Penúltima setmana del curs. Estic d’acord amb la nova orientació de la nostra labor; però ens oblidem que fer d’artificier dia rera dia cansa bastant. Enllestir les presentacions en haiku.deck, mantenir el grup virtual i altres artefactes digitals xucla energia.I té una solució ben senzilla: convertir l’alumnat en autònom.

18a sessió. Com ja és de costum, aprofitem el primer quart per elaborar el resum de la sessió anterior. Avui finalitzem la tongada de tallers amb el de l’Aliou. Va venir dos dies per prerarar-lo. Em va arreplegar en uns moments de feina. De totes maneres, li vaig donar un cop de mà i va triar quatre imatges per il·lustrar el taller. Em va confessar que miraria de preparar l’exposició a casa. Encara recordo que la setmana passada va exclamar al Chema: “Quatre cursos i encara sóc incapaç; però si he de fer el taller, el faré”. Va començar prou bé. Va avançar l’estructura de la seva exposició. Cada imatge feia referència a un dels continguts del taller.Però va començar i no l’entenia ningú. M’ho vaig ensumar. El traductor de Google li feia una mala passada. Al final, vam descobrir que es referia a un cilindre. Em va sorprendre la seva actitud. Va mantenir la calma en tot moment. Vam descobrir que li encanten les matemàtiques. També ens va estranyar que no trobi feina,  tenint coneixements d’electromecànica. Per això li apressava aprendre català, per impactar en un procés de selecció. Va ser una explicació prou breu, però crec que va superar  la vergonya, va demostrar coratge i persistència.

Tot seguit, vam preparar el mural perquè servís de fons per a la gravació del poema. Cadascú va enganxar les fotografies que havia seleccionat. Van reconèixer que es van divertir força. Es van organitzar per tongades de parell de versos. La primera parella eren les rosses: la Leticia i la Johanna. Després continuaven la Vivi i l’Aliou. Clourien la filmació la Transi i la Laura. Vaig intentar que la Transi dirigís la pronunciació dels versos. És la representant de la corona aragonesa.  Nascuda a Saragossa, ha viscut força anys a València i ara viu a Gavà. Se li escapen formes dialectals valencianes. L’atzar ha estat un recurs didàctic en aquest grup. És savi i ensuma les febleses de cadascú. Qui havia de començar el vers amb la primera paraula, meravella? Doncs, la uruguaiana de la classe. La vaig animar que ho digués com li sortís espontàniament. Només vam haver de filmar un parell de preses. El resultat és prou digne. Després, vam prendre el te mentre escoltàvem l’explicació del capítol 9 per part de la Transi.

IMG-20150317-WA0006

19a sessió. Repàs entre tots plegats de la sessió anterior. Després vam valorar el curs. Els aspectes més positius que valoren són els que els ha comportat un repte individual: els tallers i els capítols. També destacaven el recurs de l’humor. En canvi,  els negatius apuntaven la poca gramàtica que havíem treballat. Vam intercanviar impressions. Els vaig agrair la mostra de confiança i l’aposta per la informalitat. Cada vegada estic més convençut que proporciona millors resultats. Per això, és normal que hi  trobessin a faltar la gramàtica. Les poques sessions que vam dedicar la morfologia verbal tenia la impressió que els causava més inseguretat. Recordo encara el curs passat el dia que havia de presentar les seves petxa kutxes em preguntaven  sobre el temps verbal que havien d’emprar. Tot seguit, els vaig presentar la proposta de visitar l’exposició Les veus de la Mediterrània a Barcelona. Van acceptar.

Anuncis

16a sessió. Inesperadament, el Chema m’obliga a canviar el calendari dels tallers. Ha d’anar a Miranda del Ebro. La Leticia accepta substituir-lo. El dia abans, pel Whatsapp, improvisa un sondeig d’assistents per poder venir amb la quantitat d’aigua per al seu taller. Crea certa expectació. Comencem la sessió, amb el repte, que des de fa dies ha esdevingut col·lectiu. Ho aprofito per repassar algun contingut del taller de la Vivi. Miro que s’adonin de la diferència entre greix, greixós o greixosa i gras o grassa. Triem el poema.

