IMG_20151106_010735

Em va fer molta il·lusió quan Pep Elias em va convidar a la VIII Jornada de Llengua i Migració. Em va proposar de preparar-me una ponència, però m’ho va veure a la cara. Em va tranquil·litzar suggerint que li agradaria que el plantejament fos més aviat pràctic. M’ho vaig rumiar i li vaig presentar crec que dues opcions. Les va consultar amb la seva companya, Anahí de Febrer. De seguida, em va respondre que tirés endavant el taller de desempoderament educatiu. Digueu-me agosarat i inconscient perquè què sap el gat de fer pastetes? Però pel juliol encara em durava l’eufòria d’haver-lo experimentat amb un grup.

Volia ser aplicat i preparar-me la ponència amb temps, però el subconscient és molt savi. Em va parar un parany. Evidentment, hi vaig caure de quatre potes. D’una banda, el material que divulga Javier Encina en el seu blog. És com si entres a la cova d’Alí Babà. Llegeixes una entrada, però te’n porta cap a una altra. Et descobreix un autor que ignoraves.Te’l cita i ja has begut oli: tens ganes de llegir-ne algun llibre. Ara bé, si treus el cap per la biblioteca virtual ja pots avisar que no t’esperin a dinar o a sopar durant dies. Pel setembre difonia amb Ainhoa Ezeiza tres recopilatoris molt interessants: Desempoderamiento, Juego y Oralidad del qual destacaria els articles de Hans Magnus Enzensberger (del qual Alfons Formáriz es va referir) i d’Ivan Illich que reflexiona sobre el concepte de la cultura llega; De los modelos participativos a la construcción colectiva, en recomano l’últim article, de lectura obligatòria per als qui ens dediquem a la normalització lingüística; Convivencialidad, tecnología y desempoderamiento, cal llegir-ne el tercer article, precisament dels dos coordinadors en què assenyala el risc que la tecnologia reforci el discurs dominant de l’escola. Per postres, vaig aprofitar per rellegir el llibre d’Ivan Illich, Desescolarizar la sociedad i descobrir que la còpia que m’havia descarregat no coincideix amb la versió impresa. I  per acabar d’adobar-ho, un article de César Rendueles em va produir bastants dubtes a l’hora d’enfocar la ponència.

Cesar Rendueles

Dues setmanes abans vaig embastar la sessió. Això que feia temps que em venien idees per desenvolupar. M’hauria agradat capgirar l’espai i convertir-lo en racons de jocs. Per exemple, volia crear un joc del Twister amb les cares de diferents pensadors. Aniria cantant cites i els jugadors haurien de tocar la cara de l’autor. La capital de l’Anoia era el marc ideal perquè evidenciéssim quins elements hem incorporat en la nostra tasca de l’educació industrialitzada. A més, no podia ignorar-ne la tradició tèxtil, quan Ivan Illich recorda l’etimologia de text.Ara bé, va ser un apunt de María Acaso que em va ajudar a idear una performance i a desencallar  l’embús que tenia al cap. el taller. Vaig repassar el programa i vaig veure la llum al final del túnel. Segur que l’Alfons ens exposaria un marc teòric. I aixi va ser a malgrat seu. Per tant, m’havia de centrar en les propostes. Els havia de convidar a viure experiències d’aprenentatge, jugant, per notar l’absència de la democràcia en una aula. Hauríem de superar quatre reptes. Cada desafiament superat revelaria una cita d’algun pensador.

IMG_20151027_174718

Vaig aprofitar l’avinentesa de l’agraïment per expressar que la invitació era un regal pels vint-i-cinc anys a l’empresa. Abans de presentar el primer enigma vaig relatar un parell d’anècdotes. La primera, després d’haver assistit a una conferènia de María Acaso a Lleida, tornava obnubilat i mantenint una conversa imaginària amb ella, quan de sobte em vaig trobar fent voltes per una rotonda d’Igualada. Premonició. La segona va ser un record infantil, però és el que tothom es va quedar. El meu primer cubata als vuit anys: un got de coca-cola amb un rajolí de vermut… Un duel èpic il·lustraria la meva evolució professional. Vet aquí que vaig presentar el primer enigma per reflexionar sobre el terç d’alumnes que no assoleixen un certificat. Així, tal com mana el sistema, vaig demanar que un terç dels  assistents sortissin de la sala. Impactant, oi? Així es com deuen sentir alguns alumnes. Com és que en un procés formatiu s’ha de discriminar un sector? És la primera mostra que democràcia i educació no van de bracet.

