Sessió 7a. Seguint les propostes del dossier, vam formar grups de tres perquè triessin quina opció els semblava més correcta. Vaig adaptar el dubte lingüístic al projecte de la unitat, donar veus a les minories silenciades. Els vaig donar les fonts per consultar, però algun codi va fallar. Ara, el grup va demostrar un alt nivell d’intel·ligència col·lectiva. Van anar compartint els documents a través del Whatsapp. Vam mirar d’aclarir els dubtes entre què i que d’una banda i de per què, per a què i perquè. Van sortir blancs com el paper!

Sessió 8a Vam iniciar aquesta sessió, mirant de revisar les errades que vaig apuntar dels voluntaris que van sortir en la improvisació. Es van agrupar segons els col·lectius per preparar un esquema del tema. Després, vam formar grups creuats i els vaig plantejar tres preguntes perquè debatessin. També els vaig facilitar la rúbrica que havíem acordat. Els vaig anar observant. El debat va evolucionar en dues fases. En la primera, cadascú comentava sobre el seu col·lectiu. Això ja va originar certa polèmica. Tot seguit, els vaig repartir les preguntes perquè pactessin entre tots unes conclusions. Va ser difícil refredar les polèmiques. De totes maneres, no es va registrar cap conflicte greu. Això em va servir perquè reflexionessin el cap de setmana sobre la cortesia lingüística.

L’endemà participava en la trobada del professorat del C2. Em va costar entendre l’actitud d’alguns companys. Defensaven un model tradicional. Amb la gramàtica es vivia millor… Reconec que em costa tirar de la nova programació pel que fa al gènere textual que hem de treballar. Hi estic poc avesat. M’encotilla. Ara bé, els reptes i les activitats detonants compensen el curs. A més, ja veurem com acaba la història dels veïns…

Anuncis

5a sessió amb el D. Tal com havíem previst, un dels objectius de la sessió era bastir un símbol que representés tant el grup com el curs. Ja vaig avançar que la djscussió pel Whatsapp treia fum. Hi havia dues tendències: unes venien amb una idea ja i els altres volien deixar-se emportar per la sorpresa.

De totes maneres, abans de començar, vaig demanar a l’Eva que expliqués per què havia triat la cançó de Michael Jackson i companyia per a la sessió passada. Vaig voler llegir l’acta, però amb els nervis vaig fer anar de bolit el sistema operatiu de l’ordinador. El Joel va recordar la sessió. Va costar trencar el gel, però es van animar a començar a construir l’arbre. Al començament, estaven bastant desorientats. De seguida, algunes persones van començar a liderar i a armar l’estructura, d’altres es van encarregar de dissenyar la plantilla de la fulla. Uns quants s’ho miraven amb certa distància —actuaven de veïns! Es tornava a respirar l’ambient de l’any passat: distès. Els alumnes parlaven amb qui tenien al costat. Es feien alguna broma.  Finalment, tothom va quedar satisfet del resultat. S’hi van voler fotografiar! Aquest és el resultat:

Per cert, si estàvem tan cofois del resultat, com és que no vam ocupar la tarima per fotografiar-nos? Convertim, dia rere dia, la pissarra en el centre de l’aula. És en un lateral. En canvi, hem arrocant la taula de la tarima, que presideix l’espai, en  un accessori.

Al cap d’una hora, els vaig demanar com s’havien sentit. T0thom contestava el mateix. Confessaven que s’havien divertit, que s’havien sentit bé. La Lídia va destapar la caixa de Pandora. Va reconèixer que havia experimentat cert malestar al començament. Li hauria agradat que algú hagués liderat l’activitat. Vam continuar la roda i les altres persones van manifestar un parer similar. Els vaig explicar que segurament esperaven que hagués assumit jo aquest rol. Els vaig apuntar les competències que havia detallat  Juan Freire en la seva ponència.

competències Juan Freire

Em va costar afermar la finalitat de l’activitat. És una metàfora de com evolucionarà el curs i del seu periple personal. Passaran de la incertesa inicial cap a una participació i cooperació que ocasionarà un sentiment de pertinença. Aquest matí llegia aquesta cita de Maya Angelou:

La gent s’oblidarà del que vas fer, però les persones no oblidaran pas mai com les vas fer sentir.

