6a sessió. La Vivi, secretària de la sessió anterior, aprofita el missatge amb la diapositiva per avisar-me que no podrà venir. Així doncs, presento la diapositiva, sense temps de muntar l’ordinador i el projector ni de fotocopiar-la.  Tan bon punt, vaig per presentar el resum, salta l’Alberto: “Ara ja ho sé per què fem tot això. Ho he llegit en el meu capítol. Ho tinc tot!”.  Dubto de com he de reaccionar en aquests casos. Em vaig fer l’orni, però ell hi anava insistint.

Vaig explicar el resum de la sessió. Em vaig oblidar de consultar l’ús de l’indefinit i del pretèrit perfet. Els vaig advertir que en aquesta sessió es farien un munt de classificar. Els vaig proposar que pensessin en oficis o professions. Per parelles, els vaig demanar que els classifiquessin. La majoria hi va aplicar el criteri de l’àmbit laboral o bé d’estudis. Mentre, jo els anava agrupant segons el  sufix emprat.

Havíem acordat en la sessió anterior de buscar frases fetes sobre maneres d’explicar o parlar en la seva llengua materna. Estic segur que els va agradar la posada en comú, però em va donar la sensació que era una olla de cols. Primer, alguns no havien entès la instrucció. Havien recopilat frases fetes en català. Segon, els continua desconcertant que demani per les llengües maternes. Queda clar que les úniques llengües vehiculars a l’aula són el català i el castellà. Però, bé, vam anar tirant endavant amb la proposta: recopilar frases fetes en les llengües maternens. La Johanna ens en va comentar una de sueca; la Natalia, una de russa; l’Aliou, unes quantes de francès —va dissimular quan li vam demanar en wòlof—. Però el sorprenent és les diferències dialectals del castellà peninsular amb el llatinoamericà.

Finalment, la Laura va explicar el segon capítol. Va descriure els set amics del Salim. Va proposar unes activitats molt interessants. La pega, no era del capítol sinó de la novel·la. Quina llàstima que no la tingués al costat quan vaig planificar els artefactes digitals. Havia pensat en la possibilitat de crear un diccionari col·laboratiu. Ho hauria tirat endavant si haguéssim pogut llegir la novel·la tots plegats.

Mentre tothom se l’escoltava, vaig anar apuntant paraules que podrien ser útils de comentar-les en la posada en comú.

 

5a sessió. Va ser sorprenent. Si el dia anterior el Chema havia expressat neguits, en aquesta sessió va explicar les 21 paraules i va oferir un petit resum. Sort que va confessar que no s’atrevia a parlar en català. Em sembla que ben poc va recórrer al castellà.

Per repassar el contingut de morfologia verbal, van haver de completar el poema de Joan Salvat Papasseit Si jo fos pescador. Va costar que entenguessin l’activitat. Havien de demanar per la paraula que hi faltava al company.  Després vaig formar un cercle. Vaig repartir un retolador de diferent color per a cadascú i un foli. Vam mirar de parodiar el poema, escrivint un vers similar. Després passaves el full al company del costat i n’escrivies un altre amb el final del vers precedent. Va costar al començament, però els alumnes es van animant i rient. Acostuma que es produeixen diferents bucles.

 

Dubtava per la manera de pactar el calendari dels tallers, però ho vaig decidir moments abans. Vaig anar apuntant totes les ofertes que teníem. Cada alumne havia de puntuar-ne tres amb tres, dos i un punt. Segons la puntuació obtinuda, anàvem confeccionant el calendari.

Em vaig anar posant nerviós perquè estrenàvem la roda de #TotssomSalim. Vaig haver de bullir un parell de vegades l’aigua de la tetera, ens alentíem. Em vaig presentar amb el material. Vaig desplegar la catifa. Els vaig convidar a seure-hi per escoltar la Johanna. Mentre, vaig preparar el te i els vaig anar servint els gots. La Johanna va explicar el capítol. Després,  va enumerar les propostes que havia pensat.

En vam triar una. Van haver de deduir quin era el significat de fil per randa. Els vaig demanar que per al proper dia pensessin en frases fetes de la seva llengua materna sobre parlar o explicar. Com és habitual, els companys van confessar que la Johanna havia pujat el llistó bastant amunt… Em vaig callar. Els hauria d’haver respost que ells el sabrien mantenir sempre amunt.