IMG_20151105_100621

Per distendre l’ambient i amb l’excusa que parlaríem de desempoderament, havien de desprendre’s d’algun objecte seu i donar-lo a un altre participant. En la ponència anterior, Alfons Formariz ens havia animat a perdre la por. M’ho havia servit en safata!  Vam veure un vídeo en què serveix per comparar els efectes de l’educació formal i no formal. Tot seguit, vaig formar grups. Cadascú tenia el fragment d’una fotografia. Havien de buscar els altres companys. Cada grup tenia una experiència meva d’un curs. Un portaveu de cada grup va explicar en què consistia. Fitxa tècnica dels projectes Vaig demanar que n’havíem de votar un per poder continuar amb el taller. Havia de servir per reflexionar sobre consens i dissens. Per què s’ha de triar sempre el que vol la majoria? Ja hi tornem a ser: algú n’ha de sortir marginat.

Vaig haver de finalitzar el taller just quan presentàvem els pilars en què s’assenta l’il·lusionisme social de Javier Encina. Vaig repartir un globus a cada grup. El van haver d’inflar i passar-lo a un altre grup. Quan rebien el globus, l’havien de petar entre tots, però no podien fer servir les mans. Cada grup havia de descobrir el terme a partir d’una endevinalla. Enigmeselements Malauradament, no ens va donar temps  de reflexionar com incorporàvem cadascun dels elements a l’aula. Per cert, em vaig guanyar un parell d’al·lusions de les companyes que van seguir. Com que vaig exemplificar que el currículum era el que impedia una educació pausada, que es practiqués el decreixement, cada vegada que s’esmentava la maleïda paraula, les ponents em miraven i m’anomenaven. Em pensava que sortiria de l’acte amb una banda al pit amb la inscripció “Mr. Currículum 2015”.

//es.slideshare.net/slideshow/embed_code/key/qRVDA9KIswMwkA

Parlem de tallerisme from Jaume Sans Vellvehí

Per cert, aquesta presentació té una banda sonora i un tauler de Pinterest..

M’havia jurat que no copiaria l’acudit de l’Eugenio: ja n’hi ha va haver prou amb l’anècdota intantil. Però he estat incapaç de pensar en un títol més enginyós. Perdoneu-me, Pep, Anahí i Núria.

Anuncis

gap-911747__180

7a sessió amb l’S1. Divendres unes companyes em preguntaven com ho feia per conciliar tanta diversitat de nivells en aquest grup i quin havia estat el motiu per no seguir l’itinerari reglat. Els vaig contestar la segona  pregunta, però la primera em va suscitar la imatge que encapçala aquest apunt.

La sessió de dimarts va ser un fiasco. Ara aprofito l’escalfament per repassar un contingut. En aquest cas, va ser la separació sil·làbica a partir de paraules que els venia al cap. L’activitat va anar prou fluïda, cosa que ens va permetre donar per assolit aquest objectiu. Cares de satisfacció. Vaig aprofitar aquest moment per homenatjar la secretària de la sessió anterior. La música va funcionar. Imitem el ritual dels medallistes olímpics. L’anterior secretari guardona el nou secretari, mentre jo faig d’hostessa.

Vaig formar sis grups per treballar la revisió de les errades de les dues primeres actes. Vaig aplicar la tècnica passa el problema. Cada grup ha de resoldre un problema i el passa a un altre grup. La roda s’acaba quan el grup rep el primer problema. Llavors han de contrastar la seva resposta amb les dels altres grups i decidir quina és la correcta. En principi, l’activitat va funcionar. Però un parell de grups es van engrescar amb l’activitat i van respondre la pregunta tan ràpidament que se la van intercanviar. Van trencar la roda. Van provocar que hi hagués un embolic de respostes per contestar. Era la nuvolada que amenaçava la tempesta.