Mentre construïen, jo anava preparant l’activitat amb què encentaríem la unitat 1: les veus silenciades. Quan van seure, es van adonar que per les parets, hi havia quatre grups amb mitja dotzena de fotografies. Els vaig demanar que en triessin una. Després, havien de buscardios companys que tinguessin imatges relacionades amb la seva. Així van formar sis grups: la classe obrera, les minories ètniques, els infants  i el jovent, la dona, l’homosexualitat (hi predominaven imatges de lesbianes) i fgures culturals d’altres nacionalitats. Com que en aquesta unitat hem de poder participar en taules rodones, el repte serà que han de donar veu als anteriors col·lectius. De moment, han d’investigar i documentar-se per què se’ls ha silenciat. La font d’aquest projecte va ser la lectura de l’article de Jurjo Torres Santomé.

Vaig aprofitar l’avinentesa perquè cadascú  relatés el seu procés de redacció a l’hora d’escriure l’article inicial. Tothom va admetre que s’havia documentat a fons. La majoria havia escrit un esborrany i havia canviat minúcies en la versió final.  El Quim va reconèixer que n’havia elaborat cinc versions. L’Eva va explicar que l’havia llegit abans a la seva germana per comprovar si era efectiu.

Per acabar, va ser un gaudi observar com s’il·luminaven cares i s’inflaven pits quan els vaig anunciar que havien superat els dos reptes i que havien acosenguit 23 punts (3 de bonificació)! Haurem d’esperar dijous perquè triem l’adjectiu que anirà en la inscripció del primer emblema guanyat.

7a sessió  amb el B3. Són tot dones, i poquetes. Abans va venir la Natalia per aclarir alguns dubtes. Va confessar que li costa parlar en català. Té molts amics catalans, però ningú el fa servir. Sempre ha de sentir que no cal que s’hi esforci, que continuï la conversa en castellà. Malgrat això, la vergonya pot més. S’espanta quan vol conversar en català. Es frena i es tanca. Malgrat que no en parléssim quan vam comentar els elements narratius, ja era hora que aparagués el malvat: el nostre critiquejador intern.  Qui ens recorda el sentit de ridícul. Ens limita. Hauré d’anar pensant com el podem vèncer. Ja em veig empassant-me programes de El hermano mayor. “Natalia, vine de casa amb la vaixella. La farem miques!”

Em vaig saltar el guió. Vaig començar fent una roda per recordar la sessió anterior. Em sorprenen algunes intervencions. A la Dolores, li va quedar clar que per formar el passat perifràstic s’ha de menjar la preposició a. De l’advertiment d’un error, l’ha convertit en una norma… Després els vaig  plantejar l’activitat d’escalfament prevista. Vam fem una roda en què van explicar què feien de petites. La Dolores es va emocionar. Va recordar les germanes, mortes. Tot i l’emoció, va contar el record. Les companyes s’hi van solidaritzar. La meva reacció, més masculina:  li vaig somriure per empatitzar.

Em vaig adonar que estaven espantades. Tocava tasca final. Les vaig distraient formulant l’activitat Les cinc dates més importants de la teva vida. Demanes als alumnes que pensin en cinc dates significatives en la seva vida. Les apunten en els paperets que els reparteixes. Després les van  posant en una mena de circuit —com una línia del temps— aleatòriament. Un cop col·locades, amb un dau van movent una fitxa. L’alumne ha d’explicar què significa la data en què ha anat a parar la fitxa. Com que eren poquetes, em vaig negar a formar petits grups. La vam fer plegats. Vaig recórrer a les agulles d’estendre i el cordill per a la línia del temps—un petit homenatge al  projecte del curs anterior. Van xalar força.

 

Al final, vaig demanar que traguessin la rúbrica perquè es coavaluarien. Qui es va atrevir a estrenar la roda va ser l’Annay. Abans havia aconsellat les companyes que frenessin l’entusiasme a l’hora de respondre als meus reptes. Els va aconsellar que miressin de contestar de la manera més simple i fàcil, perquè segur que complicaria l’activitat. Va explicar el conte de La formiga enjogassada (La hormiga retozona). És una cançó similar a  la Margarideta nostra. Primer, els va fer escoltar la melodia. Després el va explicar el final. Va mirar de contextualitzar la rondalla i va mirar d’aplicar el que havia après en aquesta unitat. Va prosseguir la Dolores amb una rondalla molt bonica, El vent i el sol. És un debaten per saber qui és més poderós. Va llegir un resum que s’havia fet.  La Vivi ens va contar La bella dorment. Es va encallar en algun moment, però va mirar d’assolir l’objectiu. La Natalia, la Ventafocs. Es va atabalar, però la vaig ajudar fent-li preguntes perquè continués. Finalment, la Transi va contar Els tres porquets. Se li escapaven alguns valencianismes la seua casa. Es van salvar la Liz i la Paqui. Es van comprometre que dijous explicarien els seus. Per cert, em vaig adonar que hauria d’haver inclòs com a contingut les fórmules per acabar el conte. Ah, i vint minuts de gravació! Això significa que es van estar quatre minuts parlant.

