dav

Planificació de la sessió

Segona xerrada del curs. Em semblava que si havíem parlat de Richard Wagner, calia que coneguéssim un dels seus hereus. Ironies de la vida: un dels meus compositors predilectes i vaig preparar-ne una sessió bastant formal. Vaig gastar més energia a l’hora de triar-ne els fragments que no pas en idear possibles accions. I això que feia temps que hi pensava. Com que soc bastant dispers, la veritat és que una futura xerrada m’ha adduït l’enginy.

Havia plantejat doncs una xerrada més gamificada que no pas artthinkera.  L’anècdota de la visitat per part de soldats americans al seu retir de Garmisch-Partenkirchen havia de servir tant de títol com de repte. Vaig proposar a tots els participants que endevinessin amb quin títol operístic es va identificar el compositor baverès.

Per això vaig idear formar quatre grups, un per a cada obra que escoltaríem. Mentre sonava Also sprach Zarathrusta, vam haver de linear-se per ordre d’edat. Se’ns va presentar un problema. Quan ja tenia constituïts els equips, es van presentar més assistents. Vam tornar a repetir l’acció, i va tornar a passar el mateix. Ara, en canvi, vaig repartir cada una de les tocatardanes als grups.

Vaig repartir un sobre a cada grup. Havien de saber ordenar les lletres per reconèixer quina òpera els havia tocat. Com a premi, rebien una il·lustració relacionada amb l’obra. Els vaig presentar el repte i la màquina del temps amb què viatjaríem pel temps al llarg de la xerrada. Vaig aprofitar l’avinentesa per comentar quatres dades de Richard Strauss.

dav

La màquina del temps

dav

Sobre a punt

Abans d’escoltar el final de Salomé, vaig recordar com havíem acabat la xerrada anterior. Si van escoltar el Liebestodd d’Isolde prenent-se un beuratge, ara els convidava a fer el mateix però assaborint una llaminadura. Abans, però,  els vaig plantejar una nova pregunta: què  hauria passat si Iñaki Urdangarín hagués rebutjat la infanta Cristina?

D’Elektra vaig triar dos fragments: l’interludi orquestral que anuncia l’aparició de Klymtämnestra i quan la protagonista reconeix el seu germà. Ja havíem escoltat en una xerrada anterior la primera intervenció d’Elektra, quan evoca el seu  pare. Els vaig extreure del muntatge que es va presentar en el Festival de Salzburg, protagonitzat per Iréne Theorin (la Isolda d’enguany al Liceu) i Waltraud Meier com a la mare (la Isolda del fragment que havíem escoltat prèviament).

IMG-20180316-WA0024

cortesia de XICBegues

Repetia el mateix plantejament de Salomé per escoltar el fragment de Der Rosenkavalier. Ara, però, miraríem el tercet de Così fan tutte Wolfang Amadeus Mozart per comparar-lo amb el del final de l’òpera de Strauss, tot i que Richard Strauss amb aquest òpera homenatja Le nozze di Figaro. Pregunta odiosa: quin tercet s’estimaven més. Desacord. Algunes assistents es van decantar pel tercet mozartià. La resta va optar per practicar un silenci administratiu.

Finalment, vaig optar per la confessió de Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos. Patia per si era massa extensa, però els participants en van quedar extasiats. I, com a cloenda, cada grup va haver de situar la imatge en la línia temporal i endevinar el repte inicial.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

20170617_063758Tal com havia anunciat en l’anterior xerrada, aprofitant que Begues s’acull al programa de Liceu a la fresca enguany era Il trovatore , havíem de repassar l’obra verdiana. Se’m va ocórrer que podia presentar una certa morbositat si ens centràvem en les òperes que transcorren a Espanya. Així  podíem deduir quina era la visió que en tenia l’autor. A més la conjuntura política em va ajudar a preparar la sessió perquè poc temps abans es va anunciar la pregunta del referèndum. Ja tenia el detonant de la sessió: què respondria Verdi?

Després de la breu repassada a la figura del compositor, vam anar per a la primera acció: la performance Mapamundi de Nicolás Paris. Mira que la tenia reservada per al cor de peregrins de Tannhäuser per si mai en feia una sobre Wagner. Quan tens sequera creativa… has de recórrer al rebost. Al començament va desconcertar, però de seguida els assistents s’hi van implicar passejant mentre escoltaven el cor dels zíngars d’Il trovatore. A més, dos components de la Coral Montau es van posar a cantar-la. Potser vaig deslluir el final, quan van descobrir la forma que el paper havia adoptat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona acció va ser pensada per introduir l’argument d’Ernani. Vaig repartir posits. Els vaig demanar que hi escrivissin una de les sis primeres lletres de l’alfabet. Així vam introduir els rols: protagonistes (A i B, tenor i soprano), els antagonistes (C i D, baríton i mezzosoprano), personatges secundaris (D i E, baix i contralt). Vaig anar cantant les lletres i els assistents s’identificaven. Els dibuixava un breu perfil psicològic del seu personatge.

