Apunto les notes de la conferència que ens va fer ahir Ignasi Vila, dins de la jornada de coordinació,titulada La diversitat a les aules. Em va sembla molt interessant, però al final em va deixar astorat i amoïnar perquè no sé si el vaig acabar d’entendre. He de confessar que quan va finalitzar la seva exposició em van venir ganes d’ anar a la primera oficina de treball que trobés per consultar ofertes de feines, fora de la docència i de la normalització lingüística.

Va iniciar recordant, com un dels assessors de la immersió lingüística, que un dels èxits d’aquesta actuació va ser que es va apostar per una renovació pedagògica –ja em té ben  atent: sóc un docent fàcil–. Centrant-se en la diversitat, va elogiar l’empresa com a institució capdavantera a adaptar-se a la nova realitat social, malgrat l’escassetat de recursor (pruïja d’autoestima) i va felicitar les iniciatives de col·lectius vinculats al Consorci. Va presentar quins eren els dos temes més important de la conferència: el model d’aprenentatge lingüístic i el tractament de la diversitat.

Va insistir que una llengua s’aprèn usant-la. És a dir, l’alumnat l’aprendrà superant reptes comunicatius en què l’hagi d’emprar. Així s’adonarà de la importància d’aprendre — ja és un avançament del concepte de sentit.  Ara bé, cal disposar, a més, una actitud lingüística permissible i motivat. Es va carregar la distinció de motivació extrínseca i intrínseca. Segons ell, només es té aquesta útlima. D’altra banda, l’enfocament ha de respondre a la finalitat de l’ensenyament lingüístic: Per què hem d’ensenyar llengua? Aquesta reflexió va ser la que va originar el MEC (Marc europeu comú de referència per a les llengües). Per tant, va insistir en la importància de la competència lingüística subjacent que té l’espècie humana. Va comparar com es desenvolupa aquesta competència entre parlants monolingües o plurilingües. Aquesta capacitat fa que un parlant monolingüe disposi d’un repertori lingüístic variat en la seva llengua, de la mateixa manera que el plurinlingüe optarà per aquest repertori amb diverses llengües. Va aprofitar per defensar la finalitat de la immersió lingüística: preservar el dret de la supervivència cultural d’una minoria lingüística. A més a més, va remarcar unes altres idees bastant importants.  Va destacar l’evolució que s’havia fet de l’ensenyament de llengües ja que s’havia passat des d’un punt de vista monolingüe a un de més plurilingüe. També va insistir que la llengua no s’aprèn seqüencialment. Va tirar per terra la creença que cal consolidar la llengua materna per aprendre’n altres.

Quant a la gestió de la diversitat, va enumerar quins són els factors: la individualitat (interessos…) i l’entorn (lingüístic, cultural i social). Per tant, el millor recurs per atendre-la era que els alumnes hi trobessin sentit en tot allò que feien a l’aula –glups!, em vénen al cap l’escepticisme del grup del D; a més em vaig anant empetitint a mesura que argumentava aquesta idea–.

Va concloure remarcant les actuacions per atendre la diversistitat:

  1. Com concebia la institució tractar la diversitat. Havia de disposar d’un bon equip tècnic per elaborar instruments de diagnosi i recopilar experièncis. També havia de fer una oferta diversificada (va aplaudir la creació de cursos per a col·lectius).
  2. El tractament incial de la llengua materna (?).
  3. El docent havia de facilitar l’assoliment dels objectius dels diferents alumnes tenint en compte la diversitat. Per això, calia que tingués un bon domini lingüístic per mostrar varietat d’estratègies i recursos. A més, de tenir en compte diferents enfocaments, etc.