foto de Sebastià Giralt, Sàtirs i bacants, extreta de https://www.flickr.com/photos/sebastiagiralt/518158783/

Quan t’ofereixes a accions formatives de caràcter voluntari, sembla mentida però són molt més agraïdes i satisfactòries.  Acabada la sessió que va muntar el Joan Ton Pons sobre la mitologia grega, vaig oferir el meu taller complementari: repassar la mitologia en òperes. A l’hora de seleccionar-ne els fragments, ja vas establint uns criteris i un fil argumental. Podíem fer un repàs històric. Així doncs, la tria va ser bufar i fer ampolles.

Vam començar amb l’obertura de L’Orfeo de Claudio  Monteverdi. Vam prosseguir amb el plany de Dido de l’obra de Henry Purcell. Em vaig oblidar de comentar per què havia escollit la versió de Victòria dels Àngels. També se’m va escapar d’esmentar que la figura de la reina cartagenisa és una precursora de la figura femenina de les obres de Giaccomo Puccini, condemnades per un amor no correspost  o bé impossible de consumir, com seria el cas de Manon Lescaut.

Tot seguit, dues àries de Georg Friedrich Händel. La primera responia per què Zeus (Júpiter) és un déu tan faldiller: qui es resisteix a la seducció de la princesa tebana, Sèmele. Per a l’audició de la segona, els vaig proposar que es convertissin en sismògrafs per registrar les oscil·lacions tímbriques de Polifem mentre ordeix assassinar Acis.

De Christoph Willibald Gluck, obligat triar l’ària Che farò senza Euridice?, cantada per Marilyn Horne i una ària, que recorda Casta diva de Norma de  Vincenzo Bellini, extreta d’Iphigiéne in Aulide. L’ària d’Elettra a Idomeneo de Wolfang Amadeus Mozart ens va ajudar a entendre l’ètim d’electricitat.

Quant al romanticisme, vam escoltar el duet entre Pirro i Ermione de Gioacchino Rossini en el muntatge del Festival de Pesaro entre pesos pesants com Chris Merrill i Montserrat Caballé. Es nota que és un espectacle de la dècada dels vuitanta, opulent. Per acabar amb Richard Strauss, Elektra i Ariadne auf Naxos. Vaig proposar que escoltessin l’obertura de l’última obra per descobrir què els suggeria la música, quin podia ser la possible trama de l’obra.

La nota disruptiva del taller: em vaig presentar amb un assortit de confitures, formatge fresc , oliverada i torradetes. N’havien d’anar menjant segons el que els inspirés el fragment musical.

Anuncis

 

Aquest és el periple que hem fet:

De totes maneres, us deixo uns extres.

  1. Claudio Monteverdi,  L’OrfeoSi en voleu escoltar més, teniu aquest duet de L’incoronazione di Poppea. Per cert, sabeu per què és famós el duc de Mantua?  Cliqueu aquí.
  2. Henry Purcell, Dido and Eanaas. Aquí teniu dos exemples d’heroïna pucciana: Manon Lescaut (cliqueu aquí)  i Madama Butterfly (cliqueu aquí).
  3. Georg Friedrich Händel, Semele, una altra mostra de seducció a Giulio Cesare in Egitto (cliqueu aquí); Aci, Galatea e Polifemo, les amenaces d’un altre baix a Don Giovanni (cliqueu aquí).
  4. Christoph Willibald Gluck
  5. Wolfang Amadeus Mozart
  6. Gioacchino Rossini un  parell de finals d’actes més : L’italiana in Algeri (cliqueu aquí) ,  Lucia di Lammermoor (cliqueu aquí); ara un quartet, Rigoletto (cliqueu aquí)
  7. Richard Strauss  què us recorda aquest final? Cliqueu aquí.

 

Podeu comparar els vídeo que heu vist amb aquestes versions més modernes:

Ermione

el final de l’acte (cliqueu aquí)

Ariadne auf Naxos

obertura (cliqueu aquí)

insòlit final (cliqueu aquí)

 

Si voleu estar al cas del món operístic, us recomano el blog de Joaquim Hernàndez Puig.