Vaig començar la posada en comú per la pregunta més difícil. Ho he de tenir en compte per una altra vegada. Consensuarem una graduació de dificultat dels ítems. Comentarem de més senzill a més complicat. Em vaig presentar tan eufòric a l’aula per haver adoptat aquest sistema…

acta 1

Em van fer soritr la fera magistral que vaig estressar la majoria. Vaig anar etzibant complement directe, verbs transitius, pronominalització del complement directe, preposició, complement indirecte… Per poc he de córrer a buscar aigua del Carme o he d’avisar el SEM (Servei d’Emergències Mèdiques). Té nassos que compliqués tan l’expicació per tancar la polèmica i arengar que en el segon cas ha d’anar sense preposició. A partir d’aquest moment, cada error que debatíem creava més confusió i pànic. I així ens vam allargassar la resta de la sessió. Vam haver d’ajornar la concreció dels projectes.

L’Eudalda i el Carles es van esperar al final per comentar que es veien molt perduts. Els vaig demanar disculpes perquè precisament volia evitar aquest tràngol. És curiós. Durant les primeres sessions vaig haver de tranquil·litzar els alumnes del curs passat perquè reconeixien que els faltava fluïdesa. Ara, qui els havia ocasionat aquesta por eren els que estaven neguitosos. Aula capgirada!!

8a sessió amb l’S1. Tenia ganes de valorar la sessió anterior i examinar si era útil la revisió dels errors. Abans d’entrar a classe em va venir al despatx el Juanjo. Va escriure l’acta del dia anterior. Em va confessar que havia tingut ajuda de la seva parella, catalanoparlant. Mentre xerràvem, em va donar un parell de pistes. Va reconèixer que encara no se sentia capaç d’escriure en català. Ho havia de traduir. Vet aquí l’explicació per què cometen errades del tipus:

acta 6

Relatant el seu expedient acadèmic, em va avergonyir. Havia deixat estudiar als dinou anys i als trenta-quatre va començar una carrera. Sort dels vídeo tutorial! L’havien ajudat a posar-se el dia. Ara, es perdia amb l’etiquetatge gramatical emprat a classe. Met, fes-t’ho mirar!!

Vam començar la sessió amb una activitat de repàs. Els vaig demanar que pensessin en noms, propis o comuns. Volia que repasséssim quan apostrofem,  Una altra vegada vaig cridar el mal temps. Van sortir noms de països!  Mentre comparaven els resultats per parelles, vaig observar com s’establia una relació simbiòtica. La Transi recordava a la M. Àngels l’apostrofació mentre que ella li ajudava com havia de pronunciar les paraules. Ho van reconèixer davant de tothom. Es va produir un ambient més calmat que el de la sessió anterior.

Tot seguit, vaig ajornar per al final de classe la foto de grup. Els grups van reprendre la discussió per concretar el projectes, però vaig observar un parell de bretxes. La Mónica, que havia decidit encarregar-se de la presentació de tot el grup, va arreplegar la majoria d’alumnes que havien fet campana la setmana passada. Li van qüestionar el prototipus i van ser incapaços d’ajudar-la. En el grup dels “horts literaris” va passar el mateix. Només tiraven del carro l’Elena i el Pablo, mentre que la Leticia i la Vivi matenien una actitud bastant passiva. Penso que no les van entendre quan van explicar el projecte de #TotssomSalim. Volien repetir una experiència similar. Potser la culpa va ser meva d’ajuntar-hi l’Elena i el Pablo. Els el van capgirar.

20151022_135617

 

Ens vam haver d’apressar per fer-nos el retrat del grup. Vaig desaprofitar una ocasió perquè juguéssim. Si ens anomenem Els Viatgers, hauria estat bé que ens haguéssim fotografiat en situacions de viatges. Per exemple, en una sala d’espera d’un aeroport.

20151022_134850

 

 

IMG_20150916_133611

Perfil del grup

Compto que el perfil del grup no diferirà gaire del grup del curs passat: alguns antics alumnes, interins i alguns funcionaris que vénen perquè exalumnes els l’han recomanat. Per tant, mantindré el mateix concepte que va anar tan bé del curs passat. gràcies a incorporar-hi la ludificació. Penso que el projecte combinarà dues experiències del curs passat: d’una banda, la lectura col·laborativa que vam practicar en el projecte #TotssomSalim; de l’altra, l’ús del joc. D’entrada, el projecte pretendrà commemorar el 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner. La pregunta d’arrancada serà com podem començar des de zero, si som víctimes d’algun fet dramàtic en què ho perdem tot. Tal com li va passar al cronista o bé com es va viure a Begues la nit de la Festa Major.

