Divendres, deprés d’una reunió amb l’equip una mica recurrent, llegeixo un article d’Antonio Lafuente. Hi reconec algunes idees que m’havia costat de trasmetre-les a les companyes.

Tallerizar la educación, entonces, implica apostar por otros modos de hacer que minimizan la distancia entre el que enseña y el que aprende, Deu ser aquesta la clau que em fa sortir de cada sessió que hi ha hagut un taller o que algú ha explicat un capítol de la novel·la satisfet, content, feliç.Sento que sense gaire pretensions bastim un projecte sensacional. Els observo i cada dia es percep més caliu entre ells. Les converses del cafè anterior a la classe es perllonguen a l’aula mentre esperen que iniciem una activitat. Quan algú arriba a tard, s’il·luminen les cares dels altres. Algú confessa que li sap greu perdre’s el taller perquè ha de cuidar de la filla, però si té dècimes l’avia cap al col·le. I això és mèrit de tots plegats. Jo he proposat i ells hi han apostat. I compleixen.

No se trata de alumbrar, desvelar o revelar nada, sino de escucharnos, compartirnos y cuidarnos. Em sap greu d’aprofitar els intervals entre tallers per repassar la morfologia verbal. Intento servir-me del que aporten els tallers: molt vocabulari. És el pretext per repassar-los a la propera sessió amb activitats lúdiques.

Educar no es enseñar, sino aprender juntosHi estic completament d’acord. Com es veurà en la propera entrada.

12a sessió. Taller sobre submarinisme.Vam començar la sessió amb una roda demanant-los si havien triat el tema per al mural. Vaig aprofitar per preguntar-los pels tallers passats i pels propers per repassar l’ús del subjuntiu: tant l’imperfet com el present. Després va ser el torn perquè l’Alberto iniciés el seu taller. Va recórrer a una presentació plena de fotografies —la majoria seves— i de vídeos. La connexió ens va fer una mala passada.

Ara bé, mai no l’havia vist tan xerraire. Li va costar dominar el seu entusiasme pel tema. Va introduir molt encertadament l’exposició, però després es va descontrolar. D’un tema n’enfilava un altre. Es notava que parlava de la seva passió. De l’afició va passar a explicar-nos anècdotes i va acabar rememorant la seva infantesa al Garraf. És un testimoni del deteriorament que ha patit tant el massís com el litoral en un parell de dècades. Va reiterar més d’una vegada que només volia compartir la seva passió i pretenia que perdéssim la por al món submarí. S’hi hauria passat hores i hores xerrant. Quan tothom va marxar, va venir discretament al despatx per disculpar-se per haver fet el taller barrejant català i castellà. El vaig tranquil·litzar.

13a sessió. M’he despistat i ja no rifem el repte de resumir la sessió. Així doncs, els proposo que creem la diapositiva entre tots plegats.Tot seguit, passem a valorar el taller de l’Alberto. Avui s’ha assegut a primera fila i m’interromp per comunicar-nos que ha trobat feina i ha de deixar el curs. Li sap molt de greu, però que intentarà participar en el mural. S’avança declarant quina beguda havia pensat per a cada company del curs. Al·lucino. A més, avui s’ha tret l’anorac. S’ha passat tot el curs sense treure-se’l. Se’l veu cofoi. Evidentment és perquè treballarà, però penso que és quan escolta els comentaris dels companys. Vaig pensar de seguit en ell quan vaig començar a llegir el manifest de Seth Godin. Els vaig llegir la cita. Penso que és la mare dels ous d’aquests tallers. Vencen la por perquè han triat compartir una de les seves passions.

13a sessiý.pptx

Per tant, els vaig demanar que  deixin de disculpar-se. Aconsegueixen transmetre la passió. Tenen interferències del castellà, però ho intenten en català. Els vaig demanar que es fixessin que també s’esforçaven en català. Vaig posar com a exemple a l’Alberto. Va començar que ni s’atrevia a parlar en català. Ara no parava de xerrar.

Havia previst que ens dedicaríem a treballar els peixos. Havia tingut la idea que potser ens serviria un memory; però no vaig tenir temps d’enllestir-lo. Tiro pel dret. Formo dos grups. Els demano que uns pensin quin peix comprarien per preparar un arròs. Els altres han d’anar comprar per cuinar una sopa. Això encara el va esperonar més. Costava frenar-lo perquè només feia que recomanar peix per a cada plat.

