2a sessió amb el grup d’E3. Escric aquest dietari amb una mica de recança. He estrenat el curs i encara tinc pendent elaborar-ne el Projecte Mínim Viable. Ha estat per manca de temps, però també m’he qüestionat si realment cal aquest document. Primer, si he d’aprendre a desapoderar-me potser no cal planificacions prèvies que només et donen la seguretat d’emprendre l’aventura. Segon, si hem d’experimentar un model democràtic, la negociació n’és la clau. Per tant, és impossible fixar res fins que no es debati a l’aula amb el grup. A més, m’he proposat si no acabem la programació de la sessió, la recuperarem en la propera. Però em nego a amoïnar-me per haver d’enllestir el que he planificat. És el parany del consumisme educatiu. Visca l’educació lenta!
Vam començar una roda en què cadascú explicava les imatges o les paraules que havia buscat com a material del primer relatograma. Van anar apareixent els estats ànims que havien viscut en la sessió anterior. Algú havia tingut molt bona impressió de la metodologia. Una altra es va fixar en el pla de curs en què apareixia l’adjectiu democràtic… Em van impressionar els comentaris. Tot seguit, els vaig facilitar el plat, la pega i les tisores. Cadascú hi va anar enganxant el que va voler. Resultat satisfactori per les dues bandes. Anem començant la construcció col·lectiva. De moment, cadascú enganxant en el plat la seva individualitat.
Com que van aparèixer els adjectius relacionats amb els estats d’ànim. Els vaig apuntar a la pissarra per repassar la morfologia dels adjectius i per presentar-los uns quants de nous (capficat, amoïnat, angoixat…). Per què vaig improvisar? Doncs el subconscient va reaccionar així per acontentar l’Eva. Em va semblar percebre el dia anterior que era reticent a la manera de plantejar la sessió. Manies. Va venir apressada a disculpar-se perquè havia plegat abans, que li feia molta vergonya parlar. La vaig tranquil·litzar.
Vam continuar el model de prova. Vam corregir i acabar els exercicis gramaticals. Després els vaig proposar la pregunta per a l’exercici d’expressió oral. La majoria espera trobar feina i aconseguir ser capaç de parlar en català. Vaig estar a punt de caure la temptació que escriguessin el missatge electrònic de l’exercici de l’expressió escrita a casa. Me’n vaig estar i el van escriure a l’aula. Només ens va quedar temps per presentar el pla de treball (PLA DE CURS E3). Van aprofitar per comentar alguns aspectes. Van valorar que era efectiu tenir el grup virtual. Va anar com anell del dit i va resoldre un futur conflicte: l’acollida a les tres persones que s’han incorporat al grup per primera vegada. El Chema va informar de l’existència del grup al Whatsapp. El Celes va preguntar, estranyat, quina n’era la finalitat. Els altres vam riure. Serveix per a tot: informar, comentar, aclarir… És quan vaig veure que és un grup molt cohesionat i tenen un perfil adequat per esdevenir il·lusionistes socials. A la tarda, la Laura ja els hi havia afegit. L’Eva informava que li havien confirmat que treballaria a l’aeroport. A veure què els sembla el vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposible. Es preveu una perfomance ben aviat.
8a sessió Vaig passar mala nit. No sé si era per com anava la setmana o bé per la resposta, contundent, a la dimissió d’un alumne. Com escriu Saïd El Kadaoui Moussaoui a No: Sovint, una victòria és una gran derrota. Arribo a la feina i m’adono que m’he deixat el quadern amb la programació a casa. Deixo el material. Ves a saber què em trobo a l’aula, després del boicot de dimarts.
la rebotiga 