Producte final

Tot i que dependrà dels acords que prenguem durant les primeres sessions, els alumnes hauran de confeccionar una crònica, responent la pregunta inicial o bé narrant l’experiència del curs. Podrà ser en qualsevol format: escrita,audiovisual… A més, s’hauran de responsabilitzar d’un parell de caselles del tauler per al joc que muntarem. En una, hi planificaran la proposta lúdica del capítol que hauran llegit i en l’altra resumiran la sessió. També se n’encarregaran del disseny.

Fases

disseny

De moment, tinc clara algunes activitats inicials com possibles tasques per a les diferents unitats. S’hauran de presentar les 12 pistes, el qüestionari inicial, tenir preparats els capítols de la crònica i les caselles.

desenvolupament

difusió

Com que mantindrem el reportatge fotogràfic, utilitzarem Twitter, Instagram, Facebook i Wordrpess per fer-ne la difusió. Compto que podem utilitzar l’etiqueta #c2cast15. També en podem crear una per a alguna tasca o activitat.

Estratègies de socialització

Dins de l’aula

Treballarem tant per parelles com en grups. Mirarem que sigui el més heterogenis possibles.

Fora de l’aula

M’agradaria comptar amb la presència d’alguns expertes perquè ens ajudessin a assessorar: un periodista o un publicista, un historiador i un dissenyador gràfic

En la comunitat d’aprenentatge

Potser es converteix en un projecte amb altres grups o bé intervindrem en un altre grup de la Casa.

Artefactes i eines

Haurem de bastir una o dues línies del temps (els fets de cada capítol i un marc cronològic), crear una galeria fotogràfica, obrir un blog cada alumne com a dossier d’aprenentatge, idear un joc sobre la Crònica.

Temporalització

Es durà al llarg de tot el curs. Haurem de pactar uns terminis per a les caselles i per presentar les actes de les sessions.

Requisits materials i humans

  • 1 fotocòpia de cada capítol
  • 50 caselles
  • candeles
  • emblemes per a cada trimestre
  • pensar i contactar amb els experts

IMG_20150917_140538

Les cançons de Natacha Atlas que encapçalen i clouen aquest apunt em van convèncer de tirar endavant el projecte #TotssomSalim.  Pretenia ser una resposta de les aïrades reaccions islamofòbiques arran de l’atempat a la publicació satírica Charlie Habdo. També em dolia desvincular-me del grup al voltant del projecte de Toni Solano, 20 años, després, després d’haver finalitzat la nostra participació.

Tal com vaig apuntar en el Projecte Mínim Viable, ja tenia clar que aprofundiríem en l’aprenentatge informal provant de bastir un banc comú de coneixement. A més, llegiríem la novel·la de Rafik Schami Els narradors de la nit de manera col·laborativa. Cada alumne es responsabilitzava de llegir-ne un capítol. Hauria de resumir-lo en veu alta i hauria de pensar en set possibles activitats o bé hauria de comentar què li havia cridat l’atenció. Ens anava com anell al dit amb la filosofia del grup la història de com se les empesca el vell cotxer per recuperar la veu: els seus amics li han d’explicar una història cada vespre. Utilitzaria alguns dels elements narratius com a recursos didàctics. Les cartes decidirien quin alumne hauria d’assumir el repte, resumir la sessió en vint-i-una paraules, tal com es rifaven el torn de rondallaire els set amics de Salim. Disposava una catifa perquè ens hi asseguéssim i prenguéssim un te, tal com ho feia la colla del cotxer.

Aquesta immersió en la cultura àrab ens va ajudar a muntar la nostra participació en el Dia Mundial de la Poesia. Vam descobrir autors arabigovalencians, gràcies a l’antologia de Josep Piera El jardí llunyà. Vam acordar quin poeta i quin poema recitaríem. Vam construir un mural decoratiu amb les imatges que van facilitar cada alumne segons com s’imaginava el seu jardí llunyà. Vam crear aquest producte final.