Quan el vaig veure que es matriculava en el grup, estava documentant-me sobre el banc de coneixements. Em pensava que no s’hi integraria, i quina va ser la meva sorpresa quan en les primeres sessions va confessar que la seva dona havia començat el D el curs passat. Estava entusiasmada amb les classes. I es va anar engrescant a mesura que descobria que les classes es basaven en la novel·la de Rafik Schami. Recordo que va irrompre en el taller de la Begoña i va aprofitar per fer-me un massatge al clatell. Va confessar que li agradava fer-li a sa mare perquè s’havia ferit. I encara el recordo com es posar nerviós perquè volia que la Laura li ensenyés de ballar la cúmbia. Penso que entre tots l’hem ajudat a recuperar-se. Em va explicar que l’havia acomiadat sense cap mirament. El van haver de dur d’urgències per un atac d’ansietat. Com afirma Antonio LafuenteNo se trata de alumbrar, desvelar o revelar nada, sino de escucharnos, compartirnos y cuidarnos. Doncs, això.

Aquesta setmana hem començat amb la tongada de tallers que cada alumne ha preparat. Com que els tallers de la Begoña i la Laura van ser els més votats, s’han estrenat elles dues. Dimarts vam practicar el quiromassatge i dijous ens vam endinsar en el  folklore colombià per provar la cúmbia.

8a sessió. Vaig experimentar una activitat de Doni Tamblyn, que em va entusiasmar mentre llegia. És una adaptació del nostre pare carbasser. Disposes els seients en forma de ferradura. Cadascú es designa un número. Comença el joc que algú diu en veu alta un número. L’alumne amb aquest número n’ha de dir un altre i així successivament. La finalitat és qui s’equivoqui s’ha d’asseure al final. Tot el grup ho ha de celebrar aplaudint-lo. Es busca desdramatitzar l’error i normalitzar el fet d’equivocar-se. Ens ho vam passar bé, però érem tan pocs a l’aula que va costar que algú se n’anés al final de la ferradura. Així vaig aconseguir que la Begoña es tranquil·litzés.

La Laura va comentar el resum de la sessió anterior. Tot seguit, la Begoña va començar a explicar sobre el quiromassatge. Va venir equipada amb una espelma, oli, tovalloletes i una tovallola de mans. Un cop va haver exposat, ens va animar a formar una filera. La Leticia en va animar perquè anés a buscar la catifa. Ens hi vam seure. Tots vam seguir atentament les instruccions de la tallerista i anàvem ablanint el clatell, les espatlles i l’esquena de qui teníem al davant.

 

 

Vaig demanar que cadascú pensés un element que els havia agradat i què li proposaven de millorar. Després vaig llegir el que havia escrit la Begoña en les primeres sessions. Tots els companys es feien creus perquè havia demostrat que havia estat capaç de superar-los i d’esvair-los. Per cert, només vaig poder recollir dos aspectes per millorar. El grup va suggerir que podíem acabar cada sessió amb alguns massatges per relaxar-nos i que els hauria agradat que la Begoña hagués encès l’espelma per ambientar l’espai.

Mentre ens tornàvem a seure a la catifa, va entrar una dona demanant informació. La vaig adreçar a l’oficina. Vam esclafir a riure perquè no s’havia estranyat que mitja dotzena d’adults formessin un cercle a sobre d’una catifa. Em sembla que em vaig sortir prou bé amb el resum del capítol cinquè. Vés per on, avui un amic s’estrenava narrant una història per al cotxer. Mehdi, el mestre, relata la història d’amor entre Xafac i Sahar, qui venen les veus al dimoni per amor a l’altre. La sessió es va acabar constituint un grup al Whatsapp. Va ser idea de la Laura per indicar quin material havíem de replegar de casa per al seu taller. Això rutlla!

9a sessió. Preparo un qüestionari sobre l’explicació de la Begoña i també uns dubtes a partir del resum que m’envien de la sessió anterior. Formem dos grups: homes contra dones. Trien el tema de les preguntes. Els demano que primer les responguin perquè les hauran de fer a l’equip contrari. Les dones trien el qüestionari del taller; l’equip masculí, els dubtes lingüístics. S’entusiasmen amb la competició. Guanyen els homes.

