De vegades es fa difícil mantenir aquest dietari. La nova modalitat és oferir un pòquer d’entrades. Potser hi donen més sentit ja que coincideix en el tancament de la unitat 3.

31a sessió. Darrera sessió de xerpes. Em vaig infiltrar en un grup per observar el guiatge del xerpa. Em va agradar perquè es repetien aspectes que havia registrat d’altres xerpes.  Mirava d’explicar als companys el document, però des del seu punt di vista. Va aprofitar que em tenia per consultar alguns dubtes pel que a la puntuació doble.  Com comenta una alumna, l’exercici  —que el vaig veure tan clar quan el vaig triar— és un pèl difícil. El vaig triar perquè hi havia exemples: citacions textuals, explicatives…

Ara, en el torn de les funcions sintàctiques es va produir un fet que valida aquest sistema dels grups d’experts. Cada guia va explicar el quadre que havien elaborat en grup. Després vaig repartir a cada grup una oració per analitzar. En la posada en comú, un company va discrepar i va qüestionar el resultat. El titular era aquest: “Avancem denuncia l’assetjament del PSC als crítics“.  D’entrada, sembla que el darrer sintagma assumeixi la funció de complement indirecte, però és un complement de nom. De fet, ja ens havíem encallat quan els xerpes preparaven el guiatge. Dubtaven de quina era la funció sintàctica.

Sessió 32.  Vam corregir les oracions que cada grup havia analitzat. Després, vaig aprofitar els comentaris que havien escrit sobre la filòsofa Catherine Malabou per repassar la puntuació. Vam formar parelles perquè cada una observés la puntuació que havia emprat l’autor de l’escrit. Em va fer la sensació que l’activitat va avorrir. Ara bé, quan apareixia un comentari a la pantalla veiés que algú aixecava el cap. Volia estar atent del que esmentava la parella. A més, a mesura que anava llegint en veu alta els diferents comentaris, m’adonava que s’hi havien mirat bastant.

Per elaborar la tasca final d’aquesta unitat, la meva filla m’acabava de passar un text crític amb el curtmetratge Cuerdas. Ens anava com anell al dit. Vaig ser incapaç de trobar-lo a la xarxa. En calia el visionat per entendre l’article d’opinió. Quan ho comentes a classe, la Conxi exclama: “Ah, però si el tinc aquí! Vols que el posem?”. Així vam acabar la classe.

Sessió 33. Tal com havíem acordat, comentem el model de prova. Ara bé, l’objectiu de la sessió és debatre l’article d’Ignacio Calderón. Demano qui està a favor del pedagog andalús. Hi ha qui aixeca la mà. Formo el primer grup. Pregunto qui hi està en contra. Ja tenim el segon grup. Uns alumnes s’excusen que no l’han llegit. Perfecte! Un tercer grup. Demano als dos primers que mirin de convèncer-los.  Em sorprèn la reacció dels dos grups. Qui defensen la pel·lícula emeten uns comentaris molt durs, bastant emocionals. Fem la posada en comú. Inicia el debat els partidaris de l’autor crític. Contraataquen els defensors de la pel·lícula. Argumenten que no cal que transmeti cap missatge una obra artística. Finalment, faig la reflexió sobre el debat: som intolerants amb qui pensa diferent de nosaltres, qui planteja una visió crítica.

Sessió 34. Faltava la cirereta per cloure el tema de la diversitat: el de la personalitat. Vam començar la sessió preguntant-los com podem respondre davant de qualsevol situació. Això em va servir per presentar que les persones podem ser racionals, emocionals o viscerals, segons quina part del cervell domina.  Faig l’analogia amb els tres grups del debat de la sessió anterior. Em va semblar que l’argumentació dels defensors del pedagog eren més racionals que no pas els de la pel·lícula. Els vaig definir d’emocionals. Mentre el darrer grup representava la visceralitat. De seguit es van excusar per no haver llegit el text.

Després els vaig presentar els tipus de personalitat que descriu Marta Romo a Coaching y diversidadVam provar de fer el qüestionari extret del llibre El jardín de Babel. Va costar de comentar els resultats. Els vam reservar per a la intimitat.

Vam mirar d’apuntar les paraules claus per resumir tot el que havíem llegit sobre el tema (Yaakov Hecht, Catherine Malabou, Ignacio Calderón) . Vam elaborar una pauta d’observació per tenir present a l’hora d’escriure l’article d’opinió.

