IMG_20170502_112749_956.jpg

Aquesta setmana hem sembrat clavells de moro versionant Petricor de Nicolás Paris, però també ens han ajudat algunes fotografies del projecte Sputnik de Joan Fontcuberta. Hem hagut d’ajornar la poesia visual de Joan Brossa.

5a sessió. Teníem feina a l’hora de crear el mapamundi perquè havíem de recordar les dues sessions de la setmana passada. Els va agradar que repasséssim les contraccions i que els expliqués l’origen de can i cal. També els va agradar pensar i acordar els objectius per avaluar.

20170504_101033

Tal com havíem acordat, cada alumne va explicar la sinopsi del conte que havia llegit. Vam votar quin els havia agradat més. Així vam establir l’ordre en què els llegiríem. Començarem amb Pere Calders.

Els vaig recordar les tres preguntes que havien respost a l’hora de triar els contes. Els vaig explicar breument l’estructura d’una perífrasi verbal i quina n’era la finalitat. Com que havíem de practicar la de probabilitat, em sembla que podíem reconstruir la història del desaparegut cosmonauta Ivan Istòtxnikov, el projecte de Joan Fontcuberta. Vam poder escoltar tres versions: una de més tradicional i, sorprenentment, una altra que s’aproximava a la idea del fotògraf.

Ens vam dedicar a plantar clavells de moro, seguint les meves instruccions. Com que no ens va donar prou temps, els vaig demanar si a casa podien escriure les instruccions per sembrar els clavells de moro.

6a sessió. Mapamundi. Destaquen dues activitats, o dues experiències: les sinopsis i la sembra de llavors.

20170504_101033 (1)

Repassem la perífrasi de probabilitat amb un exercici del llibre Català Intermedi . L’hem de fer entre tots perquè encara que n’expliqui la mecànica i el contingut, els costa d’entendre-ho. De mica en mica, alguns ho van copsant. Al final, me’n demanen més…

20170504_101045

Demano al Manolo i al Jose Antonio si han escrit les instruccions. Formo dos grups. Els demano com ha de ser un bon text instructiu.. Després, els demano que comprovin si els textos dels companys ho són. Els revisen. Vaig a buscar el material. Demano que un lector de cada grup s’intercanviï. Hem de comprovar si aquests textos funcionen. A mesura que van enumerant el material que els cal, els ho vaig donant. Després, els demano que vagin seguint les instruccions que els llegirà el company. Així, avui, sembrem les llavors.

Descans cerebral merescut: actuar una mentida. Cadascú ha d’imitar l’acció que diu el company de l’esquerra, però ell n’ha de dir una altra. Ara és el torn del clàssic.

Fem una roda en què cadascú mostra l’objecte quotidià i explicar per què l’ha triat. Els llegeixo el conte Raspall de Pere Calders. Acabo la lectura i contemplo cares embadalides. Els demano que a casa rellegeixin el conte i hi busquin cinc paraules que creguin que han de formar part del diccionari que construirem. Hem d’ajornar l’anàlisi dels poemes visuals de Joan Brossa. Abans de marxar, els demano que votin el conte. Obté una mitjana de 4 punts.

20170504_112129

Si el nen Sala tria un raspall perquè substitueixi el cadell que han donat, què pot reemplaçar el seu objecte.

IMG-20170504-WA0006 (1)

De pedrojperez, extreta d'http://www.morguefile.com/archive/display/24450

S2, dimarts i dijous de 15.15 a 17.15. Tenia ganes d’entomar aquest curs per diferents motius. D’una banda, coincidia amb l’estrena d’una nova etapa professional: canvi de lloc i de companyes, en aquest cas. Reprenia després d’un parèntesi de quatre anys, els cursos presencials. De l’altra, havia de posar en pràctica el compromís que havia adquirit amb l’equip: anar muntant seqüències didàctiques ja que havia decidit prescindir del llibre de text. A més, m’havia d’enfrontar amb un grup bastant consolidat durant força anys.

