Apunto les notes de la conferència que ens va fer ahir Ignasi Vila, dins de la jornada de coordinació,titulada La diversitat a les aules. Em va sembla molt interessant, però al final em va deixar astorat i amoïnar perquè no sé si el vaig acabar d’entendre. He de confessar que quan va finalitzar la seva exposició em van venir ganes d’ anar a la primera oficina de treball que trobés per consultar ofertes de feines, fora de la docència i de la normalització lingüística.
Va iniciar recordant, com un dels assessors de la immersió lingüística, que un dels èxits d’aquesta actuació va ser que es va apostar per una renovació pedagògica –ja em té ben atent: sóc un docent fàcil–. Centrant-se en la diversitat, va elogiar l’empresa com a institució capdavantera a adaptar-se a la nova realitat social, malgrat l’escassetat de recursor (pruïja d’autoestima) i va felicitar les iniciatives de col·lectius vinculats al Consorci. Va presentar quins eren els dos temes més important de la conferència: el model d’aprenentatge lingüístic i el tractament de la diversitat.
Va insistir que una llengua s’aprèn usant-la. És a dir, l’alumnat l’aprendrà superant reptes comunicatius en què l’hagi d’emprar. Així s’adonarà de la importància d’aprendre — ja és un avançament del concepte de sentit. Ara bé, cal disposar, a més, una actitud lingüística permissible i motivat. Es va carregar la distinció de motivació extrínseca i intrínseca. Segons ell, només es té aquesta útlima. D’altra banda, l’enfocament ha de respondre a la finalitat de l’ensenyament lingüístic: Per què hem d’ensenyar llengua? Aquesta reflexió va ser la que va originar el MEC (Marc europeu comú de referència per a les llengües). Per tant, va insistir en la importància de la competència lingüística subjacent que té l’espècie humana. Va comparar com es desenvolupa aquesta competència entre parlants monolingües o plurilingües. Aquesta capacitat fa que un parlant monolingüe disposi d’un repertori lingüístic variat en la seva llengua, de la mateixa manera que el plurinlingüe optarà per aquest repertori amb diverses llengües. Va aprofitar per defensar la finalitat de la immersió lingüística: preservar el dret de la supervivència cultural d’una minoria lingüística. A més a més, va remarcar unes altres idees bastant importants. Va destacar l’evolució que s’havia fet de l’ensenyament de llengües ja que s’havia passat des d’un punt de vista monolingüe a un de més plurilingüe. També va insistir que la llengua no s’aprèn seqüencialment. Va tirar per terra la creença que cal consolidar la llengua materna per aprendre’n altres.
Quant a la gestió de la diversitat, va enumerar quins són els factors: la individualitat (interessos…) i l’entorn (lingüístic, cultural i social). Per tant, el millor recurs per atendre-la era que els alumnes hi trobessin sentit en tot allò que feien a l’aula –glups!, em vénen al cap l’escepticisme del grup del D; a més em vaig anant empetitint a mesura que argumentava aquesta idea–.
Va concloure remarcant les actuacions per atendre la diversistitat:
- Com concebia la institució tractar la diversitat. Havia de disposar d’un bon equip tècnic per elaborar instruments de diagnosi i recopilar experièncis. També havia de fer una oferta diversificada (va aplaudir la creació de cursos per a col·lectius).
- El tractament incial de la llengua materna (?).
- El docent havia de facilitar l’assoliment dels objectius dels diferents alumnes tenint en compte la diversitat. Per això, calia que tingués un bon domini lingüístic per mostrar varietat d’estratègies i recursos. A més, de tenir en compte diferents enfocaments, etc.
gener 13, 2011 at 14:47
Per no enfarfegar l’entrada amb incisos subjectius, apunto les reflexions que des d’ahir em ronden pel cap.
Si la finalitat de la immersió és el dret de preservar una minoria lingüística, no és l’argument a què també es poden aferrar altres minories o majories lingüístiques? La identitat cultural d’un grup no pot ser el fre a la integració? Si la societat és diversa també altres minories tenen el mateix dret a reclamar.
Si hem passat d’un ensenyament monolingüe a plurilingüe, ja no cal que tradueixi textos per treballar-los a l’aula? No cal que em qüestioni l’ús de material didàctic en altres llengües, no?
No sé si accepto que un professor de llengua ha de tenir un bon coneixement gramatical o ha de ser conscient de com fa treballar la seva competència lingüística.
