Castanyadala foto

De mica en mica ens vam anar convencent entre tots que havíem d’impedir que la prova final ensorrés la feinada de tot el curs. Com que segurament seria la darrera vegada que s’administrava aquest tipus de prova, vaig pensar que ens podíem permetre algunes llicències.  Primer, vaig ser jo que els vaig oferir la possibilitat que el relat digital substituís dos exercicis del marc sociolingüístic (el de la història de la llengua i de la comprensió d’un text en català antic). Cal recordar que es van plantar quan els vaig oferir la possiblitat de practicar amb les petxa-kutxes per millorar l’acompanyament. Van confessar que es consideraven pocs madurs per afrontar un projecte d’aquesta envergadura. Després, em vaig adonar que la primera sessió de la prova en què farien els exerccis corresponents a les habilitats, havien de lluir-se. Per tant, els vaig permetre que vinguessin amb dispositius o material de consulta per poder escriure un bon text. A més, els vaig oferir diferents opcions per preparar-se l’argumentació oral: o bé defensaven el mètode que havíem practicat davant d’un inspector o bé narraven què els havia representat aquest curs o bé quina metàfora triarien per il·lustrar el curs. Ens vam oblidar de l’article inicial en què van opinar sobre si s’aprèn desaprenent.  Finalment, vaig cedir  de fer la part gramatical en grups, atès que l’histerisme començava a entorpir el desenvolupament de les sessions.

Cada dia que passava més entestat estava de posar en pràctica el que havia provat María Acaso en els seus cursos per avaluar: convertir els dos dies en una festa. Si hem d’administrar una avaluació sumativa, almenys que esdevingui una celebració i no pas un patiment. De nou, aparaeix la competitivitat inculcada pel sistema. Després de la castanyada, m’havien desafiat a muntar una sessió sota un arbre i una altra en un bar. Ara era l’ocasió. El dia per avaluar les habilitats  era l’ideal per celebrar la sessió sota d’un arbre. Per al segon dia, era idoni convertir l’aula en un bar. Fins i tot, una parella d’alumnes es van oferir a dur les taules de l’establiment familiar. Ara bé, no comptava que dues sorpreses capgirarien els meus plans. Per Sant Jordi, el grup es va presentar amb un llibre, amb dedicatòria inclosa per part d’un dels autors, i un cedé. En la següent sessió, amb l’excusa que ja havia treballat prou es van empescar una classe de repàs ben autònoma: tothom va aparèixer amb begudes i viandes. Va ser l’ocasió en què em van oferir un nou regal: l’àlbum. La sessió destinada a potenciar l’autonomia en l’expressió escrita se’n va anar en orris.

Després d’aquesta demostració dels efectes del mètode, més decidit estava a tirar endavant l’avaluació. D’entrada, com a agraïment i per esvair malfiances d’avaluar-se en equips, vaig haver de córrer a elaborar aquest vídeo:

Va ser a partir de les fotos que tenia de les diferents sessions. És pot observar l’evolució del grup: de la incredulitat a la satisfacció. Les cites, extretes del llibre d’Anna Vives i de Francesc Miralles, anaven com anell al dit. Traduïa la filosofia del curs: la capacitat de superar obstacles i limitacions anant plegats de bracet. Cada alumne havia triat un arbre, fruit d’una pluja d’idees d’un inici de sessió. Els noms dels arbres van determinar l’ordre per fer la intervenció oral. Vaig seleccionar la banda sonora de la pel·lícula per dos motius. Primer, vaig mirar aquest film un cop havíem negociat els relats digitals. És un bon exponent de l’estructura d’un relat. Es repeteix en les diferents històries: un heroi, un malvat i un repte. Segon —compto que és evident—, després de la llarga singladura com a  xerpes, havien tocat el sostre del món. Per tant, els núvols els havien acompanyat en aquesta gesta.  A més, el fenomen atmosfèric representa perfectament  la singularitat que cada alumne aportava al grup.

