Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

Preàmbul

Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

Plantejament de la sessió

Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

Desenvolupament de la sessió

Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

Anuncis

Divendres vaig tenir la reunió amb l’Àrea. Em feia cert respecte, com és habitual. M’hauria agradat disposar de més temps per preparar-me-la, tot i que he de reconèixer que més temps hauria perdut per no enfrontar-m’hi. Fer cursos els dissabtes t’endureixen.  Si vaig ser capaç de reconduir una sessió heavy, per què aquesta vegada no podia passar el mateix?

Dijous volia tenir al costat l’Olga Esteve mentre preparava la reunió.  Ja no recordava que havia enviat la convocatòria amb l’ordre del dia. L’insconcient és savi! Així doncs, no calia reformular un gran ESET. A més, l’Olga al final del curs  ja ens va prenenir –com em va clisssar!– que no havíem de ser pas ambiciosos, sinó que provar-ho amb passos petits. Em vaig passar el migdia i bona part de la tarda repassant els apunts, reflexionant i elaborant mapes conceptuals –jo que no en sabia fer!

En la darrera sessió vaig recollir un cert malestar. Semblava que era per l’administració de les noves proves. Per tant, calia que primer sabéssim com les administràvem a cada servei i després havíem de recollir els aspectes que calia millorar. Per al primer objectiu, els vaig agrupar per serveis i els vaig plantejar una tasca.  Després els vaig organitzar en grups encreuats perquè tothom pogués explicar com administrava la prova, però sabés, també,  com ho feien la resta de serveis. Finalment, els vaig donar una graella en què havien d’apuntar les similituds i diferències. Vaig recollir 3 possibles propostes de millora. Funciona, Olga! Cal parlar-ne amb Direcció i Serveis Centrals.

Segon objectiu. L’equip estava predisposat a continuar la reunió. Volien anar per feina.  Jo, en canvi, no les tenia totes perquè tenia la sensació que no ho havia preparat a fons. Em vaig entusiasmar massa amb els mapes conceptuals. Els vaig demanar que en fessin un responent a la pregunta què els amoïnava? Després ho van posar en comú en petit grup. Pifiada! Potser havia d’haver organitzar els petits grups en novells i experts. Aquesta és la posada en comú.

A partir d’aquí ja vaig improvisar. En primer lloc, ja vaig preveure el primer problema: tenia a la recàmera la possibilitat que cada grup  trobés solucions per a un problema. Però vaig decidir fer dos bàndols i que cadascú debatés un d’aquests problemes. Segona pífia!  Un grup havia de respondre a la pregunta  per a què servia la correcció? L’altre gup, per a què servien els 20 punts de nota de curs?

QUÈ M’EMPORTO DE LA SESSIÓ?

Uns punts per debatre en la propera reunió.

La sensació que som un equip, que tenim diferències però que tenim ganes d’entendre’ns.

Ha valgut la pena la reunió.

Tinc el millor equip i no el veia.

No puc interrompre debats interessants i tampoc no havia de triar dos temes: només un per a tot l’equip.

I a més d’algú ha demanat per l’aprenentatge corporatiu, ai1, cooperatiu. Havia de ser un més dels punts de l’ordre del dia, però caldrà fer-ho a través del bloc. Així doncs, aquí teniu l’homenatge a l’AC (Aprenentatge Corporatiu)