Em considero un negat gramatical a l’hora d’aprendre i d’ensenyar. No tinc la capacitat d’abstracció. Tampoc crec que n’hi hagi prou en memoritzar.
La diversitat va lligada amb la docència perquè un grup el forma un nombre determinat d’individualitats. Per tant, cal establir un consens. Així doncs, hem de ser més mediadors i facilitadors que no pas experts lingüístics.
Les tasques han de tenir sentit. Completament d’acord. Per tant, cal negociar-les amb el grup.
Per què ens és tan fàcil adquirir llengua maternes mentre que l’aprenentatge és més difícil?
gener 13, 2011 at 14:47
[…] del saber (coneixement psicopedagògic) i del saber fer (coneixement estratègic empíric) –és el que ens volia transmetre l’Ignasi Vila– a través de la reflexió i col·laboració. La millora de la docència ha de ser un […]
gener 13, 2011 at 14:47
Hola Jaume.
Et (us) planyo.
Si prou difícil és exercir una docència Responsable, després de llegir això ja no se que pensar.
És un post per iniciats en els temes de que tractes. Jo no ho soc i per tant, demano disculpes per la meva (potser) agosarada opinió.
Atenent a que tu et dediques en això i t’has format per tenir competències en aquests camps i poder transmetre allò que s’espera un professor ha de saber transmetre i que (n’estic segur) et mantens al dia dels canvis, novetats, notícies, metodologies, paradigmes i altres andròmines, el fet que et qüestionis tantes coses després de la conferència…fa pensar.
Fa pensar en negatiu, almenys és la sensació que en trec.
Crec que va ser ahir o abans d’ahir que en Gabilondo es va manifestar públicament sobre la darrera sentència del TS sobre la immersió lingüística. Per mi, penós. Per dir el que va dir, no calia que digués res. Tot el que va dir ja ho havia dit el TC en diverses sentències anteriors.
El que diu el PP. Ciutadans i la Caverna és fum, és emmerdar tot el que puguin. Això ja ho sabem i no canviarà a no ser que trobin una altra cosa a la que dedicar-se que no sigui tocar el que no sona a Catalunya. Tinc l’esperança que el tema ETA funcioni i que els tinguem entretinguts uns mesos o uns anys.
L’ensenyament a Catalunya crec que ja és plurilingüe . Català, Castellà i una altra llengua estrangera.
Les tasques han de tenir sentit. Si, però per a qui?
Repeteixo, no crec que en treguis cap guany del meu comentari perquè em perdo, però teniu per endavant una feina molt feixuga. Ànims.
gener 14, 2011 at 14:47
Tomàs, perdona si el text no és prou adequat. De vegades costa intervenir en aquest canal perquè perds el perfil de qui et pot llegir. Va ser un rampell perquè feia hores que em bullia l’olla. Per tant, va ser una erupció o tempesta mental.
No sé què respondre’t. D’entrada, si demanes qui ha de trobar sentit en una tasca, evidentment és l’alumnat.
Pel que fa a la situació del català, home, m’aferro a la teva anàlisi política. És evident que la dreta espanyola i espanyolista va de quintacolumnista. Busca la confrontació i divisió social. Li ha anat bé, fins ara, a Euskadi. i ara ho ha de fer aquí, encara que el tret li ha sortit per la culata perquè no són tan decisius i decisoris. De moment, no piulen gaire. Suposo que reserven les energies per a les eleccions municipals.
Penso que fomentar la crispació i l’enfrontament en una comunitat –a més de ser mesquí, roí i cínic–, hauria de poder ser condemnat per la justícia. Per què no es pot aplicar la llei de partits en aquests casos?
Per altra banda, estic esperançat que es resolgui el conflicte basc. Vés a saber si no n’estem pagant nosaltres la factura.
I tornant a la realitat lingüística del nostre país. Penso que ja és hora que anem assumint entre tots que Catalunya, com la resta del Món, és un territori plurilingüe. Si admirem els mosaics dels romans, per què no podem apreciar aquesta riquesa cultural i humana?
gener 18, 2011 at 14:47
[…] del saber (coneixement psicopedagògic) i del saber fer (coneixement estratègic empíric) –és el que ens volia transmetre l’Ignasi Vila– a través de la reflexió i col·laboració. La millora de la docència ha de ser un […]