Em costa planificar un curs abans. Vaig bastint-lo sobre la marxa. Ara tenia una excusa: volia experimentar  la negociació a l’aula, sobretot a l’hora d’acordar objectius i continguts amb els alumnes. Calia implicar-los en la decisió de conformar el programa del curs. Si vols caldo… hi introduÏa un nou repte: aferrar-me a la incertesa. Ara entenc per què se’m va anar apareixent al llarg d’aquest curs María Acaso. D’entrada, pot espantar, però a mesura que la vas provant, t’hi vas enganxant, com una droga. Et proporciona una calma  —que és fonamental—,  una tranquil·litat que et facilita que les sessions siguin un gaudi. Va servir, alhora,  per plantar la llavor que va florir en el trimestre següent. No va ser un camí de flors i violes. Ara bé, val la pena llegir els comentaris dels alumnes al final del curs. Van anar acceptant el nou model didàctic que els proposava. Aquesta és una de les raons per què l’educació és addictiva: ajudes unes personses a assumir una transformació o un canvi. Un altre motiu seria la pràctica reflexiva, el fet de sistematitzar l’anàlisi de la teva tasca docent. Així pots percebre que també  emprens un camí, com els alumnes, de qui aprens. De mica en mica, els rols a l’aula es van modificant. S’estableix una horitzontalitat. Del vosaltres i jo emprem un altre pronom personal: el nosaltres. Els alumnes esdevenen més proactius. Per exemple, són capaços de prosseguir el curs quan pateixen algun impediment per  assistir (una malaltia o una recuperació que es perllonga) bé pel contacte i suport dels companys o bé perquè poden seguir-lo a través les actes de les sessions que publiquem en el blog. Aquí teniu la relació de totes les sessions:  PortafolisSessionsS21CURS2012-13

Quina va ser l’estructura de la seqüència didàctica? Seguint el paradigma que proposa Olga Esteve, negociàvem al principi els objectius que volíem treballar, malgrat que mirava de seleccionar els continguts que exigia el tipus de text de la unitat i també incorporava els del programa. Això em va anar desagradant a mesura que avançàvem les unitats. La majoria corresponia a continguts gramaticals més singulars del català, que cada cop s’utilitzen menys. Per als estudians, els suposa bastant  dificultat. A més, són aspectes lingüístics etiquetats com a aconsellables. Per tant, provoquen més aviat embolics i i fatiga tant pel docent com pels discents. Sortint d’una sessió d’aquesta, vaig descobrir el vídeo sobre l’educació disruptiva de María Acaso. La darrera pregunta que exposa incideix en aquest neguit. Un cop debatuts els objectius, acordàvem els criteris avaluatius. A vegades ens servia com a pauta per analitzar models i comparar amb la versió inicial. D’altres, podien servir com a pauta per redactar la versió final. Vam aprofitar el començament de curs per treballar els textos instructius. Les normes de funcionament del grup ens van permetre treballar tant les marques d’ordre com les formes verbals. En canvi, en la segona, els vaig suggerir que elaboréssim un programa electoral, com a text predictiu. Cadascú es va encarregar de proposar solucions per a un àmbit. Vam preparar una introducció cooperativament. Cada grup es va encarregar d’un paràgraf. La revisió del document va ser tots junts. Ens va servir per treure la indignació creixent i per discutir sobre la desafecció política, a part de riure bastant. Finalment, vam cloure el curs amb una petita exposició per part de cada alumne.  Aquí teniu la relació de tasques que vam dur a terme: tasquesS21CURS2012-13

Com  va ser l’avaluació ? Van acceptar al començament el nou enfocament de la puntuació: d’entrada ja l’havien obtinguda, però havien de mantenir-la.  Com que la proposta dels alumnes va servir com a avaluació inicial de la unitat 1, potser va quedar deslluït l’acord. Per resoldre aquest problema, vaig decidir que escrivissin un comentari al final del curs valorant i puntuant el seu aprenentatge. També vaig mantenir el dietari d’aprenentatge, seguint el que havia aplicat en els cursos en la modalitat a distància. Quant a la correcció textual, poca producció textual i  triava una errada per alumne en els textos inicials. Això ens servia per anar comentant i repassant els diferents dubtes. Si es devia a interferències lingüístiques, n’explicava el motiu i mirava de fer-ne una interpretació positiva, evitava el comentari punitiu. avaluacioS21CURS2012-13