 

4a sessió amb el B3. Avui es deu haver notat que he preparat la sessió a corre-cuita. M’hauria anat bé poder preparar-me-la més en calma.

Hem  començat amb una roda—ja comença a fer pudor aquest recurs—  per repassar estructures. S’han cridat pel nom i s’han demanat què havien fet ahir. Hem visionat l’acta de la Dolores. Ha relatat la seva experiència. Li he comentant que en comptes de vídeo casola és més aviat la d’una corresponsal televisiva. Els agrada aquest moment de protagonisme i els companys s’hi solidaritzen. Saben que potser el protagonista els tria perquè sigui el proper secretari. M’han autoritzat que les difongui, però que les recopilem al grup virtual.

Els he preparat com a detonant de la sessió: una de la imatge de l’enigma i  tres fragments (podeu consultar-los amb  l’enllaç de la sessió que teniu a l’inici) . N’han hagut de treure l’entrellat. M’han sorprès les possibles solucions que han plantejat. L’Antonio ha apuntat que el vincle era la lluita del poder. Poca broma!  Després els he demanat que hauríem de saber per resoldre la tasca final de la unitat, explicar un conte als companys. M’han agradat les qüestions que han apuntat.  Ja els podia presentar la unitat.

 

He aprofitat les parelles per passar-los els codis QR. La majoria no tenien activat el lector. Havien de consultar els enllaços  i comprovar quines preguntes anteriors podien respondre. Hem  afegit en el mapa la informació que trobaven en la web. A partir d’aquest moment, hem anat comentant i apuntat els elements propis del contes: tema, fórmules d’inici, perfil psicològic dels protagonistes. Hem  acabat, endevinant companys de classe a partir de la descripció que en feia cadascú.

Sessió 7a amb l’S2. Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Cada dia em sento més còmode a l’aula.  Hem començat amb la roda de rigor, demanant-los amb què es van quedar de la sessió anterior. Després la parella que ha llegit l’entrada que va escriure.

Havia previst formar parelles perquè valoressin el text final; però com que han rebrotat desapareguts, he hagut d’improvisar  formant petits grups. Alguns, com que venien amb les mans al cap, m’han demanat si els del grup li podien valorar el text inicial. Una alumna m’ha demanat si podia elaborar una de les propostes dels textos instructius. “Quina implicació!”, he pensat. Abans m’hauria emprenyat M’han suggerit que projectés la base d’orientació.  Mentre planificava la sessió, tenia els meus dubtes si proporcionava a cada alumne un instrument (una pauta de revisió, una rúbrica o els que proporciona Ana Basterra). Vacil·lava de si aprofitar els grups per crear consells de redacció: quin de les mostres se’n mereixia la publicació. Em va sorprendre escoltar les converses de valoració dels textos. Els companys comentaven les errades o resolien dubtes dels autors. Així doncs, he d’implantar més activitats de coavaluació. Vam fer una roda per apuntar la puntuació que atorgaven als companys. La majoria van reconèixer que les instruccions que havien llegit era  bones. Un parell d’alumnes es van acarnissar amb el company per errades d’ortografia o per algun aspecte que van qüestionar: l’objectivitat o la subjectivitat dels textos instructius.

Per poder donar per acabada la unitat, vam elaborar un mapa mental i vam repartir els continguts perquè amb el mateix grup de l’activitat anterior ideessin una píndola que respongués què hem de tenir en compte. Sembla que els va agradar la proposta.

Vam comentar les valoracions que van escriure en la sessió anterior.

Finalment, vam encetar unitat de la mateixa manera: en grup van decidir quin text escriurien i en van enllestir la primera versió.

Sessió 6a amb l’S2. Cliqueu aquí per consultar la sessió.

Setmana culminant: estrena d’unitat amb els de distància, trobada presencial amb el D i, per postres, lendemà reunió amb l’equip.