 

4a sessió. Com ja vaig valorar en una altra entrada, la iniciativa de resumir la sessió en 21 paraules funciona. A més, facilita quins continguts pots comentar a l’aula, a partir de les errades que corregeixo. En aquest cas, la Natalia ens en va proporcionar uns quants. Com que només vaig comptar amb mitja dotzena d’alumnes, va ser fàcil organitzar tres parelles i que cadascuna pensés l’aclariment d’un dels dubtes. Hi va haver una parella, la pri,mera,  que es va atrevir a sortir al mig de l’aula i resoldre la consulta.

De totes maneres, aquesta sessió va ser tres de fredes i una de calenta. El dia abans, vaig rebre el missatge d’una alumna. Em confessava que s’hauria de donar de baixa perquè es veia incapaç de conduir el taller en català. Veia que li faltava una base gramatical. Per tant, s’estimava més reforçar la gramàtica per reprendre el curs. Em va semblar que era víctima d’un atac de pànic escènic. Li hauria d’haver aclarit que, de gramàtica, ja en faríem; informalment, segons el que necessitessin per superar els diferents reptes. A més, només havia pogut assistir a la primera sessió. La decisió, doncs,  era més fruit d’un rampell.  Havia falta les altres dues per malaltia. També li hauria d’haver recordat que quan va seguir un mètode més tradicional s’avorria.

L’Aracely em comunicava que marxava de Castelldefels. Per tant, li era impossible continuar el curs. Em demanava, però, dos favors: que l’acomiadés dels companys i que continuï aplicant la meva metodologia.

La Johanna m’avisava que tampoc no podria venir. Tant ella com la seva filla estaven malaltes. Per tant, hauríem d’ajornar el començament de #TotssomSalim. Jo, que tenia a punt tot l’equip per al projecte (la catifa, el te, la tetera, el filtre, els gots…)! Així doncs, desa-ho en un prestatge.

La calenta. El Chema tornava al grup. El tercer trimestre del curs passat ho va haver de deixar. Li vaig proposar de provar de continuar amb els seus antics companys. Dubtava si seria capaç de seguir, si havia falta un curs. Així doncs, aquesta sessió era la de prova. La Natalia resumeix la sessió anterior. Reparteix cartes. Va i li toca l’as. Tothom riu. Els companys li informen que ha d’assumir el repte. A més, li comenten que haurà de llegir un capítol d’una novel·la i que haurà de preparar una oferta formativa. Entra en crisi. Confessa que se sent incapaç de continuar. No té el nivell. Se sent negat de poder dir alguna cosa en català. La Laura i la Transi, que van ser companyes en cursos anterior, miren de calmar-lo.  Reconeixen que els va anar molt bé el projecte del curs passat: les petxa-kutxes. Van perdre la vergonya i es van adonar que podien exposar en català. L’Alberto es va atrevir a explicar balbucejant, però sense recórrer al castellà, que ell sí que s’hauria d’avergonyir. És l’únic nascut a Catalunya i encara li costa de parlar el català. M’afegeixo en el debat.  Comento al Chema que entenc el seu malestar, però que els neguits que ha expressat són les expectatives dels  seus companys que vaig recollir la setmana passada. Remuga resignació. Ara penso que en comptes de clavar-li un discurs per animar-lo, hauria d’haver plantejar preguntes per acabar de resoldre el conflicte. Quina mostra de mentoria per part del grup. Per treure’s el barret.

I llavors, la gran estafa. Classe gramatical. A partir de la reflexió de les respostes de l’avaluació inicial vam conjugar l’imperfet de subjuntiu. Pobre Chema! A sobre comencem el repàs de la morfologia per la teulada. Continuo pensant que és arbitrari. No es van queixar pas quan els vaig gravar!

Vam acabar la sessió, sense una fotografia. El subconscient és savi. Em va prohibir que publiqués qualsevol prova de la classe per no emprenyar l’alumna que es va queixava que li calia gramàtica. Això que tenia a la butxaca acabar el naixement del banc comú de coneixements amb unes normes i un calendari…