Des del curs passat, tenim costum que l’última reunió, en què encara hi ha tot l’equip, esdevingui una experiència d’aprenentatge vivencial. L’any passat vam visitar el Centre Experimental d’Arts Vallgrassa. Enguany, l’hem convertida en un repte:  crear un calendari amb les nostres fotografies. Va néixer en una conversa hilarant mentre fèiem una pausa, arran d’haver experimentat la rúbrica per valorar la nostra competència digital per al taller de la 3 Jornada d’aprendre llengua en el s. XXI.  Humor i creativitat van de bracet. Segons diuen, un acudit és similar al procés creatiu: s’origina quan provem de relacionar dos elements dispars.

S’acostava la data de la reunió i encara no havia pres cap decisió. Hi vaig donar voltes  un dia mentre dinava amb la Lourdes i la Núria, companyes del Servei. Vam estar preveient altres possibilitats. Ara bé, un cop estudiades, la idea inicial ens permetia desplegar els mateixos objectius que ofereixen empreses especialitzades en creixement grupal (fermar la cohesió del grup, augmentar i millorar la comunicació i la capacitat d’atenció del grup, reduir estrès i conflicte laborals…). A més, després de comprovar l’entusiasta  reacció de les companyes, vaig decidir que havíem de tirar endavant el  calendari. A més, celebraríem un dinar elaborat per nosaltres mateixos.

En primer lloc, vaig obrir un document perquè cadascú apuntés quin mes volia representar, quina fotografia recrearia o homenatjaria, què duria al dinar i quin lloc proposava per fer el pícnic. Em vaig esverar tant amb la idea que vaig escriure una convocatòria que no s’entenia gens. A mesura que anaven passant els dies, ens sorpreníem amb les propostes. Teníem ganes d’arribar el dia per comprovar com es materialitzaven les propostes.

foto de Núria Comas

Vam començar la reunió. Primer, vam apuntar les expectatives per al proper curs.  Tenim ganes de saber gestionar els grups a l’aula i d’aprofundir en la metodologia dels projectes…. Després va venir quan el maten. Estava tallat, però només vaig ser capaç que necessitava ajuda. Dit i fet. Vam establir el torn de les fotografies.  Mentre unes es preparaven al bany, els altres condicionàvem l’espai. Vam penjar unes tovalles a la paret per fer de fons. La música va funcionar, però estàvem tan engrescats i concentrats per al resultat que no en fèiem cas. Projectàvem la foto perquè ens servís de guia.

Jo diria que vam ser capaços que fluís tot. Ens vam ajudar. Vam ser capaços improvisar alguna disfressa. Però tots ens hi vam implicar, de valent. Vam riure. En algun moment ens vam atabalar: tothom volia dirigir, tothom fotografiava. He de confessar que això que mitja dotzena de  paies et vagin retratant tapat amb una carpeta i et vagin ordenant: “Jaume, posat de xulo!” “Noooo, així noooo,  enlaire, tio, enlaire ” Només em veia amb cor de preguntar: “Què he de tirar amunt?!” S’ha de ser molt, però molt professional. No és el meu cas.

Ara ja tenim material per practicar l’edició fotogràfica. Que es prepari Corporación Dermoestética! En un tres i no res, tindré un cos 10. Adéu , papada! Adéu, al·lopècia! Adéu, bosses! Benvinguts, abdominals! Passeu, passeu, que de les tristors en farem fum…

 

Vam seguir tots els passos que enumera Carlos Cortés: proposta de projecte, buscant equip, compartir objectiu, repartiment de rols (hem arribat a la conclusió que l’hem de millorar: ens falta un equip artístic), lideratge, tensió, pausa, creativitat,  fluïdesa, passió i celebració —el dinar va ser magnífic: les cares no enganyen (no em refereixo a aquesta, sinó a del final!).

