2

Havia planificat mínimament un curs que seguia les mateixes premisses de l’any passat. Si en l’anterior edició descobrir la identitat d’un veïns havia estat el pretext  per introduir la ludificació, enguany aprofitaríem la commemoració del naixement de Ramon Muntaner. Elaboraríem un joc de l’oca per jugar-hi l’últim dia.  Tal com es pot observar en el Projecte Mímim Viable, tenia molt clares les primeres activitats detonants, vinculades a la lectura de la Crònica. Ara bé, havia apuntat diferents possibles tasques per anar desenvolupar al llarg del curs i que ens servís per temporalitzar-lo en unitats.

IMG_20160719_111735

Vaig mirar de seguir el prototip, però es va anar modificant per diferents motius.En primer lloc, per bastir la línia de temps calia acordar una fitxa de lectura perquè cada alumne pogués compartir la trama del seu capítol. La revisió textual ens va ocupar pràcticament el primer trimestre. Trobar una aplicació per construir la línia de temps es va convertir en una empresa àrdua. Es va allargar un trimestre més.Quan en trobàvem alguna que ens semblava idònia, l’opció col·laborativa era de pagament o bé a l’hora de construir-la esgotàvem les opcions de prova gratuïta.

En el segon trimestre vam comptar amb Anna Puig i Sànchez,  alumna de pràctiques del Màster en Ensenyament de Català com a Primera o Segona Llengua, en què va liderar la unitat d’idear un joc. Vam acabar la unitat muntant dos productes finals: el joc de cartes Vet aquí una crònica! —una adaptació del joc Érase una vez—  i el corresponent tutorial. Va ser un projecte en què cadascú individualment va crear una carta de cada tipus, a partir del seu capítol de la Crònica. Després vam acordar l’estructura de les instruccions. Es van organitzar petits grups que van assumir una de les parts. Finalment, cada grup es va encarregar de gravar el seu apartat.

IMG_20160211_210228

Vam prosseguir el curs escrivint un article d’opinió i relatant diferents esdeveniments. Pel que fa a l’article d’opinió, vam aprofitar Twitter, que havia generat expectació, per planificar el text (difusió del tema, arguments, contraarguments…) i per difondre’n la versió final tant de l’article d’opinió com per al text que van escriure a començament de curs. Quant als textos narratius, van explicar els moments més memorables del curs que ens van servir de base per elaborar un relat de marca per practicar la narrativa digital i vam redactar col·laborativament dues notícies per ser publicades en la pàgina de Facebook del Centre: les cròniques d’una representació teatral i de la xerrada de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Quines són les activitats i tasques relacionades amb Ramon Muntaner?  Com a detonant el primer dia, vaig presentar una dotzena de pistes que havien de servir per introduir l’autor i la celebració del seu naixement. Vaig obsequiar els alumnes amb una candela. A sota, tenien el número de capítol de la Crònica que haurien de llegir. Tal com he explicat més amunt, la lectura del capítol va servir per completar una fitxa de lectura, per crear una casella del tauler del joc de l’oca i per inventar les cartes del joc Vet aquí una crònica!. A més, vam adaptar la tasca final de la unitat 1 del Dossier, intervenir en una taula rodona. Cada alumne va triar un rei del Casal d’Aragó. S’havien de convertir en secretaris reials que tenien una missió. Havien de convèncer Ramon Muntaner perquè entrés a  treballar a la Casa Reial. Després, vam mirar de representar la mata de jonc amb un mòbil, confeccionant amb plats de plàstic i llana. Una de les activitats que va entusiasmar va ser el concurs que vam improvisar per triar na Mercadera, protagonista d’un capítol. També va engrescar la subhasta que vam organitzar per resoldre errades dels resums o bé organitzar dos grups per competir amb els noms d’aragonesos i angevins.

IMG_20151103_210856

Twitter es va convertir en un recurs didàctic.  Per exemple, el concurs de na Mercadera va ser a través d’aquesta xarxa. Els alumnes van divulgar la seva candidata ( tan podia ser un personatge real o fictici que recordés l’aguerrida pagesa). Ara bé, gràcies a aquesta aplicació es va aconseguir trencar l’empat amb les dues finalistes. D’altra banda, vam planificar l’article d’opinió a través de piulades: primer, el tema; segon, fonts per documentar-se; tercer, arguments; plantejant arguments en contra a un company… A més, evitava que la sessió es convertís en tediosa. En cas d’espessir-se l’ambient, proposava alguna activitat tuitera i augmentava l’interès dels alumnes.

Una de les claus de la implicació dels alumnes des del primer dia de curs és el pla d’acollida. Llegir les experiències de companys seus del curs passat els va convèncer que valia la pena apostar per un curs disruptiu. A més, es van conèixer en la Cloenda i van jugar a  Vet aquí una crònica! Havíem previst estrenar el joc de l’oca però una ventada va destarotar el tauler. Per tant, vam haver d’activar el pla B.