Just quan he acabat de mostrar la diapositiva de la  Transi, arriba la Laura atrafegada. Desplega la bandera del seu país i la penja a la paret. Ve abillada amb un parell de flors al cap. Són dels colors de la brusa i la faldilla. Reparteix els barrets i deixa sobre la taula espelmes i gots. Caldran per a la cúmbia.

En aquesta sessió l’equip informàtic es comporta. La Laura ha preparat una presentació que l’acompanyarà amb fragments de vídeos de Youtube. La connexió també es comporta. Comença a anunciar com ha estructurat la presentació. Primer, ens introdueix les regions colombianes i com sengles folklores són un reflex tant del clima com del caràcter dels habitants. Ens apunta quins són els balls característics i els instruments que s’utilitzen. Ens mostra alguns exemples. Després recorda els cantants colombians internacionals (Carlos Vives, Shakira i Juanes) i ens fa adonar com incorporen elements tradicionals difonen. Finalment, ens mostra un vídeo d’una cúmbia, La pollera colorá. Primer, ensenya a les dones els passos que hauran de fer, com s’han de comportar i com ha de ser el posat mentre ballin. Tot seguit, fa el mateix als homes. Provem una mica. Quan li sembla, reparteix les espalmes. Em recorda el ball del fanalet. Tothom s’hi engresca. Riem i mirem  de ser bons alumnes. No tenim temps per valorar el taller. Ho haurem de deixar per al proper dia. Ara bé, el Whatsapp treu fum…

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo

Taller de folklore colombià by Slidely Slideshow

7a sessió. Abans d’entar, m’apunto que els he de fer observar el número de sessió. En va. Me n’oblido. L’Alberto continua repetint que ja sap per què emprem les cartes per triar el secretari. Somric. Deixem que l’Aliou expliqui el resum de la sessió anterior. Per cert, vaig observar que va gravar la Laura explicant el capítol.

Formo parelles per a l’exercici, típic i tòpic, per repassar les frases fetes. Aprofito les parelles per a la propera activitat. Per això cal que formi dos grups. Utilitzo una tècnica de Doni Tamblyn per triar component A i component B: la mida dels peus. Els proposo que qui tingui els peus més grossos sigui l’alumne A. Riuen. S’agrupen els A i els B. Els reparteixo un diccionari a cada grup i demano que cada component en triï un parell de paraules a l’atzar. Els demano que han d’inventar-se una història en què apareguin la mitja dotzena de paraules. Cada component l’haurà d’explicar a la parella.

En la posada en comú, mentre reflexionem com s’han sentit mentre relataven la narració, ja apareix el Critiquejador Intern. Sense pensar-m’hi gaire, apunto a la pissarra els comentaris que dispara el Chema i que s’hi afegeix la Leticia. Els demano que transformin aquests pensaments negatius a positius. Sembla que la cosa funciona.

Repassem el calendari del banc comú de coneixements. Dimarts comença la Begoña i dijous la Laura. Ja em demana material per al taller. Glups! Acordem que dimarts en parlarem amb el grup. També l’Alberto em demana si podrà passar un vídeo i si pot ser el seu taller de dues hores. Renoi!

Finalment, disposo l’espai per al projecte. Avui em toca susbtituir la persona encarregada d’explicar el tercer capítol. Els conto el repte que va plantejar la fada a Salim: demanar en vint-i-una paraules als seus amics que l’obsequiïn amb set regals magnífics. Els suggereixo que es mirin un manual sobre Pinterest. A veure com ho veuen per bastir el primer artefacte: un mural amb els set regals que darien als seus amics: plats, begudes o perfums. Com que queda temps, l’Alberto ho aprofita per explicar el seu capítol. Els amics acorden, incapaços de descobrir si el Salim els pren el pèl, oferir-li cada nit una història. Utilitzen les  cartes per triar el narrador de la nit. Quan senten aquest recurs, se’ls il·lumina la cara. Planteja un parell de propostes: fer una dramatització d’alguna història i escriure els resums. La Laura insisteix que convindria recollir els diferents resums. Una línia del temps…

6a sessió. La Vivi, secretària de la sessió anterior, aprofita el missatge amb la diapositiva per avisar-me que no podrà venir. Així doncs, presento la diapositiva, sense temps de muntar l’ordinador i el projector ni de fotocopiar-la.  Tan bon punt, vaig per presentar el resum, salta l’Alberto: “Ara ja ho sé per què fem tot això. Ho he llegit en el meu capítol. Ho tinc tot!”.  Dubto de com he de reaccionar en aquests casos. Em vaig fer l’orni, però ell hi anava insistint.

