Com que he anat atrafegat aquest parell de setmanes, se m’han acumulat les reflexions del projecte. M’hi hauré d’anar acostumant. Forma part del procés.  Si amb els del D vam arribar a la conclusió Ricky Martin, amb aquests també.

Sessió 10a. Ens vam allargar amb la romanització en les sessions passades. La Celia ja venia més tranquil·la. El seu home la va calmar. Al final de classe,  m’ho va explicar. Per a una brasilera li sona llatí tota la romanització.  Els vaig proposar de trobar part del patrimoni romà en les llengües maternes. Però predominaven els parlants romànics (castellà , francès i portuguès) en front del suec. És una activitat d’investigació. Va fer llufa. Tampoc no van saber dir noms d’imperis. Potser són manies meves, però els costa quan els demano que comparin el que expliquem amb la seva realitat. Al·lucinen si els demano com ho diuen en la seva llengua, si són parlants de les minoritària a l’aula.  Ara bé, l’Aliou el tema dels imperis el va fiblar. Ens va voler explicar unes lluites entre dos bàndols a l’Àfrica que li recordava les guerres púniques. Em va semblar que em deia que de l’imperialisme, millor no tocar-lo.

Els vaig demanar que expliquessin un record: el  primer dia que van arribar a Castelldefels. Tothom li va impactar la platja!

Sessió 11a Encara no dono per acabada la unitat. Improviso una tasca final: escriure una postal. Els engresca. Abans, però, negociem una base d’orientació. Escriuen el text. El penjo a la paret i els demano que en triïn una que no sigui la seva. Comproven si compleix els criteris avaluatius que hem establert. La llegeixen en veu alta. Ni s’han adonat que em vaig oposar a fer lectures en veu alta a l’aula.

Només ens dóna temps per enllestir les paraules claus de la romanització. Em veig incapaç, per falta de temps, de negociar com podem treballar les restants unitats.

 

 

Sessió 12a Els proposo dues possibilitats: continuar amb el programa o bé organitzar petits grups perquè cada un s’encarregui d’investigar una època. Opten per la darrera solució. Així doncs, podem convertir aquesta tasca en un  repte: acudir a la biblioteca. Recordem abans les estructures que els pot requerir l’empresa. Se n’hi van. Al cap d’una estona entro a la biblioteca. N0més em trobo amb l’equip de l’edat mitjana.

Ja ens hem constituït en comunitat virtual a Google+. Hi han penjat les fotos que il·lustren la postal.

 

Sessió 13a Em preocupada la posada en comú de cada grup. La negocio amb ells. Accepten que cada component d’un grup escrigui una de les paraules clau per cloure la línia del temps. N’expliquen el motiu. Abans, però, fem una roda per valorar la tasca de la sessió anterior. Satisfet del resultat.

Amb el MOOC al cap, en copio una de les tasques de la unitat: l’ànalisi DAFO.  Són incapaços d’entendre-me’n l’explicació. Apuntem fortaleses i debilitats. No em veig amb cor de continuar. Finalment, fixo el termini per finalitzar la tasca col·laborativa que arrosseguem des de principi de curs.

 

13a sessió amb el D. Última sessió dels grups d’experts. Ja no m’atabalo en el moment de formar grups. Ja m’he acostumat  ales cares circumspectes quan demanes que s’identifiquin els xerpes. “Avui només som nosaltres dos”. Improvises, i els grups surten descompensats: en un tens overbooking i en un altre et reclamen: “Només som aquests?”

Ens n’hem polida tres, de sessions. Ara  entenc una de les causes d’aquest dispendi temporal. El xerpa es vol lluir. S’aferra al full de ruta per poder transmetre el contingut a la resta de companys. Menysprea el procés que ha seguit per assolir l’objectiu. Imposa al grup una explicació magistral. No té en compte si els companys han estat capaços de resoldre l’exercici. Expliquen i després animen els companys perquè el facin. Al llarg d’aquestes sessions em pregunto el perquè si he defugit d’aquest model. És el paradigma que tenen al cap encara.  També m’amoïna que triguem tant de temps. Aquesta preocupació es deu per algunes cares d’avorriment que he detectat.  Encara falta que tot el grup valori aquest primer tram.