Les sessions es dividien en tres blocs. D’entrada,  el secretari ens comentava les 21 paraules amb què havia resumit la sessió anterior. Després, els havia preparat alguna activitat relacionada amb el taller que havíem fet el dia anterior. Tot seguit, era el temps perquè cada tallerista ens oferís  la seva proposta. I tancàvem la sessió desplegant la catifa, seient-nos-hi i deixant-nos endur per l’encís i la màgia de l’oralitat mentre preníem un te. Com a activitat final, vam visitar l’exposició de Les veus de la Mediterrània.

IMG_20150324_130400Quant al banc comú de coneixements, ens vam informar d’aquesta opció d’aprenentatge informal. Va ser una llàstima que no vinguessin membres de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels per explicar-nos-la. Vam acordar quins haurien de ser els criteris avaluatius dels tallers i vam lligar un calendari amb els diferents tallers. Vam aprendre a massatjar-nos les cervicals, a ballar cúmbia, a preparar un bon mate, a perdre la por d’aprendre anglès i a saber sobre la fauna submarina del massís de Garraf, sobre com mantenir una bona higiene dental, sobre com hem de tenir cura de la pell i sobre termes d’electromecànica. Mentre esperàvem que enllestissin els tallers, vam destinar un  parell de sessions a consolidar confiança i a perdre la vergonya.

20150120_132919

Tot i que havia planificat prèviament la temporalització del curs (TempE1CURS2014-15.doc), la vam haver de modificar perquè vam registrar alguns abandonaments i més d’una espantada a l’hora de dur a terme el taller. El mateix passava amb el resum oral. Vaig haver d’encarregar-me de més de la meitat dels capítols. Dit això, la valoració tant del grup com la meva és força positiva. L’alumne es pot sentir  desconcertat al començament d’un aprenenatge informal, però el resultat és molt positiu. T’adones – i l’alumne també- la seva progressió. La majoria exterioritzava els beneficis que li havia aportat fer front dels reptes que es plantejaven. El grup es cohesiona força. Sempre venien de fer un cafè. S’ajudaven tant en temes personals com en laborals. Van crear un grup de Whatsapp. A més, vam anar creant una cultura de grup fonamentada en valors com els de la confiança, el respecte, l’afany de superació i la cooperació. Com havia de deixar de passar l’oportunitat d’experimentar el desapoderament educatiu?

Anàlisi DAFO E1

Podeu consultar:

2015-07-30 13.55.51 2015-09-09 14.19.44Twitter

Documentació:

Penúltima setmana del curs. Estic d’acord amb la nova orientació de la nostra labor; però ens oblidem que fer d’artificier dia rera dia cansa bastant. Enllestir les presentacions en haiku.deck, mantenir el grup virtual i altres artefactes digitals xucla energia.I té una solució ben senzilla: convertir l’alumnat en autònom.

18a sessió. Com ja és de costum, aprofitem el primer quart per elaborar el resum de la sessió anterior. Avui finalitzem la tongada de tallers amb el de l’Aliou. Va venir dos dies per prerarar-lo. Em va arreplegar en uns moments de feina. De totes maneres, li vaig donar un cop de mà i va triar quatre imatges per il·lustrar el taller. Em va confessar que miraria de preparar l’exposició a casa. Encara recordo que la setmana passada va exclamar al Chema: “Quatre cursos i encara sóc incapaç; però si he de fer el taller, el faré”. Va començar prou bé. Va avançar l’estructura de la seva exposició. Cada imatge feia referència a un dels continguts del taller.Però va començar i no l’entenia ningú. M’ho vaig ensumar. El traductor de Google li feia una mala passada. Al final, vam descobrir que es referia a un cilindre. Em va sorprendre la seva actitud. Va mantenir la calma en tot moment. Vam descobrir que li encanten les matemàtiques. També ens va estranyar que no trobi feina,  tenint coneixements d’electromecànica. Per això li apressava aprendre català, per impactar en un procés de selecció. Va ser una explicació prou breu, però crec que va superar  la vergonya, va demostrar coratge i persistència.