Vaig presentar el pla de treball del segon trimestre. Però com que no tenim prou temps, vam acordar quins continguts triàvem per treballar-los en la darrera unitat i vam organitzar els equips d’experts. També els vaig proposar que s’anessin pensant la manera de treballar l’apartat d’història de la llengua. De moment, algú ja s’ha avançat. Ha creat un primer conte (independència i barcelonisme…). S’han espantat amb la seqüència, però m’ensumo que aconseguirem uns bons resultats. Els sortirà a compte i penso que ens podem divertir força endegant un projecte narratiu. Iniciem la revolta. I aviso: en vindran més.

Anuncis

Sessió 27a.  Continuo amb el tarannà de proposar alguna activitat de repàs. Aprofito els comentaris finals en què la majoria confessa vacil·lacions pel que fa a la fonètica. Improviso una activitat per repassar els fenòmens treballats. Trio dos poemes. Facebook comença a ser un potosí. Consulto el mur de Carme Bové. Li pispo una composició de la poetessa gironina Joana Ramos i una estrofa d’El somiatruites d’Albert Pla. Em penso que els farà gràcia… Veig que han de recórrer als apunts per reconèixer els sons marcats. Desànims. Me’n penedeixo d’haver previst aquest escalfament. Un, dos, tres, un pasito pa’lante, María. Un, dos, tres, un pasito pa’trás.

 

Els demano que s’agrupin. Revifa en un moment l’ambient. Tothom té ganes de contrastar el full de ruta. En cada grup ja hi ha algú que ha mirat de planficar un esquema.  Hi vaig passant. Vaig aclarint dubtes. Alguns equips ho tenen enllestit; d’altres, en canvi, em demanen una altra sessió per ultimar-ho.

Sessió 28a. Persisteixo a aprofitar l’inici de la sessió per repassar. Demano que recordem quins fenòmens hem tractat. A mesura que els expliciten, els mostro la imatge que he triat per representar-lo i la penjo per les parets de l’aula. Després, els reparteixo targetes en què han de reconèixer el fenomen que hi tenen. Per l’observació del secretari de l’acta, ha agradat i ha tingut certa repercussió. A alguns en llegir els paperets penjats pels companys  els va servir d’exemples.  A uns altres, els vaig qüestionar la seva decisió, cosa que els va orientar per prendre la decisió final. Quan els vaig voler felicitar, remolejaven. Per què no poden reconèixer que van ser capaços de reconèixer els sons? No hi estem acostumats, com afirma Marta Romo. Ara bé, l’acta traeix el secretari, portaveu del fals esceptcisme. Continuo apostant per una cultura visual.

2014-02-14 11.26.25

 

2014-02-14 11.26.37

2014-02-14 11.26.482014-02-14 11.27.03

Continuem llegint l’entrevista a Yaakov Hetch. Em sembla que ens pot enriquir el nostre punt de vista sobre la diverstitat. Així és. Els encanta. Comproven que intento posar en pràctica el que defensa el pedagog israelita. A més d’un se’ns infla el pit. M’oblido que Amb ulls de nen es dedica a aquest tema.

Sessions 23 i 24 amb el D. Darrers acompanyaments dels xerpes. Han seguit la tònica dels grups anteriors. He  incorporat en aquestes sessions una activitat d’escalfament de repàs del que van aprendre amb el xerpa corresponent en la sessió anterior. Els va fer certa gràcia l’activitat que havia preparat per als xerpes dels dialectes: una audició de la cançó de Maria del Mar Bonet per identificar si es parlava un dialecte constitutiu o consecutiu a les poblacions que esmenta la cantant. Almenys va servir per esvair l’encapotament de les varietats geogràfiques.  Es compromoten que escriuran un comentari per valorar el progrés de la unitat 2.

Sessió 25a. Abans de reprendre el camí, decideixo que a diferència de la primera unitat, valorarem presencialment el treball dels xerpes. Esclata la tempesta. L’aigua sempre és un regal. Els demano que valorin què ha funcionat i què cal millorar. 

Estic content d’escoltar les fortaleses.  Reconeixen,d ‘una banda,  la implicació  i, de l’altra, que havien estat capaços de concretar el contingut a l’hora de transmetre’l als companys, de la qual cosa estaven satisfets. Apunto el lideratge com a fortalesa, però és la tapadora  de la caixa de Pandora.  A cada grup hi va haver una persona que es va oferir de penjar el material que elaboraven al mural, més aviat pel pànic tecnològic de la resta dels components.  Vaig entendre que el malestar s’havia produït  per remordiments de consciència.