Finalment, si valorem l’experiència  seguint l’anàlisi DAFO, es repeteixen les mateixes valoracions del curs passat. D’una banda, caldria replantejar-se l’administració de la prova. És contradictori que el curs fomenti l’aprenentatge en grup i que s’estimuli la construcció d’una intel·ligència grupal perquè al final l’alumne hagi de demostrar les seves capacitats individualment. Crea certa ansietat i malestar entre tot el grup quan s’acosten les dates de la prova. Ensorra en un tres i no res la feinada. D’altra banda, el nombre d’alumnes del grup impossibilita una revisió editorial dels textos. Per evitar-ho, he mirat de proposar activitats col·laboratives de redacció. De totes maneres, els alumnes continuen reclamant la supervisió final del professor. Això també dificulta l’autonomia lingüística dels alumnes. Només es fixen en l’apartat de correcció i obvien altres aspectes textuals. A més, tots aquests aspectes, més propis d’un aprenentatge tradicional, també topen amb l’actitud vital que proporciona la ludificació i, de retruc, pot refredar la motivació o  pot obstaculitzar el procés d’aprenentatge.

Còpia de Anàlisi DAFO C21516

Ah, per cert, què tenen en comú aquestes imatges?

Anuncis

http://www.flickr.com/photos/clintjcl/474080800/lightbox/

Quan tenia quinze anys vaig escriure un conte d’una rampellada.  Sense pensar-m’hi gaire, el vaig presentar en un concurs literari comarcal adreçat a estudiants de batxillerat.  Un dia em va venir a veure la professora de llengua catalana,  tota emocionada, per comunicar-me que havia guanyat el primer premi. De cop i volta, em vaig convertir en una celebritat. De l’institut. Vaig ser el pretext per entretenir classes de cursos superiors. A la sortida, notava com era l’admiració. El professorat de cursos superiors em saludava. El Seminari va organitzar una cerimònia de lliurament del guardó per Sant Jordi. Encara noto la vergonya que vaig passar en entrar al gimnàs i sentir una càlida ovació. Ara bé, tot es va capgirar quan es va publicar el conte.

Dijous de la setmana passada pressento que es torna a repetir la història. Obro el correu electrònic i llegeixo l’avís que ja m’han pogut penjar el giny. Fruit d’una rampellada, he presentat un bloc en un concurs. Entusiasmat,  faig una piulada perquè els alumnes precisament s’estan donant d’alta a Twitter per fer una de la tasca de la unitat en curs.  Torno a la bústia i em trobo el missatge de la meva coordinadora felicitant-me i enllaçant-me el bloc perquè en vegi el resultat. Sembla una festa d’aniversari sorpresa. Activo l’enllaç i …(cliqueu aquí)  m’estremeixo per dins de la impressió. Llagrimejo. Deixo anar el neguit de cada inici d’unitat per crear les diferents propostes, l’ànsia per si compliré el calendari, d’activar els enllaços de les diferents entrades. Rodolen avall els drames familiars que he patit i que han trasbalsat el projecte. M’emociona la resposta i la paciència de l’alumnat a cada edició, des del novençà fins al més expert. Sense els seus comentaris, el bloc no tindria  cap sentit. Hi posen el coll, malgrat les adversitats que també pateixen: laborals, familiars o  de salut.

Va néixer arran de dos incidents. Un cop vaig haver de retornar un text a una alumna perquè era un devessall d’errades. Li vaig  esgrimir que no podia fer-me perdre tant de temps. Tenia més textos d’altres companys. Temps després, aquesta persona em va reconèixer que era dislèxica. Inòpia la meva! Mentrestant,  en una reunió amb l’equip va esclatar una crisi. Algunes companyes es van queixar que corregien molt més textos que abans — segons elles, per culpa d’implementar l’avaluació formativa–. Vam acordar que en una propera reunió analitzaríem aquest problema. Preparant la sessió de treball, vaig trobar una presentació del Dani Cassany en què apostava per una correcció qualitativa. Se’m va encendre la bombeta. Era això el que calia. Els alumnes s’havien de comprometre en el seu procés d’aprenentatge. Per tant, havien de ser conscients del procés de redacció textual per aconseguir fer-los més autònoms.

L’aventura va arrencar amb una fictícia participació en una investigació d’una suposada Comissió d’Observació de Qualitat Laboral (cliqueu aquí). En la segona edició ja vaig introduir un projecte col·laboratiu entre tots.  Vaig proposar un tutorial per a la navegació del bloc. Enguany, en el primer trimestre ens hem centrat a redactar un article sobre l’aprenentatge electrònic que serveix per informar d’aquesta modalitat  l’alumnat que s’incorpora per primera vegada (si voleu llegir el text, cliqueu aquí). Aquest segon quadrimestre que ha finalitzat ens hem centrat en el foment de la lectura. Hem confeccionat un mural (cliqueu aquí)  i hem impulsat un passallibres virtual a Twitter (#distanciagava). En el proper trimestre, haurem de treballar els gèneres literaris: la poesia, la narrativa i la ressenya literària.

Anit vaig ser incapaç de finalitzar aquest escrit. Aquest matí l’atzar ha estat generós. M’ha regalat  una presentació de Juanfra Álvarez Herrero (@Juanfratic) que va com un anell al dit per a la conclusió. No he escrit aquest article per cap reconeixement sinó per expressar la satisfacció tant de l’alumnat com meva per aquest projecte.