Vaig explicar el resum de la sessió. Em vaig oblidar de consultar l’ús de l’indefinit i del pretèrit perfet. Els vaig advertir que en aquesta sessió es farien un munt de classificar. Els vaig proposar que pensessin en oficis o professions. Per parelles, els vaig demanar que els classifiquessin. La majoria hi va aplicar el criteri de l’àmbit laboral o bé d’estudis. Mentre, jo els anava agrupant segons el  sufix emprat.

Havíem acordat en la sessió anterior de buscar frases fetes sobre maneres d’explicar o parlar en la seva llengua materna. Estic segur que els va agradar la posada en comú, però em va donar la sensació que era una olla de cols. Primer, alguns no havien entès la instrucció. Havien recopilat frases fetes en català. Segon, els continua desconcertant que demani per les llengües maternes. Queda clar que les úniques llengües vehiculars a l’aula són el català i el castellà. Però, bé, vam anar tirant endavant amb la proposta: recopilar frases fetes en les llengües maternens. La Johanna ens en va comentar una de sueca; la Natalia, una de russa; l’Aliou, unes quantes de francès —va dissimular quan li vam demanar en wòlof—. Però el sorprenent és les diferències dialectals del castellà peninsular amb el llatinoamericà.

Finalment, la Laura va explicar el segon capítol. Va descriure els set amics del Salim. Va proposar unes activitats molt interessants. La pega, no era del capítol sinó de la novel·la. Quina llàstima que no la tingués al costat quan vaig planificar els artefactes digitals. Havia pensat en la possibilitat de crear un diccionari col·laboratiu. Ho hauria tirat endavant si haguéssim pogut llegir la novel·la tots plegats.

Mentre tothom se l’escoltava, vaig anar apuntant paraules que podrien ser útils de comentar-les en la posada en comú.

 

5a sessió. Va ser sorprenent. Si el dia anterior el Chema havia expressat neguits, en aquesta sessió va explicar les 21 paraules i va oferir un petit resum. Sort que va confessar que no s’atrevia a parlar en català. Em sembla que ben poc va recórrer al castellà.

Per repassar el contingut de morfologia verbal, van haver de completar el poema de Joan Salvat Papasseit Si jo fos pescador. Va costar que entenguessin l’activitat. Havien de demanar per la paraula que hi faltava al company.  Després vaig formar un cercle. Vaig repartir un retolador de diferent color per a cadascú i un foli. Vam mirar de parodiar el poema, escrivint un vers similar. Després passaves el full al company del costat i n’escrivies un altre amb el final del vers precedent. Va costar al començament, però els alumnes es van animant i rient. Acostuma que es produeixen diferents bucles.

 

Dubtava per la manera de pactar el calendari dels tallers, però ho vaig decidir moments abans. Vaig anar apuntant totes les ofertes que teníem. Cada alumne havia de puntuar-ne tres amb tres, dos i un punt. Segons la puntuació obtinuda, anàvem confeccionant el calendari.

Em vaig anar posant nerviós perquè estrenàvem la roda de #TotssomSalim. Vaig haver de bullir un parell de vegades l’aigua de la tetera, ens alentíem. Em vaig presentar amb el material. Vaig desplegar la catifa. Els vaig convidar a seure-hi per escoltar la Johanna. Mentre, vaig preparar el te i els vaig anar servint els gots. La Johanna va explicar el capítol. Després,  va enumerar les propostes que havia pensat.

En vam triar una. Van haver de deduir quin era el significat de fil per randa. Els vaig demanar que per al proper dia pensessin en frases fetes de la seva llengua materna sobre parlar o explicar. Com és habitual, els companys van confessar que la Johanna havia pujat el llistó bastant amunt… Em vaig callar. Els hauria d’haver respost que ells el sabrien mantenir sempre amunt.