Comprovat. Com esmenta Fernando Trias de Bes, les rialles redueixen l’estrès i genera productivitat (ens van esmerçar a l’hora de fotografiar-nos, però l’amateurisme té un preu…), motivació i comunicació. Se’ns presenta Lady Gaga i li improvisem un modelet amb els treballs penjats a l’aula. Ara bé, el projecte també havia de ser una experiència d’aprenentatge. Francisco Sáez recorda les conclusions de l’investigador nord-americà Robert Provine:

“La gent feliç aprèn més de pressa perquè estan relaxats i oberts a noves experiències” i “La gent feliç pren millors decisions, perquè no estan en situació de crisi”. Així doncs, espero que aquesta experiència ens hagi servit per tenir-no en compte a l’aula quan rebem el nostre alumnat.

 Cliqueu aquí per veure’n el com-s’ha-fet

Fonts:

EGUIAZABAL, Ana: El “Buen Sentido del Humor” en las organizaciones

 

Anuncis

http://www.flickr.com/photos/albertof/3059915688/

Vam preparar la reunió col·legiadament. Vam establir els objectius de la reunió. Vam acordar quina serà l’estratègia i la dinàmica per tirar-los endavant. Al final, es va produir un debat sobre el futur de l’equip de treball. Una component va plantejar si la línia de treball s’estenia cap a altres companys. Vaig recordar que una de les paraules que tenim en el model que vam dissenyar era la paraula COHERÈNCIA. Així doncs, la via d’actuació que consensuéssim havia de seguir aquest paràmetre. Vam reflexionar sobre què enteníem anar a l’una.

L’endemà, a casa, sento que el fill navega per Internet. Sento de fons la melodia de The Gladiator. Eureka! Ja tinc com hem d’exposar la feinada d’un any a les persones que no han participat en el projecte. S’hi han d’engrescar. Almenys, hem de ser capaços de transmetre’ls els canvis que hem experimentat al llarg d’aquest d’any: l’escepticisme, els dubtes, donar-hi voltes al llarg de sessions per finalment, gradualment, tothom convencent-se de l’experimentació. El bombardeig constant de missatges electrònic per agilitar un tema, però que ens feien riure tant!

A la tarda, escrivia algunes notes que podien servir per al guió del vídeo. Vaig pensar de compartir-lo, però em vaig refrenar. I si era un regal com a agraïment? Tots estem sorpresos no tan sols del resultat sinó de les transformacions que hem patit i notat. Repasso els motius del treball en equip que exposa Ana López Hernádez i els podem subscriure tots. Havia obviat el de la seguretat. Ens n’havíem oblidat i potser és una de les causes dels canvis que hem viscut. D’altra banda, m’hi jugo el coll que podria datar l’instant en què cada company de l’equip es convencia. Es nota amb la postura del cos.

Hem patit encallades considerables, però que ens han ajudat a refermar-nos. Recordo la sessió en què defensava l’atenció de la diversitat i una setmana després la vida em posava a prova. Destacaria també la sessió en què vaig aprofitar la valoració del projecte i es va produir una crisi. N’hem tingudes tantes. Compto que a cada sessió havia d’escombrar l’aula per retirar creences negatives esmicolades. Per valorar el procés vam analitzar quatre tipus d’indicadors d’assoliment. Alguns companys estaven molestos i incòmodes perquè no havien pogut fer la feina. Els vaig preguntar, doncs, si els havia de fer fora del grup. Així van entendre què signfica l’avaluació formadora i el concepte de diversitat.

Tot i que necessito millorar, aquí teniu el regal.

 

Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

Preàmbul

Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

Plantejament de la sessió

Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

Desenvolupament de la sessió

Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

La idea de colaboración está estrechamente vinculada a hacer de los centros lugares de socialización profesional, donde las prácticas no se conviertan en una rutina, donde el compromiso con la profesión vaya ligado a la existencia de un proyecto conjunto y no sólo a la mejora de las condiciones laborales y materiales. [MARRERO, J (1995): “La cultura de la colaboración y el desarrollo profesional del profesorado”, en AA VV: Volver a pensar en la educación. Vol. II, Madrid, Morata, pàg. 297)

Aquestes són les idees que he apuntat del llibre de LÓPEZ HERNÁNDEZ, Ana (2007): El trabajo en equipo del profesorado. Barcelona, Graó (col. Ideas clave). Les hauré de tenir en compte per a la reunió de demà.

