Tot i que m’agrada la música, i gràcies a Internet la tens a l’abast, vaig patir una època en què no suportava els musicals, sobretot arran que es van volen imposar –perdó, volida dir impulsar– a Barcelona. Ignorància de joventut. Va ser mirar Dancer in the Dark i considerar els musicals — i  Björk— d’una altra manera.Per culpa d’aquest prejudici, sóc conscient dels grans muntatges que m’he perdut.

Així  he anat descobrint l’òpera o bé qualsevol altra matèria. Sents per atzar una ària i t’encisa. N’indagues l’autor i a quina obra correspon. Inconscientment obres una porta per penetrar en un món desconegut.  A mesura que t’hi endinses, et van meravellant més aspectes (d’això va l’ Alícia de Lewis Carrol?). O t’han parlat d’algun llibre i et converteix en admirador de l’autor. O en l’àmbit professional per cobrir alguna llacuna naufragues en un oceà de saviesa. Aquest és l’atractiu de l’aventura del saber.

D’aquest musical n’havia sentit a parlar en el seu moment. Vaig pensar quina manera de banalitzar una obra mestra de la literatura; no havia llegit res de Victor Hugo!  A més, em pensava que era una pensada per a la celebració del bicentanari de la Revolució Francesa. Miterrand ens van empatxar amb aquesta festivitat.No entenc  aquesta dèria del republicanisme a l’hora de festejar algun esdeveniment:  ha de superar però amb escreix qualsevol fast monàrquic, bona prova és l’actuació d’Aretha Franklin comentada ahir.

Ara em fa molta gràcia relacionar alguns fragments del musical amb la novel·la. Per exemple, un dels moments més angoixants de la trama és quan el protagonista es debat per si ha de revelar la seva identitat per tal de salvar un probre desgraciat amb qui l’han confós o bé confessar qui és i engegar a dida la seva missió humanitària. Crec que la cançó, i la interpretació,  ho sap reflectir. Hi podeu identificar el leimotiv de la cançó de Fantine.

Ara, la composició que em fa estremir és la següent. És idònia com a banda sonora per a un procés de dol. M’imagino que encara em falten pàgines per reconèixer el passatge narratiu. De moment, l’autor presenta l’avi del jove. No és apte per a persones que tenen l’ànima prou estovada.

Malgrat que sigui una obra voluminosa, t’atrapa des del primer moment. Ara també has de comptar en què els moments més crucials congeli la narració per esplaiar-se relatant la batalla de Waterloo. Per exemple, et subjuga la primera part protagonitzada per un bisbe. En el musical crec que apareix un instant en el pròleg. No et canses de seguir la vida del bisbe de D –riu-te’n de la teologia de l’alliberament. Em va recordar San Manuel Bueno , mártir de Miguel de Unamuno. En canvi té uns altres moments que et recorden pel·lícules. Per exemple, Jean Valjean s’ha d’amagar de la persecució de Javert en un convent de clausura. L’ordre i el nom de les monges no difereixen gaire de les almodovarianes d’ Entre tinieblas. La manera d’entrar-hi tampoc no s’allunya d’aquesta escena de Kill Bill II.

No sé si és que m’ha influït el musical o la novel·la, però com es podria qualificar el que li ha passat a un amic meu. Fa uns cursos per a un administració local. Havia de cobrar inicialment al final de cada trimestre. Ja es van endarrerir en el pagament del primer. Ara li  han comunicat que compten poder abonar-li el segon dintre de mig any. Això, sí, miraran a veure si poden agilitar el deute tan bon hi hagi un ingrés significatiu. Em va indignar aquesta mostra d’inaptitud política. On són els diners pressupostats? Com és que una institució es pot permetre ser morosa mentre un ciutadà no pot incomplir, ni retardar-se, en l’exercici fiscal. Això sí, ja s’espavilen a trueure’s de sota la màniga  projectes, inexecutables . Quin concepte tenen de la ciutadania? Quin respecte tenen per als seus votants? Penso que ara més que mai cal votar en blanc. Se’ls s’ha de demostrar que no combreguem més amb rodes de molí. Que se les empassin ells! Misèries…Entendran aquesta cançó?

Anuncis

Si dimarts el Barça havia de fer una remuntada èpica, jo n’he de fer una altra aquesta setmana: acabar Los miserables de Victor Hugo. He de devorar 786 pàgines en quatre dies. Hi deixaré la pell, o les celles potser. Puc prorrogar el llibre però només m’amoïna que, quan em recordin que  aviat finalitzarà el préstec, no el pugui renovar perquè ja l’han reservat.

He deixat de traginar-lo cada dia per aprofitar les estones mortes ja que he tingut avisos de patir una tendinitis. Ja m’imagino el somriure sorneguer de la meva metgessa en diagnosticar-la i n’escoltés el vertader motiu: “No, no em passo al gimnàs ni amb la raqueta. Últimament llegeixo totxos”. Així doncs no em surt a compte lesionar-me les extremitats superiors si només aconsegueixo llegir un parell de pàgines: un episodi. He reservat la lectura a la nit o bé als caps de setmana.

Em pregunto per què últimament només faig que llegir llibres voluminosos. Crec que pateixo de síndrome d’Estocolm, . Què has de llegir després d’haver-te empassat, per culpa d’ una baixa bastant perllonagda, la trilogia de Millenium? La resposta em va venir veient l’adaptació cinematogràfica de L’elegància de l’eriçó: havia de fer com una de les protagonistes optar pels clàssics. Així doncs vaig començar per Anna Karenina. Però si la novel·la romàntica francesa ha entrat en aquesta operació de “Recuperem els clàssics perquè mai no et decebran” és per un motiu ben banal, i mediàtic. Segur que l’endevinareu.

Em va agradar tant , que comprenc –encara que entra en el joc d’aquests tipus de programes o concursos– la reacció del jurat. Em va venir al cap que Aretha Franlin la va cantar en la gala de la inauguració de la primera presidència de Bill Clinton. No us la podeu perdre, però el que va impactar ja la primera vegada és tot el muntatge, una mica versallesc: l’aparició de la diva. És tot un espectacle veure-la:  la dificultat per accedir a l’escenari pels talons vertiginosos –riu-te’n dels de Lady Gaga!– , el pentinat — lluït per Madonna(?)–, les dues làmpades que li pengen de les orelles, com la canta -asseguda al començament i al bell mig de l’escenari acomboiada pel cor gospel– i com mostra el vestit –just en el moment que es refereix a la brillantor del sol– i l’efecte del ventilador ocult fent brandant la mussolina, tal com la bandera que té al damunt. Qui s’ho va empescar: la cantant o qui va dirigir aquest espectacle.

Però jo volia parlar del musical, com deia Umbral,  i d’uns altres miserables. En un altre comentari?