Vaig proposar la tercera acció com un joc del tipisme espanyol. Cadascú va haver d’imaginar un gest que definís algun tòpic espanyol. Vam escoltar l’ària de la princesa d’Èboli de Don Carlo. És un passatge musical que es presta a aquest joc. Per tant, quan els avisava, havien d’acompanyar la cantant amb la mímica.

Vam escoltar l’obertura de La forza del destino. Havien d’apuntar tots els leitmotivs que identifiquessin. I, finalment, concurs d’acròstics: a veure si podien resumir amb què s’havien quedat de la sessió amb les lletres del cognom del compositor.  De totes maneres, calia tancar el cercle. Després de la xerrada, els vaig tornar a formular la pregunta del referèndum. Acord unànime: Giuseppe Verdi votaria pel No.

dav

Enguany he previst una xerrada trimestral. He mirat de vincular-les, en la mesura que sigui possible, amb la temporada del Gran Teatre del Liceu. Com que l’any passat va tocar Verdi, havia d’aprofitar les representacions de Tristan und Isolde per parlar del compositor alemany. El repte de la xerrada: saber quin dels dos astres futbolístics fitxaria Richard Wagner en cas que dirigís un prestigiós club futbolístic bavarès.

Seguint amb l’esquema d’anteriors xerrades, era impossible plantejar un popurri de fragments coneguts. Hauríem esgotat el temps de la xerrada. No obstant això,  vam escoltar la marxa nucpial de Lohengrin. Tot seguit, unes pinzellades a la figura del compositor i a la seva rellevància musical. Vam escoltar l’ària de Senta de Der Fliegende Holländer.

A continuació, vam dur a terme la primera acció. Com que ja havia gastat el Mapamundi de Nicolás Paris en la xerrada anterior, escoltant María Acaso en la seva ponència Del libro al cuerpo como dispositivo, en el III Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades, i amb una diapositiva sobre Pina Bausch em va donar la idea: Cafè Tannhäuser.

dav

Per a la segona acció, també vaig adaptar una acció que va plantejar María Acaso. Van haver d’inflar el globus que es van trobar a la cadira mentre escoltàvem La cavalcada de les valquíries. Va ser apoteòsic el final quan cadascú va anar esclatant-lo. La sala disposa d’un bon aïllament acústic, ja que no ens van rondinar les bibliotecàries.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vam escoltar el Liebestodd mentre gaudien d’un beuratge, un còctel de suc de fruites vermelles i suc de taronja. De primer, els assistents van mostrar reticència, però tan bon punt el van tastar es va dissipar. Ovació final.

Beuratge amorós

Per cert, es va originar un debat. Un sector tenia claríssim que fitxaria Cristiano Ronaldo mentre que un altre va posar-ho en dubte: un egòlatra és incapaç de suportar-ne un altre al seu voltant. Per tant, s’inclinaria pel crac argentí.

20161223_195758.jpg

El dia 16 de desembre  vaig conduir la xerrada sobre Rossini, amb el títol Què té a veure Rossini amb Sant Esteve? Va sorgir arran del repte d’un participant en l’anterior xerrada. Em semblava que era el títol més idoni per  les festivitats que s’aproximaven. A més, el caneló i la pasta serien uns elements indispensables en la sessió: el primer,  material per a un relatograma; el segon, recompensa per a les juguesques.

20161216_194643

Vaig començar repartint als assistents un caneló ja que la majoria havien endevinat prèviament l’enigma del títol   Tot seguit, vaig comentar cinc aspectes imprescindibles del compositor de Pesaro: la seva rellevància com a autor operístic i admiració que havia despertat; cuina, dones i música com a síntesi del seu periple; el context històric en què va viure, un període revolucionari,  i la seva aportació al gènere líric.

Tal com vaig plantejar en l’anterior sessió, vaig començar convidant el públic amb una audiometria. Escoltarien fragments musicals. S’havien d’aixecar si els eren coneguts.A mesura que s’anaven aixecant els regalava fusilli. Havia previst que una imatge disruptiva encapçalés l’apartat de cada òpera que comentaríem.

