Reunió amb l’equip.

Un nou cas de serendipia! S’acaba la reunió i l’Isaac em proposa d’anar fer un toc. Ens estem un parell d’hores — i potser encara hi seríem — debatent dubtes. Té l’habilitat de donar-me corda.  Em planteja una reflexió i xerro, xerro, xerro… Aquestes converses tenen dobles efectes: afermo les meves creences i li  provoco un mal de cap. Em fa gràcia perquè si rebobinem la reunió ens adonem que  ajuden a aclarir  els dubtes que se’ns presenten a l’aula. És a dir, observant-nos podem aprendre com hem de liderar a l’aula. Ves quina descoberta!! És el principi de la pràctica reflexiva.

Primera observació de la reunió: patim els efectes de final de trimestre. Estem esgotats; alguns, desmotivats: el futur és incert. Em sap greu que no sàpiga transmetre que aquestes sessions poden –i han de ser– un tauló on aferrar-nos.

Recordem la reunió anterior. Queda ja llunyana. Em sorprèn que no tinguin presents els objectius de la sessió d’avui. Tothom té l’ordre del dia al davant. Em vaig posant nerviós. M’encallo i no em surten les paraules. Com bonament puc, arranquem la reunió.  Es tracta de reprendre els punts que no vam poder tractar en l’anterior. A més, vull aplicar la dinàmica de treball que proposa Fernando Trujillo. Així la trobada esdevindrà més dinàmica i menys teòrica.

Segona observació: tothom té al cap els darrers esdeveniments eclesiàstics. Hi podem trobar algunes similituds. S’han definit dues línies o punts de vista: els reformistes, que ens agrada mamar teoria per poder desplegar ales i els conservadors –o centristes–, que volen mostres per poder aplicar-les.  I el coordinador –tot i que ja s’ha retrata–, doncs, com el Papa: “Obriu-li el balcó i que s’hi entretingui”. Si aplico la metàfora del camp de futbol, què devem ser de l’equip? Uns, els davanters; els altres, els defensors?

Presento els objectius de la reunió: experimentar la dinàmica dels plans d’acció. Formem tres grups, encapçalats per les tècniques que van exposar els problemes. Fixo el temps i els proposo que elaborin una diapositiva amb les conclusions. S’hi posen. Discuteixen bastant. Els vaig observant, però evito d’intervenir-hi. Respecto l’autonomia de cada grup. Preveig malament el temps. Els proposo de fer les presentacions després de la pausa.

Tercera observació: em fan enveja. Don Finkel és present a l’aula.  Sento algun argument que ja es van plantejar en la sessió anterior. S’haurien d’haver donat per tancat. Al bar ocupem tres taules. És un mercat de Calaf: tothom parla amb el del costat.  Excepte jo, ensopit; encara que la Maria intenta que conversem.

Reprenem la sessió. Costa que cada grup exposi.

Quarta observació: quan tornem de la pausa, em sorprèn que tothom s’assegui en semicercle. Ningú vol exposar les conclusions. Em fan fer de tècnic per passar les diapositives. Així fem les classes?

El primer portaveu presenta el seu pla d’acció.

Pla d'accio 1

Es respira un silenci. Ningú gosa comentar o discrepar. Després d’uns breus moments d’incertesa, intervinc. Pregunto si tothom sap quin és l’objectiu que treballem. Balbucegen capcots tímidament. Dos anys de treball en equip i encara es desconeix què cerquem. Alguns miren de participar tímidament.  M’esvero contingudament. Els recordo que en la reunió de gener vam acordar treballar les fortaleses i febles del decàleg. Regna el desconcert.

És el torn del segon grup.

Pla d'accio 2

I el del tercer grup.

Cinquena observació: curiosa la proposta per debatre sobre les crisis individuals: en capelletes. Com gestionem les dificultats o la presa de decisions, amb el suport d’un company i no pas del coordinador. Per cert, em pregunto si encara tenen el Papa prenent la fresca. Reivindico el meu rol. Els suggereixo que potser el protocol ha de començar pel final: consultar-ho amb el coordinador,  informar de les decisions en les reunions i, finalment, parlar-ne amb algun company.

Comentaris interessants: la Mireia se sorprèn que ningú discuteixi les diferents conclusions. Li confesso que és una mostra dels acords tàcits que hem pactat. Silenci administratiu. Si ningú expressa cap objecció, significa que s’accepta. Després passa el que passa…

L’Anna continua insistint que la funcionalitat de l’equip és potenciar el treball en petit grup, és a dir, que els Serveis treballin més coordinadament. Li sembla que amb una reunió mensual és pot fer poca feina. Ens acusa de pretenciosos.  Li recordo que n’hi ha de molts tipus.

