I de sobte…

Divendres, deprés d’una reunió amb l’equip una mica recurrent, llegeixo un article d’Antonio Lafuente. Hi reconec algunes idees que m’havia costat de trasmetre-les a les companyes.

Tallerizar la educación, entonces, implica apostar por otros modos de hacer que minimizan la distancia entre el que enseña y el que aprende, Deu ser aquesta la clau que em fa sortir de cada sessió que hi ha hagut un taller o que algú ha explicat un capítol de la novel·la satisfet, content, feliç.Sento que sense gaire pretensions bastim un projecte sensacional. Els observo i cada dia es percep més caliu entre ells. Les converses del cafè anterior a la classe es perllonguen a l’aula mentre esperen que iniciem una activitat. Quan algú arriba a tard, s’il·luminen les cares dels altres. Algú confessa que li sap greu perdre’s el taller perquè ha de cuidar de la filla, però si té dècimes l’avia cap al col·le. I això és mèrit de tots plegats. Jo he proposat i ells hi han apostat. I compleixen.

No se trata de alumbrar, desvelar o revelar nada, sino de escucharnos, compartirnos y cuidarnos. Em sap greu d’aprofitar els intervals entre tallers per repassar la morfologia verbal. Intento servir-me del que aporten els tallers: molt vocabulari. És el pretext per repassar-los a la propera sessió amb activitats lúdiques.

Educar no es enseñar, sino aprender juntos. Hi estic completament d’acord. Com es veurà en la propera entrada.

12a sessió. Taller sobre submarinisme.Vam començar la sessió amb una roda demanant-los si havien triat el tema per al mural. Vaig aprofitar per preguntar-los pels tallers passats i pels propers per repassar l’ús del subjuntiu: tant l’imperfet com el present. Després va ser el torn perquè l’Alberto iniciés el seu taller. Va recórrer a una presentació plena de fotografies —la majoria seves— i de vídeos. La connexió ens va fer una mala passada.

Ara bé, mai no l’havia vist tan xerraire. Li va costar dominar el seu entusiasme pel tema. Va introduir molt encertadament l’exposició, però després es va descontrolar. D’un tema n’enfilava un altre. Es notava que parlava de la seva passió. De l’afició va passar a explicar-nos anècdotes i va acabar rememorant la seva infantesa al Garraf. És un testimoni del deteriorament que ha patit tant el massís com el litoral en un parell de dècades. Va reiterar més d’una vegada que només volia compartir la seva passió i pretenia que perdéssim la por al món submarí. S’hi hauria passat hores i hores xerrant. Quan tothom va marxar, va venir discretament al despatx per disculpar-se per haver fet el taller barrejant català i castellà. El vaig tranquil·litzar.

13a sessió. M’he despistat i ja no rifem el repte de resumir la sessió. Així doncs, els proposo que creem la diapositiva entre tots plegats.Tot seguit, passem a valorar el taller de l’Alberto. Avui s’ha assegut a primera fila i m’interromp per comunicar-nos que ha trobat feina i ha de deixar el curs. Li sap molt de greu, però que intentarà participar en el mural. S’avança declarant quina beguda havia pensat per a cada company del curs. Al·lucino. A més, avui s’ha tret l’anorac. S’ha passat tot el curs sense treure-se’l. Se’l veu cofoi. Evidentment és perquè treballarà, però penso que és quan escolta els comentaris dels companys. Vaig pensar de seguit en ell quan vaig començar a llegir el manifest de Seth Godin. Els vaig llegir la cita. Penso que és la mare dels ous d’aquests tallers. Vencen la por perquè han triat compartir una de les seves passions.

Per tant, els vaig demanar que  deixin de disculpar-se. Aconsegueixen transmetre la passió. Tenen interferències del castellà, però ho intenten en català. Els vaig demanar que es fixessin que també s’esforçaven en català. Vaig posar com a exemple a l’Alberto. Va començar que ni s’atrevia a parlar en català. Ara no parava de xerrar.

Havia previst que ens dedicaríem a treballar els peixos. Havia tingut la idea que potser ens serviria un memory; però no vaig tenir temps d’enllestir-lo. Tiro pel dret. Formo dos grups. Els demano que uns pensin quin peix comprarien per preparar un arròs. Els altres han d’anar comprar per cuinar una sopa. Això encara el va esperonar més. Costava frenar-lo perquè només feia que recomanar peix per a cada plat.

Quan el vaig veure que es matriculava en el grup, estava documentant-me sobre el banc de coneixements. Em pensava que no s’hi integraria, i quina va ser la meva sorpresa quan en les primeres sessions va confessar que la seva dona havia començat el D el curs passat. Estava entusiasmada amb les classes. I es va anar engrescant a mesura que descobria que les classes es basaven en la novel·la de Rafik Schami. Recordo que va irrompre en el taller de la Begoña i va aprofitar per fer-me un massatge al clatell. Va confessar que li agradava fer-li a sa mare perquè s’havia ferit. I encara el recordo com es posar nerviós perquè volia que la Laura li ensenyés de ballar la cúmbia. Penso que entre tots l’hem ajudat a recuperar-se. Em va explicar que l’havia acomiadat sense cap mirament. El van haver de dur d’urgències per un atac d’ansietat. Com afirma Antonio Lafuente: No se trata de alumbrar, desvelar o revelar nada, sino de escucharnos, compartirnos y cuidarnos. Doncs, això.