Quin moment destacaria? El conflicte que vam tenir al final de la unitat 1.  Des que havíem començat el curs, em pensava que ens aveníem força. Va esclatar la protesta i el suggeriment de retornar cap a un model més tradicional. Volien un manual, la solució de les errades, els exericics més mecànics corregits a l’aula. Es negaven a assumir un paper més actiu. Uns altres es mantenien en silenci i algú va defensar la proposta de Roger Schank que havíem llegir el primer dia de classe. Unes alumnes van esperar al final de la sessió per manifestar que estaven encantades amb aquest mètode. Van argumentar que venien a gust, que aprenien molt i que patien per la prova al tercer trimestre, però que confiaven en mi . Una altra alumna em va enviar un missatge electrònic disculpant-se perquè havia sentit vergonya i indignació de l’actitud dels companys en el debat.  Vaig mirar de tranquil·litzar-los a tots. Apuntava alguns aspectes que potser sí que havia de millorar: hauria d’haver estat conscient que necessitaven un procés d’adaptació —encara ara en desconec la manera— i que provàvem una novat unitat i en tornaríem a parlar al final de la unitat. En vam parlar, però al final del següent trimestre. De totes maneres, encara va ser tema de tertúlia d’un sopar de fi de curs entre tradicionalistes i schankistesdietariS21CURS2012-13

En el tercer trimestre vaig assumir un S2. Ja n’havia fet un en el primer trimestre.  Per tant, el repte era repetir-lo mirant de millorar els aspectes que havia apuntat en el dietari d’aula.  Vaig ser-ne incapaç. De fet, el propòsit es va mantenir en un parell de sessions. Desconec si per aquesta intenció li vaig donar un altre caire.

Vaig apostar perquè a cada unitat cada grup planifiqués un projecte, és a dir, acordés una situació que exigís la redacció d’un text de la tipologia que pensàvem tractar. Introduíem, d’una banda,  la varietat textual i, de l’altra, si l’alumnat decidia, el projecte esdevenia més creatiu i més motivador. Donàvem benvinguda a la incertesa. Pot ser font de conflicte entre l’alumnat, però en un grup ben cohesionat que accepten les propostes del docent com a reptes, els resultats són sorprenents. L’evolució de la unitat 3 n’és un bon exemple. Un cop cada grup l’havia presentat públicament, els demanava que cadascú redactés una primera versió del text. L’havien de publicar al blog. Aquesta versió ens podia servir per caracteritzar el tipus de text, per  comparar-lo amb un text model, per  ajudar a elaborar un pla de millora o bé per establir els criteris avaluatius. A partir d’aquest moment redactaven la versió final.

Vam mantenir la tradició d’altres cursos que  a cada sessió hi havia una parella d’alumnes que en redactaven l’acta. Aquest text era revisat pel professor i els autors s’havien de corregir les errades i explicar-ne el motiu. Vam  suprimir l’apadrinament d’errades dels cursos anteriors. Vam volem imposar l’apadrinament de fortaleses. Els alumnes havien d’escriure un comentari destacant de què se sentien orgullosos del seu text. Quant a les errades, havien de demanar ajudar per resoldre un error.

Vaig aprofitar la darrera unitat, la unitat 3,  per celebrar l’any Espriu. Com que havíem d’aprendre a elaborar textos explicatius, ens van servir per contextualitzar l’obra de l’escriptor però cada grup es va comprometre a elaborar un videolit.

Aqui teniu  les corresponents sessions, divides en les unitats del curs:

SessionsS22CURS2012-13 (2)

Ara bé, vaig ser capaç de mantenir el dietari del curs, és a dir, la posterior reflexió de cada sessió. Em costa saber els aspectes que he de tenir en compte per millorar. Miro d’etiquetar bé l’entrada per poder extreure possibles problemes per trobar-hi solució. Tinc la sensació que no me n’acabo de sortir. Ara bé, val la pena la laor perquè així faig pública la meva labor.  Verdejo amb la negociació. Per exemple, quan els vaig proposar que m’ajudessin a establir un sistema de correcció dels textos finals. Cada grup  en va proposar un de diferent. En aquesta situació no sé com ho he de canalitzar. De vegades, reculls les conclusions, els les agraeixes i resols que ho consultaràs  amb el coixí… Compto que deu ser perquè no m’agrada cap dels suggeriments.  El bram  ofegat de l’autoritat. De fet, no sé si vaig aconseguir dur-lo a la pràctica. No va caldre.

Em va costar valorar els textos que escrivien. Se’m fa difícil ser-ne objectiu. Quan llegeixo un text, sé qui l’ha escrit i em  pesa més el seu esforç. Mira de produir un bon text. Hi percebo alguna altra qualitat que em dificulta què ha de millorar o escriure un comentari que potser el decebrà. Aquest problema es va resoldre amb la coavaluació. Els companys poden ser més estrictes que el professor o bé en poden destacar fortaleses i febleses. L’autor accepta de bon grat la valoració del company. L’entoma més com un suggeriment que no pas com una crítica. Per això crec que ens hem de fixar més en el procés, tal com defensen alguns.  A més, hem de fomentar la confiança. Em ve al cap la cita de Ralph W. Emerson i les paraules d’un dels personatges de la novel·la de Pilar Jericó.