No ens dóna temps per debatre el tercer objectiu. L’ajornem per a la reunió del mes que ve. Es comprometen d’anar-hi pensant. Els demano què s’estimem més: si aprofundir sobre la negociació, que és una de les febleses que vam apuntar o bé els plantejo que hem omès valorar si l’aposta per l’avaluació reguladora ha millorat els resultats. Es torna a produir una disputa. Unes tècniques confessen que és absurd tractar aquest punt mentre hàgim d’administrar les proves homologades. Si no hi podem incidir, no cal plantejar-s’ho. Una d’elles s’oblida que al final de la reunió de gener em va fer palès la paradoxa entre avaluació reguladora i sumativa. A més, cada vegada es comenten casos singulars, incapaços d’assolir el certificat. Finalment, s’adonen que val la pena parlar-ne en la propera reunió.

Cordeu-vos els cinturons, la reunió vinent hi haurà tempesta

Primer consensuar l’objectiu del projecte (obtenir 100% d’assoliment) i després Mètode R5 per analitzar casos singulars.

Crec que serà fonamental el capítol escrit per Mariano Royo, “Centre emocionalment intel·ligents” dins de Darder Vidal, Pere (coord.) i al: Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. Barcelona, Ediciones Octaedro

Bibliografia:

Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

Preàmbul

Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

Plantejament de la sessió

Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

Desenvolupament de la sessió

Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

Apunto les notes de la conferència que ens va fer ahir Ignasi Vila, dins de la jornada de coordinació,titulada La diversitat a les aules. Em va sembla molt interessant, però al final em va deixar astorat i amoïnar perquè no sé si el vaig acabar d’entendre. He de confessar que quan va finalitzar la seva exposició em van venir ganes d’ anar a la primera oficina de treball que trobés per consultar ofertes de feines, fora de la docència i de la normalització lingüística.

Va iniciar recordant, com un dels assessors de la immersió lingüística, que un dels èxits d’aquesta actuació va ser que es va apostar per una renovació pedagògica –ja em té ben  atent: sóc un docent fàcil–. Centrant-se en la diversitat, va elogiar l’empresa com a institució capdavantera a adaptar-se a la nova realitat social, malgrat l’escassetat de recursor (pruïja d’autoestima) i va felicitar les iniciatives de col·lectius vinculats al Consorci. Va presentar quins eren els dos temes més important de la conferència: el model d’aprenentatge lingüístic i el tractament de la diversitat.

Va insistir que una llengua s’aprèn usant-la. És a dir, l’alumnat l’aprendrà superant reptes comunicatius en què l’hagi d’emprar. Així s’adonarà de la importància d’aprendre — ja és un avançament del concepte de sentit.  Ara bé, cal disposar, a més, una actitud lingüística permissible i motivat. Es va carregar la distinció de motivació extrínseca i intrínseca. Segons ell, només es té aquesta útlima. D’altra banda, l’enfocament ha de respondre a la finalitat de l’ensenyament lingüístic: Per què hem d’ensenyar llengua? Aquesta reflexió va ser la que va originar el MEC (Marc europeu comú de referència per a les llengües). Per tant, va insistir en la importància de la competència lingüística subjacent que té l’espècie humana. Va comparar com es desenvolupa aquesta competència entre parlants monolingües o plurilingües. Aquesta capacitat fa que un parlant monolingüe disposi d’un repertori lingüístic variat en la seva llengua, de la mateixa manera que el plurinlingüe optarà per aquest repertori amb diverses llengües. Va aprofitar per defensar la finalitat de la immersió lingüística: preservar el dret de la supervivència cultural d’una minoria lingüística. A més a més, va remarcar unes altres idees bastant importants.  Va destacar l’evolució que s’havia fet de l’ensenyament de llengües ja que s’havia passat des d’un punt de vista monolingüe a un de més plurilingüe. També va insistir que la llengua no s’aprèn seqüencialment. Va tirar per terra la creença que cal consolidar la llengua materna per aprendre’n altres.

Quant a la gestió de la diversitat, va enumerar quins són els factors: la individualitat (interessos…) i l’entorn (lingüístic, cultural i social). Per tant, el millor recurs per atendre-la era que els alumnes hi trobessin sentit en tot allò que feien a l’aula –glups!, em vénen al cap l’escepticisme del grup del D; a més em vaig anant empetitint a mesura que argumentava aquesta idea–.

Va concloure remarcant les actuacions per atendre la diversistitat:

  1. Com concebia la institució tractar la diversitat. Havia de disposar d’un bon equip tècnic per elaborar instruments de diagnosi i recopilar experièncis. També havia de fer una oferta diversificada (va aplaudir la creació de cursos per a col·lectius).
  2. El tractament incial de la llengua materna (?).
  3. El docent havia de facilitar l’assoliment dels objectius dels diferents alumnes tenint en compte la diversitat. Per això, calia que tingués un bon domini lingüístic per mostrar varietat d’estratègies i recursos. A més, de tenir en compte diferents enfocaments, etc.