 

4a sessió. Com ja vaig valorar en una altra entrada, la iniciativa de resumir la sessió en 21 paraules funciona. A més, facilita quins continguts pots comentar a l’aula, a partir de les errades que corregeixo. En aquest cas, la Natalia ens en va proporcionar uns quants. Com que només vaig comptar amb mitja dotzena d’alumnes, va ser fàcil organitzar tres parelles i que cadascuna pensés l’aclariment d’un dels dubtes. Hi va haver una parella, la pri,mera,  que es va atrevir a sortir al mig de l’aula i resoldre la consulta.

De totes maneres, aquesta sessió va ser tres de fredes i una de calenta. El dia abans, vaig rebre el missatge d’una alumna. Em confessava que s’hauria de donar de baixa perquè es veia incapaç de conduir el taller en català. Veia que li faltava una base gramatical. Per tant, s’estimava més reforçar la gramàtica per reprendre el curs. Em va semblar que era víctima d’un atac de pànic escènic. Li hauria d’haver aclarit que, de gramàtica, ja en faríem; informalment, segons el que necessitessin per superar els diferents reptes. A més, només havia pogut assistir a la primera sessió. La decisió, doncs,  era més fruit d’un rampell.  Havia falta les altres dues per malaltia. També li hauria d’haver recordat que quan va seguir un mètode més tradicional s’avorria.

L’Aracely em comunicava que marxava de Castelldefels. Per tant, li era impossible continuar el curs. Em demanava, però, dos favors: que l’acomiadés dels companys i que continuï aplicant la meva metodologia.

La Johanna m’avisava que tampoc no podria venir. Tant ella com la seva filla estaven malaltes. Per tant, hauríem d’ajornar el començament de #TotssomSalim. Jo, que tenia a punt tot l’equip per al projecte (la catifa, el te, la tetera, el filtre, els gots…)! Així doncs, desa-ho en un prestatge.

La calenta. El Chema tornava al grup. El tercer trimestre del curs passat ho va haver de deixar. Li vaig proposar de provar de continuar amb els seus antics companys. Dubtava si seria capaç de seguir, si havia falta un curs. Així doncs, aquesta sessió era la de prova. La Natalia resumeix la sessió anterior. Reparteix cartes. Va i li toca l’as. Tothom riu. Els companys li informen que ha d’assumir el repte. A més, li comenten que haurà de llegir un capítol d’una novel·la i que haurà de preparar una oferta formativa. Entra en crisi. Confessa que se sent incapaç de continuar. No té el nivell. Se sent negat de poder dir alguna cosa en català. La Laura i la Transi, que van ser companyes en cursos anterior, miren de calmar-lo.  Reconeixen que els va anar molt bé el projecte del curs passat: les petxa-kutxes. Van perdre la vergonya i es van adonar que podien exposar en català. L’Alberto es va atrevir a explicar balbucejant, però sense recórrer al castellà, que ell sí que s’hauria d’avergonyir. És l’únic nascut a Catalunya i encara li costa de parlar el català. M’afegeixo en el debat.  Comento al Chema que entenc el seu malestar, però que els neguits que ha expressat són les expectatives dels  seus companys que vaig recollir la setmana passada. Remuga resignació. Ara penso que en comptes de clavar-li un discurs per animar-lo, hauria d’haver plantejar preguntes per acabar de resoldre el conflicte. Quina mostra de mentoria per part del grup. Per treure’s el barret.

I llavors, la gran estafa. Classe gramatical. A partir de la reflexió de les respostes de l’avaluació inicial vam conjugar l’imperfet de subjuntiu. Pobre Chema! A sobre comencem el repàs de la morfologia per la teulada. Continuo pensant que és arbitrari. No es van queixar pas quan els vaig gravar!

Vam acabar la sessió, sense una fotografia. El subconscient és savi. Em va prohibir que publiqués qualsevol prova de la classe per no emprenyar l’alumna que es va queixava que li calia gramàtica. Això que tenia a la butxaca acabar el naixement del banc comú de coneixements amb unes normes i un calendari…