La fotografia de Cavall de Troia de María Helguera anava com un anell al dit de la versió de l’obra de Beaumarchais. Vam mirar els vídeos de l’ària de Fígaro i el duet de la classe de música. Vaig aprofitar l’interludi de la tempesta per dur a terme un descans cerebral. És una activitat que la faig perquè es coneguin. Reparteixo a cadascú cinc postits. Hi han d’escriure cinc característiques seves. Quan senten la música, han de mirar d’enganxar-les a cinc persones diferents. Juguem a confondre identitats, com en les trames rossinianes.

La fotografia del final d’un certamen de bellesa ens servia per introduir-nos en el conte de la Ventafocs. Havia triat l’entrada del cor al començament en què anuncien la invitació al ball i l’ària del príncep al final del ball.També el vaig posar a prova la seva agudesa visual. S’havien de fixar amb quin objecte s’aferra el príncep. A causa de la censura, la protagonista ha de perdre un braçalet i no pas una sabata. Vés a saber si en vam ser víctimes perquè no es va projectar aquesta diapositiva en la presentació.

rossini

Ara venia el torn de les òperes turques i d’un altre descans cerebral. Vaig formar dos grups. Cada component del grup havia de representar mímicament que tenia mal de cap. Va servir per poder mirar el final del septet de l’acte I. Tot seguit, vam escoltar el passatge en què Isabella sedueix els tres personatges masculins. Recorda l’episodi de Tirant lo Blanc.Per acabar, vam mirar el començament d’ Il turco in Italia en què el poeta superarà la crisi creativa contemplant el que transcorre al seu voltant. Teatre dins del teatre.

Aquí en teniu la presentació:

la llista de vídeos i la galeria de fotografies, cortesia de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Begues:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per cert, vaig aprofitar per anunciar la del juny: L’Espanya de Verdi;

IMG_20160714_000050

Divendres vaig oferir una xerrada per a la Xarxa d’Intercanvi de Begues, arran que el nostre municipi va participar en la campanya Liceu a la fresca, projecció a l’aire lliure de l’emissió  en diferit de l’útima representació de La bohème de Giacomo Puccini. Com que fa dos anys ja en vaig fer una, em van suggerir que en plantegés una altra. Així que vaig  proposar d’analitzar quatre protagonistes puccinianes.

 

D’entrada, vaig presentar el compositor com un possible accés per a qui es vulgui aficionar a l’òpera. És un autor molt popular. N’havia preparat unes mostres per comprovar-ho més endavant. Ara, els vaig advertir que com  en qualsevol autopista catalana exigia un peatge. Vaig repartir mocadors kleenex.La majoria de les obres giraven al voltant de l’amor, però tràgic. Com va avançar Carolina Rosich moments previs a La bohème, les seves obres tenen un desenllaç tràgic. Puccini és el president de la lliga antispòiler.

IMG_20160715_203557

Vaig plantejar el primer enigma de la tarda. Què hi tenia veure Marilyn Monroe i Tina Turner amb la nostra xerrada? Les respostes van ser prou enginyoses: les protagonistes eren ingènues, com l’actriu,  o bé de caràcter o patidores, com la cantant. Els vaig animar a treure’n l’entrellat al final de la xerrada.I vam prosseguir amb el test de cultura popular pucciniana. Havia previst visionar quatre fragments famosos, però la tecnologia em va fer una mala passada. Només vam poder escoltar l’ària O mio babbino caro mentre contemplàvem escenes de la pel·lícula Una habitació amb vista.

Tot seguit vaig apuntar alguns tòpics que són recurrents. En primer lloc, sempre hi ha personatges que són fidels, malgrat les vicissituds que pateix la protagonista. Per exemple, Suzuki a Madama Butterfly o Liù a Turandot o bé tota la colla de bohemis que es desviuen per salvar la moribunda Mimí. La majoria de les trames giren al voltant d’un engany o d’un ardit de què en seran víctimes. Manon Lescaut enganya Geront, tal com es deslliura Mussetta del seu protector. Tosca i Mario seran abocats al pla maquiavèlic de Scarpia. Turandot haurà d’entomar, sí o sí, el repte de Calaf. Fins i tot Mimí descobrirà d’esquitllentes que Rodolfo li oculta la malaltia. Puccini va recórrer a la contraposició com un recurs musical per accentuar la tragèdia, també a l’hora de perfilar els personatges. Liù és l’esclava abnegada i amorosa mentre que Turandot per culpa de la por que no es repeteixi l’engany a la seva avantpassada es nega a saber què és aquesta emoció. Scarpia és un pervers depravat mentre que Mario Cavaradossi és un pintor romàntic que lluita per un valors.Finalment, les òperes puccinianes són desmesurades: l’orquestració, el sentimentalisme…