A l’hora de recollir i debatre els punts negatius, cau el xàfec. S’origina un debat.  A la meva esquerra,  el bàndol  més tradicional. S’estimava classes magistrals, destinades a la prova final. El professor havia d’amaçar amb la gramàtica, la repetició d’exercicis. En canvi, a la meva dreta, va protestar una representant del bàndol més disruptiu. Avorreixen classes teòriques. S’estimen passar-s’ho bé a l’aula. Els agrada aprendre dels companys.

Miro de concloure el balanç. Els exposo una reflexió. Tothom declara que li agrada el resum que faig al final de cada acompanyament. Constaten que els ajuda a assolir el contingut. Ara bé, s’han qüestionat per què és efectiva la meva síntesi? Deu ser per l’hora llarga que el company expert ha mirat d’acompanyar-los. Alguns assenteixen. D’altres em defensen de l’ús del mural. Finalment, acordem aprofitar el cap de setmana per familiaritzar-nos amb l’aplicació. Continuo pensant que els pot ser molt efectiva.

Reprenem la sessió. Sorpresa!! Els formulo la proposta d’elaborar una pechakucha. Una majoria s’hi nega. Argumenten diferents objeccions: desconeixement del mitjà, (buscar imatges i text ?!), impossibilitat de treballar cooperativament (?! hem traspassat el pas de l’equador). Són aquests moments que notes que el desodorant t’abandona. Mires de mantenir la calma i certa distància.

Finalment, els demano si volen col·laborar a fer un experiment. Poso en pràctica una proposta de coneixement de grup. És oli en un llum. Tothom hi participa de ple. És el si jo fos. Cadascú ha d’escriure un accident geogràfic, un animal i un personatge històric.  Agrada llegir, escoltar i endevinar l’autor de cada targeta. Em sorprenen els resultats. La majoria confessa que li agradaria ser o bé una muntanya o bé el mar. Accepten que els agrada els reptes i l’amplitud de mira. Es nota que guanya la majoria femenina perquè el personatge històric més anomenat és  Marie Curie. Ah, caram!

Sessió 26a. Entro amb certa recança. Hi he donat voltes com entomar aquesta sessió i com podem treure suc de la darrera sessió… Comencem puntuant la labor dels altres xerpres. Esdevé un moment eurovisiu, però valoren prou bé la feina  dels companys.  Accepto el resultat del dia anterior: desisteixo de crear presentacions a la japonesa,  però poso condicions a l’hora d’elaborar el guiatge dels xerpes:  hauran de limitar l’explicació a 10 min. Presentem la unitat i formem els grups de xerpes. Aquesta vegada introdueixo la pregunta d’avaluació inicial: què saben del contingut que han triat. Genera discussió a cada grup i diria que proporciona certa tranquil·litat. Qui més  qui menys ha recordat bastant el contingut i,  si no, han recorregut al mòbil.  Fan l’exercici. Finalment, acorden les preguntes. Em comprometo a enviar-los el corresponent full de ruta. També els informo que deixem el marc sociolingüístic. Penso proposar-los un projecte més endavant. Aprofito que aquesta unitat aprofundirem sobre la diversitat: què ens pot aportar o bé què ens pot entorpir en el nostre creixement?  Finalment, els comunico que he reflexionat sobre el conflicte de dimarts i que tinc una pregunta al cap: què hauria pensat Marie Curie del debat de dimarts. Els responc que li hauria vingut al cap la cançó de Ricky Martin.

Els calmo que segons els experts hem experimentat una espiral autoimpulsada.  Són cabdals per al creixement de l’equip. Algú recorda una sessió similar. En surto reforçat i amb la sensació que hem ascendit un esglaó.

Dards serindípics: dilluns, “La Contra” amb Yaakov Hetch. la setmana anterior l’hauria pogut escoltar si no s’hagués espatllat el cotxe. A la tarda, conversa #rEDUvolutionària amb Adolf  Murillo i Ribes. Em regala un llibre seu. Caic de cul amb la portada:

detall portada Adolf Murillo

Dimecres, sóc capaç de rellegir l’entrevista de Yaakov Hetch. Descobreixo Hanoch Piven. També participava en l’acte d’Aulas Creativas. Escoltar la seva xerrada m’ajuda a esvair un dubte: per què no puc fer classes més convencionals? L’endemà, acabo El jardín de Babel de Juan Carlos Cubeiro i Marta Romo. M’ajuda a treure l’entrellat del conflicte de dimarts.