Tot seguit, vam preparar el mural perquè servís de fons per a la gravació del poema. Cadascú va enganxar les fotografies que havia seleccionat. Van reconèixer que es van divertir força. Es van organitzar per tongades de parell de versos. La primera parella eren les rosses: la Leticia i la Johanna. Després continuaven la Vivi i l’Aliou. Clourien la filmació la Transi i la Laura. Vaig intentar que la Transi dirigís la pronunciació dels versos. És la representant de la corona aragonesa.  Nascuda a Saragossa, ha viscut força anys a València i ara viu a Gavà. Se li escapen formes dialectals valencianes. L’atzar ha estat un recurs didàctic en aquest grup. És savi i ensuma les febleses de cadascú. Qui havia de començar el vers amb la primera paraula, meravella? Doncs, la uruguaiana de la classe. La vaig animar que ho digués com li sortís espontàniament. Només vam haver de filmar un parell de preses. El resultat és prou digne. Després, vam prendre el te mentre escoltàvem l’explicació del capítol 9 per part de la Transi.

IMG-20150317-WA0006

19a sessió. Repàs entre tots plegats de la sessió anterior. Després vam valorar el curs. Els aspectes més positius que valoren són els que els ha comportat un repte individual: els tallers i els capítols. També destacaven el recurs de l’humor. En canvi,  els negatius apuntaven la poca gramàtica que havíem treballat. Vam intercanviar impressions. Els vaig agrair la mostra de confiança i l’aposta per la informalitat. Cada vegada estic més convençut que proporciona millors resultats. Per això, és normal que hi  trobessin a faltar la gramàtica. Les poques sessions que vam dedicar la morfologia verbal tenia la impressió que els causava més inseguretat. Recordo encara el curs passat el dia que havia de presentar les seves petxa kutxes em preguntaven  sobre el temps verbal que havien d’emprar. Tot seguit, els vaig presentar la proposta de visitar l’exposició Les veus de la Mediterrània a Barcelona. Van acceptar.

16a sessió. Inesperadament, el Chema m’obliga a canviar el calendari dels tallers. Ha d’anar a Miranda del Ebro. La Leticia accepta substituir-lo. El dia abans, pel Whatsapp, improvisa un sondeig d’assistents per poder venir amb la quantitat d’aigua per al seu taller. Crea certa expectació. Comencem la sessió, amb el repte, que des de fa dies ha esdevingut col·lectiu. Ho aprofito per repassar algun contingut del taller de la Vivi. Miro que s’adonin de la diferència entre greix, greixós o greixosa i gras o grassa. Triem el poema.

Dono pas a la Leticia. Para la taula amb tres tipus de mates, pipes, el termos.i el pot amb les herbes. Primer, com és habitual, ens introdueix el tema en una extensa exposició. Ens explica l’origen, països productors i consumidors —guanya per golejada l’Uruguai!—, quina herba s’utilitza, com es construeix el bol. Mostra una diapositiva de la casa de Dalí en què en una lleixa s’observen dos mates. A mesura que va desenvolupant el tema, se li il·lumina la cara. Té ganes de transmetre el valor cultural i social del mate. Em ve al cap la cita de Seth Godin.

Es nota que està acostumada a la docència. Se serveix del mòbil com a guió del discurs.I arriba l’hora de prendre mate. Ens ensenya com s’ha de preparar. En prepara un. La Begoña s’atreveix a preparar-ne un altre. Tot i que ha aportat dades científiques de la seguretat de compartir la pipa, el grup es divideix. Només som tres que ens animem a tastar-lo. Entenc que dijous en tornarà a portar. Vol que el tastem amb pastissos uruguaians. La pastisseria on en compra només en fa els dijous..

17a sessió. És una sessió estranya. Em presento carregat de branques de mimosa i de llorer. Surto de casa amb el repta al cap de convertir l’aula en un jardí llunyà. Seguim amb el projecte per celebrar el Dia Mundial de la Poesia.  Primer, resumint la sessió anterior. Valorem el taller de la Leticia. Els explico l’anècdota del mareig i que a la tarda preguntava a les companyes si havien preparat mate. A fora, s’hi apleguen sempre colles que fumen socialitzadament.

Avui no hi ha cap taller programat. Començo una roda amb una pregunta: com s’imaginen el seu jardí llunyà. Cadascú el descriu. Els demano que busquin una imatge. Primer me la comparteixen pel grup de Whatsapp, però tinc problemes per descarregar-me-les. Me les envien per correu electrònic. Penso que aquestes fotografies ens serviran de mural per gravar el poema. Cada alumne tria a l’atzar un vers.  Esclata una crisi de pànic. Els calmo i ajornem la gravació per al proper dia.

