la tarda”.”Pots venir en mitja hora? És el que trigues de Begues a l’Arboç”. Recull-ho tot ràpidament. Però un assolellat dia d’estiu et pots trobar en una carretera comarcal amb una parella de ciclistes que et fan emergir tot el teu coneixement zen. A sobre, arribo amb el temps just i tinc el meu atac de divisme: “El lavabo?” Devien patir per la meva pròstata, però vaig mirar de canviar-me al més ràpid possible. Entro a la sala i cares d’estupefacció; l’esquena, que em regalima. Arrenco la presentació amb un acompanyament musical i tot va anar com una bassa d’oli. Un equip de professors implicadíssim.
Definició per part dels professors què és un centre innovador
Per acabar, preguntaria al grup impulsor aquesta dèria per buscar masies on nostre senyor va perdre l’espardenya. Ja entenc que deu ser per afavorir l’aïllament creatiu i potenciar al màxim l’enginy col·lectiu. Jo us proposo que vingueu a Begues l’any que ve, a can Rigol. Ho tindria més fàcil per absentar-me. Sempre falta alguna cosa per anar a comprar o sempre et pots plantejar d’anar a fer una birra. Penseu-vos-ho.
la rebotiga 