  • És important que l’equip vulgui aconseguir una fita comuna.
  • Independentment del tipus que sigui la divisió de l’equip, els grups de treball han de ser autònoms.
  • Han de ser capaços de resoldre els conflictes: detecció de problemes, conceptualització d’aquests problemes, planificació i execució, avaluació…
  • El perquè de treballar en equip:
  1. serveix per crear un model educatiu coherent i, de retruc, millorar la qualitat docent;
  2. s’adopta un mètode de treball democràtic;
  3. resulta més fàcil experimentar i innovar  col·legiadament,
  4. dóna suport moral i seguretat,
  5. augmenta la coordinació , cosa que representa en la millora de l’alumnat,
  6. facilita la reflexió de la pràctica docent

El poder d’un professor aïllat és limitat

Aplicant aquesta metodologia s’estableixen unes regles democràtiques de l’equip en què s’han de reconèixer i s’accepten les individualitats i, d’altra banda, s’estableixen vincles afectius. Una persona empàtica és capaç d’organitzar equips, negociar solucions per evitar conflictes, establir connexions personals  i analitzar socialment la col·laboració.

El desenvolupament professional del professorat ha de portar  a la competència del ser (coneixement de la matèria), del saber (coneixement psicopedagògic) i del saber fer (coneixement estratègic empíric) —és el que ens volia transmetre l’Ignasi Vila— a través de la reflexió i col·laboració. La millora de la docència ha de ser un objectiu col·lectiu i no pas individual.

La col·laboració dóna suport moral, seguretat, augment de confiança; redueix la incertesa i augmenta la capacitat de reflexió.

Assenyala com a condicions que dificulten el treball col·laboratiu:

  • la competivitat
  • la poca formació en metodologia cooperativa
  • es prima més en la instrucció que no pas en l’educació
  • es prioritza més l’atenció de l’alumnat que no pas en la millora del centre
  • l’ús del llibre de text
  • la disponabilitat horària

Mentre que destaca aquestes com a afavoridores:

  • compartir idees similars
  • ser capaços de prendre decisions
  • tenir interès per innovar
  • tenir una actitud dialogant i democràtica
  • tenir seguretat

Analitza les causes que afavoreixen l‘individualisme del professorat:

  • inseguretat (en fer una tasca individual: tu amb l’alumnat a l’aula)
  • por a canviar (tota la vida s’ha fet així; també s’aprèn així…)
  • per tradició: com que és una feina individual no té sentit compartir-la
  • està arrelat tant en la socientat com als centres
  • es trasllada el model empresial que fomenta l’aïllament professional (treball individual, aïllament i secretisme) a l’aula
  • la  falta de confiança (per la incertesa i ansietat) i les condicions laborals

La individualitat ha de suplir l’individualisme en l’equip.

El treball en equip ha de ser autèntic. Per tant, no pot existir una col·legialitat artificial (les reunions que esdevenen perruqueries “Tu, vés dient; però vull rentat i marcat. Gràcies”) però tampoc no es poden establir capelletes (els serveis).  No m’agrada l’ús del terme balcanització per definir els grups tancats. M’agrada més el nostre.

És feina de les administracions possibilitar la  millora de la col·laboració entre professorat, tot i que els equips directius també l’han de fomentar a tot el centre. El fet d’establir projectes comuns d’innovació millora  la docència. S’ha de presentar com un complement de la feina habitual. S’han d’afavorir petites accions`, com consensuar decisions i avaluar el treball en equip, i aplicar-ho amb l’alumnat.

El professorat pot acordar mesures però han ser  des de l’aportació individual. (És una de les premisses de la pràctica reflexiva i del constructivisme).

Cal la individualitat per avançar col·laborativament

Incloc la presentació amb les 14 idees que conceptualitzen aquestes notes: