7a sessió  amb el B3. Són tot dones, i poquetes. Abans va venir la Natalia per aclarir alguns dubtes. Va confessar que li costa parlar en català. Té molts amics catalans, però ningú el fa servir. Sempre ha de sentir que no cal que s’hi esforci, que continuï la conversa en castellà. Malgrat això, la vergonya pot més. S’espanta quan vol conversar en català. Es frena i es tanca. Malgrat que no en parléssim quan vam comentar els elements narratius, ja era hora que aparagués el malvat: el nostre critiquejador intern.  Qui ens recorda el sentit de ridícul. Ens limita. Hauré d’anar pensant com el podem vèncer. Ja em veig empassant-me programes de El hermano mayor. “Natalia, vine de casa amb la vaixella. La farem miques!”

Em vaig saltar el guió. Vaig començar fent una roda per recordar la sessió anterior. Em sorprenen algunes intervencions. A la Dolores, li va quedar clar que per formar el passat perifràstic s’ha de menjar la preposició a. De l’advertiment d’un error, l’ha convertit en una norma… Després els vaig  plantejar l’activitat d’escalfament prevista. Vam fem una roda en què van explicar què feien de petites. La Dolores es va emocionar. Va recordar les germanes, mortes. Tot i l’emoció, va contar el record. Les companyes s’hi van solidaritzar. La meva reacció, més masculina:  li vaig somriure per empatitzar.

Em vaig adonar que estaven espantades. Tocava tasca final. Les vaig distraient formulant l’activitat Les cinc dates més importants de la teva vida. Demanes als alumnes que pensin en cinc dates significatives en la seva vida. Les apunten en els paperets que els reparteixes. Després les van  posant en una mena de circuit —com una línia del temps— aleatòriament. Un cop col·locades, amb un dau van movent una fitxa. L’alumne ha d’explicar què significa la data en què ha anat a parar la fitxa. Com que eren poquetes, em vaig negar a formar petits grups. La vam fer plegats. Vaig recórrer a les agulles d’estendre i el cordill per a la línia del temps—un petit homenatge al  projecte del curs anterior. Van xalar força.

 

Al final, vaig demanar que traguessin la rúbrica perquè es coavaluarien. Qui es va atrevir a estrenar la roda va ser l’Annay. Abans havia aconsellat les companyes que frenessin l’entusiasme a l’hora de respondre als meus reptes. Els va aconsellar que miressin de contestar de la manera més simple i fàcil, perquè segur que complicaria l’activitat. Va explicar el conte de La formiga enjogassada (La hormiga retozona). És una cançó similar a  la Margarideta nostra. Primer, els va fer escoltar la melodia. Després el va explicar el final. Va mirar de contextualitzar la rondalla i va mirar d’aplicar el que havia après en aquesta unitat. Va prosseguir la Dolores amb una rondalla molt bonica, El vent i el sol. És un debaten per saber qui és més poderós. Va llegir un resum que s’havia fet.  La Vivi ens va contar La bella dorment. Es va encallar en algun moment, però va mirar d’assolir l’objectiu. La Natalia, la Ventafocs. Es va atabalar, però la vaig ajudar fent-li preguntes perquè continués. Finalment, la Transi va contar Els tres porquets. Se li escapaven alguns valencianismes la seua casa. Es van salvar la Liz i la Paqui. Es van comprometre que dijous explicarien els seus. Per cert, em vaig adonar que hauria d’haver inclòs com a contingut les fórmules per acabar el conte. Ah, i vint minuts de gravació! Això significa que es van estar quatre minuts parlant.

Anuncis

Em va costar entomar aquest grup perquè ja tenia coll avall que continuaria amb el grup que acabàvem de finalitzar el nivell de bàsic. Em neguitejava per diferents motius. D’entrada,  feia anys, i panys,  que no impartia cap bàsic 1.  Em negava a encotillar-me amb un llibre de text i tampoc no volia renunciar a l’experimentació d’enguany: provar la #rEDUvolution. I ja posats, tampoc no volia desistir de l’aprenentatge per projectes. Les manies es van dissipar just quan em va venir al cap la idea del projecte!

Després d’haver viscut el fiasco de la candidatura de Madrid i a punt d’encetar els Jocs d’Hivern, el projecte s’hi podria inspirar. Per què no ajudàvem a l’Ajuntament de Castelldefels en la candidatura per ser seu d’un congrés sobre ciutats turístiques?  Per tant, havia previst que  a cada sessió l’ens municipal ens  plantegés un o dos reptes.  El producte final consistiria a organitzar una ruta per la localitat per tal de convèncer el comitè seleccionador de ser els amfitrions idonis per a l’acte.  A més, per engrescar encara més l’alumnat en la tercera sessió vaig decidir que les ciutats que competirien serien triades per ells. Aquest recurs al començament va ser prou efectiu, però es va anar desinflant a mesura que avançava el curs. Així va néixer A relaxing cup in Castelldefels.

La reacció de l’alumnat va ser heterogènia. Un bon grup els va agradar aquesta metodologia. Agraïen la incertesa de cada sessió i venien atrets pel repte que anunciaria al començament. En canvi, d’altres els va sorprendre i els va desconcertar. Val a dir que eren alumnes  que només s’expressaven en la seva llengua materna, una parella russa, i una exhostessa francesa que dominava l’anglès.  També tenia un alumne kirsguí. Era mediador amb el matrimoni rus. M’ajudava a fer-li entendre les instruccions. Ara bé, per acomplir el seu rol calia que ho entengués tot amb anglès. De vegades, calia que alguns companys m’ajudessin a fer d’intèrprets.  Vaig comptabilitzar  una desena de llengües maternes de les quals entre tres i quatre es van convertir en les vehiculars: català, castellà, anglès i rus.

Pel que fa al currículum, em vaig proposar desconstruir simulacres. Tal com he avançat, volia que cada sessió esdevingués una experiència d’aprenentatge. La resolució dels reptes o les tasques havia de donar sentit el que aprenia l’alumnat.  Havia d’abandonar  la presentació d’estructures i continguts lingüístics per convertir la meva acció en una negociació; per tant, transformar una docència descriptiva en narrativa.  Les classes havien de ser divertides, participatives, creatives per emocionar el grup. Em va costar mantenir-ho al llarg de la vintena de sessions; però  no va ser debades que una alumna m’oferís una sessió de biodansa com a agraïment. El mètode havia calat.

No obstant això, em va costar mantenir el projecte al llarg del curs. A la desena sessió ens el vam ventilar.

Va costar que poguéssim experimentar un itinerari per acompanyar la possible visita del comitè. Ara bé, em va ajudar a reorientar el curs. Dedicàvem unes sessions a cada barri per aprendre estructures lingüístiques per poder assumir algunes de les activitats que havíem plantejat.  Per exemple, vam dedicar el barri de Lluminetes per descriure un habitatge. Quan es van acabar els  barris, vam negociar com podíem dedicar les sessions restants. Així els alumnes van planificar com celebraríem el Dia Mundial de la Poesia, El Dia Mundial del  Teatre i la tasca final per avaluar-nos.

Les sessions que podria qualificar de  memorables en van ser dues. La primera en què van plantar una llavor amb l’excusa d’idear i crear un regal per als visitants. La classe es va convertir en un taller de jardineria.Em va fer gracies veure’ls asseguts en cercle amb els guants de plàstic posats.  El taller va ser l’excusa per treballar comprensió oral (van haver d’entendre les meves instruccions), de cooperació (ho feien per parelles per intercanviar-se el test) , però també per usar com a metàfora per avaluar el curs. Johanna

La segona va ser el dia que en petits grups van elaborar els cartells de l’acte. Són activitats pensades per cohesionar el grup, però també es poden produir bretxes pel que he comentat més amunt quant a les llengües vehiculars.

 Aquesta és l’anàlisi DAFO del projecte.  Hauria d’haver servit com a estratègia per al nou curs, si hagués tancat el curs quan tocava. De totes maneres, intuïtivament vaig anar configurant Jo vinc d’un silenci. Per altra banda, també m’ha ajudat a esvair algunes manies i a tenir més confiança en la meva tasca.  Reconec que no les tinc totes quan em deixo emportar per les tasques que he ideat, però tampoc em proporciona seguretat plantejar activitats lingüístiques més tradicionals.  També desconcerta l’alumnat per la dificultat d’haver d’aprendre un contingut d’una manera forçada.

Anàlisi DAFO B1

He apuntat l’avalució com un dels aspectes a millorar. Però quan escoltes les produccions finals dels alumnes et sap greu aigualir el resultat amb una rúbrica. Tothom s’esforça per demostrar-se, demostrar-te i demostrar als altres companys que han après.

 

Documentació