Divendres començava a llegir Enseñando a pensar de Roger Schank. En el prefaci ja ofereix una possible resposta:

Hasta hace poco, enseñar significaba aprender. Se nos predispone a ser aprendices para aprender a obrar con la ayuda de un mentor. Hemos hecho esto desde los orígenes de la humanidad. Pero cuando el aprendizaje adopta una naturaleza académica, cuando se supone que los alumnos pretenden convertirse en eruditos, todo esto cambia, y no para mejor. La enseñanza siempre ha consistido en hablar, pero eso es una terrible forma de enseñar. En realidad, la gente no es muy eficiente escuchando. (…) Escuchamos cuando lo que oímos nos entretiene, pero no cuando debemos aprender. (pàg. 14)

Em pensava que el xerpa transmetria el seu procés d’aprenentatge no pas la trasmissió d’un contingut. Conceben l’expertesa en erudició. Es malfien tant de l’obejctiu d’aprenentatge com de l’exercici que ha de servir com indicador. Queden emmirallats per les  excepcions del contingut.  Se les han de saber. Això és el que realment els preocupa, aprendre perquè compten que en l’examen els buscaran les pessigolles. A més, si el curs és de perfeccionament, ajuda ben poc. Encara prima que per arribar a un domini perfecte —n’hi ha?— és qui s’expressa sense cap tipus d’error. Ignoren que els experts lingüístics, per exemple,  consulten assíduament. Consideren que una persona erudita és un pou de saviesa, que es coneix la gramàtica del dret i del revés. Creuen que una autoritat lingüística  és qui serva la llengua, mentre que ells com a  parlants la destrossen. Com és que aquesta falsa creença ha perllongat tant de temps? Em sorprèn que el nombre de políglotes augmenti cada dia amb aquesta visió elitista.

Sempre he pensat  que els nostres alumnes  han de ser competents  i no pas erudits lingüístics.  Per tant, crec que la meva tasca ha de ser acompanyar-los a preguntar-se si són capaços d’assolir objectius no pas si coneixen determinada regla o excepció. Com va reconèixer una alumna, els hem de guiar perquè trobin sentit en el que aprenen. Si hi afegim l’adjectiu pràctic se suposa que aspirarem a un aprenentatge significatiu. Cal mostrar-los recursos perquè siguin com més autònoms millor.

Ho confesso. Deu ser qüestions d’hemisferis, però em costa l’aprenentatge gramatical. D’entrada, em cansa. En segon lloc, se’m fa feixuc i ardu.  Em fatiga l’aprenentatge mecànic, la repetició.  Finalment, com més gran em faig  més em costa que m’imposin normes. M’hi rebel·lo. Tampoc suporto que em corregeixin.  M’entristeix que no se’m reconegui l’esforç que he emprès. En canvi, m’atreu la descoberta, la deducció, la tenacitat, la perserverança,  que m’esperonin, que em destaquin  fortaleses, que em convidin a viatjar en la recerca. És el que aplico a l’aula si he de fer de mentor.  És la que m’ha anat bé a mi i és la manera que puc guiar o transmetre.  Ara bé, també reconec que no és l’única manera d’aprendre.

Tornant a la sessió, em vaig poder fixar en la tasca d’uns quants xerpes. Mira que els de les categories gramaticals ho van tenir clar des d’un bon principi! Doncs es van dedicar a explicar el full de ruta,  per la dèria de parlar, parlar, parlar…  Ja ho he apuntat en altres entrades, els semblava un frau limitar-se a esmentar nou etiquetes gramaticals. Mentre que els del marc sociolingüístic va ser vaira, hi va haver xerpes que van seguir el mateix esquema. Van torturar els companys repetint el full de ruta, que no l’havien elaborat ells, o bé hi va haver la xerpa lloca. Quan els companys van formular en veu alta les preguntes que els havia repartit,  es va solidaritzar amb els comentaris. Va repartir el full de ruta perquè consultessin la solució.

Vaig acabar una mica decebut i cansat. Em veia incapaç de tirar endavant la valoració de la unitat. Ho vaig reservar en el blog.  De totes maneres, em mantinc a capgirar l’aula. Si hem de flipar, doncs fliparem!

De Mireia, entomant el repte del desànim

De Mireia, entomant el repte del desànim