Dono pas a la Leticia. Para la taula amb tres tipus de mates, pipes, el termos.i el pot amb les herbes. Primer, com és habitual, ens introdueix el tema en una extensa exposició. Ens explica l’origen, països productors i consumidors —guanya per golejada l’Uruguai!—, quina herba s’utilitza, com es construeix el bol. Mostra una diapositiva de la casa de Dalí en què en una lleixa s’observen dos mates. A mesura que va desenvolupant el tema, se li il·lumina la cara. Té ganes de transmetre el valor cultural i social del mate. Em ve al cap la cita de Seth Godin.

Es nota que està acostumada a la docència. Se serveix del mòbil com a guió del discurs.I arriba l’hora de prendre mate. Ens ensenya com s’ha de preparar. En prepara un. La Begoña s’atreveix a preparar-ne un altre. Tot i que ha aportat dades científiques de la seguretat de compartir la pipa, el grup es divideix. Només som tres que ens animem a tastar-lo. Entenc que dijous en tornarà a portar. Vol que el tastem amb pastissos uruguaians. La pastisseria on en compra només en fa els dijous..

17a sessió. És una sessió estranya. Em presento carregat de branques de mimosa i de llorer. Surto de casa amb el repta al cap de convertir l’aula en un jardí llunyà. Seguim amb el projecte per celebrar el Dia Mundial de la Poesia.  Primer, resumint la sessió anterior. Valorem el taller de la Leticia. Els explico l’anècdota del mareig i que a la tarda preguntava a les companyes si havien preparat mate. A fora, s’hi apleguen sempre colles que fumen socialitzadament.

Avui no hi ha cap taller programat. Començo una roda amb una pregunta: com s’imaginen el seu jardí llunyà. Cadascú el descriu. Els demano que busquin una imatge. Primer me la comparteixen pel grup de Whatsapp, però tinc problemes per descarregar-me-les. Me les envien per correu electrònic. Penso que aquestes fotografies ens serviran de mural per gravar el poema. Cada alumne tria a l’atzar un vers.  Esclata una crisi de pànic. Els calmo i ajornem la gravació per al proper dia.

Preparo l’espai per al projecte #TotssomSalim. Hi ha un malentès. La Leticia ve només amb pastes: es pensava que jo preparia el te. Jo m’he deixat la tetera a casa: em pensava que repetiríem mate. La Laura també ha portat galetes. Dimarts va ser el seu aniversari. Sort que encara queda una mica de suc. La Begoña explica el seu capítol. Els costa de resumir perquè cada episodi ve farcit amb un parell d’històries, més la presentació del personatge. Aquesta vegada és l’emigrant. Noto que l’alumne que protagonitza l’activitat gaudeix i els altres s’hi avorreixen. La Begoña presenta les set propostes. Molt interessants. Penso que he desaprofitat aquest recurs. Es nota que pateixo el cansament del trimestre i del viatge a Lleida.La Begoña està eufòrica. Aquesta proposta li ha agradat moltíssim i reconeix que n’ha après un munt! Per postres, em demana que la gravi perquè dimarts no podrà venir. Ens cal només dues preses. S’està convertint en una professional. Ja es va oferir com a voluntària per participar en un anunci de la Diputació de Barcelona.

Dubto si té sentit  mantenir el dietari i tancar el cicle, malgrat que ja hem acabat el curs. Així doncs, intentaré cloure la narració amb aquest grup.

