la rebotiga

He decidit emprendre aquest portafolis per diversos motius.  D’entrada, al llarg del curs passat alguns companys em van  demanar assessorament per millorar la seva tasca.  Els vaig ajudar a empènyer la porta de l’autoavaluació. Al final de la primera reunió els demanava que pensessin i escrivissin tres objectius de millora. Ara, gràcies  a aquestes tutories i a la paciència dels companys, han fet emergir imatges i records que potser els havia tancat a les golfes. Per tant, em vaig adonar que per seguir fent aquest assessorament   també havia de fer deures per poder sistematitzar i analitzar aquestes evocacions.   Inicio, doncs, aquest procés de reflexió i revisió per celebrar la vintena com a docent.

D’ençà que vaig començar a dedicar-me a l’ensenyament de català, em desconcertaven – i encara em desconcerten– alguns comentaris d’alumnes. Quan valorem el curs, m’expliquen que les meves classes són diferents. Aquest adjectiu m’ha perseguit sempre fins al punt d’arrossegar-me a una crisi personal. Per més voltes que hi donava, no aconseguia treure’n l’entrellat. Finalment aquest curs passat (2009-2010) una alumna em va ajudar a resoldre el dubte: “No fas la típica classe, Jaume!”

M’ha sorprès sempre perquè no he deixat mai de fer tal com em van ensenyar i en vaig aprendre –i és el que intento transmetre en aquestes tutories–: cohesionar el grup, mantenir un bon ambient, procurar que les classes siguin disteses i amenes, vetllar perquè l’alumnat se senti còmode, aplicar una avaluació formadora, fomentar l’autonomia d’aprenentatge, implicar l’alumnat en el seu propi procés d’aprenentatge. En definitiva, tot això perquè l’alumnat s’adoni que una llengua és un mitjà de comunicació i, per tant, s’aprèn usant-la. Ara bé, sempre m’ha fet por el fet de cremar-me. Compto que per això m’he aferrat com un nàufrag a l’experimentació i la innovació. Tampoc no  he cregut mai en la dita de cria fama i posa’t a jeure.

Finalment, m’agradaria esmentar, com a agraïment,  les persones de qui he après en l’aprenentatge reglat:

la meva aviastra , Neus Ribas i Iglesias, per ensenyar-nos que  a preescolar els infants havíem de jugar, pintar, cantar, experimentar  i conviure abans d’aprendre a llegir i escriure, i que sempre has d’escoltar música.

Carme Batlle,   per ensenyar-me que t’ has  de saber  els noms dels alumnes en la segona sessió i prestar atenció a qualsevol dubte, per molt nimi que sembli.  Mai no deixava d’aclarir-te un dubte encara que això suposés perdre tota la classe.

Jordi Roca, per fer-nos unes classes de literatura medieval catalana tan amenes i apassionades. Llegint el llibre Martí de Riquer. Viure la literatura, vaig descobrir de qui havia estat alumne.

Llorenç Soldevila, per endinsar-nos en la literatura. Ens va fer descobrir la Barcelona modernista, i el far de Sant Sebastià i Mas Llofriu. A més, de presentar-nos a Pere Calders, Avel·lí Tísner Gener i Baltasar Porcel.

Tiana Carnicé, tot i la seva displicència, ens animava a rebel·lar-nos. Li he d’agrair que el seu sistema de recopilar cites em va servir per xalar en un treball de recerca a la universitat.

Eugenio Martínez Celdrán, per tractar-nos a primer de carrera amb respecte. No s’amagava que havia passat per secundària abans de ser professor universitari.

Victoria Cirlot, per gaudir de les seves classes. Vaig patir perquè no complia amb un dels requisits més importants: saber francès. Però no hi vaig voler renunciar. Em va fer ser capaç de qüestionar la traducció d’un mot. Vaig ser l’home més feliç quan va assentir amb el cap.

Per tant, havent mirat alguns models de portafolis, vaig decidir iniciar-ne un de meu. He seguit les propostes dels professors Joan-Tomàs Pujolà   i Vicenta González.