De cobalt123, extreta d’http://www.flickr.com/photos/66606673@N00/131186326

Sessió 6a Suficiència 3. Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Havia prevista la sessió com a final de la seqüència sobre la planificació d’un text i final d’unitat. La previsió se’n va anar en orris.

Vaig plantejar una activitat de correcció dels comentaris inicials. M’agrada fer així la correcció, però sempre acabo amb la sensació que l’allargasso massa per diferents motius. Primer, intento recopilar una errada per alumne. Segon, els agrada trobar-se  les seves errades i corregir les dels altres. Per tant, em sembla força efectiva. Ara bé, acaba l’activitat menjant-se bona part de la sessió.

Aquesta activitat també havia de servir per presentar els barems de l’expressió escrita. Què vaig fer?  Va començar a ennegrir-se l’ambient: amenaça de tempesta. Queixes i planys. Ho vaig tallar. Com? Doncs, invocant l’esperit de la Janine Shepherd.  També em vaig adonar que calia fer una lectura positiva dels criteris. Els vaig raonar quina era la intenció de l’exercici: fer un escrit a pèl per valorar-ne la capacitat. Considero que se’n van sortir prou bé. La repetidora ja es va alarmar. Havia obtingut una puntuació baixa, segons ella. Em va ben ensarronar. Em va demanar per la puntuació més alta. Quan li vaig dir es va desanimar. Quina ocasió perduda per recordar una de les normes que vaig introduir en el seu decàleg: prohibit comparar-se. Una altra alumna va suggerir que la solució per superar aquest exercici –que és eliminatori, vet aquí l’esverament– era venir amb textos empollats. Ara sí que em sentia abandonat , no només pel desodorant sinó per l’exatleta australiana.  Vaig agafar aire i els vaig demanar si em permetien una confessió.

Els vaig explicar que tenia la intuïció que la Janine ens començava a donar sort. Cares d’incredulitat. Vaig assentir. Vam començar la sessió donant el premi al guanyador del concurs Jaume Cabré.  Va ser la primera, i no pas l’única,  satisfacció del dia. Els vaig recordar una de les conclusions de la pilot de Sidney: ” per què no?” Això era el que s’havien de plantejar per superar la prova: “per què no puc aprovar?”

Després els vaig preguntar com havia de ser un comentari de bloc? Vaig formar parelles amb un model de comentari. Els va costar d’entendre l’activitat. Em vaig adonar que si la vull aplicar una altra vegada, cal que contextualitzi els comentaris. És a dir, cal facilitar l’entrada de bloc i el comentari corresponent.

Per cert, la parida del dia comentant una errada de puntuació

el que ha unit l’autor que no ho separi una coma