Em vaig divertir preparant la posada en escena de les dues sessions. M’imagino que sóc un amfitrió i que vull oferir una bona vetllada als millors convidats.  Primer, havia decidit disfressar-me d’inspector per a les intervencions orals, amb una corbata amb aires britànics i unes ulleres amb nas postís, regal dels meus companys. Em va costar trobar un ambientador amb l’olor del grup. Van acordar que l’olor que es volien identificar era amb la del mar. Vaig estar a punt de presentar-me amb pots plens d’aigua marina. Després de voltar per alguna botiga esotèrica o naturista, vaig trobar un oli d’essències. Va cremar a la sala on fèiem els orals. A més, tenia reservat una magdalenes com a premi per haver intervingut en l’argumentació. Vaig prescindir de tenir a punt alguna activitat de relaxació. Vaig fallar perquè per molta ruptura amb el formalisme de l’examen vaig ser incapaç que vinguessin relaxats i confiats.

IMG-20140507-WA0000

 

Anuncis

Han calgut tres mesos per tancar aquest grup. Suposo que es deu en gran mesura per la implicació emocional. Volia  experimentar les idees que Maria Acaso exposa en el seu llibre. Em vaig fixar en dos capítols: el segon, en què analitza la relació entre pedagodia i poder, i el quart, en què esmicola la vinculació entre pedagogia i simulacre.  Volia desplegar un paradigma educatiu democràtic, basat en la negociació  i el diàleg,  per convertir-nos en comunitat d’aprenentatge, d’una banda. De l’altra, però, volia desampellegar-me d’un enseyament més tradicional, més descriptiu i normatiu, per un aprenentatge que esdevingués més experiencial, fonamentat en la narració, en les emocions i en la diversió. Va ser una aventura àrdua, però molt satisfactòria.

 El grup estava compost inicialment per 28 persones. Una va abandonar per problemes de conciliació familiar i laboral. L’altra es va donar de baixa inciat el tercer trimestre perquè va confessar que l’angoixava aquesta metodologia. És curiós perquè aquest alumne al començament quan definíem les competències de l’alumne del segle XXI va apuntar que havia de ser agosarat. No havia de témer els canvis. Per tant, 26 persones van finalitzar el curs, tot i que una, per impediment laboral, va haver de continuar el curs a distància. L’horari del curs era els dimarts i els dijous de 19.30 a 21.30. La majoria de persones eren funcionaris (mossos i mosses d’esquadra, docents, treballadores del Departament de Justícia,  Sanitat o de l’Administració local) i persones que havien aconseguit el nivell de suficiència el curs anterior. La motivació de la majoria, doncs, era obtenir el certificat per a una ascensió professional.

Vaig mantenir la tècnica dels grups d’experts, provada en l’edició anterior. Els alumnes formen grups per preparar l’acompanyament per ajudar els altres companys a assolir un objectiu  o un contingut d’aprenentatge.  Com a material didàctic aprofítraíem els fulls de ruta del curs passat. Així  practicaríem  una pedagogia ecològica: deixar una herència per als companys del futur. Per un costat, és la manera de pagar la labor dels companys que ens han precedit. De l’altre, miràvem d’afermar la idea del bé o de la fita comuna. Aprovaré el curs si ajudo els companys a aprovar. D’aquesta manera volíem versionar la classe invertida. Les quatre primeres sessions van consistir a preparar i assentar els fonaments del curs. Els vaig presentar el repte del curs: havien de ser capaços d’ajudar-me a trobar el cap que havia perdut l’any passat —de fet, m’han volgut tallar el coll tantes vegades!  Havia pensat que fóra un bon punt de partida per investigar la ludificació en l’aprenentatge. A mesura que el grup aconseguís diferetns reptes, aniria recuperant parcialment el cap. De vegades sóc assenyat i ho vaig desar en un calaix.  Vam prosseguir amb els manisfestos. El meu va servir de model.  Van fabricar un got per participar en el projecte de “parar la taula”, en què cada grup creava un estri de taula per confeccionar un mural que decorés l’aula. Recordo que no les tenia totes, però vaig quedar gratament sorprès de la reacció i implicació de l’alumnat, una vintena de persones ocupant la majoria de racons de l’aula per confeccionar el seu got, compartint materials, concentrats en la tasca i distendint l’ambient. Finalment, les activitats posteriors van anar destinades a l’avaluació inicial: un text argumentatiu sobre desaprenentatge i un model de prova. També vaig improvisar una prova inicial com a grup: celebrar una castanyada imprevista. De nou, hi van respondre favorablement.

