Em feia una mica de basarda: pesava un record amb regust amarg. Temia  com podia reaccionar l’alumnat de l’altre professor, ja que per motius organitzatius vam haver d’ajuntar dos grups. Ben aviat es van esvair les temences. Els objectius d’aquesta primera setmana eren conèixe’ns per cohesionar-nos com a grup i anant introduint el projecte.

dav 1a sessió. Em va agradar plantejar la primera activitat— per trencar el gel i per conèixe’ns— com un petit homenatge a una coreografia d’Ohad Naharin: l’ onada de noms. Vam formar un cercle tancat i ens vam agafar de les mans. Cadascú s’aixecava i deia el nom de  la persona que tenia a la dreta.

Ens vam presentar aprofitant pòsits en què vam dibuixar un aspecte de la nostra personalitat, una afició, què esperàvem del curs i un somni.

Tot seguit, vam llegir la primera part de l’apunt de María Acaso. L’havia dividit en cinc parts. Cada alumne havia de titular el fragment que li havia tocat. Després, vam formar grups perquè cadascú expliqués què havia extret del seu paràgraf. Finalment, havien de titular l’article.

dav

Les propostes dels quatre grups

Primera sorpresa! En cada grup es va generar un debat. N’hi havia que expressaven les seves reticències, mentre que d’altres hi estaven d’acord. Vaig aprofitar que tothom estava implicat en el col·loqui per desplegar a l’aula l’estranyament.

dav

Què hi pinta una corda a l’aula?

Havent apuntats els possibles títols de l’article, els vaig anunciar que miraríem de posar a provar les tesis de María Acaso. Es van adonar de la corda. Els vaig explicar que s’havia produït un bretxa a l’aula. Tenien un repte. Havien de ser capaços d’eliminar-la. Això, sí, quedava prohibit ballar. Va sonar el Mambo núm. 5. Ben aviat es va produir la desobediència. Es van posar a ballar i uns voluntaris, amb els peus, van anar arraconant la corda. Per celebrar la victòria, van moure’s per l’espai formant una conga.

Vaig tornar a formar grups. Ara, amb els articles d’opinió que havia escrit el grup d’I3. Algú va quedar meravellat per com escrivien. Així presentàvem als companys el projecte que havíem dut a terme el trimestre anterior.

Finalment, vaig presentar el programa del curs. Havien de triar quins objectius i continguts volien assolir. Els costava seleccionar-ne.

davSessió 2. Comencem amb una activitat per repassar els noms, Em pica aquí. És una activitat que has de tocar el company. Distèn i diverteix.

Recordem la sessió anterior. Les temences es dissipen. Una alumna es plany que no s’hagin conegut durant el trimestre anterior. Valoren el dinamisme de la sessió i les idees que vam reflexionar: les emocions, l’ambient relaxat per aprendre, el ball i el fet de moure’s.

Posem en comú el mapa d’aprenentatge. No ha funcionat gaire. Van apuntar  més d’un contingut en un pòsit. Alguns els van copiar literalment. Es pot resumir en: verbs i pronoms. M’ho posen bastant fàcil o més aviat em donen carta blanca.

Per animar-nos, els convido que agafin una galeta de la sort. Han de trobar la parella per completar el missatge. Cada parella les comenta en veu alta. Són les paraules de Wilfried von Pappel al documental Five days to dance. De seguida, s’adonen que la dansa pot ser una metàfora de l’aprenentatge. Noto que el que transmet el coreògraf en els seus tallers, també ho puc adreçar en el grup. Percebo caps assentint i pits inflant-se.

Presento el pla del curs. La M. Eugenia ja s’ensuma quin deu ser el projecte artístic: una coreografia, oi? Fem broma entre tots on representarem el ball. Juguem a la Macedònia. S’engresquen de valent. Tothom corre per no parar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Debatem en petits grups si convé crear un grup de Whatsapp. Els convido a crear una banda sonora del curs. Han de proposar alguna cançó en què inclogui la paraula ball o bé que els faci ballar. Alguns sospiten que potser servirà per ambientar el ball. Encara no ho sé.  Per acabar aquest bloc, practicarem una rutina de pensament a partir de xerrades TED en què la dansa és la protagonista.

Acabem encetant la coreografia. He ideat set moviments. Primer, apilem les cadires en dues estructures. A tothom ens recorda fogueres de Sant Joan. Tenia una intenció que hi enterressin el llibre de text. Divideixo la classe en dos grups: aloses i mussols. Com que aquest grup és el minoritari, protagonitzaran els passos següents. Han de triar una cadira de les piles i asseure-s’hi per on vulguin de la sala. Aprofitaran el full que els he passat per simular que és un llibre. L’obren i el tanquen com en el ball d’Ohad Naharin. Les aloses van al darrere dels mussols. Li tapen els ulls i l’acompanyen a voltar la cadira.

Anuncis
IMG_20180113_202319_692 (1)

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

mde

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.