14a sessió. És el torn de la Johanna amb el seu taller de conversa d’anglès. Abans, però, recordem la sessió anterior i entre tots plegats afrontem el repte de les 21 paraules.  Ha preparat una introducció explicant quines estratègies podem utilitzar per aprendre anglès. De cop i volt, continua en anglès i ens anima que participem en unes activitats que ha preparat. D’entrada, aconsegueix en un tres i no res que ens acostem a la taula i que formem un cercle. Ens reparteix un full amb estructures i ens convida que ens presentem. Corregeix les errades que ens ha escoltant. En cap moment, ens cohibeix; sinó, al contrari, riem. Tot seguit ens reparteix papers amb un personatge famós. Hem de respondre afirmativament o negativament les preguntes que ens plantegen els companys perquè puguin endevinar qui som.  A continuació, ens planta un paper al front. Ara hem de ser nosaltres qui hem d’endevinar qui som. Em recorda l’escena de la pel·lícula de Quentin Tarantino. Ens passa el mateix que els personatges dissimulen els nervis amb riallades. Després, ens dóna a cadascú una imatge. L’hem de descriure. Ens ajuda amb preguntes per detallar-la. Per primera vegada, m’adono que sóc capaç d’aprendre un idioma i que puc comparar com faig les classes. 

15a sessió. Noto que la Vivi està nerviosa. Li toca taller i resum del capítol. De totes maneres, comencem la sessió resumint la del dia anterior. Després, tal com els havia avançat, dediquem aquest espai per preparar el Dia Mundial de la Poesia. Hem de triar poeta. En selecciono uns quants. Escric les lletres del noms i les deso en tuppers. Avui, tupperautors. Disposo les capses damunt la taula formant un cercle, enmig el llibre de Josep Piera. Cada alumne en tria una. Els demano que formin el nom del poeta. Mentrestant, penjo les biografies de cada poeta. L’alumne l’ha de localitzar i preparar una argumentació perquè els companys triïn el seu autor. Un cop han defensat el seu autor, voten. Acorden que recitem un poema d’Abu Salt. Fotocopio els tres poemes. Cada alumne se n’anirà a casa amb un poema. El Chema confessa que desconeixia aquests poetes. Jo també.

Ara és el torn de la Vivi. Comença amb el taller, atabalada. Va traduint uns apunts. Els companys l’escolten. Com que la veuen atabalada, comencem a fer-li preguntes. Jo m’esperava un taller pràctic. M’havia ben afaitat per si la tallerista ens feia practicar una neteja de cutis. Després, vaig haver de córrer a escalfar l’aigua, muntar la catifa i servir les begudes. Ens va explicar el capítol en què Junis explica perquè té l’obligació  que cap client es quedi amb gana al seu local.

Divendres, deprés d’una reunió amb l’equip una mica recurrent, llegeixo un article d’Antonio Lafuente. Hi reconec algunes idees que m’havia costat de trasmetre-les a les companyes.

Tallerizar la educación, entonces, implica apostar por otros modos de hacer que minimizan la distancia entre el que enseña y el que aprende, Deu ser aquesta la clau que em fa sortir de cada sessió que hi ha hagut un taller o que algú ha explicat un capítol de la novel·la satisfet, content, feliç.Sento que sense gaire pretensions bastim un projecte sensacional. Els observo i cada dia es percep més caliu entre ells. Les converses del cafè anterior a la classe es perllonguen a l’aula mentre esperen que iniciem una activitat. Quan algú arriba a tard, s’il·luminen les cares dels altres. Algú confessa que li sap greu perdre’s el taller perquè ha de cuidar de la filla, però si té dècimes l’avia cap al col·le. I això és mèrit de tots plegats. Jo he proposat i ells hi han apostat. I compleixen.

No se trata de alumbrar, desvelar o revelar nada, sino de escucharnos, compartirnos y cuidarnos. Em sap greu d’aprofitar els intervals entre tallers per repassar la morfologia verbal. Intento servir-me del que aporten els tallers: molt vocabulari. És el pretext per repassar-los a la propera sessió amb activitats lúdiques.

Educar no es enseñar, sino aprender juntosHi estic completament d’acord. Com es veurà en la propera entrada.