Preparo l’espai per al projecte #TotssomSalim. Hi ha un malentès. La Leticia ve només amb pastes: es pensava que jo preparia el te. Jo m’he deixat la tetera a casa: em pensava que repetiríem mate. La Laura també ha portat galetes. Dimarts va ser el seu aniversari. Sort que encara queda una mica de suc. La Begoña explica el seu capítol. Els costa de resumir perquè cada episodi ve farcit amb un parell d’històries, més la presentació del personatge. Aquesta vegada és l’emigrant. Noto que l’alumne que protagonitza l’activitat gaudeix i els altres s’hi avorreixen. La Begoña presenta les set propostes. Molt interessants. Penso que he desaprofitat aquest recurs. Es nota que pateixo el cansament del trimestre i del viatge a Lleida.La Begoña està eufòrica. Aquesta proposta li ha agradat moltíssim i reconeix que n’ha après un munt! Per postres, em demana que la gravi perquè dimarts no podrà venir. Ens cal només dues preses. S’està convertint en una professional. Ja es va oferir com a voluntària per participar en un anunci de la Diputació de Barcelona.

Dubto si té sentit  mantenir el dietari i tancar el cicle, malgrat que ja hem acabat el curs. Així doncs, intentaré cloure la narració amb aquest grup.

14a sessió. És el torn de la Johanna amb el seu taller de conversa d’anglès. Abans, però, recordem la sessió anterior i entre tots plegats afrontem el repte de les 21 paraules.  Ha preparat una introducció explicant quines estratègies podem utilitzar per aprendre anglès. De cop i volt, continua en anglès i ens anima que participem en unes activitats que ha preparat. D’entrada, aconsegueix en un tres i no res que ens acostem a la taula i que formem un cercle. Ens reparteix un full amb estructures i ens convida que ens presentem. Corregeix les errades que ens ha escoltant. En cap moment, ens cohibeix; sinó, al contrari, riem. Tot seguit ens reparteix papers amb un personatge famós. Hem de respondre afirmativament o negativament les preguntes que ens plantegen els companys perquè puguin endevinar qui som.  A continuació, ens planta un paper al front. Ara hem de ser nosaltres qui hem d’endevinar qui som. Em recorda l’escena de la pel·lícula de Quentin Tarantino. Ens passa el mateix que els personatges dissimulen els nervis amb riallades. Després, ens dóna a cadascú una imatge. L’hem de descriure. Ens ajuda amb preguntes per detallar-la. Per primera vegada, m’adono que sóc capaç d’aprendre un idioma i que puc comparar com faig les classes. 

15a sessió. Noto que la Vivi està nerviosa. Li toca taller i resum del capítol. De totes maneres, comencem la sessió resumint la del dia anterior. Després, tal com els havia avançat, dediquem aquest espai per preparar el Dia Mundial de la Poesia. Hem de triar poeta. En selecciono uns quants. Escric les lletres del noms i les deso en tuppers. Avui, tupperautors. Disposo les capses damunt la taula formant un cercle, enmig el llibre de Josep Piera. Cada alumne en tria una. Els demano que formin el nom del poeta. Mentrestant, penjo les biografies de cada poeta. L’alumne l’ha de localitzar i preparar una argumentació perquè els companys triïn el seu autor. Un cop han defensat el seu autor, voten. Acorden que recitem un poema d’Abu Salt. Fotocopio els tres poemes. Cada alumne se n’anirà a casa amb un poema. El Chema confessa que desconeixia aquests poetes. Jo també.

Ara és el torn de la Vivi. Comença amb el taller, atabalada. Va traduint uns apunts. Els companys l’escolten. Com que la veuen atabalada, comencem a fer-li preguntes. Jo m’esperava un taller pràctic. M’havia ben afaitat per si la tallerista ens feia practicar una neteja de cutis. Després, vaig haver de córrer a escalfar l’aigua, muntar la catifa i servir les begudes. Ens va explicar el capítol en què Junis explica perquè té l’obligació  que cap client es quedi amb gana al seu local.