Tenia preparades activitats a la recàmera: repàs del present de subjuntiu en les prohibicions. Treballar l’omissió de pronoms en una recepta de cuina. Quan vaig per organitzar la redacció final dels textos instructius, tinc trucada de la Lourdes. Em recorda que a l’aula del jardí no disposem de connexió. Puc desar els fitxers en un llapis. Aquest detall banal i quotidià ataca el meu centre de gravetat. M’ensorro.

Si hem de negociar els criteris avaluatius de la unitat 1, cal que parlem de les propietats textuals. Penso que amb el temps de què disposo puc enllestir una presentació. Il·lús!! Enllesteixo la sessió en un tres i no res.

Començo la sessió. No puc obrir la presentació. Un alumne, el Joseba, m’ofereix el seu mòbil per tenir connexió. Li agraeixo el detall; però tiro avall, que fa baixada! Repassem la sessió anterior.  Explico les propietats textuals. Observo cares de fascinació. Els pregunto com podem avaluar si sabem escriure textos instructius?  Recomponc els grups que van planificar el text inicial. Elaborem una base d’orientació. M’agraden totes les aportacions. Després, automàticament, se’ls comparen. Van comentant què funciona i què ha de millorar de cada text. Visca l’autonomia!! Em suggereixen que en la propera sessió es llegeixin els textos per parelles per puntuar-lo amb 5 punts. Visca, visca, visca  l’alumnat autònom! Els demano disculpes per la sessió. No puc amb la meva ànima. Em responen que els ha agradat i que no m’amoïni: podem plegar abans. Se senten satisfets de la feina feta.  Encara em falta mitja hora de sessió.  Els demano, però,  una darrera activitat: la valoració de la unitat 1. Han d’apuntar tres aspectes que els agradi i tres que hagi de millorar o que trobin a faltar.

7a sessió amb el grup presencial. Havia previst una sessió  de traspàs, és a dir, final d’una unitat i començament de la propera. Però com que tampoc no sabia amb què em trobaria, vaig haver d’improvisar el començament.

Em sembla que els va agradar que els portés mostres de companys seus per analitzar si era correcte l’ús del gerundi.  Els costa.  Quant a la revisió, com passa sempre, a l’hora de revisar textos redactats en grups, no hi eren tots. Així doncs, vam trobar-hi una solució: revisar un text que faltava. Els vaig proposar en petit grups que revisessin els textos. M’ha agradat les solucions que van plantejar.

Finalment, mentre esperàvem que cada grup piqués la seva proposta, vam anar fent la valoració del curs. Es va obrir un debat molt interessant entre els grups i després en la posada en comú.  Estic molt content del meu rol en aquest debat. No m’hi vaig implicar com en ocasions anteriors, sinó que vaig mirar de recollir les propostes i estudiar-les amb calma.  Va sortir el fantasma que tant temia, però bastant tard. Em va sorprendre mentre em passejava pels grups que la majoria prenia consciència del que aprenien.

Quines conclusions vaig extreure’n?

  • Prefereixen un model tradicional, basat en força exercicis repetitius. Una doctoranda ho va justificar que havien patit una dictadura. Vaig mirar la classe i vaig reconèixer que tothom n’havia patida alguna.
  • Una altra alumna es va queixar que faltava un procés més individualitzat. Li va entusiasmar la idea d’anar bastint un dietari d’aprenentatge.  ( Val l a pena llegir els comentaris, arran del debat). Va reconèixer que ja anava bé practicar  la democràcia a l’aula, però no s’havia d’abusar. Va faltar poc que m’acusés de profe calçasses.
  • Un altre alumne reconeixia que el suport d’un llibre anava bé per als qui treballen viatjant i no disposen de recursos 2.0 a l’abast.
  • He de reconèixer que tampoc no els desagrada. Es va crear aquest debat perquè el vaig generar. Però s’han acostumat a seguir les meves instruccions a cada sessió. Per tant, tot i que hi troben algunes mancances si comparen amb l’altre model, també els agrada.
  • Una altra alumna va voler focalitzar la inquietud del grup. El proper curs és del darrer en què han de superar una prova final.

Malgrat que en entrades anteriors qüestinova si havia planificat adequadament la seqüència, ara m’adono que ha estat un encert aprofitar els textos de les primeres sessions per treballar els textos instructius o el patró instructiu, segons Rosa Artigas.

Recordava la ponència que va presentar Olga Esteve en la III Jornades d’Aprenentatge de Llengües. Va deixar sobre la taula l’etern dilema de quina era la nostra finalitat a l’aula:  instruir o capacitar.