12a sessió. Taller sobre submarinisme.Vam començar la sessió amb una roda demanant-los si havien triat el tema per al mural. Vaig aprofitar per preguntar-los pels tallers passats i pels propers per repassar l’ús del subjuntiu: tant l’imperfet com el present. Després va ser el torn perquè l’Alberto iniciés el seu taller. Va recórrer a una presentació plena de fotografies —la majoria seves— i de vídeos. La connexió ens va fer una mala passada.

Ara bé, mai no l’havia vist tan xerraire. Li va costar dominar el seu entusiasme pel tema. Va introduir molt encertadament l’exposició, però després es va descontrolar. D’un tema n’enfilava un altre. Es notava que parlava de la seva passió. De l’afició va passar a explicar-nos anècdotes i va acabar rememorant la seva infantesa al Garraf. És un testimoni del deteriorament que ha patit tant el massís com el litoral en un parell de dècades. Va reiterar més d’una vegada que només volia compartir la seva passió i pretenia que perdéssim la por al món submarí. S’hi hauria passat hores i hores xerrant. Quan tothom va marxar, va venir discretament al despatx per disculpar-se per haver fet el taller barrejant català i castellà. El vaig tranquil·litzar.

13a sessió. M’he despistat i ja no rifem el repte de resumir la sessió. Així doncs, els proposo que creem la diapositiva entre tots plegats.Tot seguit, passem a valorar el taller de l’Alberto. Avui s’ha assegut a primera fila i m’interromp per comunicar-nos que ha trobat feina i ha de deixar el curs. Li sap molt de greu, però que intentarà participar en el mural. S’avança declarant quina beguda havia pensat per a cada company del curs. Al·lucino. A més, avui s’ha tret l’anorac. S’ha passat tot el curs sense treure-se’l. Se’l veu cofoi. Evidentment és perquè treballarà, però penso que és quan escolta els comentaris dels companys. Vaig pensar de seguit en ell quan vaig començar a llegir el manifest de Seth Godin. Els vaig llegir la cita. Penso que és la mare dels ous d’aquests tallers. Vencen la por perquè han triat compartir una de les seves passions.

13a sessiý.pptx

Per tant, els vaig demanar que  deixin de disculpar-se. Aconsegueixen transmetre la passió. Tenen interferències del castellà, però ho intenten en català. Els vaig demanar que es fixessin que també s’esforçaven en català. Vaig posar com a exemple a l’Alberto. Va començar que ni s’atrevia a parlar en català. Ara no parava de xerrar.

Havia previst que ens dedicaríem a treballar els peixos. Havia tingut la idea que potser ens serviria un memory; però no vaig tenir temps d’enllestir-lo. Tiro pel dret. Formo dos grups. Els demano que uns pensin quin peix comprarien per preparar un arròs. Els altres han d’anar comprar per cuinar una sopa. Això encara el va esperonar més. Costava frenar-lo perquè només feia que recomanar peix per a cada plat.

Quan el vaig veure que es matriculava en el grup, estava documentant-me sobre el banc de coneixements. Em pensava que no s’hi integraria, i quina va ser la meva sorpresa quan en les primeres sessions va confessar que la seva dona havia començat el D el curs passat. Estava entusiasmada amb les classes. I es va anar engrescant a mesura que descobria que les classes es basaven en la novel·la de Rafik Schami. Recordo que va irrompre en el taller de la Begoña i va aprofitar per fer-me un massatge al clatell. Va confessar que li agradava fer-li a sa mare perquè s’havia ferit. I encara el recordo com es posar nerviós perquè volia que la Laura li ensenyés de ballar la cúmbia. Penso que entre tots l’hem ajudat a recuperar-se. Em va explicar que l’havia acomiadat sense cap mirament. El van haver de dur d’urgències per un atac d’ansietat. Com afirma Antonio LafuenteNo se trata de alumbrar, desvelar o revelar nada, sino de escucharnos, compartirnos y cuidarnos. Doncs, això.