Aquí teniu les aventures i desventures del curs: dietariS22CURS2012-13

Pel que fa a l’avaluació, vam mantenir algunes activitats dels cursos anterior i en vam modificar-ne unes altres. Vaig prescindir de l’elaboració del portafolis en suport paper. Penso que el blog pot tenir aquesta finalitat i n’agilita el control. Ara bé hi hauríem d’incorporar més la reflexió. Vam modificar l’apadrinament d’errades, com he explicat més amunt. Obríem un consultori de dubtes perquè els companys proposessin com podien resoldre’ls. Però  no hi va haver gaire participació. Ara bé, les alumnes que van deixar escrits els seus dilemas, van confessar a final de curs que havien estat capaces de resoldre’ls pel seu compte. És una llàstima que la durada del curs no permeti que aquesta activitat esdevingui un hàbit. Només ho vam fer amb les errades de la unitat 1. Va fallar que destaquessin les fortaleses del seus textos. És per falta de tradició i per temor cap a l’autoconeixement.  Vam mantenir la redacció de l’acta de la sessió per part d’una parella d’alumnes i la posterior correcció per part del docent. Van mantenir l’estil dels cursos anteriors: la valoració final de la sessió. Reforçava i animava l’inici de la classe.  Ens va anar consolidant com a grup, ens va anar donant molta més confiança per afrontar qualsevol repte. És un aspecte que cal mantenir per a qui  se’n faci càrrec el proper curs. S’ha d’evitar que es deixi apoderar per l’amenaça de la prova final.

Com podreu comprovar en el document, l’avaluació continuada es va basar en una versió inicial d’un text i la redacció final, després d’haver-ne acordat els criteris avaluatius i haver elaborat una base d’orientació.

Aquí teniu les propostes que van servir per avaluar-los: avaluacio22CURS2012-13

Per acabar, he constatat que aquesta manera d’encarar tant el curs com les sessions ha rebaixat la meva autoexigència. Ja no pateixo si s’ajornen continguts. Entro a l’aula molt més tranquil i calmat. Gaudeixo més de la sessió i del grup. La clau és el constant diàleg i el fet de prendre decisions més col·legiadament. L’alumnat es responsabilitza més del seu aprenentatge i accepta implicar-se més. Finalment, has d’agrair que t’hagin ajudat a adoptar un nou canvi de mirada i a aprofundir més el rol d’orientador que no pas el de transmissor de continguts.

Sessió 5a amb l’S2

Llegint el dietari de la sessió anterior, em sorprèn les valoracions de de les parelles autores. Em fa gràcia les floretes que es tiren i agraeixo el comentari que em dedica una alumna.  Prenent el tallat abans d’entrar a la feina, llegeixo un fragment del llibre Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia  em dóna la idea de com encarar la sessió: per què no elaborem recomanacions que ens proporcioni benestar?

Inicio, com és costum, plantejant quines conclusions van treure de la darrera sessió Va bé per introduir  la lectura de l’acta. Els exposo la situació. Es van dibuixant somriures a les cares. Obren els ulls com taronges quan els recordo que el cervell és més receptiu en calma que no pas quan estem amoïnats. Els presento els continguts: les perífrasis verbals i les marques d’ordre.

Corregim les perles dels textos inicials.  Tot seguit formem grups perquè llegeixin un text en veu alta i vagin apuntant les perífrasis. Riuen. El delegat del curs suggereix que els he creat un atac d’angoixa perquè no recorden què son. Els explico breument i s’hi posen. Aquesta és l’entrada que vam llegir.  En la posada en comú, detecto que és difícil separar perífrasis verbals  i verbs de règim preposicional. Glups! Me’n surto com puc. Mirem el quadre, extret d’Internet.

Recordo que els textos instructius poden ser pautats o redactats. Llegim la recepta i els preguntem de quin tipus. Els demano que la transformin en redactada. Apareixen els marcadors o connectors temporals. Sóc incapaç de classificar-los. Aprofito per apuntar-los a la pissarra (adverbis i locucions adverbials de temps, oracions subordinades adverbials). Quant a les subordinades, insistim en l’ús de en +infinitiu (insisteixo que l’infinitiu i l’article no s’avenen) i la incorrecció del gerundi copulatiu.

Acabem la sessió  transformant les activitats positives de l’entrada que hem treballat prèviament en recomanacions.