Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

Anuncis
IMG_20161010_115254

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

E1 6è dia

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

invitacio-angelica-dass-1

Made with Padlet

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

groucho_marx_a_day_at_the_races

Enguany mantinc els objectius del curs passat. Prosseguim amb la ludificació.  La novetat, arar, és que l’aplicarem en les reunions de coordinació amb l’ajut de les companyes que formem part del Seminari de Ludificació de la Casa. Divendres vam tenir la reunió per enllestir i la cosa promet… De totes maneres, continuaré aplicant-la al grup de C2. Si l’any passat el pretext va ser Ramon Muntaner, aquest anys és Ramon Llull. Ens centrarem amb el Llibre de les bèsties i el Llibre d’amic e amat.

He de continuar amb el desapoderament educatiu i amb l’aprenentatge informal. A veure com respon el grup amb què començaré demà. He d’investigar sobre tècniques de Design Thinking per aplicar-les en aquest curs. De totes maneres, m’agradaria que en aquest trimestre ens plantegéssim, com  en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand: “Què ens fa humans?” A més, m’agradaria que ens qüestionéssim l’espai de l’aula. I si el condicionéssim a la nostra mida? I si ens fabriquéssim catifes per estar asseguts al terra? Em neguiteja com puc desplegar un aprenentatge més personalitzat.

Intentaré novament que els alumnes es qüestionin el seu aprenentatge. De fet, l’article de Manel Rives, difós per la Plaforma Internacional de Pràctica Reflexiva, em va permetre conèixer la xerrada de Carol Dweck. Penso que el criteri d’assoliment que planteja la psicòloga americana serà el punt de partida d’un dels grups.

Finalment, a veure quines lletres descobreixo en la meva pràctica. L’any passat van ser la R i la U —efectes col·laterals de treballar Anna Vives i Joan Brossa. Ara bé, si no agraden aquests objectius, en puc pensar uns altres.

img_20160926_205824