Podem considerar l’autor de femenista? En absolut, però sí que ens pot recordar el punt de vista de cineastes com Pedro Almodóvar o George Cukor en què perfilen molt més les protagonistes que no pas els personatges masculins. Observarem en aquestes protagonistes una autèntica transformació: la candidesa inicial esdevindrà en  un magistral patetisme.

Volia que comprovéssim com aquestes línies es reflectien a Manon Lescaut. Havia triat tres extractes perquè notessin l’evolució de la cortesana: el duet del primer acte, típic en totes les quatre obres.Recorda molt el duet de La bohème. Només vam poder escoltar l’ària de l’acte final: Sola, perduta, abbandonata. Tots, el cor en un puny.

Amb la gracieta de l’enigma inicial, em vaig saltar l’odre cronològic de creació  de les òperes. Ara era el torn de Madama Butterfly. Vam poder escoltar només dos del trio de fragments seleccionats: Un bel dì vedremo i Con onor muore. Com que vaig acusar Puccini de sàdic emocional, vaig ordir una tècnica per alleugerir-nos del pes emocional que ens crea l’autor italià. Vaig recordar com la dinya Mimí: just en el moment que es gira Rodolfo. Un altre exemple, quan Cio-Cio San canta que un dia tornarà el seu home. Tothom sap que trigarà a venir i que si arriba aquest dia serà funest per a la protagonista, excepte ella. A més, quina paradoxa!! Dos casos de maltractament narratiu  en què l’home substitueix la identitat de  la víctima per animals alats, símbol de llibertat. En aquest cas, les papallones; a La plaça del Diamant, els coloms. Així doncs, vaig repartir candeles en forma de papallones i unes agulles de cap. Vaig demanar a l’audiència que anés clavant l’agulla a l’espelma cada vegada que notés una emoció punyent mentre escoltàvem cantar Victòria dels Àngels.

IMG_20160715_203521

Ara era el torn de Tosca. Em va doldre perdre`ns el Te Deum. L’havia seleccionat com exemple de combinació d’erotisme i religió. Escoltes aquest passatge i se t’encén la sang. Quasimodo i Josafat es queden curts davant el desig del malvat Scarpia. Vam poder contemplar l’expressió facial de Maria Callas entonant Vissi d’arte, vissi d’amore. Va ser incapaç de visionar el final d’aquesta obra, quan Tosca descobreix l’última barrabassada de Scarpia. L’afusellament ha estat real i no pas fictici com li havia fet creure el sàtrapa.

Finalment, m’hauria agradat que escoltessin Montserrat Caballé interpretant Liù, per poder comparar-la encarnant la gèlida princesa. Malgrat que sigui un personatge secundari, em sembla que l’esclava guanya per golejada. Té els fragments més emotius i aconsegueix que el public tingui tírria a Turandot. És una histèrica, com Salomé. Per cert, Calaf és un maritxul·lo, com el qualificaria Bel OlidNomés viu entestat a aconseguir la preuada princesa, sense tenir en compte les conseqüències del seu desafiament: tortura i mort de Liù, el pare sense pigall i tot el poble de Pequín escagarrinat.

Abans de cloure l’acte, vaig repartir els quatre títols per la sala i els vaig deixar una túpper amb vuit fotografies retallades. Les havien d’unir i relacionar-les amb les obres de Puccini. Vaig triar quatre escenes de les pel·lícules Allò que el vent s’endugué, Històries de Filadèlfia, Belle de Jour i La ciociara i quatre personatges públics: la reina Letizia, Jorge Fernández Díaz, Isabel Preyler i Elvira Fernández Balboa. Sabríeu com relacionar-los?

https://www.facebook.com/plugins/post.php?href=https%3A%2F%2Fwww.facebook.com%2Fxarxaintercanvi.begues%2Fposts%2F662972100525857&width=500

Això és el que  he preparat.

1r) Pensem què ens aporta la Xarxa d’Intercanvi de Coneixement?

2n) Què en penseu?

3r) Què provem?

Twitter

Consells per emprendre el vol

 
Per practicar, recordeu l’etiqueta #XICB
Blocs

Què us ha semblat? Què aplicareu?