Vam acordar que la tasca final de la primera unitat seria la de redactar un article d’opinió. Aquests textos van ser el material per a la tasca de la segona unitat: cadascú havia de resumir l’escrit d’un company. Així practicàvem la síntesi, però també comprovaríem si s’havia construïda adequadament l’argumentació. Arran d’un debat en la valoració d’aquesta unitat, van estudiar la diversitat en la tercera unitat per ser capaços d’escriure’n un altre article d’opinió. Vam llegir les entrevistes publicades a la secció “la Contra” de La Vanguardia a Yaakov Hetch sobre l’escoles democràtiques a Israel, a la filòsofa francesa Catherine Malabou sobre la singularitat en el cervell i l’article crític del pedagog malagueny Ignacio Calderón sobre el curt d’animació Cuerdas per poder opinar sobre la diversitat. Com que el temps se’ns va tirar en contra, per a la darrera unitat, vam negociar els continguts per treballar i van acceptar com a tasca final la construcció d’un relat digital. A més, vam decidir  elaborar murals per publicar l’esquema que creava cada grup d’experts. Hi vam incloure un element detonant. En la unitat 1 van ser els espots publicitaris; en la segona unitat, escenes de pel·lícules; cançons,  en la tercera i olors en la darrera.Complia diferents finalitats: cohesionar el grup, captar l’atenció dels companys quan el xerpa, és a dir, l’expert iniciés l’acompanyament i un recurs que relacionés d’una manera divertida el contingut per a l’aprenent.

Iniciava cada sessió negociant-ne l’esquema. D’entrada, els presentava el repte o bé els objectis que havíem d’aconseguir per preguntar-los després com volia que fos l’ordre. Després tenia preparada una activitat inicial que fos divertida i que connectés amb la darrera sessió. En les sessions d’acompanyaments era un exercici per repassar el contingut treballat. D’altra banda, el procés d’acompanyament dels xerpes es concentrava en dues fases: la primera, en què el grup es convertia en expert i la segona, quan cada xerpa s’encarregava que els altres companys assolissin l’objectiu. Finalment, mirava de resumir o d’aclarir els dubtes i tancàvem el cicle amb un exercici perquè comprovessin el grau d’assoliment i amb l’avaluació del procés i dels xerpes. Cal que dir que en la primera part, d’entrada formàvem els grups a criteri dels alumnes. Tot seguit, tenien un exercici inicial que miraven de resoldre’l individualment. El posaven en comú. A continuació, els repartia el corresponent full de ruta. Seleccionaven la informació més important i la contrastaven amb la seva experiència d’aprenentatge. La idea era que l’havien de transmetre als companys.

Ara bé, aquesta metodologia havia de vèncer diversos obstacles. Primer, que un bon nombre d’alumnes treballaven a torns. Això repercutia sobretot en la posada en comú amb els altres companys. En el dia de l’acompanyament ens podíem trobar amb un parell de xerpes, quan en el moment de formar-lo eren de més components. Després, va costar  que els xerpes se centressin en el seu propi procés d’aprenentatge per conduir els altres companys. De la incertesa i la inseguretat inicials va evolucionar en una explicació més personal, però després proporcionaven als companys el full de ruta, cosa que havíem privat per evitar l’excés de fotocòpies. A més, després es penjava tot el material al mural. Miraven de perllongar un model tradicional. Algú havia justificat l’enumeració d’ abundants exemples perquè estaven en el nivell de perfeccionament o bé el desànim que es va produir en l’últim contingut: els pronoms de relatiu.  Els xerpes havien estat incapaços de simplificar aquest contingut, cosa que va provocar un cert pessimisme en la classe. A partir d’aquí vaig decidir recuperar l’esperit de les sessions inicials. Convé recordar, però, que  van haver de superar la reticència inicial vers la competència digital. Vam utilitzar Gmail i Drive per comunicar-nos i per compartir tants els fulls de ruta com els documents que elaboraven en grup. Vam provar Mural.ly per confeccionar els murals de cada unitat. Potser hauria estat més fàcil a través de Pinterest. De totes maneres, van aconseguir produir relats digitals sense gaire assessorament tecnològic.